Destacado

No, el Real Madrid no és l’equip del règim

No, el Real Madrid no és l’equip del règim. I bàsicament és així perquè amb aquesta frase el que fem és un reduccionisme de la història. No, el Real Madrid és l’equip de tots els règims o per dir-ho d’una altra manera és l’equip del poder polític de qualsevol moment històric des del mateix moment de la seva fundació. I si cal ignorar, fer desaparèixer part de la història o senzillament subestimar-la per tal de mantenir-se al costat d’ell no hi ha cap problema en fer-ho.

La constitució oficial de la «Sociedad» es produeix el 6 de març de 1902 sota el nom de Madrid Football Club amb tres personatges clau. Juan i Carlos Padrós, germans nascuts a Barcelona (vivien al carrer del Bot) i Julián Palacios. Juan, comerciant reputat del món tèxtil, serà el primer president del Club i el seu local, Al Capricho, al carrer d’Alcalà número 48, acollirà les primeres assemblees del Club. Per a fer-nos una idea del negoci, el 1907 hi treballaven més de 200 persones. En Carlos Padrós, amic personal de qui seria rei Alfons XIII, serà el segon president de l’entitat i posteriorment polític i representant a Corts del Partit Liberal en representació de Mataró. Entre els dos germans presidiran el Club fins al 1907 quan Carlos Padrós dimiteix. ¿I Julián Palacios? Doncs bé, aquest no figura dintre la primera directiva de la Sociedad. Ell era president d’un club anomenat Nueva Sociedad de Foot-Ball que va existir entre 1900 i 1902, però mai serà president del futur Real Madrid ni tan sols membre de la seva directiva. Doncs bé, si busquem als llocs oficials del Club o als llocs de consultes habituals ens surt Julián Palacios, nascut evidentment a Madrid, com el personatge important i vital de la creació de la nova Sociedad. A la mateixa web del Club el col·loquen com a president (1900 – 1902), de forma inaudita doncs el Club encara no existia. Tot sigui per tapar i menysvalorar als catalans Padrós.

Tan sols dos mesos després de la fundació del Club, organitzaran el primer «trofeo«, que es denominarà oficialment «Concurso Madrid de Foot.Ball Association«. El Madrid Foot-Ball Club no té camp on jugui habitualment i tan sols ha jugat partits entre els mateixos socis/jugadors. Per a poder realitzar aquest “trofeo” demanen permís a l’Ajuntament via Carlos Padrós. El resultat de les converses serà organitzar un torneig i que a la vegada serveixi pe retre acatament al futur Rei d’Espanya, Alfons XIII amb motiu de la seva coronació el 17 de maig de 1902. Per a la història el torneig, que varen disputar cinc equips entre els dies 13 i 15 de maig, ha quedat amb el nom de «Copa de la Coronación«. L’Ajuntament de Madrid és qui va aportar la copa de plata de l’orfebre italià Marabini que es donaria al guanyador i el Ministeri d’Agricultura va cedir els terrenys de l’Hipòdrom de la Castellana on es varen jugar els partits. Segons algunes cròniques i van assistir el Rei i en Sagasta, president del Consell de Ministres. Era tan sols el primer partit en que el Madrid Foot-Ball Club jugava contra un altre equip. I el rival no era un altre que el Football Club Barcelona. Cal destacar que l’equip blanc jugava amb els cinturons (cosa habitual en aquells temps per a aguantar els pantalons) amb els colors de la «roja y gualda«. I aquest fet curiós durarà fina a 1915. Per cert, La “Copa de la Coronación” deu ser l’únic torneig del món on qui perd la final, en aquest cas el FC Barcelona davant el Club Vizcaya (una fusió entre el Vizcaya Athletic Club i el Bilbao Foot-ball Club) no és el subcampió. I és que el titulo de subcampió va recaure en el Madrid FC. Així van decidir, a mig torneig que els 4 equips que no haguessin guanyat disputarien un torneig de consolació, la «Copa Gran Peña«. Com no estava previst, i els jugadors eren amateurs i tenien els seus treballs i feines dos dels equips van renunciar a jugar-la i així es va transformar en un partit únic entre el Madrid FC i el Club Español de Football (futur RCDE). La victòria del Madrid li atorgà el títol de subcampió. Coses de màgia i de ser l’organitzador.

El 1903, Carlos Padrós demanarà al rei que sigui ell qui doni el trofeu. D’aquesta forma es donarà pas a l’anomenat «Campeonato de España Copa de Su Majestad el Rey» i que al llarg dels anys tindrà vàries denominacions.

No és d’estranyar, doncs, que el rei, honorat en la seva coronació, donés el 29 de juny de 1920 el títol de «Real» al Club a la vegada que aquest nomenava al seu primogènit, Alfonso de Borbón y Battenberg, president d’honor de la Sociedad.

En els anys de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30) el Real Madrid s’acosta als cercles econòmics i empresarials i ambients elitistes de Madrid. Es el moment en que s’inaugura el primer estadi de Chamartín, el maig de 1924.

Amb l’arribada de la República desapareix el «Real» i torna el nom original del Club. L’escut incorporarà una franja de color morat (el morat que deien era per Castella, es tornarà blau no sabem en honor a qui o què a l’etapa de Lorenzo Sanz). I és que a la Sociedad no li va anar gens malament amb la República de la mà de Luis Usera Bugallal i de Rafael Sánchez-Guerra amb els qui viurà una veritable época daurada.

Rafael Sánchez-Guerra, un president que fins dos anys abans no era ni soci del Club, arriba a la presidència el maig de 1935 i s’hi estarà fins a la seva dimissió l’agost de 1936. Fill de president del Consell de Ministres amb Alfonso XIII, ell mateix havia estat subsecretario de la Presidencia del gobierno provisional y més tard ja Secretario General de la Presidencia de la República. Després de la guerra fou detingut i condemnat a cadena perpètua que li va ser commutada i el 1946 marxa a l’exili a França on fou nomenat ministre sense cartera del gobierno en el exilio de José Giral. És amb ell quan es comença ja a parlar i a fer gestions per a la construcció d’un nou camp que quedarà aturat per la Guerra civil.

En Sánchez-Guerra fou rellevat per un comitè encapçalat per Juan José Vallejo, president de la Federación Deportiva Obrera. El comitè va cedir el camp de Chamartín per a la instrucció de soldats tot batejant-lo amb el nom de «Batallón Deportivo». El 1937, el comitè és substituït per Antonio Ortega Gutiérrez, coronel de l’exèrcit republicà i membre del Partit Comunista. Governador civil de Guipúscoa a l’agost del 36 arriba a ser Director General de Seguretat del govern de Negrín. Antonio Ortega seria condemnat a mort al final de la Guerra Civil i executat el 15 de juliol de 1939.

Cal remarcar que durant la Guerra Civil la seu social del Madrid Football Club va ser bombardejada per l’aviació revoltada amb l’ajuda dels avions italians i en acabar la guerra amb el seu estadi en runes convertit en camp de presoners.

Però la història sempre l’escriuen els guanyadors i la imatge d’aquell Madrid Football Club republicà i a la vegada guanyador calia deixar-la al calaix amb l’arribada dels vencedors. No hi ha espai ni tan sols per recordar al seu capità, en Perico Escobal, afiliat a Izquierda Republicana i que propugnava la creació d’un sindicat de futbolistes. Empresonat durant la guerra i a punt de ser afusellat quatre cops encara que no es va salvar de les tortures i maltractaments a la presó. Exiliat va marxar a EUA on va escriure un llibre de memòries «Las Sacas» el 1968. Prohibit, no seria publicat a Espanya fins el 1981.

I és que la història d’aquells anys de guerra no existeix per a la Sociedad. Un buit de tres anys en tots els àmbits. Un buit necessari per a poder estar al costat del nou poder que venia. El franquisme.

Amb l’arribada del franquisme tornarà el 1941 la corona a l’escut i també al Club. I com els altres clubs han d’espanyolitzar també el seu nom. Real Madrid Club de Futbol, nom que ells ja no es canviaran mai més.

I si bé és cert que durant els primers anys del franquisme, on l’Atlético i l’Athlètic de Bilbao són en principi els “escollits” per representar el nou poder imperant, les desavinences i discrepàncies dels mateixos militars de l’Atlético i la basquicitat dels bilbaïns cosa que no agrada a molts encara que sigui el genuí representant de la fúria i lluita, fa que el règim s’acosti al Real Madrid per encapçalar la imatge d’Espanya a Europa. I per aconseguir-ho i s’hi aboquen amb tot el que faci falta (cas Di Stéfano entre ells). A partir dels anys 50 es converteix en l’equip d’Espanya. Un camp nou, evidentment beneit pel senyor bisbe, i un reguitzell de fitxatges de bons jugadors.

Amb la mort del franquisme al llit les coses continuen igual. El que no convé explicar per a tal que no es mostri el suport del franquisme al Club es calla. Ni s’explica bé l’inici de la Copa d’Europa, ni el fitxatge de Di Stéfano, ni les vinculacions directes del Real Madrid amb la Federació de Futbol ni amb el Comité Técnico de Árbitros, ni les dels terrenys expropiats pel franquisme i venuts al Club el 1960 per a la construcció de la ciutat esportiva per un import d’11 milions de pessetes, ni… Tot resta tancat en un calaix. Tot el que mostra de manera clara la complicitat entre el franquisme i el Club queda snese resó. No cal la història ni tan sols fer exercicis de memòria.

Hi ha nou poder. Ara cal vendre part d’aquells terrenys comprats a baix preu provinents d’expropiacions de l’Ajuntament de Madrid. Cap problema L’Ajuntament amb tots els seus partits (inclòs Izquierda Unida) donen el sí a una operació on tots s’hi havien mostrat en contra. Però si l’ordre ve de dalt… 501, 8 milions d’euros de benefici pel Real Madrid. Com va dir José Maria García que li havia dit el president del govern, Aznar: «Hay que ayudar al Madrid«. O la frase de l’alcalde de Madrid, Álvaro del Manzano, oposat, en un inici, a la recalificació dels terrenys; «Cuando te llama el presidente del Gobierno y te dice ‘firma esto, ¿qué haces?«.

Del madridisme de Rajoy no cal parlar-ne perquè tots el recordem. “Pero sí diré quién no quiero que renuncie: el presidente del Real Madrid (Florentino Pérez), porque eso significaría que le han ido muy mal las cosas y eso sería malo para España y malo para mí«.

Tan sols cal veure el que ha estat la llotja del Santiago Bernabeu durant els darrers, 20, 30, 40, 50 anys per a saber on està el poder i al costat de qui.

I és que qui millor ha resumit el Real Madrid  va ser en Raimundo Saporta als anys 80:

“El Real Madrid es y ha sido político. Ha sido siempre tan poderoso por estar al servicio de la columna vertebral del Estado. Cuando se fundó en 1902 respetaba a Alfonso XIII, en el 31 a la República, en el 39 al Generalísimo, y ahora respeta a Su Majestad Juan Carlos. Porque es un Club disciplinado y acata con lealtad a la institución que dirige la nación”

L’únic president de govern espanyol reconegut simpatitzant del Futbol Club Barcelona ha estat José Luís Rodríguez Zapatero. No, no cal que busquin imatges d’ell al Camp Nou. Mai va assistir a un partit malgrat rels molts de cops que es va anunciar la seva visita.

de

De Figueres a Les Corts en temps de bombes.

Walter Wild

27 de maig de 1930. Emil Walter Burkhardt cau lesionat en el partit de desempat, disputat a Saragossa, davant de l’Athletic Club, corresponent a les semifinals del campionat de Copa. El FC Barcelona cau derrotat per 4 gols a zero. Però el pitjor arriba després de les exploracions. Genoll i menisc afectats. La lesió és molt greu. Des de la seva arribada al Club, a finals de juny de 1924, s’ha convertit en peça indispensable de la defensa blaugrana. 19 d’abril de 1931. Juga un amistós davant del Badalona. El seu genoll no aguanta. 14 de maig. El FCB li dispensa un homenatge en un amistós davant del Sevilla. El jugador tan sols pot fer el servei d’honor. Juliol de 1931. Emil Walter abandona la pràctica del futbol després d’haver disputat 247 partits amb el FC Barcelona i d’haver aconseguit 6 Campionats de Catalunya, 3 campionats de Copa (entre ells el de la famosa final de Santander) i la 1ª edició del campionat de Lliga (1928-29).

II GM. Emil Walter és reclutat per les tropes alemanyes com a sergent. El 1940, forma part de l’exèrcit que ocupa França i el seu destacament arriba fins als Pirineus. Desplaçant-se en motocicleta arriba fins a Barcelona per saludar als amics, entre ells en Josep Picart Codony, exatleta del FC Barcelona i durant deu anys (1917-27) empleat del club i del manteniment dels terrenys de joc, encarregat, en aquell moment, de l’Estadi de Montjuïc. A la seva tornada a França l’espera un important arrest. Després de la guerra, tres anys de reclusió en un camp de presoners. Després van venir temps de penúries per a ell i la seva família. El Barça, assabentat de la seva precària situació, el va ajudar a finals de 1947, com també ho va fer la Federació Catalana de Futbol.

Walter al 1950. Partit FCB – RCDE

15 de març de 1950. Emil Walter trepitja de nou Barcelona. Han transcorregut deu anys des del darrer cop i gairebé vint des que es va retirar del futbol. 26 de març. El FC Barcelona i el RCD Espanyol s’enfronten en partit amistós aprofitant l’aturada pel partit de la selecció. Emil Walter fa el servei d’honor. 16 d’abril. Abans del partit entre el FC Barcelona i el Celta de Vigo, se celebra un partit de velles glòries del FC Barcelona contra una selecció de veterans en homenatge a Emil Walter amb la finalitat de recaptar fons. Llorens, Zabalo, Mas, Piera, Sastre, Alcántara, Samitier, Arnau, Parera, Ramón, Escolà,.. La comissió organitzadora la formen Arnau, Piera i Paulino Alcántara. Complia el somni expressat al diari «La Rambla» el desembre de 1931, en un català perfecte:

Butlleta subscripció Pro-Walter

“Que si hi penso, em preguntes? Ho somnio! Jo he estat set anys jugador del primer equip del Barcelona, i crec que hi ha jugadors que han estimat el club tant com jo, més, impossible. Jo, estranger, alemany, m’he sentit «barcelonista» apassionat, fanàtic m’atreviria a dir. I educat en una bona escala d’esportivitat -que vol dir comprensió i respecte per l’adversari-,… Es per tot això, amic, que jo somnio a veure un dia ple a vessar el camp de Les Corts per a donar l’adéu definitiu a aquest públic català, que tant m’ha volgut i que ha contribuït a fer-me estimar aquesta terra vostra, en la qual mai no m’he trobat estrany, mai no m’he sentit estranger”.

1 de març de 1952. Mor Emil Walter a Stuttgart. 2 de març. El FCB llueix braçalets negres en el seu partit davant del Real Madrid en senyal de dol per la mort del jugador. El partit, disputat a Les Corts, acaba amb victòria blaugrana per 4 a 2.

Retrat Jaume Miravitlles c. 1922. Salvador Dalí. Oli sobre fusta, 38,5×35,5 cm

El 1921 havia estat enviat per l’empresa de ferreteria en la qual treballava a la seva ciutat natal alemanya, a Madrid per impulsar una sucursal a Espanya. El negoci no fructifica i un client seu l’anima a traslladar-se a Figueres per treballar al seu magatzem. La misèria que en aquells temps existia a Alemanya generava emigrants i Walter n’era un. L’empresa és «Costa Ferran» de ferreteria, també coneguda com El Siglo Figuerense, situada al carrer de Caamaño, just al costat de la casa familiar de Salvador Dalí. A l’abril de 1922 ja forma part de l’equip de la Unió Esportiva Figueres, creat el 1919 a partir de la fusió de l’Sport Club Català (secció del Casino Menestral) i de la Joventud Sportiva i Artística (secció del casino Sport Figuerenc). El futbol no era nou per a ell, ja que l’havia practicat a Alemanya. Acaba de complir els 22 anys i coincideix a l’equip amb un mig centre que encara no ha complert els 16 i juga tots els partits amb el primer equip encara sense tenir el cos massa desenvolupat. En «Met».

Retrat Jaume Miravitlles c. 1921. Salvador Dalí. Oli sobre cartró sobre fusta, 104,5×39,5 cm

«Met» Miravitlles estudiava a l’institut juntament amb un altre jove, dos anys més gran que ell, el veí de la ferreteria, Salvador Dalí, amb qui Miravitlles compartia estudis des de 1915 als Maristes. Tot i que jugava de porter en els partits que organitzaven a l’institut, preferia passar el temps entre llapis i pintures. El 1918 tots dos són detinguts per cremar la bandera espanyola que onejava a l’institut. El republicanisme, el socialisme i el sindicalisme formen part del seu dia a dia. Passen una nit al calabós i les seves respectives famílies han de pagar una multa de 500 pessetes imposada al jutjat. El 1920, juntament amb Martí Vilanova, funden el grup «Renovació Social», que s’adhereix a la III Internacional. El Govern Civil de Girona denega la legalització del nou partit. El setembre del 22, després d’haver finalitzat el batxillerat, Dalí marxa a Madrid per començar els seus estudis artístics. Ha realitzat dos retrats de «Met» com a jugador de la UE Figueres. Miravitlles es trasllada sol a Barcelona per començar els estudis universitaris d’enginyeria. El seu món polític es dirigeix cap al nacionalisme radical. Continua jugant amb la UE Figueres, que paga el bitllet de tren d’anada i tornada cada cap de setmana. Jugarà encara tres temporades amb els empordanesos.

Mentrestant, a Barcelona, juga el campionat universitari els dijous al Camp de Les Corts, on coneix Josep Picart, originari de Sant Feliu de Pallerols (Girona) i que al seu domicili tenia una mena de pensió on allotjava alguns futbolistes gironins que jugaven en equips de Barcelona. A finals de la temporada 23-24, Gamper proposa a Miravitlles jugar al FC Barcelona, tot i que primer haurà de passar pel juvenil per guanyar força física. Entrena cada dia a les 7 del matí a Les Corts. El club li paga el taxi des de la pensió on viu (carrer del Carme) fins al camp i el posterior retorn fins a la plaça d’Universitat per anar a estudiar. El Club, després de l’entrenament, li dona l’esmorzar. Truita i got de llet.

Signatures de Jaume Miravitlles i Federico García Lorca al llibre de l’Antic Canari de la Garriga. 1925

Molts dijous, Miravitlles va a dinar a casa de Picart. Li comenta la gran qualitat que té un alemany que juga al Figueres. També ho parla amb Hans Gamper, que sovint va a veure els partits dels dijous. Picart i Gamper s’acosten a Figueres per veure aquell jugador del qual es diu que «quan xuta, tremola l’aire». En un partit va llançar una falta des de prop de la seva àrea, amb tanta potència que la pilota es va introduir a la porteria contrària. La tramuntana segur que hi va tenir alguna cosa a veure. Miravitlles no els pot acompanyar en trobar-se als calabossos de la Prefectura de Policia de Via Laietana per la distribució d’un manifest al teatre Eldorado, escrit per Francesc Macià, exiliat a França, sobre la detenció de Manuel Carrasco i Formiguera a causa de la publicació d’unes caricatures de la dictadura de Primo de Rivera. Ha estat detingut el 7 de maig. 14 de juny. Un diari de Figueres anuncia la seva posada en llibertat sota fiança a l’espera de judici. L’endemà disputa un partit amb la UE Figueres. Aquell mateix maig, Salvador Dalí també era empresonat i posat en llibertat l’11 de juny. El 27 de juny de 1924, Emil Walter debutava amb el FC Barcelona.

Salvador Dalí i Jaume Miravitlles vestits de Maristes a la pel.licula Un Chien Andalou de Luís Buñuel de 1929

Abril 1925. Jaume Miravitlles coneix a Federico García Lorca i sopen junts amb Salvador Dalí a l’Antic Canari de la Garriga. Signen en el llibre de visites del restaurant. Jaume Miravitlles ho fa amb un «ex i futur presidiari», Salvador Dalí amb un «presidiari» i Garcia Lorca amb un «presidiario en potencia. Visca Catalunya Lliure!». El maig de 1925, Jaume Miravitlles participa en el complot del Garraf del grup Bandera Negra subministrant l’explosiu per atemptar contra Alfons XIII, mentre espera el judici davant d’un tribunal militar pels fets de 1924. Primers de juny. Sentència. Sis mesos de presó. Fuig a França. El futbol s’ha acabat per a Jaume Miravitlles. La política és ja la seva passió. En arribar a Perpinyà, després d’haver travessat els Pirineus per la vall de Núria, envia un telegrama a Barcelona. «Capità Civil. Jutjat de Drassanes. Barcelona, Catalunya. Arribat sense novetat a Perpinyà. Records afectuosos a la família. Seu. Atent. Jaume Miravitlles». 14 de juny. Partit d’homenatge a Les Corts a l’Orfeó Català. El públic assistent xiula la Marxa Reial, himne d’Espanya. El FC Barcelona és clausurat.

Carnet del FCB a favor de Emil Walter. 1930

13 de març de 1930. Assemblea extraordinària del FC Barcelona. En el torn de preguntes, un soci presenta una queixa per la no adhesió del Club a la demanda popular de revisió del complot del Garraf i per l’ampliació de l’amnistia, després de la fi de la dictadura, als presos i exiliats polítics i socials. 2 d’abril. Alfons XIII signa un decret d’indult als presos del complot del Garraf. 3 d’abril. El FC Barcelona envia un telegrama d’agraïment al president del Consell de Ministres per la concessió de l’indult i se sol·licita l’ampliació de l’amnistia a tots els delictes d’ordre públic i social. 14 d’abril. El rei signa el decret d’amnistia. Jaume Miravitlles continua a França, ja que l’amnistia no afectava els no sentenciats per trobar-se en rebel·lia. 4 de novembre. Tot i que la situació és confusa, torna i és detingut a Portbou i reclòs a la presó de Figueres. 18 de febrer de 1931. És traslladat a la presó Model de Barcelona.

Jaume Miravitlles visitant a l’ex-porter del FCB, Ramon Llorens al 1937, ferit en un bombardeig.

6 de març. El Consell de Ministres aprova finalment l’indult després d’una gran pressió popular. 14 de març. Surt de la presó Model en llibertat. El general Despujol, capità general, ha retardat una setmana la seva posada en llibertat. 14 d’abril. A les 13:30 h, Francesc Macià proclama, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, la República Catalana com a Estat integrant de la Confederació Ibèrica. No serà fins a última hora de la tarda que es proclami oficialment la II República a Madrid. Cinc dies després, Emil Walter jugarà el seu últim partit de futbol. Però ell encara ho desconeix.

15 de juny de 1936. Jaume Miravitlles és nomenat secretari general de l’Olimpíada Popular que se celebrarà a Barcelona entre el 19 i el 26 de juliol com a protesta pels Jocs Olímpics de Berlín que se celebraran sota el règim nazi d’Adolf Hitler. La sublevació militar iniciada a Espanya n’impedirà la celebració. 3 d’octubre. Jaume Miravitlles és nomenat Comissariat de Propaganda del Govern Català amb abast internacional, organisme que dirigirà fins a finalitzar la guerra civil. 5 de febrer de 1939. Després d’haver coordinat el pas per la frontera de Lluís Companys, govern català, autoritats de la República i part del govern basc amb el lehendakari Aguirre, travessen la frontera amb França. No podrà tornar a Barcelona fins al novembre de 1963.

de

Fútbol/Art Art/Fútbol

El mundo del Arte ha menudo ha escogido el tema deportivo como motivo y fuente para sus obras. Desde el «Discóbolo» de Mirón de Eléuteras datado en el 450 a.C. hasta nuestros días miles de obras de Arte han representado escenas atléticas, de ciclismo o boxeo.  Y el fútbol no ha sido una excepción aunque seguramente no se trate de uno de los deportes más representados.

He intentado hacer una selección de pinturas donde el artista ha escogido el fútbol como fuente de inspiración para sus obras. Todos ellos tienen obras expuestas en los mejores Museos de Arte del mundo y sus obras son altamente cotizadas.

Espero os guste.

 

artfutbol

de

La final dels poemes

En la mateixa època de Samitier, el FC Barcelona va fitxar un porter hongarès, per tal de suplir la baixa del «Diví» Ricard Zamora. El seu nom, Ferenc Plattkó, i no Franz Platko com se’l va conèixer erròniament durant dècades. Va arribar a Barcelona per jugar dos partits amistosos amb el MTK hongarès i el club va decidir fitxar-lo. Era l’any 1923. Durant set anys va defensar la porteria blau i grana guanyant 6 Campionats de Catalunya, 3 Copes d’Espanya i 1 Lliga, la primera del Club i de la història de la Lliga espanyola. Ell es va convertir en «el oso rubio» gràcies als versos que li dedicà Rafael Alberti en la seva «Oda a Platko», potser el poema més rellevant d’un escriptor al món del futbol, escrit el 1928 amb motiu de la final del «Campeonato de España» disputada a Santander entre la Real Sociedad i el FC Barcelona.

Ni el mar,
que frente a ti saltaba sin poder defenderte.
Ni la lluvia. Ni el viento, que era el que más rugía.
Ni el mar, ni el viento, Platko,
rubio Platko de sangre,
guardameta en el polvo,
pararrayos.
No nadie, nadie, nadie.
Camisetas azules y blancas, sobre el aire.
Camisetas reales,
contrarias, contra ti, volando y arrastrándote.
Platko, Platko lejano,
rubio Platko tronchado,
tigre ardiente en la yerba de otro país.
¡Tú, llave, Platko, tu llave rota,
llave áurea caída ante el pórtico áureo!
No nadie, nadie, nadie,
nadie se olvida, Platko.
Volvió su espalda al cielo.
Camisetas azules y granas flamearon,
apagadas sin viento.
El mar, vueltos los ojos,
se tumbó y nada dijo.
Sangrando en los ojales,
sangrando por ti, Platko,
por ti, sangre de Hungría,
sin tu sangre, tu impulso, tu parada, tu salto
temieron las insignias.
No nadie, Platko, nadie,
nadie se olvida.
Fue la vuelta del mar.
Fueron diez rápidas banderas
incendiadas sin freno.
Fue la vuelta del viento.
La vuelta al corazón de la esperanza.
Fue tu vuelta.
Azul heroico y grana,
mando el aire en las venas.
Alas, alas celestes y blancas,
rotas alas, combatidas, sin plumas,
escalaron la yerba.
Y el aire tuvo piernas,
tronco, brazos, cabeza.
¡Y todo por ti, Platko,
rubio Platko de Hungría!
Y en tu honor, por tu vuelta,
porque volviste el pulso perdido a la pelea,
en el arco contrario al viento abrió una brecha.
Nadie, nadie se olvida.
El cielo, el mar, la lluvia lo recuerdan.
Las insignias.
Las doradas insignias, flores de los ojales,
cerradas, por ti abiertas.
No nadie, nadie, nadie,
nadie se olvida, Platko.
Ni el final: tu salida,
oso rubio de sangre,
desmayada bandera en hombros por el campo.
¡Oh, Platko, Platko, Platko
tú, tan lejos de Hungría!
¿Qué mar hubiera sido capaz de no llorarte?
Nadie, nadie se olvida,
no, nadie, nadie, nadie.

    La final es va haver de disputar a tres partits per tal de poder proclamar campió. En aquells temps no hi havia tandes de penals. El primer es va disputar el 20 de maig i el resultat final va ser d’empat a 1 un cop jugada la pròrroga. Dos dies més tard es jugava un nou partit que acabaria amb el mateix resultat. El tercer partit de desempat es va jugar el 29 de juny doncs la celebració dels JJOO d’Amsterdam van obligar al seu retràs. El resultat final va ser de 3 a 1 per als blaugranes amb gols de Samitier, Arocha i Sastre.

    En el primer dels partits succeeix el que dóna lloc als versos d’Alberti. Plattkó rep una coça al cap del davanter de la Real Sociedad, Cholín, per evitar el que era un gol cantat. Va ser retirat del terreny de joc amb la cara ensangonada i es va passar el descans sent atès pels metges. Un cop començada la segona part va veure arribar també al vestidor a en Samitier igualment colpejat i sagnant. Eren anys on ni tan sols el porter podia ser substituït i el canari Arocha, davanter, és qui s’havia posat sota els pals. Plattkó no va aguantar més i marejat i amb el cap amb un embenatge força aparatós que li cobria els sis punts de sutura que li havien hagut de posar en viu va tornar al camp sota una pluja que havia deixat el terreny de joc com un fangar. En una altra esterrecada per terra el «oso rubio» va perdre el turbant però va poder aguantar el que restava de partit. Un cop acabat el partit va haver d’anar a l’hospital on li prohibiren de jugar el segon partit a causa de la commoció. Allà va rebre la visita de Carlos Gardel que no havia volgut perdre’s la final on jugaven els seus amics Samitier, Piera i Plattkó. Els dos darrers partits de la final es van jugar amb el porter Ramon Llorens defensant la porteria blaugrana. Llorens va jugar tota la seva vida en el FC Barcelona encara que mai fou titular indiscutible. Va arribar a l’entitat com a juvenil el 1921 i va romandre fins el 1936. Tot i que el Club li va donar de baixa el 1933 ell va seguir en el Club sense cobrar. Durant la Guerra Civil va resultar ferit en el bombardeig a la ciutat de Barcelona del 16 de març de 1937 i en acabat aquesta va ser depurat i inhabilitat durant vuit anys.   

   

   Un altre poeta, Gabriel Celaya, que havia estat també present en aquell partit i era un gran seguidor del club basc, va decidir el 1978 que ja estava bé de tanta poesia a Plattkó i poc de recordar el que segons ells havien estat uns penals no assenyalats a favor dels bascos. Seguint la seva idea de maleir els poetes neutrals que es renten les mans i de maleir la poesia que no pren partit  va voler dir la seva també en forma de poema amb la «Contraoda del portero de la Real Sociedad». I és que la poesia és «un arma cargada de futuro»

 

Recuerdo que de niño, socio de la Real,
desde la grada Norte, les veía jugar. 
Y siempre con apuros contra la Real Unión.
¡René Petit, Patricio, Gamborena, Emery! 
Nunca había manera de meterles gol.
Ni Yurrita, ni Jauregui podían conseguirlo.
Ni Izaguirre y Arrate defendernos al fin.
Y recuerdo también nuestra triple derrota
en aquellos partidos frente al Barcelona
que si nos ganó, no fue gracias a Platko,
sino por diez penaltis claros que nos robaron.
Camisolas azules y blancas volaban
al aire, felices, como pájaros libres,
asaltaban la meta defendida con furia
y nada pudo entonces toda la inteligencia
y el despliegue de los donostiarras
que luchaban entonces contra la rabia ciega,
y el barro, y las patadas, y un árbitro comprado.
Todos lo recordamos y quizá más que tú,
mi querido Alberti, lo recuerdo yo,
porque estaba allí, porque vi lo que vi,
lo que tú has olvidado, pero nosotros siempre
recordamos: ganamos. En buena ley, ganamos
y hay algo que no cambian los falsos resultados.

 

Ferenc Plattkó Kopiletz va ser després entrenador del Club en la temporada 1934-35 però, encara que es guanya el Campionat de Catalunya fou reemplaçat per en Patrick O’Connell. Va convertir-se en un rodamón de les banquetes. Va marxar a Xile on dirigí al Colo-Colo i després a Argentina on fou tècnic dels dos grans: River Plate i Boca Juniors. A la temporada 1955-56 retorna a Barcelona per a fer de nou d’entrenador on aconsegueix el rècord de deu victòries consecutives a la Lliga. Tot i això és segon al campionat i de nou acomiadat al final de temporada. La paciència amb els entrenadors tampoc va estar durant molts anys una virtut del Club.

El final de la seva vida, morí el 2 de setembre de 1983, es va desenvolupar a Xile, en concret a Santiago, i no podem dir que estigués a l’altura de la seva grandesa. Segons ara sabem, el 1979 es trobava malalt i arruïnat i va enviar constants cartes al Club demanant ajuda. El setembre d’aquell any l’Agrupació d’Antics Jugadors li va atorgar una ajuda de 10.000 pessetes mensuals i les medicines que necessitava. Però aquesta ajuda es va tallar. El 10 de maig de 1983 una nova carta de Plattkó, adreçada a un directiu de l’època i ben relacionat amb els jugadors de l’edat d’or del Club, demanava un metge espanyol per tractar la malaltia de la seva esposa. El 26 de juny la nova missiva era ja desesperada. Demanava un medicament pel tractament de càncer adjuntant la recepta i una ajuda econòmica urgent en forma d’una pesseta per cada soci o amb la celebració d’un partit benèfic on el club i ell es partissin els ingressos. A la carta deia que havia de dormir amb cinc mantes doncs no en tenia ni per a la calefacció. A canvi donava al Club les seves dues medalles d’or de Campió d’Espanya (1924-25 i 1927-28). Les d’or de Campions de Catalunya ja les havia venut. El Club li van enviar 350 dòlars USA. Tot el que es va fer per aquell heroi de la final de Santander. Les cartes enviades per Plattkó al Club van quedar en un calaix. En el mateix on havia quedat la memòria de molts i en especial del directiu que rebia les cartes.

 

de

L’incendi que va impedir un fitxatge

 

El FC Barcelona tornà als Estats Units a finals de maig de 1984 per primer cop després de la gira efectuada al 1937 i que havia de servir per al manteniment econòmic del Club durant la Guerra Civil. En les seves files hi ha el millor jugador del món d’aquells anys, Diego Armando Maradona, «El Pelusa». L’entrenador «El Flaco» Menotti que ja sabia en aquelles dates que no seguiria al Club i que el seu successor seria Terry Venables. Feia pocs dies el Barça havia perdut la final de Copa davant l’Athlètic de Bilbao que ens va deixar les imatges d’una veritable batalla campal entre els jugadors al finalitzar el partit.

I igual que passà a les gires anteriors, les del 1928 i 1937, s’hi afegeixen dos jugadors aliens al FC Barcelona. Husillos del Murcia i un jugador que en aquells anys jugava amb el Cádiz. El seu nom Jorge Alberto González Barillas, «El Mago» o «Mágico González». Maradona va dir sobre ell anys després: «Tuve la suerte de jugar con él. Y después de ver los enganches que le pegaba a los españoles… ¡Era único! Nosotros, en los entrenamientos, siempre lo queríamos imitar, pero no podíamos.  Siempre decíamos: ‘¿viste el gol que hizo el Mágico?’; si queríamos tirar el enganche, nos desgarrábamos todos. Es un gran tipo, se merece todo el cariño de El Salvador. Está entre los 10 mejores jugadores que yo he visto en mi vida, sin ninguna duda».

 

Nascut a El Salvador, és considerat el millor jugador de la història del seu país i segurament també ho seria de la història del futbol en general sinó fos pel seu tarannà. L’any 1982, classificà al seu país. El Salvador, pel Mundial que es disputà a l’estat espanyol i uns quants Clubs europeus s’interessaren per ell. Atlético de Madrid, Paris Saint Germain van ser qui més interessats es van mostrar. Al final l’equip triat i que oferia les millors condicions va ser l’equip francès. Però en el moment de la signatura «Mágico González» no s’hi va presentar adduint que era massa compromís per ell. Aleshores va arribar el modest Cádiz i ell va anar-hi encantat. Allà tindria plena llibertat per a portar el tipus de vida que li agradava, bàsicament nocturna. Arribava tard als entrenaments, els companys l’havien hagut d’anar a buscar a casa seva els dies de partit perquè s’havia adormit i fins i tot es diu que aprofitava els quinze minuts de la mitja part per a estirar-se en una llitera i fer un petit son. Un d’ells va ser en la mitja part d’un partit davant el FCB al trofeu «Ramón de Carranza». A la mitja part els blaugranes guanyaven per o a 3. La dormida li va anar bé al «Mágico». A la segona part va anotar dos gols i donar l’assistència dels altres dos.  Però també és recordat a la «tacita de plata» per ser l’home que agafava la pilota al terreny de joc i anava pujant tots els esglaons de la graderia fins al punt més alt sense deixar que la pilota toqués a terra.

 

«Mágico» González va estar a prova amb el FC Barcelona en aquella gira. El Cadiz havia baixat a segona divisió i uns quants Clubs el seguien i hi estaven interessats. Va fer mèrits més que sobrats al damunt de la gespa dels camps per a ser un jugador de la plantilla del Barça però un fet anecdòtic, però que mostra clarament la seva manera de viure, li va tancar les portes.

L’hotel on el FC Barcelona s’hostatjava va patir un incendi que va fer desallotjar-lo en saltar l’alarma. Tots van abandonar les seves habitacions però van adonar-se que faltava el «Mágico». Quan van poder tornar a l’interior de l’hotel van anar a l’habitació del jugador. I allà se’l van trobar al llit, encara que no precisament dormint, i ben acompanyat. Al cap de pocs dies, «Mágico González» tornava cap a Cadiz. Com ell mateix va dir: «Reconozco que no soy un santo, que me gusta la noche y que las ganas de juerga no me las quita ni mi madre. Sé que soy un irresponsable y un mal profesional, y puede que esté desaprovechando la oportunidad de mi vida. Lo sé, pero tengo una tontería en la cabeza: no me gusta tomarme el fútbol como un trabajo. Si lo hiciera no sería yo. Sólo juego por divertirme»

 

La temporada 1987-88 «Mágico González» marcava un dels gols més bonics de la història del futbol com així ho demostrà una enquesta feta sobre els 50 millors gols de la Lliga espanyola de tots el temps. El camp on el va fer va ser el Camp Nou. Segurament el marc idoni per un futbolista amb tanta classe com amb poca professionalitat. I és que com ve va dir Marcelo Bielsa «El Loco»: «El éxito te quita felicidad, te quita horas con tu mujer, con tus amigos, te quita fiesta y diversión. Ustedes tienen un problema muy grande, pues tienen dinero pero no tienen tiempo para disfrutar lo que el dinero te da en términos de felicidad. Pero también ser el mejor es una elección. No hay problema si no querés ser el mejor del mundo, pero hay que saber eso».

I «Mágico González» mai va voler ser  res més que algú que gaudia de la vida.

 

En aquella gira de finals de maig del 84 el FCB va disputar tres partits davant el Cosmos, el Fluminense i l’Udinese italià en un simulacre de competició que es va anomenar Transatlàntic Cup. Tot en aquells gira va ser esperpèntic. La competició oficial encara no havia acabat a Espanya perquè en aquelles mateixes dates es disputava la Copa de la Lliga on el Barça defensava el títol guanyat l’any anterior. Menotti s’havia quedat a Barcelona apurant els seus darrers dies a la ciutat i a la gira hi anà el seu segon, Poncini. Les alineacions presentades eren similars a aquesta, amb noms que gairebé ningú recorda: Amador, Comas, Migueli, Olmo, Valor, Oswaldo (Gimenez), Estella, Husillos, Clos, Maradona, “Mágico” (Cañizares).

Al Cosmos hi jugava un vell conegut de l’afició barcelonista, Johann Neeskens i al Fluminense un que temps després vestiria la camiseta blaugrana i que es convertiria en un dels fitxatges més polèmics de l’entitat: Julio César Romero «Romerito”.     Un mes més tard, en concret el 30 de Juny, Diego Armando Maradona deixava el FC Barcelona per fitxar per la Società Sportiva Calcio Napoli.