L’ORIGEN DEL FUTBOL A OLOT LLIGAT AL FC BARCELONA

Al Juliol de 1912 es fundava a Olot la societat “Olot Deportivo”. Però des del 1901 hi ha constància que a Olot existia una bona afició a la pràctica del football tal com assenyala el setmanari “Los Deportes” del 8 de desembre de 1901. “En Olot se nos dice se está formando un Club que cuenta con un gran número de adeptos”. Res més se’n sap si es va arribar a formar o no encara que l’any 1906, Udo Steinberg, jugador del FC Barcelona que havia estat qui havia marcat els dos primers gols de la història contra el Madrid FC, i president, en aquells moments de l’Associació de Clubs, amb la intenció d’unir als clubs de foot-ball existents al llarg de la costa mediterrània per la facilitat de comunicació, menciona entre altres a un possible Club d’Olot en un comunicat del qual es fa ressò “Los Deportes” del dia 10 de Novembre. “Mi proposición es unir los Clubs de Foot-ball que fácilmente se comunican por la línea ferroviaria de la costa del Mediterráneo y por este mismo. No se necesita precisamente un campeonato del Mediterráneo; pero si una autoridad para reglamentar los partidos entre los pueblos vecinos para facilitar matches entre los Clubs más distantes y para crear fiestas periódicas en los varios Centros de Sports, dándolas importancia bajo los auspicios de una entidad competente.” Els Clubs convidats eren: Club de Aguilas (Alacant), F.C. Barcelona, F.C. Catalá, Salud. S.C., X F.C., Vilafranca, Badalona, Castelló, Maó, Olot, Palma, Sabadell, Terrassa i València.

Olot era, als voltants de 1910, lloc d’estiueig habitual de les famílies acomodades de Barcelona. Industrials i professionals liberals passaven allà les vacances amb el que es va crear una colònia d’estiuejants força important. D’aquí el nom de “La petita suïssa catalana” amb què se la coneixia. Entre elles hi havia la família Peris de Vargas, un dels seus membres, en Joaquin, fill del també militar Joaquín Peris Soriano i de Clotilde de Vargas de Rojas era militar de professió i ja havia estat destinat a Olot des de 1902. Nascut a Cuba (12-12-1879), era el gran de set germans (un d’ells va morir de petit): Agustín, Enrique, Lisardo, Clotilde i Carmen. Els quatre germans homes van ser tots ells destacats esportistes i vinculats al FC Barcelona, fundat a les acaballes de 1899 a Barcelona. Tots quatre van ser-ne socis i van arribar a jugar algun partit amb el Club de la Ciutat Comtal. El més conegut és Enrique Peris (Barcelona 1855-1953) que va començar a jugar al FCB a la temporada 1906-07 i on va estar-s’hi fins a la 1916-17 jugant com a migcampista i extrem. Va disputar un total de 308 partits amb la samarreta blaugrana i va guanyar els Campionats de la Copa d’Espanya dels anys 1910, 1912, 1913 a més de cinc Campionats de Catalunya i quatre Copes dels Pirineus. Destacat atleta, va competir amb bons resultats en els 100 m llisos i el salt de llargada. Lisardo va jugar al FCB entre 1909 i 1913 com a porter, jugant un total de 25 partits. Destacava també en l’atletisme, com el seu germà, especialment en salt de perxa. L’Agustín, tot i jugar dos partits amb el FCB, va iniciar-se en el futbol amb el Català FC encara que ràpidament va traslladar els seus dots esportius cap el beisbol on va ser un dels introductors d’aquest esport a Espanya i va ser el primer president de la Federació Catalana des de 1929 a 1939.

El 1912, Joaquin Peris de Vargas era vicepresident del FCB en la presidència de Hans Gamper. La seva bona relació, era padrí del segon fill del fundador del FCB, van fer que Gamper formés part de la colònia d’estiuejants de Barcelona que passaven les vacances d’estiu a Olot juntament amb un altre suís, Udo Steinberg, I aleshores van fer el mateix que havien fet a Barcelona. Crear una societat esportiva. El 9 de maig de 1912, Mundo Deportivo publicava “En la villa de Olot se va a constituir una sociedad que se titulará “Olot Deportivo”, cuyos principales componentes pertenecen a la colonia veraniega, habiendo sido encargados de redactar los estatutos y reglamentos, la ponencia formada por los señores Batlló (hijo), Dr. Clará y capitán Peris. En el campo social se construirá una pista para patinar, dos para tennis, una para bicicletas, campo para foot-ball y un stand para tiro.
Al efecto de que el Ayuntamiento pueda ensanchar el Paseo de San Roque, donde estará situado el citado campo, el Sr. Batlló ha cedido el terreno necesario, cuyo generoso rasgo ha sido muy alabado.”
I el dia 6 de juny el mateix diari rematava la notícia “Olot Deportivo. Este es el título de la simpática sociedad que se ha fundado en la ciudad, cuna de artistas, y que tenemos la seguridad, dados los valiosísimos elementos que la integran, se dará a conocer muy pronto en el mundo del sport, como una de las más potentes.
Para organizar todo lo concerniente a los concursos de Tennis, Tiro y Football que se celebrarán durante las fiestas de la inauguración oficial, se ha nombrado una comisión mixta compuesta de seis personas, tres de ellas por la colonia veraniega: los Sres. Batlló, Clará y Peris, las otras son personas de mucho arraigo en la población, los Sres. Puig, Palucía y Serra. Dicha comisión nos consta será asesorada por persona de tantos prestigios como el Sr. Gamper, quien mañana viernes sale con dirección a dicha ciudad, donde pasará el verano.”

Aquell any 1912, el 18 d’Agost, a la publicació “Vitalitat” ens parla d’una reunió mantinguda la setmana anterior al “Círculo Olotense” per a parlar de la construcció d’un camp d’esports i de l’inici dels treballs. “Hem vist ab gust que la reunió tinguda la setmana passada en el «Circulo Olotense» relativa a la construcció d’un Camp d’Sports, de la que donàvem compte en nostre darrer número, hagi tingut com a consecuencia inmediata el comensament de les obres pera que per les properes festes del Tura puguin inaugurarse ja algunes seccions de les moltes que segons tenim entès se compondrà…Dilluns passat comensà a trevallarhi una brigada d’una trentena d’operaris”. El mateix dia que això sortia publicat es celebrava la Junta Directiva de la societat “Olot Deportivo” que va quedar nomenada de la següent forma segons consta a la mateixa publicació amb data de 31 agost. “President, Josep Joaquim Sacrest; Vispresident, Joaquim Peris de Vargas; Tesorer, Alfret Batlló Batlló; Contador-Depositari, Ramon de Roca y Bassols; Secretari, Joan Capdevila Corominas; Vis-secretari, Josep Clara Camps; Quefe material, Adolf Puig Revenga.
Ademés hi ha un vocal per cada un dels Sports següents: Patins, Josep Clara; Foot-Ball, Alfret Dorca; Tiro, Lluis Escario; Ciclisme, Jesús Sacrest; Tennis, Ramon de Roca, y Excursionisme, Carles Badia Malagrida”

El 12 de setembre de 1912 i durant quatre dies es celebraren les primeres festes de l'”Olot Deportivo” amb concursos de tenis en tres modalitats, tir al colomí, atletisme i foot-ball. Es considerà que l’esdeveniment va ser positiu per la vila ja que era una alternativa als correbous i a les escatulades (batalles campals de pedres).”Satisfechos pueden estar los fundadores de “Olot Deportivo” del éxito alcanzado por los primeros festejos por el mismo organizados y que en tan buen lugar colocan a los olotinos.” Entre els resultats de les diferents proves cal remarcar la victòria d’Enrique Peris com a guanyador de la classificació general d’atletisme, la victòria a la final de la parella Gamper-Steinberg al campionat de tenis dobles masculins, la victòria de la parella Steinberg-Montserrat Vayreda a la prova de dobles mixtes davant de la formada per Gamper-Flora Plana i la de Udo Steinberg a la final individual masculina per 6-4,6-3,6-3 davant del Marqués Dos Aguas. El partit de football ens el descriuen així a “El Deber”, setmanari catòlic, el dia 21-9-1912:
“Al diumenge a la tarde se féu l’ínauguració del camp de foot-ball, ab un espléndit temps d’ estiu, jugantse un partit entre dos equips de Barcelona, un dels quals lluhía el uniforme del Club Oloti, ja que’1 jovent d’ aquí tot just comensa a apendre a jugar. Les llotjes y tot el voltant del camp estaven plenes d’ una concorrencia que no baixaría de 2.5oo persones, entre les quals s’ hi veya una lluidíssima representació de les principals families olotines y de la colonia estiuenca, aixís com també un nombrós grupo de Camprodón, arribat expressament ab automóvils.
Lluitaven pel Barcelona els senyors L. Peris, Armet-Sans, Leurmel, Bori, Ponsá, Fons, Rodríguez, Steel, Allack, E. Peris, y ab 1’escut de l’Olot al pit els senyors Reñé, Tudó, Urigar, Greenwell, Massana, Rositsky, Espelta, Alcántara, Berdié, Reñé, Vela.
Ab aquesta distribució de forces el partit fou molt igualat y fins en alguns moments dominaren els blanchs, donant lloch a bellissimes jugades per una y altra banda. La linia de mitjos «olotina» es realment formidable, com poques vegades s’ ha vist al Barcelona, y ab aquesta base el primer equip del Club Campió está en condicions de sostenir ben dignament el seu lloch entre els demés Clubs.
Els espectadors seguiren detingudament les incidencies del joch, aplaudint sovint les belles jugades y dirigint unánims alabances al Club que ha sabut organisar tan bella festa. Els equips quedaren empatats a tres tantos, entregant la Copa oferta per D. Tomás Recolóns en dipósit al Barcelona, fins que’s disputi en un segon partit definitiu.
El Sr. Vendrell oferí un rellotge al millór jugador, otorgantse per un Jurat an en Massana.
Per deferencia a les senyoretes d’ Olot, els jugadors barcelonins tingueren la galantería d’ oferir la sortida (kick off) a la senyoreta Sacrest.
Al vespre, «Olot Deportivo» oferí un sopar als forasters, sellantse l’amistat entre’Is sportmens de aquí y els del Barcelona. Els tres rams que adornaren la taula s’enviaren a la filia del alcalde y Sres. del president del O. D. Sr. J. J. Sacrest y den Gamper.”

A primers d’octubre d’aquell any 1912, el “Olot Deportivo” ja comptava amb dos equips per a poder disputar partits i a punt de formar-ne un tercer.
“Pera el joc de Foot-Ball s’han constituït dos teams BLANCS y BLAUS en la forma següent:
Blancs.—Porter D. Joan Capdevila. Defensas D. Jesús Sacrest y D. Ramón Roca. Mitjos, D. Lluis Girona, D. Joan Plana y D. Martirià Rigola. Devanters: D. Pere Visa, D. Josep Hostench, D. Narcis Homs, D. Adolf Puig y D. Pere Casas.
Blaus.~Porter D. Josep M.ª Barnadas. Defensas: D. Josep Rubió y D. Joan Seguí. Mitjos: D. Lluis Cantarell, D. Ignasi Coromina y D. Minerví Blas. Devanters: D. Ignasi Nicolan, D. Joan Dorca, D. Claudi Dorca, D. Emili Plantalech y D. Benet Ras.
Ademés s’està constituint un altre team de VERMELLS quins noms dels jugadors no publiquem perquè encara no estan ben determinats els càrrecs.”

El 17 de novembre de 1912 es jugava ja el primer partit contra un altre Club, el “Strong Football Club” de Girona, el més important en aquells moments a la ciutat del Ter, que es disputà al camp de l'”Olot Deportivo”. El resultat final va ser d’empat a 3 gols. Es va acordar una tornada pel dia 8 de Desembre a Girona. L'”Olot Deportivo” jugava el seu primer partit fora dels camps d’Olot. El trasllat costava dos rals per persona. El resultat final va ser de 2 a 1 favorable al Strong en un partit on els comentaris remarquen la duresa exhibida “que’ns recordà aquells altres Barcelona-Espanol, acabats ab honors de batalla campal.” Cal ressenyar que l’àrbitre del partit es va retirar a la mitja part perquè no es trobava en condicions. El seu relleu no va ser grat pel conjunt olotí havent de cercar un nou àrbitre per reprendre el partit.

S’havia format una important societat esportiva a Olot i amb ella el primer equip de la ciutat. En poc més de mig any havien celebrat ja els seus dos primers partits contra altres equips de diferent població. Com deia “El Follet” el 21 de setembre de 1912: Nada, senyors; Olot està de cara al progrés y si no s’atura, que ab l’ arrencada qu’ ha agafat no es pas probable, arrivarém molt enlaire. Olot, d’ aquí a deu anys, ningú’l coneixerà.

Col.lecció medalles otorgades 1912

Arxiu Peris de Vargas

El casquet dels campions

La tradició d’honorar els guanyadors amb una gorra brodada a mà era dels millors regals que es podien fer a un futbolista a principis del segle XX

Article publicat al Diari Ara el 15/07/17

 

Qui hagi vist fotografies antigues de Hans Gamper potser es deu haver adonat que, de vegades, surt amb un casquet al cap. També qui hagi visitat museus de futbol a Anglaterra, Escòcia o Irlanda en deu haver vist. Parlem d’un tipus de casquet determinat, no com les gorres que duien molts jugadors per protegir-se el cap de les costures de les pilotes i que clubs com el Madrid van introduir en la vestimenta esportiva. Són casquets o gorres que tan sols apareixen en fotografies de l’equip o de determinats jugadors. El cas és que el 2 de novembre de 1898, quan Gamper abandonava Zuric per establir-se a Barcelona, ja en tenia dos.

Tal com recull el setmanari Schweizer Sportblatt del dia abans del seu comiat, Gamper havia jugat un total de 55 partits en quatre equips diferents del seu país natal: l’Excelsior de Zuric, on va començar i del qual va ser capità i encarregat de material (35 partits jugats), el FC Basel (2), el FC Wintherthur (1) i el FC Züric (17). D’aquest últim equip, format per exmembres de l’Excelsior, del FC Viktoria i del FC Turicum, Gamper en va ser un dels membres fundadors, i va ser designat capità però mai president, tal com s’ha dit alguna vegada. L’agost del 1898 va ser nomenat membre honorari del club, i aleshores Gamper ja tenia dos casquets: un de l’Excelsior, que li van donar el 1895, i l’altre del Zuric.

Al setmanari Los Deportes del 22 de novembre de 1903, amb motiu de l’anunci de la retirada de Gamper com a jugador, s’hi pot llegir: “ Éstos y otros éxitos le dieron fama, siendo luego nombrado capitán del F.C. Excelsior de Zurich, el cual bajo la dirección de nuestro amigo llegó a envidiables alturas ganando casi todos los partidos en que tomaba parte; valiéndole tales victorias que el Comité del club le honrara ofreciéndole un casquete de campeón”.

Una tradició del segle XIX

Però, d’on ve la tradició dels casquets? El 30 de novembre de 1872 es jugava el que seria el primer partit de la història entre seleccions: Escòcia-Anglaterra. A partir d’aquell dia es convertiria en tradició a les illes Britàniques regalar a cada jugador que disputés un partit internacional un casquet, normalment fet de vellut i molts cops adornats amb una borla. Una tradició que, per cert, avui en dia encara es manté. La idea dels casquets va passar a Suïssa, però com que no es disputaven partits internacionals van introduir-los com a distintiu honorífic.

Paul Haas, tercer president del Barça (1902-1903), i suís com Hans Gamper, introdueix per primer cop el costum dels casquets al club, al mateix temps que els carnets d’honor. La directiva distribueix quatre casquets d’honor. Els reben Hans Gamper, George Meyer, Emil Rudolf Gass i Arthur Witty, tres suïssos i un anglès. Aquest casquet que el club regala a Gamper seria l’últim que va rebre com a futbolista. Un casquet de vellut negre que durant molts anys va tenir penjat al seu despatx privat i que va tornar a posar-se el 25 de febrer de 1923 quan el club li va retre homenatge. Era el casquet reservat per als grans esdeveniments. “Diez años se habrá estado colgado y ayer, día de máxima solemnidad, volvió a modelarse sobre la recia cabeza de su propietario, mientras éste lanzaba el ‘tickoff’ de apertura. Durante otros diez años volverá el casquete de campeón a adornar la pared del despacho de Gamper. ¿Qué cambios hallará cuando pasado este tiempo salga nuevamente al aire, cubriendo, apenas, la cabeza de Gamper?” [ La Jornada Deportiva, 26-2-1923]. Malauradament, la pregunta del periodista no va poder tenir resposta, ja que Gamper va morir el 1929.

Però el cert és que durant anys el Barça va repartir casquets de campió entre els seus jugadors. Els que han aparegut a la col·lecció de Peris de Vargas es remunten als anys 1910, 1912 i 1913. El primer va ser entregat als jugadors en un banquet celebrat al Restaurant La Terrasse, on van assistir entre 130 i 140 comensals. Després dels discursos del president del club, Otto Gmelin, i de Narciso Masferrer, va arribar el torn de Gamper, que quan va acabar va fer entrega dels casquets als jugadors. “[…] Feu present a tots onze, d’artístiques i riques gorres de campió, de vellut blau, galonejades d’or, ab les inicials del Club y la data y titol del Campionat… A seguit, el capità del equip senyor Wallace, digué lo fondament que agraia l’obsequi en nom de tots els companys, y quant agraía lo que era la major gloria que podia tenir un futbolista, que era un casquet d’honor” [ La Veu de Catalunya, 16-7-1910].

Gamper va entregar els casquets l’1 de novembre del 1913 aprofitant el partit que contra el Madrid CF, que va acabar 7 a 0 a favor dels blaugranes. Durant el descans es van entregar les medalles als guanyadors del Campionat d’Espanya organitzat per la Federación Española de Clubs de Futbol i a la vegada Gamper va regalar els casquets de campió a cadascú. Renyé, A. Massana, Irizar, Bori, Castejón, Alcántara, Peris, Berrondo, Apolinario, Tarré, Castells, Forns, Oller i Berdié van ser-ne els afortunats receptors.

Josep Samitier, un dels membres del que hauria de ser l’Olimp blaugrana -havia jugat 454 partits i havia marcat 326 gols-, anys després de la seva retirada recordava com el 1920, just un any després del seu debut, i després d’haver guanyat la Copa d’Espanya va rebre de mans de Gamper, en un banquet celebrat al Restaurant del Parque i davant de més de 500 comensals, el tradicional casquet de campions. “Aquell va ser el millor regal que vaig tenir al llarg de la meva carrera futbolística”, va dir.

 

El bust original de Gamper no és al Museu del Barça

L’obra, de Josep Llimona, es troba a Madrid, mentre que a les instal·lacions del club n’hi ha una còpia

Article publicat al Diari Ara el 14/07/17

 

El 25 de febrer del 1923 se celebrava un homenatge a Joan Gamper al camp de les Corts. A la mitja part se’n va descobrir un bust, obra de Josep Llimona i Bruguera (Barcelona, 1864-1934), considerat un dels millors representants de l’escultura modernista del nostre país. Fundador amb altres artistes del Cercle Artístic de Sant Lluc, va ser nomenat el 1909 regidor de l’Ajuntament i vocal de la Junta de Museus, de la qual seria president en els períodes 1918-1924 i del 1931 fins a la seva mort. En aquesta etapa es va inaugurar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Entre les obres de Llimona cal destacar El desconsol, el Monument al Doctor Robert, el Sant Jordi de l’Ajuntament de Barcelona i el Sant Jordi a cavall del Parc de Montjuïc. Mereixen també una atenció els seus dissenys de medalles, una de les quals representa la figura d’una dona sedent on apareix l’escut del FC Barcelona. El seu fill, Rafael Llimona i Benet (Barcelona, 1896-1957), es va dedicar a la pintura. Deixeble de l’escola de Francesc d’A. Galí, els seus temes se centraven bàsicament en els paisatges d’Olot, on la família estiuejava. ¿Però hi havia alguna connexió entre Josep Llimona, Gamper i el FC Barcelona?

El juliol del 1912 es va fundar l’Olot Deportivo. Tot i que ja al 1901 es parlava que hi havia un gran nombre d’adeptes al futbol a Olot, i que el 1906 es mencionava un club de futbol al municipi, no va ser fins a l’estiu del 1912 quan es van redactar els estatuts del nou club en una ponència formada per tres membres de la colònia estiuejant i tres vilatans. Entre els forans, Peris de Vargas (aleshores vicepresident del FC Barcelona i futur president) amb l’assessorament de Joan Gamper, qui també passava els estius a Olot, coneguda en aquell temps com la petita Suïssa catalana. S’hi construiria un camp de futbol, dues pistes de tenis, una de patinatge i un estand per a la pràctica de tir. El setembre d’aquell any es van organitzar les primeres festes del club, on van participar en el torneig de tenis Gamper, Peris i Steinberg (jugador del FC Barcelona i autor dels dos primers gols al Reial Madrid en un partit), que va formar amb Maria Vayreda i Casabó en el torneig mixt; un campionat d’atletisme on van participar en diferents proves els germans Enrique i Lisardo Peris de Vargas i que va guanyar el primer d’ells, amb un dibuix de l’artista Josep Clarà de trofeu; i un partit de futbol entre dos equips del FC Barcelona.

Josep Clarà i Ayats (Olot, 1878-Barcelona, 1958) va ser un altre escultor català. Instal·lat a París el 1900, va rebre la influència de Rodin en una primera etapa i va evolucionar cap a la tendència marcada per Aristides Maillol i que a Catalunya es batejà com a Noucentisme. Obres com La deessa, Repòs i Maternitat són bones mostres del seu art. A Olot, en el marc de l’Escola de Dibuix d’Olot, va conèixer Francesc Vayreda, que assistia a les classes de pintura del mestre Josep Berga i Moix i amb qui va establir una bona amistat.

Francesc Vayreda i Casabó (Olot, 1888-1929) passava els hiverns a Barcelona, on amb 17 anys va entrar a formar part del Cercle Artístic de Sant Lluc. Un any més tard va entrar a estudiar a l’escola de Francesc d’A. Galí, on va conèixer Esteve Monegal i Ignasi Mallol, amb qui va tenir una forta amistat. El 1910 Vayreda els va convidar a Olot, on tots tres mantenien llargues tertúlies amb els germans Llimona. El 1911 es van traslladar a París, on Vayreda va coincidir amb el seu amic Clarà. Influït per Cézanne, Pissarro i Manet, tenia en les figures i els paisatges els seus temes preferents. A finals de maig del 1912, Clarà i Vayreda van tornar a Olot i a inicis de l’hivern es van traslladar de nou a Barcelona, on es van retrobar amb Mallol i Monegal. El 1917 Vayreda, que encaixava plenament en el que anomenem Noucentisme, es va casar amb Francesca Bofill, germana de la dona del seu íntim amic Monegal, i Mallol va fer de padrí de noces.

Ignasi Mallol i Casanovas (Tarragona, 1892-Bogotà, 1940) es va traslladar de molt jove a Barcelona. Després del viatge a París amb Monegal i Vayreda es va instal·lar definitivament a Barcelona, on va dirigir l’Escola de Belles Arts, hereva de la de Galí. El 1917 va abandonar la ciutat, deprimit per la mort de Prat de la Riba, i va anar-se’n a Olot, on es va estar fins que, a la mort de Vayreda, es va traslladar a Tarragona. Els seus paisatges van canviar el verd dels boscos d’Olot pels camps i el mar. Va ser inclòs dins el Noucentisme, tot i que era més a prop de l’estilisme del paisatgisme postimpressionista. Estiu rere estiu, Mallol, Vayreda, els Llimona i Monegal van compartir estada a Olot i van fer que el seu centre de l’activitat pictòrica passés de Barcelona a la capital de la Garrotxa, on la casa pairal de Vayreda va ser lloc de reunió habitual dels artistes que feien vacances a la població.

El cunyat de Vayreda i íntim amic de Mallol era Esteve Monegal i Prat (Barcelona, 1888-1970). Escultor, deixeble com els anteriors de l’escola de Galí i membre també del Cercle Artístic de Sant Lluc, va publicar articles teòrics a La Publicidad i altres mitjans i va fer dibuixos satírics a Or i Grana, on signava amb el pseudònim d’Emili Montaner. Monegal va evolucionar cap a un classicisme molt depurat, cosa que el va fer ser l’escultor més ortodoxament noucentista. Les seves obres se centraven bàsicament en nus femenins i retrats, la més representativa de les quals potser va ser la Dona que es pentina. El 1917 va abandonar la seva faceta artística, segurament tocat per la mort de Prat de la Riba, per dedicar-se al negoci familiar de perfumeria. Avesat totalment al món empresarial, Monegal va seguir aplicant el seu dot artístic als flascons, els embolcalls i la publicitat de l’empresa que amb el temps va esdevenir una important multinacional: Myrurgia. Allà va tenir com a soci el seu cunyat, Francesc Vayreda.

Però, què tenien en comú tots aquests artistes amb el FC Barcelona? Segons les llistes de socis en poder dels hereus de la família Peris de Vargas, i que són les més antigues de què es té notícia fins ara, la temporada 1912-1913 tots ells eren socis del club: Josep Llimona i el seu fill Rafael, Josep Clarà, Francesc Vayreda i la seva germana Montserrat, Ignasi Mallol, Esteve Monegal i les seves germanes Mercedes, Asunción, Rosa i Teresa.

El bust de Gamper, a Madrid

No ens podem estranyar, doncs, que el bust de Gamper fos obra d’un vell conegut seu i que havia estat soci del club. El que sí que ens pot deixar astorats és que el bust, que tants anys va estar-se a la tribuna del camp, no sigui el que avui en dia podem contemplar al Museu del Barça, perquè el que hi ha no és sinó una còpia del de Llimona. L’original es troba en mans d’un col·leccionista privat de la ciutat amb un gran fons sobre el futbol. Millor dit, avui dia es troba al Museu de la Federació Espanyola de Futbol, amb seu a Madrid. Com va arribar a mans del col·leccionista és una incògnita que tan sols ens pot respondre ell o, en el seu cas, el club.

Potser ja seria hora que el FC Barcelona mirés de recuperar-ne l’original. Els museus i centres de documentació han de gastar una part del que ingressen a mantenir i ampliar les seves col·leccions. Per cert, ¿el fons d’art del FC Barcelona està catalogat i convenientment inventariat? ¿Es coneixen totes les obres que hi ha? ¿Què se n’ha fet, de la museística que hi havia un cop s’han fet les diferents obres al museu?

 

La primera samarreta ratllada del FC Barcelona

El 16 de gener del 1910, contra el FC Central, el Barça va deixar de vestir amb només dues franges

Article publicat al Diari ara el 13/07/17

 

En la segona reunió fundacional del FC Barcelona, celebrada el dimecres 13 de desembre del 1899 al Gimnàs Solé, i segons publicava el setmanari Los Deportes el diumenge següent, 17 de desembre del 1899, es va acordar “ que los colores que usará esta sociedad serán el azul y encarnado a rayas perpendiculares y en el pecho el escudo de Barcelona ”. Dos dies abans, a La Vanguardia i a La Publicidad s’havia esmentat exactament el mateix, tret que els colors que figuraven en la crònica de la reunió eren el negre i el vermell, una confusió segurament deguda als colors que havia triat la Sociedad Los Deportes el dia 19 de novembre anterior.

Aquesta societat, presidida per Duran i Ventosa, de la qual formaven part alguns dels fundadors del Barça i que volia reunir membres importants de tots els centres esportius de la ciutat amb un màxim de cinquanta socis, tenia la seu al mateix Gimnàs Solé, i per tant és fàcil que induís a l’error. En el fons era part de la mateixa gent, reunida en el mateix lloc i formant noves entitats esportives.

Des d’aquell dia, el Futbol Club Barcelona va jugar quasi tots els seus partits lluint una camisa de franel·la, perquè era un esport que es jugava a l’hivern. Així, es va decidir dividir-la en dues parts i dos colors. Un de blau, l’esquerre, i l’altre de grana, el dret, mantenint el color les mànigues respectives de cada costat. D’aquesta manera la camisa quedava partida pel mig amb els dos colors. Es diu, i així figura en algun llibre de la història del club, que Walter Wild, suís com Hans Gamper i primer president de l’entitat, va presentar-se en un partit amb les mànigues i el coll de la camisa amb els colors creuats respecte als que lluïa al pit. És a dir, màniga i coll blau al costat vermell i vermells al costat blau. Pel que es veu, va agradar per la seva vistositat, i així el FC Barcelona va lluir aquesta camisa durant molts anys juntament amb uns pantalons de color blanc.

La història ens explica que no va ser fins a finals de l’any 1909, concretament el 31 d’octubre, que, en un partit que el FC Barcelona va disputar a Marsella contra l’Stade Helvétique Marseille, van veure que els seus rivals portaven unes samarretes de punt, molt més lleugeres i a la vegada molt menys caloroses. I que, en lloc de portar els dos colors del club, el blau i el groc, partint en dues meitats la samarreta de l’equip, els colors anaven col·locats en nombroses ratlles verticals.

La història ens diu que aquella vestimenta va agradar i que van encarregar a José Quirante, capità i a la vegada secretari del club, que mirés de trobar samarretes semblants amb els colors blau i grana. Va trobar-les en un viatge que va fer a Tolosa de Llenguadoc: en un magatzem va veure unes samarretes de ratlles amb els colors corresponents que pertanyien a un club existent en aquell moment a Tolosa. Un cop comprades, el FC Barcelona va lluir-les per primer cop en el partit jugat contra l’Stade Toulousain el 30 d’octubre del 1910. En aquell partit el FC Barcelona va jugar amb Solà, Bru, Amechazurra, Arrillaga, Peris, A. Comamala, Rodríguez, C. Comamala, Patullo, P. Wallace i C. Wallace. El resultat final va ser de 8-1 favorable als blaugrane. I fins aquí la història explicada.

Però la història explicada té, com moltes de les dels inicis del club, més un relat novel·lesc en forma de llegenda que no pas un caràcter real i històrics, i per tant conté algunes errades. En primer lloc, els colors de l’Stade Helvétique Marseille, club integrat per suïssos i anglesos que vivien a Marsella, eren el groc i el negre. I el 31 d’octubre del 1909 no va ser el primer cop que el FC Barcelona s’hi va enfrontar i que per tant va veure per primer cop les samarretes de ratlles verticals.

El 3 de gener d’aquell any, l’Stade Helvétique Marseille havia vingut a Barcelona per jugar un partit amistós gràcies a les relacions que Hans Gamper tenia amb els suïssos d’aquell equip, El partit va tenir un resultat final de 0-3 favorable als de la Provença i es va jugar al camp del carrer de Muntaner. Els marsellesos ja van jugar amb samarretes ratllades, com demostren les fotografies existents. I no, les primeres samarretes de ratlles que els jugadors del FC Barcelona van dur no es van estrenar en el partit contra l’Stade Toulousain del 30 d’octubre del 1910, un any després d’haver anat a Marsella i vint-i-dos mesos després que l’equip francès lluïs a Barcelona les seves samarretes ratllades.

Estrena contra el FC Central

Ara, i gràcies a l’arxiu dels hereus de Peris de Vargas, podem dir que el primer cop que el FC Barcelona va vestir una samarreta llistada amb els colors blau i grana va ser el 16 de gener del 1910 al camp del carrer Indústria, l’ Escopidora, inaugurat encara no feia un any, en un partit que l’equip va jugar contra el FC Central. El matx va acabar amb un resultat de 12 gols a 0 favorable al conjunt blaugrana. Aquell dia, el FC Barcelona va alinear el següent equip (en l’ordre que surten a la fotografia): Paco Bru, Joan Macià, Manuel Amechazurra, Enrique Peris, Romà Solà, Joan Grau, Romà Forns, Joan Llonch, Carles Comamala, Percival Wallace i Arseni Comamala. El FC Central, que aquell any va jugar el Campionat de Catalunya, tan sols es va enfrontar al FC Barcelona en quatre ocasions -dos el 1909 i dos més el 1910- abans de desaparèixer ràpidament del futbol barceloní.

A la fotografia consten el partit i el resultat final i es dona la data, però amb l’any malament. Suposem que és una errada habitual en els primers dies d’un nou any. D’on van treure les samarretes encara no podem assegurar-ho. ¿Van ser fabricades a Barcelona o certament es van comprar a França? El que és segur és que van estrenar aquest nou uniforme el 16 de gener del 1910, tal com recollia el diari La Vanguardia en un breu publicat dos dies després. “ Barcelona-Central. Venció fácilmente el primero por 12 goals a 0. En este partido inauguró el Barcelona su nuevo uniforme de camiseta en vez de la camisa que hasta el presente había lucido ”. O Mundo Deportivo el dia 20 del mateix mes: “Superioridad evidente del Barcelona, que luciendo sus nuevos uniformes, quiso hacer día de provecho ”.

Canvis recents

Amb el temps, la samarreta va anar modificant-se amb més o menys ratlles verticals i, per tant, donant-hi més o menys amplada. L’únic moment en què les franges van desaparèixer va ser la temporada 1999-2000, en què, per celebrar el centenari del club, es va recuperar la primera camisa que s’havia utilitzat, amb els dos colors partint la samarreta pel mig, tot i que el coll i les mànigues lluïen un color blau més fosc. Era un model semblant al que es va fer servir les temporades 2006-2007 i 2008-2009.

Després, de la innovació no gaire reeixida de la temporada 2011-2012, amb moltíssimes més ratlles que canviaven de mida i color a mesura que avançaven verticalment, es va arribar a la degradació dels colors partint d’una sola franja vermella central de la temporada 2012-2013, per arribar després a la desvirtualització absoluta de la samarreta inicial, segons el que van establir els fundadors: les franges horitzontals de la temporada 2015-2016.

 

Dos presidents de l’Espanyol van ser socis del Barça

Els germans Victoriano i Santiago de la Riva eren socis barcelonistes la temporada 1912-13 i després van presidir el club blanc-i-blau en un total de 5 etapes diferents

Article publicat al Diari Ara el 11/07/17

 

  • Imatge de l’homenatge a Hans Gamper, el 1913, al camp del carrer Indústria. A la dreta, un partit disputat a l’antic estadi del Barça. A baix, el col·leccionador dels documents, Joaquín Peris de Vargas, vestit de militar. / ARXIU PERIS DE VARGAS

Quan el 2 de desembre de 1908, i amb motiu d’una assemblea extraordinària, Hans Gamper va arribar per primer cop a la presidència, el Barça comptava tan sols amb 38 socis i un president dimissionari, Vicenç Reig, que només havia durat 22 dies en el càrrec i que plantejava fins i tot la dissolució del club. Un cop Gamper va ser elegit es va proposar recuperar antics socis, així com demanar ajuda a amics i coneguts entre les personalitats més benestants de la Barcelona d’aquell temps. És a partir d’aquí que s’ha dit que Gamper va proposar a la Lliga Regionalista un vincle entre el catalanisme (conservador) i el barcelonisme.

Una ullada al primer llistat de socis de què es té notícia, pertanyent a la col·lecció dels hereus de la família Peris de Vargas, permet tenir constància de qui eren. Aquest cens, corresponent a la temporada 1912-13, consta de 33 pàgines de les quals quinze tenen un format d’impremta on es veu l’escut i el nom de FC Barcelona i el títol “Lista de Socios”. La resta està feta sobre paper quadriculat i tots els fulls estan segellats. El nombre de socis censats és de 1.196 i entre ells hi figuren 44 dones. Hi ha set dels membres fundadors: Hans Gamper, Otto Maier, Enric Ducay, Josep Llobet, John Parsons, Bartomeu Terrades i Carles Pujol. Al costat, els noms de personatges que ens porten als primers anys d’existència del club, com els dels germans Witty, Udo Steinberg, Otto Gmelin, Max Gaissert, Paul Haas, Arthur Leask i Comamala, o els dels jugadors en aquells moments en actiu com Amechazurra, Allack, Reñé, Massana, Greenwell o un joveníssim Paulino Alcántara.

Però, i la resta? En quatre temporades els socis havien passat de 38 a 1.196. Qui hi havia? Qualsevol que estigui familiaritzat en els cognoms de les grans famílies catalanes n’hi trobaria molts. D’aristòcrates amb títols nobiliaris a polítics i empresaris que han sabut mantenir estatus, negocis i patrimonis tot i travessar un segle XX sacsejat per dues dictadures, una república i una guerra civil. Cognoms que apareixen indistintament al Barça, al Cercle del Liceu o a Foment del Treball i a la majoria de les cròniques socials que ocupen els diaris fins a mitjans del segle XX.

Aristòcrates com Joaquim de Sentmenat, marquès de Sentmenat, col·laborador amb la dictadura de Primo de Rivera i que el 1932 participa en la Sanjurjada. Deportat al Sàhara, va ser amnistiat pel govern de Lerroux i a la Guerra va passar al bàndol dels sublevats com a capità de l’exèrcit per entrar el 28 de gener del 1939 al poble de Sentmenat. O Francesc de Moxó i Sentmenat, fill de la marquesa de Sant Mori i cosí de l’anterior. Va presidir el Barça entre el 1914 i el 1915 i diferents entitats esportives. El 1919 va ser escollit diputat a les Corts per la Unión Monárquica Nacional. Més curiós és el cas dels dos germans Armet de Castellví, Francesc i Jordi. Fills de la comtessa de Carlet, van formar una de les nissagues de futbolistes més destacades dels anys 10: per amagar el nom i la seva ascendència van ser coneguts com a Pakan i Koki. El tercer germà, en Joan (Kinké), no figura en la relació de socis. Tots tres van jugar a l’Universitari SC i a l’Espanyol. El gran, Pakan, va jugar dues finals del Campionat d’Espanya. Una amb el Barça i l’altra amb l’Espanyol.

Del Barça… i de l’Espanyol

Més sorprenent és el cas dels De la Riva. En el llistat es pot veure com en Victoriano i en Santiago eren socis aquella temporada, igual que el seu cunyat, Guillermo Oliveras. Tots dos germans van arribar a presidir l’Espanyol en un total de cinc etapes diferents, sent en Victoriano qui va comprar els terrenys de Can Ràbia per 170.000 pessetes l’any 1922. El seu cosí, Enrique de la Riva, també figura entre els socis. La família disposava de negocis en el tèxtil i van fundar la banca Simeón, banca Riva y García, a la vegada que eren accionistes dels primers ferrocarrils i d’empreses de producció d’energia hidroelèctrica.

En el món empresarial hi ha la família Monegal, amb Esteve Monegal Prat -futur fundador de l’empresa Mirurgya, que es convertiria en una multinacional de la perfumeria- i les seves quatre germanes. El seu oncle, cotoner, havia estat alcalde de Barcelona el 1902, president de la Cambra de Comerç i senador vitalici. També hi figuren els germans Portabella Conte-Lacoste, Joan i Lluís, aquest últim advocat i testaferro d’Isaac Carasso -fundador de Danone- i que acabaria sent accionista de referència a l’empresa. Uns altres empresaris són els Vendrell, en Jaume i el seu fill Carles, fundadors d’Unión Suiza i fabricants dels rellotges Duwart. Els Arnó-Maristany, família dedicada als negocis dels vins i licors, és representada per quatre membres, entre ells les tres filles: Rosa, Josefina i Marcelina. Aquesta última es casaria amb Ferran Valls i Taberner, jurista, historiador i polític, que donaria inici a una nissaga que encapçalaria el Banco Popular amb els seus fills, Luis i Javier. La germana, Rosa Valls Taverner, seria el 1989 directiva sota la presidència de José Luis Núñez. I emparentats amb ells, i també lligada al Banco Popular, hi trobem Antonieta Millet Maristany, germana del Fèlix, que arribaria a ostentar el càrrec de president del banc durant deu anys. L’Antonieta és tia de Fèlix Millet Tusell, acusat de corrupció pel cas Palau. Una altra nissaga important és la dels Rius, Fabra i Torres, impulsors de la Mutua General de Seguros, representada al club per Jaume Rius Fabra i la seva germana Trinitat, amb el seu marit Jaume Nadal, i Maria Teresa Torres Rius, filla de Sebastià Torres, un dels que van encapçalar el tancament de caixes de 1899. Els Rius Fabra mercadejaven amb productes colonials. També era soci Lluís Guarro, fabricant de paper. Com a membre destacat de Foment del Treball hi figura Joan Mas-Bagà, empresari metal·lúrgic, juntament amb el seu germà Ramon. Un fill seu seria un dels fundadors d’Esade. La majoria dels personatges citats pertanyien i simpatitzaven amb la Lliga Regionalista. Altres importants empresaris són Miquel Vilaregut Matons, Josep Maria Ubach Puigventós, Francesc Trinxet i Claudi Arañó.

Els cognoms polítics

Però és en les vinculacions polítiques on es troben els noms més coneguts, com Pi i Sunyer, que apareix quatre cops. En Carles, que el 1931 serà escollit diputat a les Corts i ministre de Treball. El 1932 és diputat al Parlament per Esquerra Republicana, del qual serà president. També conseller de Finances de la Generalitat en el govern de Macià i conseller de Cultura. Entremig, va ser alcalde Barcelona. En acabar la Guerra va exiliar-se. El seu germà, Santiago, va ser membre fundador d’Izquierda Republicana i simpatitzant de Manuel Azaña. Des de Madrid va agilitzar el traspàs dels serveis d’ensenyament a la Generalitat. Exiliat el 39, va tornar a Catalunya el 1962. D’altra banda, el seu cosí, Josep Maria Pi i Sunyer, nascut a l’Argentina, va ser un dels fundadors d’Acció Catalana, escissió de la Lliga. Va ser secretari de l’Ajuntament de Barcelona durant la Segona República. El 1937 va marxar, com molts membres de la Lliga, a París per tornar a Barcelona el 1940, on va ser depurat.

Un dels noms que criden l’atenció és Joan Ventosa i Calvell. Fundador de la Lliga Regionalista, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat a les Corts i que va arribar a ser ministre. Col·laborador íntim de Francesc Cambó, va tenir càrrecs empresarials importants com el de vicepresident del Banc Vitalici. Quan es va proclamar la República va marxar a França per tornar nou mesos després i ser elegit diputat al Parlament. Va ser el portaveu de la minoria regionalista a Madrid i durant la guerra va col·laborar amb Cambó en l’organització de l’ajut econòmic a Franco. Va instal·lar-se a Burgos i va ser nomenat procurador en les primeres corts franquistes. Ell, amb Mas-Bagà i altres, va signar una carta que van enviar 128 catalans il·lustres a Franco. Força cognoms coincideixen amb els del llistat de socis de 1912-13, que conté frases com: “Como catalanes, saludamos a nuestros hermanos que, a millares, venciendo los obstáculos que opone la situación de Cataluña, luchan en las filas del ejército libertador y exhortando a todos los catalanes a que, tan pronto como materialmente les sea posible, se unan a ellos, ofrendando sus vidas para el triunfo de la causa de la civilización en lucha contra la barbarie anarquista y comunista”. És remarcable la presència en el llistat de Maria Teresa Rodó Romeu, mare del que va ser ministre del franquisme Laureà López Rodó.

Al llistat també hi apareix el que seria president del Barça el 1942, Josep Vidal-Ribas Güell, que tan sols presidirà una reunió de junta. Era membre de la primera directiva del franquisme que presidia Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa de Asta. I Juli Marial, que va ser president el 1906 i el 1907, que seguia com a soci. El seu pare va ser diputat a les Corts per Solidaritat Catalana el 1907 i regidor a l’Ajuntament de Barcelona. El seu germà, Melcior, va ser candidat per Esquerra el 1933 i, després, vicepresident d’Izquierda Liberal. També hi figura el futur president, Gapar Rosés Arús, vinculat a la Lliga, que seria tercer tinent d’alcalde de Barcelona i diputat a les Corts el 1918. Va ser president en tres etapes diferents del Barça. L’acta pertanyent a la primera junta directiva del seu mandat inicial és la primera en la història del club redactada en català.

 

Un arxiu a punt de desaparèixer

L’ARA comença una sèrie de cinc reportatges sobre la documentació històrica dels Peris de Vargas, que fins ara no ha interessat al Futbol Club Barcelona

Article publicat al Diari Ara el 10/07/17

El 20 d’abril del 2015 moria a Barcelona l’últim descendent dels Peris de Vargas, filla de Lisardo Peris de Vargas, l’únic de sis germans (Joaquín, Agustín, Enrique, Lisardo, Clotilde i Carmen) que va tenir descendència. A la casa familiar, en una de les rondes que separen la ciutat vella de l’Eixample de Barcelona, hi quedava tancada, entre mobles, llibres, quadres i altres records, una part important de la història del FC Barcelona, concretament la que va des dels inicis a ben entrada la segona dècada del segle XX. Un arxiu de gran valor històric -i també econòmic- que fins ara el club no ha volgut i que podria arribar a dispersar-se entre compradors particulars si finalment les peces surten a subhasta.

La història d’aquest arxiu comença amb els germans Peris de Vargas, fills de Joaquín Peris Serrano, de Castelló de la Plana, i de Clotilde Vargas de Rojas. Ells van néixer a Cuba, on el seu pare, militar de professió, estava destinat des d’abans del 1880. Un cop perduda la colònia, la família va instal·lar-se a Barcelona i va entrar en el grup dels estiuejants que anaven a Olot, la petita Suïssa catalana, tal com era aleshores coneguda per molts, i on el fill gran, Joaquín, també militar de professió, estava destinat. Els quatre germans van estar relacionats amb el món de l’esport i amb el FC Barcelona. El Joaquín (1879-1959) va ser jugador de l’Internacional SC i del FC Català abans de ser vicepresident del FC Barcelona des del 1910 al 1914 i president del setembre del 1914 al juny del 1915, quan va ser nomenat president honorari. Després va presidir la Federació Catalana de Futbol entre el 1915 i el 1916, i l’Avenç Sport, que després de fusionar-se amb altres clubs de Sant Andreu va formar l’actual Unió Esportiva Sant Andreu. Va ser també vicesecretari de l’associació Lawn Tennis (precedent de la Federació catalana de Tenis).

L’Enrique (1885-1953), tot i jugar a l’Internacional SC el 1903, entra a formar part del FCB la temporada 1906-07, on s’estarà fins a la 1916-17 jugant com a migcampista i després com a extrem esquerre. Va ser el primer jugador que va arribar als 200 partits jugats amb el club. En total va jugar 308 partits i va marcar 34 gols. Va guanyar tres campionats de Copa d’Espanya (1910, 1911, 1913), cinc Campionats de Catalunya i quatre Copes dels Pirineus. A la vegada va ser un destacat atleta en la prova de 100 m i en salt de llargada, modalitats que molts cops es practicaven abans dels partits de futbol. També va ser àrbitre i tresorer del Col·legi Català d’Àrbitres entre el 1924 i el 1931, i posteriorment membre del Col·legi Nacional d’Àrbitres.

El Lisardo (1891-1951) va jugar un total de 25 partits com a porter al FC Barcelona entre els anys 1909 i 1913. La temporada 1913-14 va jugar amb el FC Català. Com el seu germà, també va destacar en atletisme (tot i que ell ho va fer en el salt de perxa) i després va ser àrbitre de primera categoria. L’Agustín (1880-1949) va ser el que va tenir menys relació amb el FCB, on tan sols va jugar dos partits amistosos. Va destacar en el beisbol, esport del qual es pot considerar l’introductor a Catalunya. El primer partit es va jugar el 28 de gener del 1901 en els terrenys de davant la Sagrada Família, el Camp d’en Grassot. Va ser el fundador i primer president de la federació catalana d’aquest esport.

Amb aquest currículum no és difícil d’imaginar el que les parets de la casa familiar han guardat durant aproximadament cent anys. Trofeus, més d’un centenar de medalles -entre les quals hi ha la del campionat de Copa d’Espanya de 1910-, casquets de campions, el primer llistat de soci de què es té coneixement i datat a la temporada 1912-13, el primer himne del club amb la partitura i la lletra (amb la coberta que l’ARA va treure a la llum), fotografies dedicades, revistes esportives de l’època enquadernades, retalls de diari degudament classificats i enganxats en llibres que recorren la història del club des dels seus orígens, negatius fotogràfics de vidre i una gran quantitat de fotografies en paper, correspondència amb capçalera del club, notes autografiades i fins i tot els motlles que es van fer servir per a la impressió dels dibuixos d’un camp de futbol al Llibre d’or del futbol català. El més modern és la gorra de plat que en Manuel Torres, conegut com l’avi Torres, el conserge del Barça, va regalar al Joaquín el dia que es va jubilar, l’any 1953. Manuel Torres havia deixat la seva feina de forner per entrar al club l’any 1911 i tenir cura dels camps del carrer Indústria, conegut com l’Escopidora, i de les Corts.

Oferiment al FC Barcelona

Aquesta col·lecció va ser oferta al FC Barcelona farà ja més de dues dècades per les dues últimes descendents. En aquell moment van ser gairebé menyspreades i ignorades, i el tresor, qualificat de valor incalculable pel mateix club, va seguir tancat entre les parets del pis dels Peris de Vargas. Ara farà dos anys, arran la noticia de l’existència de l’arxiu publicada per el diari Sport, el club es va posar en contacte amb els hereus del que es pot anomenar “arxiu Vargas”. La situació es va repetir. Tothom que hagi vist els preus que es paguen en subhastes per peces com aquestes, la majoria es realitzen a Londres per una sucursal de Sotheby’s, entendrà que no és presentable oferir a canvi unes quantes fotografies al costat de Messi o uns minuts a Barça TV.

Ara, i després de la publicació del primer himne en aquest diari, el club ha tornat a posar-se en contacte amb els hereus i els ha fet fins i tot un tour pel museu per ensenyar on podrien estar col·locades algunes de les peces. Per desgràcia dels barcelonistes cal dir que és força dubtós que aquestes peces s’arribin a veure al museu o al centre de documentació del club. Quan es negocia amb ganes d’arribar a un acord no es pot oferir un cinc per cent del que el venedor creu que pot arribar a valer. El Museu del Barça, amb el seu Barça Experience, recapta aproximadament uns 50 milions d’euros a l’any.

Invertir en la història

Segurament és encertat que hi hagi inversió en pantalles multifuncionals, alta tecnologia i ginys diversos. Però convindria no descuidar ni oblidar que el club va néixer en una època en què tot això no existia i que la història es forma a còpia de petits bocins. Segur que el centre de documentació no tindrà pressupost per fer una compra així però els pressupostos del Barça o de la Fundació sí que podrien permetre que hi hagués una negociació seriosa i real entre les dues parts.

No és admissible que avui, amb 118 anys d’història, siguin alguns socis i periodistes els que treballin per reconstruir pàgines oblidades de la història del FC Barcelona i que en la majoria de casos siguin obviats des del mateix club, si no és que els posen bastons a les rodes. Cap nota d’agraïment per una troballa o un estudi acurat i fidedigne. Comença a ser hora, si és que no és massa tard, que sigui el club qui escrigui la seva història d’acord amb les proves que es tenen per desfer llegendes i històries mal explicades. Explicar que el Barça no neix amb Messi ni amb el Dream Team ni tan sols amb Kubala. Arribar fins a Samitier podria semblar, fins i tot, un prodigi. Tenir la perspectiva que el Barcelona -sense confondre la institució amb la ciutat, com va fer cert president-és alguna cosa més que l’últim resultat i la radical immediatesa dels fets.

Conèixer la història faria pensar com encara és possible que es pugui gaudir -almenys de moment- del club coneixent la quantitat de destralers, sapastres i arribistes que han vetllat per la seva salut al llarg d’aquests 118 anys de vida. La llista seria llarga i extensa. Fa la sensació que el FC Barcelona ha crescut tant que ha arribat a oblidar la seva pròpia història.

 

 

FC Barcelona. ¿Un enfermo terminal?

El FC Barcelona, como cualquier entidad con 118 años de historia, ha tenido al largo de su historia altibajos sociales, económicos y de resultados y no siempre han ido parejos en el tiempo. La mayoría de ellos por negligencias de las directivas de turno. Pero, como Lázaro, siempre ha resucitado. Sátrapas y torpes, en muchos casos, han llevado al Club a ruinas económicas que han derivado en largos años sin patrones ni estilos ni continuidades. Pero esta vez pinta peor. Esta vez no es un ataque al corazón ni un accidente que se solucione en un quirófano. Esta vez pinta a enfermo terminal. Y no solo por el Club en sí, si no, por los condicionantes del mercado y el estado social del Club.

 

Si echamos la vista atrás, la primera gran crisis del FCB, de lo que sería la historia moderna del FCB, se centra en los principios de los años 60. Las causas son dos. Por un lado un equipo envejecido, que tuvo poca renovación (el de las Cinco Copas), y, por otro, el coste del Camp Nou (con un sobrecoste sobre el presupuesto del 330%). Para frenar la deuda no quedó más remedio que la venta de Luis Suárez al Inter con lo que se rompió el que debía ser cordón umbilical de ese equipo. Vender para sobrevivir quedándonos sin nuestro jugador estrella y gastando lo que no está escrito en 20 fichajes sin ton ni son. Aún así, socialmente el Club creció a lo largo de la década de los 60 pasando de 39.000 a 53.000 socios. En esos tiempos el presupuesto del Club se basaba principalmente en los ingresos por socios, abonos y taquillajes. En 1969, la llegada de Agustí Montal y el catalanismo al Camp Nou, junto al tardo franquismo, hace que el Club tome un nuevo impulso en el área social que permite la llegada en 1973 de Johan Cruyff. Al término del mandato de Montal, en 1978, el número de socios se aproximaba a los 78.000. Para hacernos idea el presupuesto del Club en 1973-74 era de 1.562.000 €. El coste del traspaso de Johan Cruyff fue de 360.000 € y el salario de 4.183 € mensuales. En la temporada 1978-79 el presupuesto ascendía ya a 4.910.000 €. Pero eran años donde tanto recaudabas por socios tanto podías gastar. Años en los que se fichaban a dos grandes estrellas mundiales y el resto se alimentaba de jugadores del filial y algún fichaje dentro de la propia Liga.

 

Josep Lluís Núñez tiene claro a su llegada al Club que el número de socios debe crecer pues es la única vía para la obtención de ingresos. Durante su mandato el club llega a los 106.000 (en 1982 ya se habían superado los 100.000 aunque al final del mandato baja el número. Económicamente los presupuesto pasan de los 4.910.000 € a 106.751.000 €. Hay que tener en cuenta una serie de factores externos para darse cuenta de este aumento. En primer lugar la remodelación del Camp Nou para el mundial del 82 con lo que el campo pasa a ganar más de 20000 localidades que permiten el aumento de socios, abonados y taquillaje. Junto a esto aparecen por primera vez los ingresos “atípicos” como él denominaba: derechos televisivos, derechos de imagen de jugadores, publicidad estática y merchandising. Esto, junto a la poca disposición al aumento de fichas y a fichajes “de la portera”, hizo que económicamente el club estuviera en una buena posición aunque el balance deportivo de todo el mandato pueda considerarse muy pobre hasta la llegada de Johan Cruyff. Para hacer comparaciones baste decir que el presupuesto en su última temporada fue de 106.751.000 € y realizó una inversión en fichajes de 28.848.000 con dos fichajes (Dani i Simao). También hay que decir que en el último año el Real Madrid pagó más de 60 millones de euros por Luis Figo. Son años en que el FCB se alimenta de 3 jugadores de renombre mundial, fichajes de la Liga y gente de la casa con más o menos largo recorrido en el primer equipo (Milla, Amor,   Guardiola, Sergi, Ferrer, Carreras, Oscar, Roger, Jordi Cruyff, Angoi, Busquets, Celades, de la Peña, Velamazán,…). El trabajo de Johan Cruyff y posterior de Van Gaal propician el salto de numerosos jugadores de la casa. La crisis no viene dada por el tema económico pero sí en el plano deportivo y sobretodo en el plano social. El abonado deja de ir al Camp Nou y cuando la pelota no entra saltan los pañuelos y las broncas.

 

Con Joan Gaspar esto se agravará. Durante su mandato, tres larguísimos años, el club pasa de un presupuesto de 106.750.000 € a 170.732.000 €. Gastó 199.000.000 € en fichajes, incrementó los sueldos de algunos jugadores y vio como los ingresos menguaban por falta de éxitos deportivos aún con la creación del “Seient Lliure”. En tres años se había encima dilapidado el remanente económico del Club. Tanto en el caso de Núñez como en el de Gaspar/Reyna fue el abonado del Club y el socio quien los echó. Y es que las pañoladas y broncas en el Camp Nou eran, eso sí estaría bien definido, de “miedo escénico”. Ningún presidente las ha aguantado. La caridad humana que reclamaba Gaspar no tuvo condescendencia con él.

 

Joan Laporta inició su mandato con un presupuesto de 162.749.000 y lo acabó con uno de 405.000.000 millones. Hay que decir que en el primer mandato dio de baja a 12 jugadores y se invirtieron 44,4 millones de euros en 7 jugadores (Ronaldinho (27mill), Quaresma (6), Márquez (5), Luís García (4), Mario (2,4), Rustu (0) y Van Bronckhort (0)). El año siguiente se daban 16 bajas y se invertían 67,5 millones en 9 jugadores (Eto’o, Deco, Edmilson, Giuly, Belletti, Silvinho, Larsson, Maxi López y Albertini). De la mano de Rijkaard y Guardiola la plantilla del primer equipo está dividida al 50% entre jugadores de la Masia y fichajes (Valdés, Puyol, Oleguer, Xavi, Iniesta, Messi, Motta, Jorquera, Gabri,  Dos Santos, Pedro, Busquets, Bojan, Thiago Alcántara, el retorno de Piqué…). Deportivamente el club funciona de maravilla, aunque económicamente muestra que es difícil el éxito deportivo sin un gran dispendio (primas y salarios) con lo que los números dan unos beneficios mínimos y eso teniendo una base de la que van saliendo jugadores (Jeffren, Bartra, Fontás, Muniesa, Tello, Cuenca,…). El Club sigue creciendo en número de socios aunque por estas fechas los ingresos por abonos y asociados es ya una mínima parte del presupuesto del Club. Los “atípicos” son ya la mayor parte de los ingresos. El bajón/decadencia del equipo de Rijkard sumado a la campaña mediática descomunal propicia la ruptura social que se plasma en la moción de censura. A partir de ahí, ni los triunfos de la mejor etapa histórica del Club hace que la situación se revierta. Sandro Rosell, con la ayuda de los principales medios de comunicación y sociales de Barcelona, dinamita la gestión llevada a cabo.

 

La llegada de Sandro Rosell/Josep Maria Bartomeu (no hago distinción entre ambos por seguir los mismos cauces) sigue suponiendo éxitos deportivos basados en la inercia que llevaba el equipo de Guardiola. Su primer presupuesto bajó a los 380 millones de euros (motivo de la acción de responsabilidad y los números auditados por ellos mismos) y han previsto para la actual uno de 695 millones. Si nos atenemos a los aumentos cabe señalar que durante el mandato de Laporta se aumentó en un 150% y que en el mandato Rosell/Bartomeu lo hace en un 83% en el mismo tiempo. Ahí hay que señalar que uno de los ingresos más importantes del Club ha sido la sponsorización de la camiseta y de todo el Camp Nou bajo la marca Qatar. Hay que decir que a pesar de este importante ingreso, ningún año el FC Barcelona ha tenido un beneficio parecido a la cantidad aportada por la fundación ni por la compañía aérea qatarí. En cuanto a la aportación de la Masia hay que señalar los nombres de Rafinha, Deulofeu, Masip, Luis Alberto y Sergi Roberto.

 

A partir de aquí, y viendo los datos es cuando veo complicada la “resurrección” del enfermo terminal. En primer lugar porque los gastos estructurales del FC Barcelona han crecido a velocidad de vértigo. Un exceso de personal, especialmente en cargos ejecutivos de dudosa eficacia y en muchos casos doblados, el aumento de las fichas de los jugadores hacen que el Club disponga de pocos recursos para fichajes. Ni somos propiedad de un grupo inversor o jeque/ruso de turno y por tanto no podemos ampliar capital ni sacar dinero de la cartera. Con unas cantidades de 80 millones para fichajes es difícil competir con presupuestos que doblan, en el mejor de los casos, esa cifra. Si en el primer año de Laporta se invirtieron 44 millones en fichajes con un presupuesto de 162 no tiene sentido que tengamos una cifra de unos 80 millones por temporada para fichajes cuando el presupuesto se ha multiplicado por cuatro. Siguiendo el rating deberíamos poder fichar por un valor de 188 millones. Si tenemos en cuenta los precios que corren por el mercado la posibilidad de fichar auténticos “cracks” es mínima salvo que gastemos en una temporada parte del presupuesto de la siguiente como nos dijeron en el fichaje de André Gomes.

 

Si fichar, a día de hoy, es difícil, más lo es que jugadores de la Masia lleguen al primer equipo. En los últimos 7 años el único jugador consolidado en el primer equipo y que sea auténticamente de la casa es Sergi Roberto. Y si mucho me apuran, Rafinha. Y el futuro no es mucho mejor. La idea que algunos quieren hacer creer de que el futbol base funciona de maravilla por los títulos que obtiene es una falacia. El futbol base no tiene la misión de ganar títulos. La suya es la de posibilitar que existan jugadores para alimentar al primer equipo. Este es el mayor triunfo que puede tener el futbol base. Se ha vendido la idea de que es primordial tener el B en la segunda división. ¿A que precio? Si se fichan jugadores de 24 años que se sabe que no tienen ni tendrán nunca nivel para jugar en el primer equipo lo único que haces es cerrar la puerta a que un juvenil con proyección adelante tiempo y pasos. Has cerrado tu mismo la posibilidad de progreso solo para estar en una categoría, eso sí, que proporciona unos ingresos que no da la segunda B. ahora nos dicen que harán un equipo para mantenerse en la categoría. ¿A costa de fichajes que sigan cerrando puertas? Y si tienes a un jugador en la casa con proyección pero no tiene la posibilidad, ni se la dan, de progresar es mucho más fácil que se busque la vida fuera del Club. Porque ya de entrada es mucho más gratificante que te vengan a buscar. Pasó con Piqué, Cesc y últimamente ha pasado con muchos jugadores del Club. Dar la culpa al jugador y tacharlo de vendido por el dinero es absurdo en un mundo profesionalizado como el futbol. La única manera de retenerlo es a cambio de darle muestras de que puede llegar al primer equipo y esto hace ya tiempo se ha olvidado. Recuperar jugadores a precio de mercado (Piqué fue un casi obsequio de Fergusson) no ayuda precisamente nada.

 

En un plazo relativamente corto de tiempo, tres/cuatro años a lo sumo, el Club deberá tener recambios para Iniesta, Piqué, Busquets, Messi, Suárez y Mascherano. Todos tendrán superados los 33 años. De los seis, cinco de primer nivel mundial en sus posiciones. A día de hoy para sustituirlos deberíamos preparar entorno al presupuesto entero de una temporada. ¿Es posible? Lo dudo. Y eso aún olvidándonos de la historia del Club y las cantidades que se han tenido que abonar para hacer posible la salida de algún jugador para ahorrarnos la ficha.

 

Los márgenes de mejora de los ingresos que existían años atrás han desaparecido porque ya está todo vendido. Aumentarán los ingresos por sponsorización y derechos televisivos pero en márgenes normales lo que hace que el presupuesto pueda aumentar pero no de manera desorbitada con los crecimientos experimentados hasta ahora (un 2% el último año). Y eso siempre y cuando el equipo sea ganador y tenga éxitos deportivos porque sino los variables pactados no llegarán. Y cada año hay más equipos que tienen “el banco en casa”. Ya no nos limitamos a cuatro equipos de alto nivel competitivo y económico en Europa. Hoy podemos aumentarlos a 8-10 con las mayores posibilidades.

 

Cuándo sabíamos claramente que queríamos ser de mayores nos han cambiado al profesor (el entrenador dijo que la cantera le daba exactamente igual), el jefe de estudios es un desastre que ha cambiado el sistema de estudios (ahora deben ser altos y fuertes) y para mayor broma el exdirector está acusado poco menos que de mafioso. Del director actual tan solo se que seguía las mismas directrices del anterior, las dictadas por teléfono o entre comidas.

 

Y en la parte social a día de hoy las pañoladas son sencillamente imposibles. Con entradas de 70.000 asistentes de los que normalmente (salvo partidos muy concretos) hay sobre el 35% de no abonados es imposible se repitan escenas como las que propiciaron las salidas de Núñez, Gaspar o Reyna. Simplemente imposible ver un Camp Nou blanco. El socio se ha acomodado en los éxitos y a la inmensa mayoría de los medios de comunicación, en vista de la poca venta de papel, les sirven las cacerolas o las toallas del verano con lo que es difícil encontrar opiniones y razonamientos contrarios al modo de hacer de la Junta. A eso debemos unir la dificultad de proceder a mociones de censura o al aumento de la duración de las presidencias de 4 a 6 años.

 

El bloqueo a la posibilidad de acceder a socio salvo que seas familiar de uno de ellos o hayas estado durante un par de años como “penyista” del Club hace que la masa social esté absolutamente controlada desde la Junta. El trabajo de Jordi Cardoner con las “penyes” y sus federaciones territoriales deja como un aprendiz a su abuelo Nicolau Casaus. Disponer de unos 15.000 afines en cualquier votación en el mundo de las “penyes” hace que a día de hoy un vuelco en unas elecciones sea casi imposible. Salvo que votaran cerca de los 65000 socios, altamente improbable. Tan improbable como que alguien con nuevas ideas y con un prestigio quiera ser presidente del FCB con los antecedentes y la posibilidad de que alguien pueda judicializar su mandato con posterioridad.

 

Hemos sido los socios los que hemos llevado al Club hasta aquí. Y somos nosotros los que tenemos al “enfermo terminal” en la cama del hospital. Estaría bien que en lugar de esperar al “levántate y ande” empezáramos por derribar el muro de la entrada de la tumba. Debería ser posible aunque luego igual ya no se levanta nadie.