En la mateixa època de Samitier, el FC Barcelona va fitxar un porter hongarès, per tal de suplir la baixa del «Diví» Ricard Zamora. El seu nom, Ferenc Plattkó, i no Franz Platko com se’l va conèixer erròniament durant dècades. Va arribar a Barcelona per jugar dos partits amistosos amb el MTK hongarès i el club va decidir fitxar-lo. Era l’any 1923. Durant set anys va defensar la porteria blau i grana guanyant 6 Campionats de Catalunya, 3 Copes d’Espanya i 1 Lliga, la primera del Club i de la història de la Lliga espanyola. Ell es va convertir en «el oso rubio» gràcies als versos que li dedicà Rafael Alberti en la seva «Oda a Platko», potser el poema més rellevant d’un escriptor al món del futbol, escrit el 1928 amb motiu de la final del «Campeonato de España» disputada a Santander entre la Real Sociedad i el FC Barcelona.

Ni el mar,
que frente a ti saltaba sin poder defenderte.
Ni la lluvia. Ni el viento, que era el que más rugía.
Ni el mar, ni el viento, Platko,
rubio Platko de sangre,
guardameta en el polvo,
pararrayos.
No nadie, nadie, nadie.
Camisetas azules y blancas, sobre el aire.
Camisetas reales,
contrarias, contra ti, volando y arrastrándote.
Platko, Platko lejano,
rubio Platko tronchado,
tigre ardiente en la yerba de otro país.
¡Tú, llave, Platko, tu llave rota,
llave áurea caída ante el pórtico áureo!
No nadie, nadie, nadie,
nadie se olvida, Platko.
Volvió su espalda al cielo.
Camisetas azules y granas flamearon,

apagadas sin viento.
El mar, vueltos los ojos,
se tumbó y nada dijo.
Sangrando en los ojales,
sangrando por ti, Platko,
por ti, sangre de Hungría,
sin tu sangre, tu impulso, tu parada, tu salto
temieron las insignias.
No nadie, Platko, nadie,
nadie se olvida.
Fue la vuelta del mar.
Fueron diez rápidas banderas
incendiadas sin freno.
Fue la vuelta del viento.
La vuelta al corazón de la esperanza.
Fue tu vuelta.
Azul heroico y grana,
mando el aire en las venas.
Alas, alas celestes y blancas,
rotas alas, combatidas, sin plumas,
escalaron la yerba.
Y el aire tuvo piernas,
tronco, brazos, cabeza.
¡Y todo por ti, Platko,
rubio Platko de Hungría!
Y en tu honor, por tu vuelta,
porque volviste el pulso perdido a la pelea,
en el arco contrario al viento abrió una brecha.
Nadie, nadie se olvida.
El cielo, el mar, la lluvia lo recuerdan.
Las insignias.
Las doradas insignias, flores de los ojales,
cerradas, por ti abiertas.
No nadie, nadie, nadie,
nadie se olvida, Platko.
Ni el final: tu salida,
oso rubio de sangre,
desmayada bandera en hombros por el campo.
¡Oh, Platko, Platko, Platko
tú, tan lejos de Hungría!
¿Qué mar hubiera sido capaz de no llorarte?
Nadie, nadie se olvida,
no, nadie, nadie, nadie.

    La final es va haver de disputar a tres partits per tal de poder proclamar campió. En aquells temps no hi havia tandes de penals. El primer es va disputar el 20 de maig i el resultat final va ser d’empat a 1 un cop jugada la pròrroga. Dos dies més tard es jugava un nou partit que acabaria amb el mateix resultat. El tercer partit de desempat es va jugar el 29 de juny doncs la celebració dels JJOO d’Amsterdam van obligar al seu retràs. El resultat final va ser de 3 a 1 per als blaugranes amb gols de Samitier, Arocha i Sastre.

    En el primer dels partits succeeix el que dóna lloc als versos d’Alberti. Plattkó rep una coça al cap del davanter de la Real Sociedad, Cholín, per evitar el que era un gol cantat. Va ser retirat del terreny de joc amb la cara ensangonada i es va passar el descans sent atès pels metges. Un cop començada la segona part va veure arribar també al vestidor a en Samitier igualment colpejat i sagnant. Eren anys on ni tan sols el porter podia ser substituït i el canari Arocha, davanter, és qui s’havia posat sota els pals. Plattkó no va aguantar més i marejat i amb el cap amb un embenatge força aparatós que li cobria els sis punts de sutura que li havien hagut de posar en viu va tornar al camp sota una pluja que havia deixat el terreny de joc com un fangar. En una altra esterrecada per terra el «oso rubio» va perdre el turbant però va poder aguantar el que restava de partit. Un cop acabat el partit va haver d’anar a l’hospital on li prohibiren de jugar el segon partit a causa de la commoció. Allà va rebre la visita de Carlos Gardel que no havia volgut perdre’s la final on jugaven els seus amics Samitier, Piera i Plattkó. Els dos darrers partits de la final es van jugar amb el porter Ramon Llorens defensant la porteria blaugrana. Llorens va jugar tota la seva vida en el FC Barcelona encara que mai fou titular indiscutible. Va arribar a l’entitat com a juvenil el 1921 i va romandre fins el 1936. Tot i que el Club li va donar de baixa el 1933 ell va seguir en el Club sense cobrar. Durant la Guerra Civil va resultar ferit en el bombardeig a la ciutat de Barcelona del 16 de març de 1937 i en acabat aquesta va ser depurat i inhabilitat durant vuit anys.   

   Un altre poeta, Gabriel Celaya, que havia estat també present en aquell partit i era un gran seguidor del club basc, va decidir el 1978 que ja estava bé de tanta poesia a Plattkó i poc de recordar el que segons ells havien estat uns penals no assenyalats a favor dels bascos. Seguint la seva idea de maleir els poetes neutrals que es renten les mans i de maleir la poesia que no pren partit  va voler dir la seva també en forma de poema amb la «Contraoda del portero de la Real Sociedad». I és que la poesia és «un arma cargada de futuro»

Recuerdo que de niño, socio de la Real,
desde la grada Norte, les veía jugar. 
Y siempre con apuros contra la Real Unión.
¡René Petit, Patricio, Gamborena, Emery! 
Nunca había manera de meterles gol.
Ni Yurrita, ni Jauregui podían conseguirlo.
Ni Izaguirre y Arrate defendernos al fin.
Y recuerdo también nuestra triple derrota
en aquellos partidos frente al Barcelona
que si nos ganó, no fue gracias a Platko,
sino por diez penaltis claros que nos robaron.
Camisolas azules y blancas volaban
al aire, felices, como pájaros libres,
asaltaban la meta defendida con furia
y nada pudo entonces toda la inteligencia
y el despliegue de los donostiarras
que luchaban entonces contra la rabia ciega,
y el barro, y las patadas, y un árbitro comprado.
Todos lo recordamos y quizá más que tú,
mi querido Alberti, lo recuerdo yo,
porque estaba allí, porque vi lo que vi,
lo que tú has olvidado, pero nosotros siempre
recordamos: ganamos. En buena ley, ganamos
y hay algo que no cambian los falsos resultados.

Ferenc Plattkó Kopiletz va ser després entrenador del Club en la temporada 1934-35 però, encara que es guanya el Campionat de Catalunya fou reemplaçat per en Patrick O’Connell. Va convertir-se en un rodamón de les banquetes. Va marxar a Xile on dirigí al Colo-Colo i després a Argentina on fou tècnic dels dos grans: River Plate i Boca Juniors. A la temporada 1955-56 retorna a Barcelona per a fer de nou d’entrenador on aconsegueix el rècord de deu victòries consecutives a la Lliga. Tot i això és segon al campionat i de nou acomiadat al final de temporada. La paciència amb els entrenadors tampoc va estar durant molts anys una virtut del Club.

El final de la seva vida, morí el 2 de setembre de 1983, es va desenvolupar a Xile, en concret a Santiago, i no podem dir que estigués a l’altura de la seva grandesa. Segons ara sabem, el 1979 es trobava malalt i arruïnat i va enviar constants cartes al Club demanant ajuda. El setembre d’aquell any l’Agrupació d’Antics Jugadors li va atorgar una ajuda de 10.000 pessetes mensuals i les medicines que necessitava. Però aquesta ajuda es va tallar. El 10 de maig de 1983 una nova carta de Plattkó, adreçada a un directiu de l’època i ben relacionat amb els jugadors de l’edat d’or del Club, demanava un metge espanyol per tractar la malaltia de la seva esposa. El 26 de juny la nova missiva era ja desesperada. Demanava un medicament pel tractament de càncer adjuntant la recepta i una ajuda econòmica urgent en forma d’una pesseta per cada soci o amb la celebració d’un partit benèfic on el club i ell es partissin els ingressos. A la carta deia que havia de dormir amb cinc mantes doncs no en tenia ni per a la calefacció. A canvi donava al Club les seves dues medalles d’or de Campió d’Espanya (1924-25 i 1927-28). Les d’or de Campions de Catalunya ja les havia venut. El Club li van enviar 350 dòlars USA. Tot el que es va fer per aquell heroi de la final de Santander. Les cartes enviades per Plattkó al Club van quedar en un calaix. En el mateix on havia quedat la memòria de molts i en especial del directiu que rebia les cartes.