L’incendi que va impedir un fitxatge

 

El FC Barcelona tornà als Estats Units a finals de maig de 1984 per primer cop després de la gira efectuada al 1937 i que havia de servir per al manteniment econòmic del Club durant la Guerra Civil. En les seves files hi ha el millor jugador del món d’aquells anys, Diego Armando Maradona, “El Pelusa”. L’entrenador “El Flaco” Menotti que ja sabia en aquelles dates que no seguiria al Club i que el seu successor seria Terry Venables. Feia pocs dies el Barça havia perdut la final de Copa davant l’Athlètic de Bilbao que ens va deixar les imatges d’una veritable batalla campal entre els jugadors al finalitzar el partit.

I igual que passà a les gires anteriors, les del 1928 i 1937, s’hi afegeixen dos jugadors aliens al FC Barcelona. Husillos del Murcia i un jugador que en aquells anys jugava amb el Cádiz. El seu nom Jorge Alberto González Barillas, “El Mago” o “Mágico González”. Maradona va dir sobre ell anys després: “Tuve la suerte de jugar con él. Y después de ver los enganches que le pegaba a los españoles… ¡Era único! Nosotros, en los entrenamientos, siempre lo queríamos imitar, pero no podíamos.  Siempre decíamos: ‘¿viste el gol que hizo el Mágico?’; si queríamos tirar el enganche, nos desgarrábamos todos. Es un gran tipo, se merece todo el cariño de El Salvador. Está entre los 10 mejores jugadores que yo he visto en mi vida, sin ninguna duda”.

 

Nascut a El Salvador, és considerat el millor jugador de la història del seu país i segurament també ho seria de la història del futbol en general sinó fos pel seu tarannà. L’any 1982, classificà al seu país. El Salvador, pel Mundial que es disputà a l’estat espanyol i uns quants Clubs europeus s’interessaren per ell. Atlético de Madrid, Paris Saint Germain van ser qui més interessats es van mostrar. Al final l’equip triat i que oferia les millors condicions va ser l’equip francès. Però en el moment de la signatura “Mágico González” no s’hi va presentar adduint que era massa compromís per ell. Aleshores va arribar el modest Cádiz i ell va anar-hi encantat. Allà tindria plena llibertat per a portar el tipus de vida que li agradava, bàsicament nocturna. Arribava tard als entrenaments, els companys l’havien hagut d’anar a buscar a casa seva els dies de partit perquè s’havia adormit i fins i tot es diu que aprofitava els quinze minuts de la mitja part per a estirar-se en una llitera i fer un petit son. Un d’ells va ser en la mitja part d’un partit davant el FCB al trofeu “Ramón de Carranza”. A la mitja part els blaugranes guanyaven per o a 3. La dormida li va anar bé al “Mágico”. A la segona part va anotar dos gols i donar l’assistència dels altres dos.  Però també és recordat a la “tacita de plata” per ser l’home que agafava la pilota al terreny de joc i anava pujant tots els esglaons de la graderia fins al punt més alt sense deixar que la pilota toqués a terra.

 

“Mágico” González va estar a prova amb el FC Barcelona en aquella gira. El Cadiz havia baixat a segona divisió i uns quants Clubs el seguien i hi estaven interessats. Va fer mèrits més que sobrats al damunt de la gespa dels camps per a ser un jugador de la plantilla del Barça però un fet anecdòtic, però que mostra clarament la seva manera de viure, li va tancar les portes.

L’hotel on el FC Barcelona s’hostatjava va patir un incendi que va fer desallotjar-lo en saltar l’alarma. Tots van abandonar les seves habitacions però van adonar-se que faltava el “Mágico”. Quan van poder tornar a l’interior de l’hotel van anar a l’habitació del jugador. I allà se’l van trobar al llit, encara que no precisament dormint, i ben acompanyat. Al cap de pocs dies, “Mágico González” tornava cap a Cadiz. Com ell mateix va dir: “Reconozco que no soy un santo, que me gusta la noche y que las ganas de juerga no me las quita ni mi madre. Sé que soy un irresponsable y un mal profesional, y puede que esté desaprovechando la oportunidad de mi vida. Lo sé, pero tengo una tontería en la cabeza: no me gusta tomarme el fútbol como un trabajo. Si lo hiciera no sería yo. Sólo juego por divertirme”

 

La temporada 1987-88 “Mágico González” marcava un dels gols més bonics de la història del futbol com així ho demostrà una enquesta feta sobre els 50 millors gols de la Lliga espanyola de tots el temps. El camp on el va fer va ser el Camp Nou. Segurament el marc idoni per un futbolista amb tanta classe com amb poca professionalitat. I és que com ve va dir Marcelo Bielsa “El Loco”: “El éxito te quita felicidad, te quita horas con tu mujer, con tus amigos, te quita fiesta y diversión. Ustedes tienen un problema muy grande, pues tienen dinero pero no tienen tiempo para disfrutar lo que el dinero te da en términos de felicidad. Pero también ser el mejor es una elección. No hay problema si no querés ser el mejor del mundo, pero hay que saber eso”.

I “Mágico González” mai va voler ser  res més que algú que gaudia de la vida.

 

En aquella gira de finals de maig del 84 el FCB va disputar tres partits davant el Cosmos, el Fluminense i l’Udinese italià en un simulacre de competició que es va anomenar Transatlàntic Cup. Tot en aquells gira va ser esperpèntic. La competició oficial encara no havia acabat a Espanya perquè en aquelles mateixes dates es disputava la Copa de la Lliga on el Barça defensava el títol guanyat l’any anterior. Menotti s’havia quedat a Barcelona apurant els seus darrers dies a la ciutat i a la gira hi anà el seu segon, Poncini. Les alineacions presentades eren similars a aquesta, amb noms que gairebé ningú recorda: Amador, Comas, Migueli, Olmo, Valor, Oswaldo (Gimenez), Estella, Husillos, Clos, Maradona, “Mágico” (Cañizares).

Al Cosmos hi jugava un vell conegut de l’afició barcelonista, Johann Neeskens i al Fluminense un que temps després vestiria la camiseta blaugrana i que es convertiria en un dels fitxatges més polèmics de l’entitat: Julio César Romero “Romerito”.     Un mes més tard, en concret el 30 de Juny, Diego Armando Maradona deixava el FC Barcelona per fitxar per la Società Sportiva Calcio Napoli.