Fútbol/Art Art/Fútbol

El mundo del Arte ha menudo ha escogido el tema deportivo como motivo y fuente para sus obras. Desde el “Discóbolo” de Mirón de Eléuteras datado en el 450 a.C. hasta nuestros días miles de obras de Arte han representado escenas atléticas, de ciclismo o boxeo.  Y el fútbol no ha sido una excepción aunque seguramente no se trate de uno de los deportes más representados.

He intentado hacer una selección de pinturas donde el artista ha escogido el fútbol como fuente de inspiración para sus obras. Todos ellos tienen obras expuestas en los mejores Museos de Arte del mundo y sus obras son altamente cotizadas.

Espero os guste.

 

artfutbol

La final dels poemes

En la mateixa època de Samitier, el FC Barcelona va fitxar un porter hongarès, per tal de suplir la baixa del “Diví” Ricard Zamora. El seu nom, Ferenc Plattkó, i no Franz Platko com se’l va conèixer erròniament durant dècades. Va arribar a Barcelona per jugar dos partits amistosos amb el MTK hongarès i el club va decidir fitxar-lo. Era l’any 1923. Durant set anys va defensar la porteria blau i grana guanyant 6 Campionats de Catalunya, 3 Copes d’Espanya i 1 Lliga, la primera del Club i de la història de la Lliga espanyola. Ell es va convertir en “el oso rubio” gràcies als versos que li dedicà Rafael Alberti en la seva “Oda a Platko”, potser el poema més rellevant d’un escriptor al món del futbol, escrit el 1928 amb motiu de la final del “Campeonato de España” disputada a Santander entre la Real Sociedad i el FC Barcelona.

Ni el mar,
que frente a ti saltaba sin poder defenderte.
Ni la lluvia. Ni el viento, que era el que más rugía.
Ni el mar, ni el viento, Platko,
rubio Platko de sangre,
guardameta en el polvo,
pararrayos.
No nadie, nadie, nadie.
Camisetas azules y blancas, sobre el aire.
Camisetas reales,
contrarias, contra ti, volando y arrastrándote.
Platko, Platko lejano,
rubio Platko tronchado,
tigre ardiente en la yerba de otro país.
¡Tú, llave, Platko, tu llave rota,
llave áurea caída ante el pórtico áureo!
No nadie, nadie, nadie,
nadie se olvida, Platko.
Volvió su espalda al cielo.
Camisetas azules y granas flamearon,
apagadas sin viento.
El mar, vueltos los ojos,
se tumbó y nada dijo.
Sangrando en los ojales,
sangrando por ti, Platko,
por ti, sangre de Hungría,
sin tu sangre, tu impulso, tu parada, tu salto
temieron las insignias.
No nadie, Platko, nadie,
nadie se olvida.
Fue la vuelta del mar.
Fueron diez rápidas banderas
incendiadas sin freno.
Fue la vuelta del viento.
La vuelta al corazón de la esperanza.
Fue tu vuelta.
Azul heroico y grana,
mando el aire en las venas.
Alas, alas celestes y blancas,
rotas alas, combatidas, sin plumas,
escalaron la yerba.
Y el aire tuvo piernas,
tronco, brazos, cabeza.
¡Y todo por ti, Platko,
rubio Platko de Hungría!
Y en tu honor, por tu vuelta,
porque volviste el pulso perdido a la pelea,
en el arco contrario al viento abrió una brecha.
Nadie, nadie se olvida.
El cielo, el mar, la lluvia lo recuerdan.
Las insignias.
Las doradas insignias, flores de los ojales,
cerradas, por ti abiertas.
No nadie, nadie, nadie,
nadie se olvida, Platko.
Ni el final: tu salida,
oso rubio de sangre,
desmayada bandera en hombros por el campo.
¡Oh, Platko, Platko, Platko
tú, tan lejos de Hungría!
¿Qué mar hubiera sido capaz de no llorarte?
Nadie, nadie se olvida,
no, nadie, nadie, nadie.

    La final es va haver de disputar a tres partits per tal de poder proclamar campió. En aquells temps no hi havia tandes de penals. El primer es va disputar el 20 de maig i el resultat final va ser d’empat a 1 un cop jugada la pròrroga. Dos dies més tard es jugava un nou partit que acabaria amb el mateix resultat. El tercer partit de desempat es va jugar el 29 de juny doncs la celebració dels JJOO d’Amsterdam van obligar al seu retràs. El resultat final va ser de 3 a 1 per als blaugranes amb gols de Samitier, Arocha i Sastre.

    En el primer dels partits succeeix el que dóna lloc als versos d’Alberti. Plattkó rep una coça al cap del davanter de la Real Sociedad, Cholín, per evitar el que era un gol cantat. Va ser retirat del terreny de joc amb la cara ensangonada i es va passar el descans sent atès pels metges. Un cop començada la segona part va veure arribar també al vestidor a en Samitier igualment colpejat i sagnant. Eren anys on ni tan sols el porter podia ser substituït i el canari Arocha, davanter, és qui s’havia posat sota els pals. Plattkó no va aguantar més i marejat i amb el cap amb un embenatge força aparatós que li cobria els sis punts de sutura que li havien hagut de posar en viu va tornar al camp sota una pluja que havia deixat el terreny de joc com un fangar. En una altra esterrecada per terra el “oso rubio” va perdre el turbant però va poder aguantar el que restava de partit. Un cop acabat el partit va haver d’anar a l’hospital on li prohibiren de jugar el segon partit a causa de la commoció. Allà va rebre la visita de Carlos Gardel que no havia volgut perdre’s la final on jugaven els seus amics Samitier, Piera i Plattkó. Els dos darrers partits de la final es van jugar amb el porter Ramon Llorens defensant la porteria blaugrana. Llorens va jugar tota la seva vida en el FC Barcelona encara que mai fou titular indiscutible. Va arribar a l’entitat com a juvenil el 1921 i va romandre fins el 1936. Tot i que el Club li va donar de baixa el 1933 ell va seguir en el Club sense cobrar. Durant la Guerra Civil va resultar ferit en el bombardeig a la ciutat de Barcelona del 16 de març de 1937 i en acabat aquesta va ser depurat i inhabilitat durant vuit anys.   

   

   Un altre poeta, Gabriel Celaya, que havia estat també present en aquell partit i era un gran seguidor del club basc, va decidir el 1978 que ja estava bé de tanta poesia a Plattkó i poc de recordar el que segons ells havien estat uns penals no assenyalats a favor dels bascos. Seguint la seva idea de maleir els poetes neutrals que es renten les mans i de maleir la poesia que no pren partit  va voler dir la seva també en forma de poema amb la “Contraoda del portero de la Real Sociedad”. I és que la poesia és “un arma cargada de futuro”

 

Recuerdo que de niño, socio de la Real,
desde la grada Norte, les veía jugar. 
Y siempre con apuros contra la Real Unión.
¡René Petit, Patricio, Gamborena, Emery! 

Nunca había manera de meterles gol.
Ni Yurrita, ni Jauregui podían conseguirlo.
Ni Izaguirre y Arrate defendernos al fin.
Y recuerdo también nuestra triple derrota
en aquellos partidos frente al Barcelona
que si nos ganó, no fue gracias a Platko,
sino por diez penaltis claros que nos robaron.
Camisolas azules y blancas volaban
al aire, felices, como pájaros libres,
asaltaban la meta defendida con furia
y nada pudo entonces toda la inteligencia
y el despliegue de los donostiarras
que luchaban entonces contra la rabia ciega,
y el barro, y las patadas, y un árbitro comprado.
Todos lo recordamos y quizá más que tú,
mi querido Alberti, lo recuerdo yo,
porque estaba allí, porque vi lo que vi,
lo que tú has olvidado, pero nosotros siempre
recordamos: ganamos. En buena ley, ganamos
y hay algo que no cambian los falsos resultados.

 

Ferenc Plattkó Kopiletz va ser després entrenador del Club en la temporada 1934-35 però, encara que es guanya el Campionat de Catalunya fou reemplaçat per en Patrick O’Connell. Va convertir-se en un rodamón de les banquetes. Va marxar a Xile on dirigí al Colo-Colo i després a Argentina on fou tècnic dels dos grans: River Plate i Boca Juniors. A la temporada 1955-56 retorna a Barcelona per a fer de nou d’entrenador on aconsegueix el rècord de deu victòries consecutives a la Lliga. Tot i això és segon al campionat i de nou acomiadat al final de temporada. La paciència amb els entrenadors tampoc va estar durant molts anys una virtut del Club.

El final de la seva vida, morí el 2 de setembre de 1983, es va desenvolupar a Xile, en concret a Santiago, i no podem dir que estigués a l’altura de la seva grandesa. Segons ara sabem, el 1979 es trobava malalt i arruïnat i va enviar constants cartes al Club demanant ajuda. El setembre d’aquell any l’Agrupació d’Antics Jugadors li va atorgar una ajuda de 10.000 pessetes mensuals i les medicines que necessitava. Però aquesta ajuda es va tallar. El 10 de maig de 1983 una nova carta de Plattkó, adreçada a un directiu de l’època i ben relacionat amb els jugadors de l’edat d’or del Club, demanava un metge espanyol per tractar la malaltia de la seva esposa. El 26 de juny la nova missiva era ja desesperada. Demanava un medicament pel tractament de càncer adjuntant la recepta i una ajuda econòmica urgent en forma d’una pesseta per cada soci o amb la celebració d’un partit benèfic on el club i ell es partissin els ingressos. A la carta deia que havia de dormir amb cinc mantes doncs no en tenia ni per a la calefacció. A canvi donava al Club les seves dues medalles d’or de Campió d’Espanya (1924-25 i 1927-28). Les d’or de Campions de Catalunya ja les havia venut. El Club li van enviar 350 dòlars USA. Tot el que es va fer per aquell heroi de la final de Santander. Les cartes enviades per Plattkó al Club van quedar en un calaix. En el mateix on havia quedat la memòria de molts i en especial del directiu que rebia les cartes.

 

L’incendi que va impedir un fitxatge

 

El FC Barcelona tornà als Estats Units a finals de maig de 1984 per primer cop després de la gira efectuada al 1937 i que havia de servir per al manteniment econòmic del Club durant la Guerra Civil. En les seves files hi ha el millor jugador del món d’aquells anys, Diego Armando Maradona, “El Pelusa”. L’entrenador “El Flaco” Menotti que ja sabia en aquelles dates que no seguiria al Club i que el seu successor seria Terry Venables. Feia pocs dies el Barça havia perdut la final de Copa davant l’Athlètic de Bilbao que ens va deixar les imatges d’una veritable batalla campal entre els jugadors al finalitzar el partit.

I igual que passà a les gires anteriors, les del 1928 i 1937, s’hi afegeixen dos jugadors aliens al FC Barcelona. Husillos del Murcia i un jugador que en aquells anys jugava amb el Cádiz. El seu nom Jorge Alberto González Barillas, “El Mago” o “Mágico González”. Maradona va dir sobre ell anys després: “Tuve la suerte de jugar con él. Y después de ver los enganches que le pegaba a los españoles… ¡Era único! Nosotros, en los entrenamientos, siempre lo queríamos imitar, pero no podíamos.  Siempre decíamos: ‘¿viste el gol que hizo el Mágico?’; si queríamos tirar el enganche, nos desgarrábamos todos. Es un gran tipo, se merece todo el cariño de El Salvador. Está entre los 10 mejores jugadores que yo he visto en mi vida, sin ninguna duda”.

 

Nascut a El Salvador, és considerat el millor jugador de la història del seu país i segurament també ho seria de la història del futbol en general sinó fos pel seu tarannà. L’any 1982, classificà al seu país. El Salvador, pel Mundial que es disputà a l’estat espanyol i uns quants Clubs europeus s’interessaren per ell. Atlético de Madrid, Paris Saint Germain van ser qui més interessats es van mostrar. Al final l’equip triat i que oferia les millors condicions va ser l’equip francès. Però en el moment de la signatura “Mágico González” no s’hi va presentar adduint que era massa compromís per ell. Aleshores va arribar el modest Cádiz i ell va anar-hi encantat. Allà tindria plena llibertat per a portar el tipus de vida que li agradava, bàsicament nocturna. Arribava tard als entrenaments, els companys l’havien hagut d’anar a buscar a casa seva els dies de partit perquè s’havia adormit i fins i tot es diu que aprofitava els quinze minuts de la mitja part per a estirar-se en una llitera i fer un petit son. Un d’ells va ser en la mitja part d’un partit davant el FCB al trofeu “Ramón de Carranza”. A la mitja part els blaugranes guanyaven per o a 3. La dormida li va anar bé al “Mágico”. A la segona part va anotar dos gols i donar l’assistència dels altres dos.  Però també és recordat a la “tacita de plata” per ser l’home que agafava la pilota al terreny de joc i anava pujant tots els esglaons de la graderia fins al punt més alt sense deixar que la pilota toqués a terra.

 

“Mágico” González va estar a prova amb el FC Barcelona en aquella gira. El Cadiz havia baixat a segona divisió i uns quants Clubs el seguien i hi estaven interessats. Va fer mèrits més que sobrats al damunt de la gespa dels camps per a ser un jugador de la plantilla del Barça però un fet anecdòtic, però que mostra clarament la seva manera de viure, li va tancar les portes.

L’hotel on el FC Barcelona s’hostatjava va patir un incendi que va fer desallotjar-lo en saltar l’alarma. Tots van abandonar les seves habitacions però van adonar-se que faltava el “Mágico”. Quan van poder tornar a l’interior de l’hotel van anar a l’habitació del jugador. I allà se’l van trobar al llit, encara que no precisament dormint, i ben acompanyat. Al cap de pocs dies, “Mágico González” tornava cap a Cadiz. Com ell mateix va dir: “Reconozco que no soy un santo, que me gusta la noche y que las ganas de juerga no me las quita ni mi madre. Sé que soy un irresponsable y un mal profesional, y puede que esté desaprovechando la oportunidad de mi vida. Lo sé, pero tengo una tontería en la cabeza: no me gusta tomarme el fútbol como un trabajo. Si lo hiciera no sería yo. Sólo juego por divertirme”

 

La temporada 1987-88 “Mágico González” marcava un dels gols més bonics de la història del futbol com així ho demostrà una enquesta feta sobre els 50 millors gols de la Lliga espanyola de tots el temps. El camp on el va fer va ser el Camp Nou. Segurament el marc idoni per un futbolista amb tanta classe com amb poca professionalitat. I és que com ve va dir Marcelo Bielsa “El Loco”: “El éxito te quita felicidad, te quita horas con tu mujer, con tus amigos, te quita fiesta y diversión. Ustedes tienen un problema muy grande, pues tienen dinero pero no tienen tiempo para disfrutar lo que el dinero te da en términos de felicidad. Pero también ser el mejor es una elección. No hay problema si no querés ser el mejor del mundo, pero hay que saber eso”.

I “Mágico González” mai va voler ser  res més que algú que gaudia de la vida.

 

En aquella gira de finals de maig del 84 el FCB va disputar tres partits davant el Cosmos, el Fluminense i l’Udinese italià en un simulacre de competició que es va anomenar Transatlàntic Cup. Tot en aquells gira va ser esperpèntic. La competició oficial encara no havia acabat a Espanya perquè en aquelles mateixes dates es disputava la Copa de la Lliga on el Barça defensava el títol guanyat l’any anterior. Menotti s’havia quedat a Barcelona apurant els seus darrers dies a la ciutat i a la gira hi anà el seu segon, Poncini. Les alineacions presentades eren similars a aquesta, amb noms que gairebé ningú recorda: Amador, Comas, Migueli, Olmo, Valor, Oswaldo (Gimenez), Estella, Husillos, Clos, Maradona, “Mágico” (Cañizares).

Al Cosmos hi jugava un vell conegut de l’afició barcelonista, Johann Neeskens i al Fluminense un que temps després vestiria la camiseta blaugrana i que es convertiria en un dels fitxatges més polèmics de l’entitat: Julio César Romero “Romerito”.     Un mes més tard, en concret el 30 de Juny, Diego Armando Maradona deixava el FC Barcelona per fitxar per la Società Sportiva Calcio Napoli.

Un FC Barcelona – CE Jupiter amistós sota dictadura. Homenatge a l’Orfeó Català

Llotja el dia del partit. Cambó, Millet, Gamper, Cabot i Moragues a primera fila

L’any 1925 la música jugaria una mala passada al FC Barcelona. I és que sota les dictadures tot és convertible en motiu de repressió. Si l’equip s’havia proclamat Campió d’Espanya a Sevilla, al mateix temps el CE Júpiter ho feia a València en la final dels equips de segona categoria. Els del Poble Nou van decidir esperar als integrants de l’expedició del Futbol Club Barcelona a Reus per tal de tenir una rebuda multitudinària i compartida.

El 14 de Juny d’aquell any 1925 s’enfrontarien els dos campions en un partit d’homenatge a l’Orfeó Català.. Cal esmentar que el govern de la dictadura de Primo de Rivera havia decidit la prohibició de l’escut del Club Esportiu Júpiter. El 30 d’abril de 1924, l’emblema fou denunciat pel jutge instructor Cristóbal Fernández al Governador Civil de la Provincia. El motiu era la “clara disimulación de la bandera separatista catalana”. L’escut era rodó, amb un estel de cinc puntes de color blau a la part superior i les quatre barres a la part inferior. No el varen poder recuperar fins l’any 1931. Evidentment, la dictadura del General Franco va tornar a prohibir aquell escut. I per si no n’hi havia prou en treure l’escut del Club, acusat de separatista, republicà i col·laborador dels “rojos” van optar per canviar-li el nom i es va convertir en el “Club Deportivo Hércules”. I no, no era el d’Alacant. Seguia estant al Poble Nou de Barcelona. Val a dir que no es tornaria a recuperar l’antic escut del Club fins el 2 de setembre de 1990.

Temps de dictadura, amb la Mancomunitat de Catalunya suprimida, amb els ajuntaments substituïts per comissions gestores, havent prohibit l’ús del català i vetada la bandera catalana, fets habituals en la història del segle XX d’Espanya, el partit no va ser autoritzat per l’autoritat governativa. El motiu era que el partit tindria “un carácter reivindicativo de la lengua y de la cultura catalana“. Finalment, i un cop una gran concentració d’afeccionats es van aplegar als voltants del Camp de les Corts, es va concedir l’autorització un cop el Club va tornar-la a demanar sense fer constar que l’acte era en homenatge a l’Orfeó. Aprofitant l’estada al port de Barcelona de la British Royal Marine, Arthur Witty un dels pioners del F.C. Barcelona i quart president en la història del Club, va demanar a la banda de música del vaixell la participació en l’acte interpretant l’himne espanyol i el “God Save the King” anglès. La resposta del públic, uns 14.000, va ser immediata. Xiulada sorollosa contra la Marxa Reial i aplaudiments generalitzats als acords de l’himne anglès. El F.C. Barcelona era, seguia sent, el símbol de la resistència catalana sobre el poder central. El resultat final del partit va ser de 3 a 0 a favor dels blaugranes encara que això va quedar tan sols per a les columnes dels diaris. A la llotja, Hans Gamper va restar assegut a la llotja al costat de personatges com Francesc Cambó i Joan Ventura Calvell. Val a dir que cap d’ells va bellugar un dit per ajudar al suís Hans Gamper. El FC Barcelona havia fet entrega al mestre Lluís Millet d’un pergamí, encarregat al pintor Utrillo, que duia aquest text:

“Avui a Catalunya, l’art i l’esport són dues columnes bessones que aixequen cel amunt la bandera invisible de la Pàtria. La Pàtria nova s’està forjant. Sota el mall de dolor la joventut espurneja. Vosaltres tot cantant i nosaltres tot jugant, treballem dia i nit per la glòria d’una raça. Amics de l’Orfeó, columna germana: el teu gran triomf a Roma oreja el nostre front. Per la victòria d’avui, per la lluita de demà, el F.C. Barcelona vol viure al teu costat.”

La resposta per part de les autoritats no es va fer esperar. Aquest cop, les sancions varen recaure sobre el FC Barcelona i l’Orfeó Català. El 21 de Juny, el Jefe Superior de Policia de Barcelona es dirigia al Governador Civil amb l’expedient realitzat per Justo Conde y Martín Corral, Comandant de Seguretat, demanant “la clausura o disolución definitiva de dicha entidad por ser evidente el agravio inferido en su campo al Himno Nacional, como evidente es tambien la marcada tendencia política que esta entidad desarrolla…. propongo a V.E. la expulsión del territorio nacional del dicho Sr. Gamper…. la tan repetidad entidad ha dado pruebas constantes de su desafecto a España“.

El 19 de Juny, el diari “ABC” publicava aquesta nota: “y que el incidente no pueda sorprender a nadie que conozca el carácter de este Club, tan político, por lo menos, como deportivo. Como jamás, pongamos por caso, se ha visto ondear en el Club la bandera española, aun siendo aquél, según su Directiva, tan respetuoso con los símbolos de la Patria, ni se ha escrito un letrero en castellano, no tiene nada de extraño que a sus socios les parezca que sobra allí todo lo español. Pero no es al público adventicio a quien debe la Junta cargar la responsabilidad de lo ocurrido, pues lo que pudiera sorprenderle es qué, educados como lo están, hubieran sus socios procedido de distinta manera a como lo hicieron“. Sembla que mai passen els anys.

El 25 de Juny el Governador, Joaquin Milans del Bosch, antic Capità General de Catalunya, màxim repressor de la vaga de la Canadenca i personatge que va armar al Sometent (grups paramilitars d’ideologia ultracatòlica formats per aterrir a vaguistes)va declarar: “He acordado, haciendo uso de las facultades que me están conferidas, clausurar por término de SEIS meses el funcionamiento de esta Sociedad, no pudiendo, durante dicho tiempo, dar espectáculo alguno en su campo ni concurrir a otros como tal Asociación, ni usar los emblemas ni distintivos de la Sociedad“. El que es clausurava no era tan sols el Camp de les Corts sinó tot el funcionament del Club, encara que això se suavitza amb un recurs de la directiva i es permeten les Juntes Directives d’aquesta amb la presència d’una autoritat governativa per a què el Club pugui fer front a les activitats quotidianes de pagaments a proveïdors i sous. Gamper renuncia a la presidència al mes de Juliol i marxa cap a l’exili. Al mateix temps es declarava la suspensió de l’Orfeó Català fins a “nueva orden”. Val a dir que la sanció a l’Orfeó va tindre mostres de solidaritat fins i tot a Madrid amb el recolzament d’intel·lectuals i artistes.

El dia de Nadal de 1925, es reobria el Camp de les Corts amb una nova Junta Directiva nomenada el dia 17 de Desembre i encapçalada per Arcadi Balaguer, aristòcrata i amic personal del rei Alfons XIII. El resultat final del partit va ser de 2 a 0 favorable als blaugranes que presentaren aquest equip: Plattkó, Planas, Walter, Torralba, Sancho, Carulla, Piera, Arnau, Samitier, Alcántara i Sagi-Barba. Els gols van ser de Samitier i Arnau.

Cal remarcar que durant els sis mesos de suspensió de l’activitat del Club, les baixes registrades entre els socis van ser menors a les registrades en el mateix període d’altres anys. Com bé deia el Llibre Major de comptes econòmics del Club, començat el juliol d’aquell mateix any “si t’estimes la teva dignitat, no t’oblidis mai d’aquest bon company”.

Anys després, en Josep Suñol, president del FCB assassinat durant la Guerra Civil , va afirmar en una conferència que portava per títol “Deporte, escuela de ciudadanía” que els fets d’aquell dia varen fer que s’adonés de la relació existent entre l’estadi i el carrer”.

Gardel i el FC Barcelona. “Tangos y boliches”

A partir de la segona meitat de la dècada dels anys 10 del passat segle XX i fins a finals dels anys 20, se’ns mostra una Barcelona activa i cosmopolita i que com no podia ser menys tenia una avinguda, comparable a la d’altres ciutats europees, on s’acumulaven bars, terrasses, teatres de varietats, cafes-cantants i cabarets que cada nit encenien els seus llums de colors. Artistes de la talla de Pilar Alonso i Raquel Meller, qui per cert va ocupar la portada de la revista “Time”, compartien escenaris amb il·lustres visitants estrangers de la talla de Maurice Chevalier o Carlos Gardel. Temps de cuplets, pasdobles, el foxtrot que escandalitzaria als més conservadors, el java o el tango argentí eren els ritmes de moda. I el Paral.lel el símbol d’aquella Barcelona de bona vida, allunyada de la Guerra que vivia Europa i que s’havia convertit en ciutat d’acollida de espies, arribistes i exiliats.

 

Els jugadors del FC Barcelona ja no eren amateurs i guanyaven els seus calés per donar puntades de peu a la pilota en aquell espectacle que cada cop atreia a més gent i que faria necessària la construcció del camp de Les Corts. Jugadors que deixen de ser anònims i que en aquells temps es deixen veure, elegants i vestits a l’última moda, per aquells locals del Paral.lel aprofitant la fama que la pilota els hi donava. Joves que s’havien convertit en ídols ja de masses i que en alguns casos van aprofitar per a conèixer intel·lectuals i noies que triomfaven en els escenaris. Coneixences que potser no hagueren fet mai sinó haguessin jugat al FC Barcelona.

I Samitier, Zamora i Piera van ser, podríem dir els pioners.

 

El 1925, Carlos Gardel actua per primer cop a Barcelona, al Teatre Goya. És el primer contacte de Sami amb Gardel. En una entrevista que li fan a Samitier l’any 1954 comenta, tot referint-se a Carlos Gardel: “Los jugadores que integramos el equipo que jugó las tres famosas finales de Copa en Santander, sabemos cuan beneficiosa nos fue su compañía para mantener nuestra moral”. I és que allà, a Santader, a la famosa final del Campionat d’Espanya de 1928, Gardel assisteix als partits. Segons les memòries d’Alberti, “La arboleda perdida”, va ser ell juntament amb en José Maria de Cossio qui van portar Gardel a Santander. El cert es que la nit del dia del partit en que Plattkó cau lesionat, els tres, Alberti, Cossio i Gardel es reuneixen amb els jugadors i segons Alberti es cantà “Els Segadors” i es varen veure  onejar banderes catalanes. I Gardel, com no podia ser menys, va cantar uns quants tangos. Així ho narra Alberti:

    

“Fue en Santander: 20 de mayo de 1928. Allí fui con Cossío a verlo. Un partido brutal, el Cantábrico al fondo, entre vascos y catalanes. Se jugaba al fútbol, pero también al nacionalismo. La violencia por parte de los vascos era nunca vista. Platko, un gigante portero húngaro, defendía como un toro el arco catalán. Hubo heridos, culatazos de la Guardia Civil y carreras del público. En un momento desesperado, Platko fue acometido tan furiosamente por los de la Real que quedó ensangrentado, inconsciente, a pocos metros de su puesto, pero con el balón entre las manos. En medio de ovaciones y gritos de protesta, fue alzado sobre los hombros de los suyos y sacado del campo, sembrando el desánimo en sus filas al ser sustituido por otro. Pero, cuando ya el partido llegaba al final, apareció Platko de nuevo, la cabeza vendada, fuerte y hermoso, decidido a dejarse matar. La reacción del Barcelona fue instantánea. Pocos segundos después, el gol de la victoria penetró por el arco de la Real, que abandonó el campo entre la ira de muchos y los desilusionados aplausos de sus partidarios. Por la noche, el hotel, nos reunimos con los catalanes. Se entonó “Els Segadors” y se hicieron ondear banderas. Y una persona que nos había acompañado a Cossío y a mí durante el partido cantó, con verdadero encanto y maestría, tangos argentinos. Era Carlos Gardel”

 

Segurament és a això al que Samitier es referia al 1954. Cal senyalar que José Maria de Cossio va ser un escriptor, figura habitual a les tertúlies madrilenyes, membre de la Real Acadèmia Española i autor d’un dels més grans tractats taurins. Es curiós com havent estat soci del Real Madrid, Cossio es va convertir en un barcelonista fins la seva mort.

Era freqüent veure’ls entaulats en “El canario de la Garriga”, restaurant freqüentat per artistes i intel·lectuals que estava just davant de l’hotel Ritz, al carrer Roger de Llúria de la mateixa forma que eren habituals els viatges de Gardel a Barcelona. I és que Piera, Samitier i Zamora es converteixen en els cicerones de Gardel quan ve a Barcelona. “Nos visitó infinidad de veces y nos deleitó con sus tangos… después estuve con Gardel en Barcelona, en París… ¡Era un amigo leal!.” I és que Barcelona fou el “gran amor de Gardel”. I és que com va dir Enrique Cadicamo, poeta i escriptor argentí “Barcelona era la continuación de nuestra calle Corrientes. Todo lo que era argentino era de moda”.

 

Fruit d’aquesta amistat, Gardel va fer una versió, d’un tango fet pocs mesos abans on mencionava a cinc jugadors argentins. Així l’1 de març de 1929 grava la nova versió a Paris substituint el nom dels argentins pels de Piera, Sastre, Zamora, Samitier i Plattkó. El disc s’editaria posteriorment, el 1935 i ja mort Gardel, a l’Argentina.

 

Piantáte de la cancha, dejále el puesto a otro;
de puro patadura estás siempre en orsay;
jamás cachás pelota, la vas de figurita,
y no servís siquiera para patear un hand.
Querés jugar de forward y ser como lo es Piera

pa’hacer como hace Satre,
de media cancha un gol,
querer hacerle goles al colosal Zamora
y ser, como lo es Sami, el mago del balón.

Chingás a la pelota,
chingás en el cariño,
el corazón de Platko
te falta, che, chambón.
Pateando a la ventura,
no se consiguen goles;
con juego y picardía
se altera el marcador.

Piantáte de la cancha que hacés mala figura
con fouls y brusquedades te pueden lastimar.
Te falta tecnicismo, colgá los piparulos.
De linesman hay puesto, si es que querés jugar.
El juego no es pa’ otarios, tenélo por consejo,
hay que saber cortarse y ser buen shoteador
en el arco que cuida la dama de tus sueños,
mi shot de enamorado acaba de hacer gol…

Sacate los aspavientos
vos no tenés más chance,
ya ni tocás pelota,
la vas de puro aubol.
Te pasa así en el campo
de amor, donde jugamos:
mientras corrés la liebre
te ganó un corazón.

 

Carlos Gardel volia, amb aquest tango, contrarestar les crítiques que van haver de suportar els jugadors del FC Barcelona amb motiu de la gira per l’Argentina i l’Uruguai a l’estiu d’aquell any 1928 i que va suposar sancions i ser apartats de l’equip a uns quants integrants de l’expedició. Els jugadors, que feia pocs mesos havien guanyat el Campionat eren ara poc menys que maleïts per l’afició. Samitier ja és l'”ex-mago del balón” o l'”exgenial futbolista”.  Gardel demostrava d’aquesta manera la seva amistat envers els jugadors

El primer partit que l’equip jugà fou a l’agost d’aquell any contra la selecció argentina a Buenos Aires. Una selecció que havia guanyat aquell mateix estiu la medalla de plata als JJOO d’Amsterdam.  El resultat final va ser de 3 a 1 a favor dels locals. El partit es va jugar al camp del “Sportivo Barracas”. Com a anècdota, val a dir que va ser el primer partit on la selecció argentina va dur brodat a la samarreta, teixida en seda,  l’escut nacional. Unes samarretes confeccionades per l’empresa tèxtil “Masllorens Hnos.” que com es pot intuir pel nom era d’origen català. L’ambaixador espanyol, Ramiro de Maeztu va presidir el partit.

 

A l’abril d’aquell any, els argentins havien visitat Barcelona, com a preparació als Jocs, i enfrontat al primer equip  on van ser derrotats per un clar 4 a 1. Un partit que es va jugar al camp de Les Corts sota una pluja torrencial. Tant és així que l’àrbitre va donar el partit per acabat onze minuts abans que es complís 90 minuts reglamentaris. Per cert un àrbitre, que en tots els partits que disputà l’argentina com a preparació, era imposat pels d’ultramar.

La resta de partits no va anar gaire millor. Un empat a 0 davant el mateix rival que en el primer, aquest cop a l’antic estadi de River, situat a l’avinguda Alvear i al carrer Tagle. Contra Independiente, el tercer partit, es va perdre per 4 a 1 i al quart per 1 a 0 davant un altre combinat argentí, de nou a l’estadi de River Plate. El cinqué el va jugar a contra Boca Juniors en el seu camp. El resultat va ser de victòria blaugrana per 2 a 1. El FC Barcelona havia jugat en els quatre grans estadis de Buenos Aires d’aquella època (els de Racing i San Lorenzo s’inaugurarien un any després). La gira seguiria anant a Rosario on van ser golejats per un combinat local per 4 a 0.

 

La gira va seguir per l’Uruguai on van jugar contra el “Peñarol” a l’estadi de Pocitos de Montevideo. El resultat d’un empat a 1 i es va acabar davant el Club Nacional de Football, també uruguaià, al Gran Parque Central El resultat per acabar la gira va ser una nova derrota, aquest cop per 3 a 0. En aquest partit va assistir l’íntim amic de Samitier, Piera i altres jugadors del primer equip, Carlos Gardel, de qui es diu que va ser un dels màxims responsables que el FCB acceptés aquella gira que casualment coincidia amb unes actuacions que el cantant tenia al teatre Solís de Montevideo. El tanguista, en un tango dedicat al seu amic “Sami” deia: “cuando el tango, rezogando, nos murmure Samitier, caballero que has dejado mil recuerdos por doquier“. Precisament Samitier va fer unes declaracions a Argentina parlant del futbol d’aquell pais Es superior, se domina el balón a maravilla, conocen el juego en todos sus secretos. Nosotros los superamos en el  juego alto y ustedes nos dominaron en el juego bajo“. Afortunadament, amb el temps, el joc per baix va ser la clau dels èxits al FC Barcelona.

 

El dos de setembre Gardel va al port a acomiadar-se dels seus amics. Pel que sabem per les cròniques de l’època les festes, rebudes i afalacs que va rebre l’equip va afectar el rendiment dels jugadors. I es que els “boliches” no perdonen. La gira va tenir conseqüències. Socis es varen donar de baixa i el tècnic, Romà Forns, va ser cessat. Diuen que els jugadors, quan van baixar del vaixell que els va tornar a Barcelona, duien una insígnia a la solapa on es llegia “No me hable usted de América”.

 

Va ser tal l’escarni que molts varen sentir que inclòs es va editar un llibret al preu de 30 cèntims de l’època titulat “Barça en la Argentina” amb el subtítol de “Parodia de tangos de moda”. A la breu introducció es llegeix “el club “Barcelona”, al mandar a la Argentina un equipo representativo para lucir los colores azul-grana, hubiera tenido que preparar mejor la selección. Así ha ocurrido que hemos ido a descubrir las Américas y lo que hemos hecho ha sido un ridículo más grande que el templo de la Sagrada familia, cuando esté terminado.

Como ya hemos dicho anteriormente que somos humoristas, pues en la vida hay que aprovechas la ocasión para reírse, pues es mucho más grato que el llorar y que invadir los campos de fútbol o ir a mamporros, ya que tal espectáculo es impropio de un país culto“.

En llegir-lo, un s’adona del fi sentit de l’humor que inclòs ens hauríem de permetre amb el Barça. Encara que dubto que als jugadors els hi fes cap mena de gràcia. Les crítiques als jugadors van ser ferotges, i especialment acarnissades amb Samitier, Piera i Plattkó.

Fruit segurament dels resultats, aquella gira ha quedat en l’oblit per a molta gent. Tant és així que és el segon cop en què els barcelonistes van trepitjar Amèrica, en aquest cas Mèxic i els Estats Units, quan molts parlen de la primera gira oficial del Club.

 

Però no és l’únic tango que te Samitier. Lito Mas i Nicolás Verona, compositors de tangos que acompanyaven sovint a Gardel li varen dedicar aquest en record de la gira disputada l’any 28. i que també interpretà Gardel..

 

De las playas argentinas, donde el tango es la ilusión,
tú mereces, bravo Sami, que te brinden la canción,
tú mereces que las notas de un tanguito de arrabal,
lloren penas por tu ausencia, que quizá nos cause mal.
Cuando el tango, rezongando, nos murmure “Samitier”
Caballero que has dejado mil recuerdos por doquier!!
brindaremos nuestro aplauso por el “Mago del Balón”,
que vivir horas, nos hizo, de entusiasmo y emoción.

Sami!!
capitán del Barcelona…
con tu juego, que emociona,
nos has hecho estremecer…
Sami!!
portador de la nobleza
de tu tierra de grandeza…
caballero Samitier!!

Cuando llegues a tus lares, a tu tierra !la inmortal!!
y en los campos de la añeja, de la fiel Ciudad Condal,
tu silueta se deslice sobre el césped tentador…
y retumben los espacios, ante el grito alentador…
no te olvides!bravo Sami !!valeroso capitán!…
que los buenos argentinos te recuerdan con afán
pues dejaste en el Plata simpatías por doquier,
!capitán del Barcelona!…!caballero Samitier!