FC Barcelona. El “seny” y la “rauxa”

Article publicat a “Football Citizens.com” el dia 6 de Febrer de 2017

Para seguir con el serial de las aficiones del fútbol español pedimos a Josep Bobé que nos ofreciera su particular visión del FC Barcelona. Como hasta ahora, quedan definidos los tres elementos fundamentales de un equipo: afición, aficionado y estadio. Culé, barcelonismo y Camp Nou, en su caso. El resultado son las siguientes líneas.

CULÉ

Al socio, al aficionado blaugrana, se le puede dividir de varias formas. Por un lado están los buenos y los “malbarcelonistes” desde tiempos inmemoriales. Estos últimos son los que discrepan y expresan su malestar con determinadas acciones que acomete la directiva de turno. Y ésta y los pesados periodistas en connivencia reparten los carnets de uno u otro bando según la dicotomía de críticos o acríticos.

También se pueden dividir entre tribuneros y el resto, igualmente distinguidos desde décadas atrás. La diferencia entre ambos estriba en que los primeros abandonan el campo entre 10 y 5 minutos antes de acabar el encuentro lo que equivale a ir al cine para largarte justo antes de saber si el maromo de turno se lía con la chica. Igualmente se distingue al tribunero en el vocabulario. Su insulto más grave se limita a un “tontu” o “burru” dedicado de igual forma al rival o al árbitro que al azulgrana que hierra un pase o dispara a las nubes.

La última división, ésta de hace poco, podría hacerse entre el que va a ver un partido de fútbol, y una especie aparecida recientemente de gente que va a practicar tablas de gimnasia sencillas que consisten en recorrer los pasillos entre asientos de un costado a otro, básicamente del “gol nord” o levantarse, cada pocos segundos, del asiento con los brazos en alto para inmediatamente volver a sentarse. Que digo yo que la famosa ola mexicana podría haberse quedado en el Azteca, que no es necesario importarlo todo.

BARCELONISMO

Entre 1909 y 1922 pasear los días en que había partido por la entonces calle Industria (hoy calle París) entre Villarroel y Urgell, proporcionaba una vista de traseros que hasta la llegada del destape con la transición no se ha vuelto a contemplar. Cientos de culos asomando a la calle en lo alto del muro que delimitaba la gradería de dos pisos existente. Como creo en la genética, estoy más que convencido que la fama de espectadores de teatro que tiene la afición barcelonista en su estadio se debe a lo precario que era mantener el equilibrio en esa posición y así, hoy en día, seguimos moviéndonos poco del asiento, salvo, eso sí, en las grandes ocasiones donde abandonamos el “seny” y aparece la “rauxa”, sea en forma de silbidos al árbitro, al equipo rival, al himno de la Champions o al himno del estado español; gritos de independencia; ondear de “estelades”; publicitar la asistencia al teatro e incluso alguna cabeza de cochinillo. A los que siempre han querido desligar política del deporte, si es que ello fuera posible, les recuerdo que hace ya 101 años que el catalán es el idioma oficial del club, que desde 1910 el escudo luce la bandera de Catalunya, que en 1920 el cuarto equipo del club adoptó oficialmente el nombre de “Separatistes” y que la memoria oficial del Club de ese año acababa con un “Som el FC Barcelona perquè som de Catalunya. Fem esport perquè fem pàtria”. Sí, la bandera catalana forma parte habitual del colorido del Estadi y del atuendo del socio y aficionado del Club que asiste habitualmente al campo.

CAMP NOU

Inaugurado el día de la Mercé, patrona de Barcelona, de 1957, debía llamarse “Estadi Joan Gamper” en honor al “fundador” del Club pero el franquismo lo impidió y se decidió que se llamara “Estadio del Club de Futbol Barcelona” aunque todo el mundo se refería a él como “Camp Nou” en contraposición al “vell” campo de Les Corts. En 1965 la junta de Llaudet convocó una consulta a los socios para determinar el nombre oficial y la opción ganadora fue la de “Estadio del C.F. Barcelona” frente a las de “Estadi Barça” o “Estadi Camp Nou”. Dio igual. La gente le siguió llamando “Camp Nou” hasta que por fin, en el 2001, una nueva consulta oficializó el nombre. Y eso que siempre hay quien le ha llamado “Nou Camp” erróneamente.

Con una capacidad inicial de 93.053 espectadores, tuvo su máxima aforo coincidiendo con el Mundial celebrado en 1982 con 120.000 localidades. Tras la remodelación efectuada en 1994 y la eliminación de todas las localidades sin asiento, el aforo se redujo hasta los 99.354 asientos siendo en la actualidad el segundo estadio con mayor aforo del mundo. Las medidas del césped son de 105×68 metros.

Pendiente, tras una consulta aprobada por los socios y celebrada el 5 de abril de 2014, de una remodelación general que afecta al estadio y a todo el entorno, que debía empezar en el 2017 y que ya se ha pospuesto un año más. Esta futura remodelación conllevará un nuevo nombre a la instalación para poder hacer frente al importe de la obra. Institucionalmente e incluso quizás a nivel periodístico será así. Pero los abonados, cada vez menos presentes en las gradas, eso es cierto, seguiremos yendo al Camp Nou y los socios y seguidores seguirán llamándole así. Mal iríamos si nosotros mismos usáramos otro nombre.

Aviso a visitantes puntuales: si no desean sentirse atracados, lleven el bocadillo y la bebida de casa.

 

 

Blau i Grana. Donant voltes als colors del Barça

Article publicat a “El Món” el 30-12-2016

Els colors blaugranes del F.C. Barcelona sempre han estat objecte de llegendes i controvèrsies des del mateix moment en què es publicaren per primer cop els colors que lluiria l’entitat, als diaris “La Vanguardia” i “La Publicidad”, el dia 15 de desembre de 1899, i on s’explica el contingut de la junta que es va celebrar el dia 13 de Desembre, segona reunió fundacional del Club. Però en aquests articles es parla de vermell i negre i no de blau i grana (1). Quin és el motiu que porta a aquesta confusió? Cal senyalar que la junta es va celebrar en el local del “Gimnàs Solé”, seu al mateix temps de l'”Asociación Catalana de Gimnástica”, de la “Sociedad Los Deportes”, i de la seva revista del mateix nom que pretenia ser l’òrgan de difusió de totes les entitats esportives de la ciutat. La “Sociedad Los Deportes”, promoguda per Narcís Masferrer, comptava entre els seus membres amb Francisco Solé, propietari del gimnàs, Alfredo Maristany, Gaston Hegenlheimer, nomenats socis d’honor del FCB al desembre de 1900, Carles Pujol i Alfert i un suís anomenat Walter Wild, monitor de gimnàstica. A la revista hi col·laborava un altre suís arribat a finals de 1898 a la ciutat: Hans Gamper. Si pensem que tots ells formen part del grup dels primers socis que té l’entitat, que Wild és el primer president del Club, que Pujol és anomenat entre els primers dotze apòstols i que en Gamper és el capità de l’equip és fàcil deduir que els periodistes van pensar que els colors que vestiria el Club serien els mateixos que els de “Los Deportes”, que tot just una setmana abans havia escollit, en junta, el vermell i negre com a colors de la “Sociedad”. S’hauria d’esperar precisament a l’exemplar de la revista, del dia 17 de Desembre per a llegir en relació al Football Club Barcelona que “los colores que usará esta sociedad serán el azul oscuro y encarnado a rayas perpendiculares” (2).

Cal esperar el 1924, amb motiu dels actes del 25è. Aniversari de la fundació del Club perquè, Narcís Masferrer, present a les juntes fundacionals del Club ens parlés dels orígens dels colors. A “La Vanguardia” el 29 de novembre de 1924 hi escrivia: ” Se trató extensamente del nombre y colores que adoptaría el club, quedando acordado, como título de la sociedad el de Football Club Barcelona y los colores los azul y grana, que son, sino estamos equivocados, los mismos del F.C. de Basilea, al que ha pertenecido hasta hace poco el ex campeón suizo Hans Gamper, nuestro estimado amigo” (3). Aquest article va estar el que va donar les primeres pistes sobre la fundació del Club encara que amb posterioritat s’hi han detectat nombrosos errors com el fet de parlar-nos d’una sola reunió fundacional quan ara sabem que en van haver-n’hi dos. Però el cert és que la teoria dels colors del FC Basel va ser una de les que va tenir més bona acollida fins i tot per part del mateix Club. Però el fet és que Gamper havia jugat en quatre diferents equips a Suïssa. El “F.C. Excelsior”, vestia de blanc, entre 1893 i 1895, del que és capità, i el “F.C.Zurich”, de blanc i vermell fins al 1909 que canvia a blanc i blau, escisió del club anterior i del que és fundador el 1896 i on juga fins al 1897 un total de 17 partits sent també capità, són els dos Clubs on més juga. Esporàdicament també ho fa en el “FC Excelsior Winterthur” on juga 1 partit marcant 4 gols i en “FC Basel”, en dues ocasions, el 29-3-1896 i el 15-11 del mateix any, en els dos primers partits internacionals d’aquest Club. Cal ressaltar que en aquella època es podia pertànyer a equips diferents i en Gamper canvia a mesura que la feina el du a diverses ciutats. No té massa lògica per tant que a Barcelona triés els colors de l’equip on hi havia juga molt poc en comparació amb els de Zurich (on residia) ni amb el de la seva ciutat natal (Winterthur).

¿Per quina raó Gamper, president en aquell moment del Club o Witty, quart president del Club entre 1903 i 1905, i sempre vinculat a l’entitat, integrant de la junta gestora de l’any 1953 després de la dimissió del president Marti Carreto, que va ser la que va signar el traspàs de drets de Di Stéfano al Real Madrid, no diuen res ni contradiuen la versió del Narcís Masferrer, personatge per cert present en la junta on es trien els colors?

D’altres teories com la del llapis, comú en aquella època en els comptables, de dos colors (blau i vermell), la de les faixes realitzades per la mare dels Comamala en els dos colors quan encara trigarien temps a jugar al Club, o la que ens parla que el Club de Polo va deixar els seus uniformes (en el primer partit del FC Barcelona contra el “Team Anglès” el porter és Juan de Urruela Morales, un dels fundadors del Club de Polo), sense tenir en compte que al polo tan sols hi juguen 4, han estat algunes més de les hipòtesis inversemblants, llançades al vent, fruit, segurament, de la imaginació.

Després, concretament a partir del 2009, ha vingut la teoria que els colors blau i grana tenen el seu origen en la maçoneria donat que un dels primers socis i tiet de Gamper, Emili Gaissert era col·laborador de Rossend Arús i Arderiu, fundador de la lògia Avant i que l’escut d’aquesta és vermell i blau a ratlles verticals (4). És cert també que els colors blau i grana coincideixen amb els colors del “Royal Arch Mason”, un dels graus elevats de la maçoneria que segueixen el ritual de York. Com anècdota cal dir, una de les marques que fabricava els llapis de dos colors blau i vermell esmentat, Faber, era propietat d’un reconegut maçó. I posats amb les coincidències cal dir que el llibre “De Hans Gamper a Joan Gamper, una biografia emocional” que el 2008 escriu la seva néta, Emma Gamper, va ser presentat a Barcelona a la Biblioteca de Rossend Arús, inaugurada el 1895 en el lloc on havia estat la casa particular del conegut maçó.

Ara, segons el Club, han optat per una teoria que exposen perfectament en el seu llibre “Barça Inédit” en Frederic Porta i en Manel Tomás. Segons aquesta, els colors blau i grana els aporten els germans Witty basant-se en els colors de l’equip de rugby de l’escola on van estudiar entre 1890 i 1895, el Merchant Taylors de Crosby (Liverpool). Una carta, datada el 27 de febrer de 1975 i dirigida a Frederick Witty, fill de Arthur Witty, per part de H.M. Luft, director de l’escola, corrobora aquest fet. Però, aquesta carta ja figura en el llibre escrit per Jimmy Burns, escriptor anglo-espanyol ja fa uns anys i titulat “Barça. A People’s Passion”(5). En ella es diu que probablement fou així però també ens parla que el 1885 es canvien els colors a xocolata i blau per a distingir-se dels del Waterloo Football Rugby Club, creat el 1881 i que ens diu que en la seva fundació juguen de vermell i blau fosc a ratlles tot i que a una fotografia d’aquest equip del 1900-01 s’hi observen ratlles blanques (6). Avui en dia, els del Waterloo, juguen de verd, vermell i blanc. Difícil discernir els colors en fotografies tan antigues i en blanc i negre. Per cert, el color marró encara està avui present a l’equipació de l’escola de rugby del Merchant Taylors School. Si partim de la base que Witty hi estudià entre el 1890 i el 1895 ell ja hauria jugat amb la nova combinació de colors, marró i blau, establerts 5 anys abans.

Pot ser, evidentment una bona teoria. Una més de totes les que hi ha. Una més de les hipòtesis que constant i cíclicament es fan sobre els colors blau i grana. Per això sorprèn la posada en escena des del mateix club d’aquesta teoria i de les paraules de Manel Gamper, nét del fundador: “És convenient que fem oficial l’autenticitat d’aquest fet, perquè així evitarem que qualsevol es pugui inventar les teories més peregrines. D’aquesta manera, no hauríem de parlar mai més de l’assumpte, perquè aquesta serà la versió oficial del Club.”

Perquè ens quedem amb aquesta i no per exemple amb la que diu un descendent directe de l’Otto Maier, i traslladada igualment per via oral, en què diu que els colors son escollits per ser els originaris de la senyera de Heidenheim (Alemanya), lloc d’origen de l’Otto? (7)

Al cap i a la fi, tots els esports que es jugaven entre equips en aquells temps (el polo, el frontó, el futbol jugat abans del naixement del FC Barcelona) es jugaven entre equips que vestien un de vermell i un de blau, i així sortia reflectit a la premsa d’aquells temps. El “team rojo” y el “team azul”. Així es diu ja en el primer partit del qual consta informació escrita i jugat el 1892 (8). I si parlem del primer equip que té el nom de la ciutat, la “Sociedad de Foot-ball de Barcelona” creat el 1893, i on hi ha jugadors que després integrarien el FC Barcelona (els germans Parsons, entre ells) val a dir que vestien de vermell amb pantaló blanc (9) i que tot i desaparèixer aquesta societat el 1896, els seus membres segueixen jugant amb el “Team Anglès”, igualment vestit de vermell, equip que a la segona reunió fundacional del Club, el 13 de desembre de 1899 es fusiona amb l’acabat de crear FC Barcelona de Gamper i Wild. No eren pas uns colors tan estranys.

Potser hauríem de pensar que, igual que passaria ara, no deixava de ser un grup d’amics, molt reduït en la seva fundació, que es posaven a jugar a futbol i s’havien de vestir de futbolistes.

NOTES I DOCUMENTACIO

1.- Article a La Vanguardia 15-12-1899

Article La Vanguardia 15-12-1899

2. Article a Los Deportes del 17-12-1899

Article Los Deportes 17-12-1899

3. Article a La Vanguardia del 29-11-1924

Article La Vanguardia 29-11-1924

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

4.  Dibuix amb l’escut  de la Lògia Avant a la Biblioteca Arús

Dibuix amb l'escut de la Lògia Avant a la Biblioteca Arús

5.  Fragmen del llibre “Barça. A People’s Passions” de Jinny Burns

Fragment original del llibre de Jimmy Burns, "Barça. A People's Passion"

6.  Fotografia del Waterloo Rugby Football Club temporada 1900-01

Equip del Waterloo Rugby Football Club al 1900-01

7.  Correspondència amb descentents directes d’Otto Maier de l’any 2013

Correspondència rebuda de la besneta de Otto Maier al 2013

8. Article a La Vanguardia del 25-01-1895

La Vanguardia 25/01/1895

9. Equip de la “Sociedad de Football de Barcelona”

428

Pintar la història del color que toca

Article publicat al diari “Ara” el 29-12-2016

 

Dimarts el Barça va donar validesa a la tesi que els colors blau i grana provenen d’un equip anglès de rugbi escolar. / GETTY

Dimarts el Barça va donar validesa a la tesi que els colors blau i grana provenen d’un equip anglès de rugbi escolar. / GETTY

Des de l’endemà mateix de la junta en què es van escollir els colors del FC Barcelona, el 13 de desembre del 1899, aquesta tria ha sigut motiu de controvèrsia. Al cap de dos dies de la reunió s’anunciava a La Publicidad i a La Vanguardia que els colors serien el vermell i el negre -en comptes del blau i el grana-, segurament perquè els periodistes estaven confosos perquè es trobaven al mateix lloc i davant les mateixes persones que una setmana abans havien escollit aquests colors per a la Sociedad Los Deportes.

Un cop aclarit que els colors serien el blau i el grana tradicionals, vam haver d’esperar al 1924 perquè ens n’expliquessin l’origen. En aquest cas va ser en Narcís Masferrer, prohom de l’esport català, qui ho va fer donant com a versemblant la similitud de colors amb el FC Basilea, tot i que Gamper tan sols va disputar amb aquest equip un parell de partits esporàdics. No va caure en el fet que havia sigut capità del FC Excelsior i capità-fundador del FC Zuric, que vestien de blanc i blanc-i-vermell, respectivament, i per tant se’ls hauria de suposar una vinculació més gran.

Amb sorpresa, hem vist com el club, fa un parell de dies, dóna validesa al que podria ser una nova entrega, però que ja data del 1975. És la que ens parla que els colors provindrien de l’equip de rugbi del col·legi anglès Merchant Taylors. És una teoria ja desenvolupada fa anys en el llibre Barça. A People’s Passion, de l’escriptor Jimmy Burns, i que recullen esplèndidament Frederic Porta i Manel Tomàs en el seu Barça, inèdit. I sorprèn precisament pel temps transcorregut. Per què s’ha esperat quaranta anys per fer-la pública? Quina ha sigut la raó? Per què Hans Gamper, president del club el 1924, no va sortir al pas de la informació que donava Masferrer a La Vanguardia? Per què Arthur Witty, quart president (1903-1905), sempre vinculat al club i integrant de la junta gestora l’any 1953, després de la dimissió del president Martí Carreto, que va signar el traspàs de drets de Di Stéfano al Reial Madrid, mai va fer públic d’on provenien el blau i el grana?

De cop, sobta que ara es vulgui donar per tancat un dels grans enigmes: l’origen dels colors. Que en un moment en què, com mai, s’escriuen pàgines de la història del club, sigui precisament la directiva la que vulgui tancar aquest tema quan no s’ha significat especialment per l’interès en la història. Perquè si, com diuen, hem de fer cas de la història familiar oral, ¿què els haurem de dir als descendents d’Otto Maier, un dels 12 fundadors, que diuen que els colors provenen de la senyera de Heidenheim, lloc d’Alemanya d’on era originari?

Esport per Nadal (4): Stadium Català

Article publicat a “El Món” el 27-12-2016

El dia de Nadal de 1921 s’inaugurava oficialment el que es va denominar Stadium Català, al Sot de la Foixarda, encara ho feu sense acabar. Dissenyat per l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas va començar-se a construir a finals del 1920 per ser seu dels Jocs Olímpics de 1924, als quals Barcelona havia sol·licitat ser candidata i que varen acabar disputant-se a Paris. “En el fondo de una extensa y muy antigua cantera (…) puede considerarse situado en la misma ciudad, ya que sólo dista un kilómetro de la Plaza España (…) Se completa el proyecto de nuestro estadio con el pabellón de la entrada principal, que con su vestíbulo y escalera de honor conduce a la gran tribuna cubierta, donde estarán emplazados la presidencia y palcos preferentes, y además el café-bar y las oficinas (…) con el arco de triunfo que dará acceso a las pistas, en la parte superior del cual se encuentra el asta donde se izará la bandera del país a que pertenezca el ganador de cada prueba olímpica (…) El caràcter monumental del Estadio vendrà definido por el de los citados pabellones, por las columnas en la parte superior de las graderías y las estatuas que con las grandes banderas estarán colocadas ordenadamente en el pie del corte de la cantera, resaltando el fondo oscuro de las plantas”.

S’ha de dir que, mesos abans, el 10 d’abril de 1921, es va realitzar una inauguració extraoficial -quan encara l’obra estava a mitges- amb un partit de futbol entre un equip d’arquitectes i un altre de periodistes i del què en queda constància gràfica. Aquell dia 25 de desembre al matí es disputà el partit entre el F.C. Barcelona i l’aleshores considerat el millor equip europeu, l’Sparta de Praga. Es calcula que més de 30.000 persones, l’aforament era per a 24.000 espectadors, es varen aplegar no tan sols al recinte sinó als turons que envolten la Foixarda. Per a l’ocasió també hi va assistir el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, l’alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, el Baró de Güell, membre del Comitè Olímpic Internacional i el governador civil, Martínez Anido. La imponent massa de gent que va aplegar-se a l’estadi va fer que el F.C. Barcelona es plantegés la necessitat de construir un estadi propi que fos capaç de poder acollir una quantitat semblant de gent i així, el 19 de febrer posterior, es posava la primera pedra al que seria el Camp de les Corts, construït en un temps rècord de tres mesos per per ser inaugurat el 20 de maig de 1922, amb un aforament inicial de 25.000 persones.

El F.C. Barcelona va alinear Zamora, Planas, Surroca, Torralba, Sancho, Samitier, Vinyals, Martínez, Gràcia, Alcántara i Sagi-Barba. El resultat final del partit va ser de 2 a 3 favorable a l’equip txec i l’arbitratge va córrer a carreg de Paco Brú, ex jugador del Barça. Els autors dels gols blaugrana varen ser Planas i Paulino Alcántara.

Daniel Carbó, àlies “Corredisses”, popular periodista d’aquell temps, escrivia: “El Barcelona (i qui si no!) va realitzar el miracle oferint a la Ciutat la grandesa d’un espectacle desconegut i gravant amb lletres d’or una data memorable del futbol patri, convertida històrica i moment inicial d’una època d’esplendor incomparable”.

L’endemà, el dia de Sant Esteve, els dos equips van tornar a jugar un nou partit en el mateix recinte, encara que aquest cop es va disputar a la tarda, sent el resultat de 2 a 0 a favor dels blaugrana i amb encara més públic que el del dia abans. El F.C. Barcelona va alinear Zamora, Planas, Berger, Torralba, Sancho, Samitier, Cella, Piera, Gràcia, Alcántara i Sagi-Barba i l’arbitre de l’encontre va ser el Sr. Cruella. Els golejadors van ser, altre vegada, Planas i Alcántara. L’Sparta de Praga perdia per primer cop després de 63 partits seguits guanyant.

“L’esplèndida victòria del Barcelona, tenint present la categoria del contrincant, va commocionar tota la Ciutat i des d’aquell moment, es van concebre les grans multituds futbolístiques. Una vegada més el Barcelona empeltava de vida el cos esportiu de Catalunya i el feia estremir d’infinita joia”. Així resumia Carbó el partit disputat. Mai Barcelona havia acollit, en unes festes esportives, un nombre similar de gent disposada a veure l’espectacle que vint-i-dos homes oferien corrent darrera una pilota.

Esport per Nadal (3): El segon i tercer partit de la història del Barça

Article publicat a “El Món” el 26-12-2016

 

El 1899 ja es jugava per Nadal. El F.C. Barcelona, acabat de néixer, jugava el seu segon i tercer partit de la història els dies 24 i 26 de desembre. El rival del primer partit, el també acabat de fundar -i gran rival durant anys- Football Club Català, nascut oficialment el dia 17 de desembre d’aquell any i presidit per Jaume Vila, el mateix que va negar a Gamper i Wild formar part del que seria el seu equip mesos abans per ser de religió evangèlica.

El partit es va jugar, tal com estava previst, el diumenge 24 a les tres de la tarda al ja exVelòdrom de la Bonanova convertit en el camp preferit per jugar a foot-ball. El resultat final va ser de 3 gols a 1 favorable al Foot-ball Club Barcelona. Els gols del Barcelona els van marcar Gamper, per partida doble, i Ernest Witty. Hi havia força gent per veure l’espectacle. El cert és que la diferència entre els dos equips va ser força gran, encara que s’ha d’aplaudir l’esforç que van fer els jugadors del Català, ja que jugar contra Gamper és feia molt difícil. Les combinacions entre els jugadors i les filigranes que va realitzar durant tot el partit van fer que es jugués quasi sempre dins el camp que defensava el Català. Els equips van sortir al camp amb aquests onze jugadors disposats pel partit que va arbitrar el senyor Leack ajudat pel senyor Fermín Lomba:

Foot-ball Club Català: Paniagua, Ortiz, Mir, J.M. Busquets, González, García, R. Busquets, Valdés, Artús, L. Valls i F. Valls.

Foot-Ball Club Barcelona: Henry W. Brown, John Parsons, Walter Wild, Juan Urruela, Bartomeu Terrades, Lluís d’Ossó, Francisco Cruzate, Ernest Witty, Hans Gamper, Arthur Witty i Josep Llobet.

Una de les coses més curioses va ser l’assistència de fotògrafs que volien immortalitzar l’acte i una colla de gent a cavall que s’aturava per presenciar el partit, atrets pels crits i aplaudiments del públic.

El segon partit, el jugat el dia de Sant Esteve, fou una repetició al disputat el dia 8 de Desembre contra el “Team Anglès”. Com a curiositat, es disputaria amb membres del Català per poder ser prou jugadors, ja que a banda de jugar-se el dia de Sant Esteve, els jugadors anglesos del Barcelona van voler alinear-se amb l’equip anglès tal com havien fet en el primer partit. Així doncs, tornaven a anar cap al Velòdrom de la Bonanova. De nou a les tres de la tarda. Si dos dies abans hi havia gent, aquell encontre va despertar una gran expectació, fins al punt que es digué que fou el millor partit mai vist a Barcelona.

El resultat va ser de 2 a 1 favorable als del Barcelona, amb els dos gols marcats per Gamper. El cert és que tant el Foot-ball Club Barcelona com el Català van escollir els millors jugadors disponibles per jugar l’enfrontament, de la mateixa manera que l’equip anglès va ser qui va dur el pes del partit, amb combinacions més elaborades i intentant jugar sempre a camp de l’adversari. Les curses de Gamper van ser impossibles d’aturar pels defensors anglesos. Es dóna la circumstància que la primera part, de trenta-cinc minuts, la va arbitrar el senyor Leack, i, la segona, el periodista de La Vanguardia, Albert Serra. Les alineacions que van presentar els dos equips van ser:

Foot-ball Club Barcelona – Football Club Català: Carlos Soley, Manuel Mir, Fermín Lomba, Miguel Valdés, Manuel Planells, Isidre Artús, Hans Gamper, Walter Wild, Juan Urruela, Lluís d’Ossó i Josép Llobet.

Team Anglès: A. Witty, E. Witty, H. Brown, F. Morrison, J. Parsons, Fitzmaurice, F. Ball, J. Ball, J.A. Ball, W. Parsons, J.F. Bastow.

Pel dia 31 de desembre es va acordar la celebració d’un nou partit, aprofitant els dies de festa, però degut a què la colònia suïssa de la ciutat -i en especial el Club Helvetia- celebrava festes, es va decidir ajornar-lo fins al dia 6 de gener.

Eren temps en què als diaris sorgien dubtes com aquest en referència al futbol: «También nos han escrito algunos suscritores y amigos condoliéndose –¿a nosotros con ésas?– de que denomináramos foot-ball al juego del balón. En todos los idiomas que atinamos a comprender, se ha denominado este deporte inglés como se llama en Inglaterra. ¿Existe algún nombre equivalente en castellano o en catalán? Estimaríamos mucho la respuesta, y si nos satisfacía, no titubearíamos en adoptarla.»

Com que no hi va haver respostes que agradessin van seguir anomenant-lo “Football”.

Esport per Nadal (2): La reobertura del Barça

Article publicat a “El Món” el 25-12-2016

 

El dia de Nadal de 1925 no és un dia qualsevol en la història del Barça. Es jugava un partit enfront l’equip austríac del “First Vienna” com feia anys es jugaven davant equips estrangers aprofitant les festes nadalenques. Però per saber de la importància d’aquell partit cal tirar enrere exactament sis mesos, fins al 14 de juny. El F.C. Barcelona s’enfronta al Club Esportiu Júpiter en un partit d’homenatge a l’Orfeó Català. Els dos equips havien estat campions d’Espanya de les seves respectives categories, el que avui dia podríem considerar primera i segona divisió. Temps de dictadura, habitual en la història del segle XX d’Espanya, de Primo de Rivera, el partit no va ser autoritzat per l’autoritat governativa. Finalment, i un cop una gran concentració d’afeccionats es van aplegar als voltants del Camp de les Corts, es va concedir l’autorització un cop el club va tornar-la a demanar sense fer constar que l’acte era en homenatge a l’Orfeó. Aprofitant l’estada al port de Barcelona de la British Royal Marine, Arthur Witty un dels pioners del F.C. Barcelona i quart president del Club, va demanar a aquesta la participació en l’acte interpretant l’himne espanyol i el “God Save the Queen” anglès. La resposta del públic, uns 14.000, va ser immediata. Xiulada sorollosa contra la Marxa Reial i aplaudiments generalitzats amb l’himne anglès. El F.C. Barcelona era, seguia sent, el símbol de la resistència catalana sobre el poder central.

La resposta per part de les autoritats no es va fer esperar. El 21 de Juny, el Jefe Superior de Policia de Barcelona es dirigia al Governador Civil amb l’expedient realitzat per Justo Conde y Martín Corral, Comandant de Seguretat, demanant “la clausura o disolución definitiva de dicha entidad por ser evidente el agravio inferido en su campo al Himno Nacional, como evidente es tambien la marcada tendencia política que esta entidad desarrolla…. propongo a V.E. la expulsión del territorio nacional del dicho Sr. Gamper…. la tan repetidad entidad ha dado pruebas constantes de su desafecto a España”.

El 19 de Juny, el diari ABC publicava aquesta nota: “y que el incidente no pueda sorprender a nadie que conozca el carácter de este Club, tan político, por lo menos, como deportivo. Como jamás, pongamos por caso, se ha visto ondear en el Club la bandera española, aun siendo aquél, según su Directiva, tan respetuoso con los símbolos de la Patria, ni se ha escrito un letrero en castellano, no tiene nada de extraño que a sus socios les parezca que sobra allí todo lo español. Pero no es al público adventicio a quien debe la Junta cargar la responsabilidad de lo ocurrido, pues lo que pudiera sorprenderle es qué, educados como lo están, hubieran sus socios procedido de distinta manera a como lo hicieron”. Sembla que mai passen els anys.

El 25 de Juny el Governador, Joaquin Milans del Bosch, antic Capità General de Catalunya, màxim repressor de la vaga de la Canadenca i personatge que va armar al Sometent (grups paramilitars d’ideologia ultracatòlica formats per aterrir a vaguistes): “He acordado, haciendo uso de las facultades que me están conferidas, clausurar por término de SEIS meses el funcionamiento de esta Sociedad, no pudiendo, durante dicho tiempo, dar espectáculo alguno en su campo ni concurrir a otros como tal Asociación, ni usar los emblemas ni distintivos de la Sociedad”. El que es clausurava no era tan sols el Camp de les Corts sinó tot el funcionament del club, encara que això se suavitza amb un recurs de la directiva i es permeten les Juntes Directives d’aquesta amb la presència d’una autoritat governativa per a què el club pugui fer front a les activitats quotidianes de pagaments a proveïdors i sous. Gamper renunciava a la presidència al mes de juliol i marxava cap a l’exili.

El dia de Nadal de 1925 es reobria el Camp de les Corts amb una nova Junta Directiva nomenada el dia 17 de Desembre i encapçalada per Arcadi Balaguer, aristòcrata i amic personal del rei Alfons XIII. El resultat final del partit va ser de 2 a 0 favorable als blaugranes que presentaren aquest equip: Plattkó, Planas, Walter, Torralba, Sancho, Carulla, Piera, Arnau, Samitier, Alcántara i Sagi-Barba. Els gols van ser de Samitier i Arnau.

Cal remarcar que durant els sis mesos de suspensió de l’activitat del vlub, les baixes registrades entre els socis van ser menors a les registrades en el mateix període d’altres anys. Com bé deia el Llibre Major de comptes econòmics, començat el juliol d’aquell mateix any, “si t’estimes la teva dignitat, no t’oblidis mai d’aquest bon company”.

Esport per Nadal (1): Una Copa de Fires de blanc

Article publicat a “El Món” el 24-12-2016

 

El dia de Nadal de 1955 el F.C. Barcelona jugava el seu primer partit de competició oficial europea, l’anomenada Copa de les Ciutats de Fires (altrament dita trofeu Noël Beard). La idea d’aquesta competició neix el 1950 (un suís, un anglès i un italià en foren responsables) i en ella hi participarien seleccions de ciutats que haguessin estat seu de fires industrials  i comercials de caràcter internacional. S’hauria d’esperar, però, fins al 18 d’abril de 1955 quan, a Rheinfelden (Suissa), els representants de dotze ciutats van acordar tirar-ho endavant. Podrien jugar tant seleccions de ciutats com clubs indistintament. Les seleccions de les ciutats varen ser les de Londres, Copenhaguen, Zagreb, Leipzig, Frankfurt, Colònia, Viena i Basilea i els clubs el Birmingham City, l’Inter de Milà, el Lausanne Sport i el F.C. Barcelona. El mateix dia es fundà el comitè organitzador presidit per l’anglès Stanley Rous (posteriorment president de la FIFA durant 13 anys). Dos mesos més tard, el 20 de juny es redactava el reglament aprovat definitivament al congrés de la FIFA celebrat a Londres.

El partit es va jugar a les 11:45 del matí del dia de Nadal, per a seguir amb la tradició dels partits nadalencs que s’acostumaven a jugar contra diferents equips normalment estrangers, i el rival era la “Ciutat de Copenhaguen”. Abans a les 9:45 s’havia jugat un partit entre els equips d’afeccionats del FC Barcelona i del Mirasol. Cal ressaltar que a la publicitat de l’època el partit s’anunciava entre la “Ciutat de Copenhague” i la “Ciutat de Barcelona”. L’equip, a qui entrenava l’exporter Ferenc Plattkó, sortí al camp amb Ramallets, Seguer, Biosca, Gracia, Bosch, Segarra, Tejada, Villaverde, Areta, Kubala i Manchón. El resultat final 6 a 2 favorable al Barcelona amb 2 gols d’Areta, dos de Tejada, i un de Villaverde i Kubala. El Camp de les Corts registrà una notable entrada amb més de 35.000 espectadors. L’equip fou rebut amb xiulets per una bona part de la graderia. La derrota al camp del Madrid, l’empat a Vigo i la més recent ensopegada contra l’Atlètic de Bilbao a l’estadi feia que una bona part de l’afeccionat estigués dolgut  amb els jugadors. A la vegada, un comunicat que havia tret la directiva del club, encapçalada pel falangista Francesc Miró-Sans, home d’absoluta confiança del règim franquista, parlant de la conducta poc edificant d’alguns dels professionals va acabar d’encendre els ànims de part dels assistents que van rebre l’equip amb un manifest descontent.

El partit té dues curiositats. En primer lloc va ser el primer i darrer partit jugat al Camp de les Corts en una competició oficial europea. Pel propi reglament, que establia que els partits devien jugar-se en dates en què coincidiren amb fires, el FCB ja no jugà cap més encontre com a amfitrió fins a les semifinals de la competició que es jugaria contra el Birmingham City el dia 13 de novembre del 1957, dos anys més tard, i ja es disputaria en el recentment estrenat Camp Nou que obria les portes el dia de la Mercè (24 de setembre) d’aquell any.

Per altra banda, el F.C. Barcelona vestia amb camisa blanca, pantaló negre i al pit l’escut de la ciutat. El color blanc no era gens estrany als blaugranes, utilitzat com a segona equipació des de la fundació del club i que seguiria sent-ho fins que el 7 de març de 1979 la va utilitzar per darrera vegada en un encontre jugat a Anglaterra contra l’Ipswich Town en partit de Recopa i amb Josep Lluís Núñez com a president. Des d’aleshores mai més s’ha tornat a vestir amb aquest color. Potser aniria sent hora que deixéssim els complexos de costat i recuperar el que, al llarg de la història del club, ha estat la segona equipació més duradora.

Aquella Copa de Fires l’acabaria guanyant el F.C. Barcelona a la final disputada a doble partit contra la selecció de Londres. A l’anada, disputada a Stamford Bridge el resultat va ser d’empat a 2 gols. La tornada es va jugar en un Camp Nou amb més de 70.000 espectadors, amb el FC Barcelona entrenat per Domènec Balmanya i jugant amb camisa blava amb l’escut de la ciutat i pantaló blanc. El resultat va ser de 6 a 0 amb un Luís Suárez incommensurable. Era la primera final europea que acollia el Camp Nou.