Gardel i el FC Barcelona. “Tangos y boliches”

A partir de la segona meitat de la dècada dels anys 10 del passat segle XX i fins a finals dels anys 20, se’ns mostra una Barcelona activa i cosmopolita i que com no podia ser menys tenia una avinguda, comparable a la d’altres ciutats europees, on s’acumulaven bars, terrasses, teatres de varietats, cafes-cantants i cabarets que cada nit encenien els seus llums de colors. Artistes de la talla de Pilar Alonso i Raquel Meller, qui per cert va ocupar la portada de la revista “Time”, compartien escenaris amb il·lustres visitants estrangers de la talla de Maurice Chevalier o Carlos Gardel. Temps de cuplets, pasdobles, el foxtrot que escandalitzaria als més conservadors, el java o el tango argentí eren els ritmes de moda. I el Paral.lel el símbol d’aquella Barcelona de bona vida, allunyada de la Guerra que vivia Europa i que s’havia convertit en ciutat d’acollida de espies, arribistes i exiliats.

 

Els jugadors del FC Barcelona ja no eren amateurs i guanyaven els seus calés per donar puntades de peu a la pilota en aquell espectacle que cada cop atreia a més gent i que faria necessària la construcció del camp de Les Corts. Jugadors que deixen de ser anònims i que en aquells temps es deixen veure, elegants i vestits a l’última moda, per aquells locals del Paral.lel aprofitant la fama que la pilota els hi donava. Joves que s’havien convertit en ídols ja de masses i que en alguns casos van aprofitar per a conèixer intel·lectuals i noies que triomfaven en els escenaris. Coneixences que potser no hagueren fet mai sinó haguessin jugat al FC Barcelona.

I Samitier, Zamora i Piera van ser, podríem dir els pioners.

 

El 1925, Carlos Gardel actua per primer cop a Barcelona, al Teatre Goya. És el primer contacte de Sami amb Gardel. En una entrevista que li fan a Samitier l’any 1954 comenta, tot referint-se a Carlos Gardel: “Los jugadores que integramos el equipo que jugó las tres famosas finales de Copa en Santander, sabemos cuan beneficiosa nos fue su compañía para mantener nuestra moral”. I és que allà, a Santader, a la famosa final del Campionat d’Espanya de 1928, Gardel assisteix als partits. Segons les memòries d’Alberti, “La arboleda perdida”, va ser ell juntament amb en José Maria de Cossio qui van portar Gardel a Santander. El cert es que la nit del dia del partit en que Plattkó cau lesionat, els tres, Alberti, Cossio i Gardel es reuneixen amb els jugadors i segons Alberti es cantà “Els Segadors” i es varen veure  onejar banderes catalanes. I Gardel, com no podia ser menys, va cantar uns quants tangos. Així ho narra Alberti:

    

“Fue en Santander: 20 de mayo de 1928. Allí fui con Cossío a verlo. Un partido brutal, el Cantábrico al fondo, entre vascos y catalanes. Se jugaba al fútbol, pero también al nacionalismo. La violencia por parte de los vascos era nunca vista. Platko, un gigante portero húngaro, defendía como un toro el arco catalán. Hubo heridos, culatazos de la Guardia Civil y carreras del público. En un momento desesperado, Platko fue acometido tan furiosamente por los de la Real que quedó ensangrentado, inconsciente, a pocos metros de su puesto, pero con el balón entre las manos. En medio de ovaciones y gritos de protesta, fue alzado sobre los hombros de los suyos y sacado del campo, sembrando el desánimo en sus filas al ser sustituido por otro. Pero, cuando ya el partido llegaba al final, apareció Platko de nuevo, la cabeza vendada, fuerte y hermoso, decidido a dejarse matar. La reacción del Barcelona fue instantánea. Pocos segundos después, el gol de la victoria penetró por el arco de la Real, que abandonó el campo entre la ira de muchos y los desilusionados aplausos de sus partidarios. Por la noche, el hotel, nos reunimos con los catalanes. Se entonó “Els Segadors” y se hicieron ondear banderas. Y una persona que nos había acompañado a Cossío y a mí durante el partido cantó, con verdadero encanto y maestría, tangos argentinos. Era Carlos Gardel”

 

Segurament és a això al que Samitier es referia al 1954. Cal senyalar que José Maria de Cossio va ser un escriptor, figura habitual a les tertúlies madrilenyes, membre de la Real Acadèmia Española i autor d’un dels més grans tractats taurins. Es curiós com havent estat soci del Real Madrid, Cossio es va convertir en un barcelonista fins la seva mort.

Era freqüent veure’ls entaulats en “El canario de la Garriga”, restaurant freqüentat per artistes i intel·lectuals que estava just davant de l’hotel Ritz, al carrer Roger de Llúria de la mateixa forma que eren habituals els viatges de Gardel a Barcelona. I és que Piera, Samitier i Zamora es converteixen en els cicerones de Gardel quan ve a Barcelona. “Nos visitó infinidad de veces y nos deleitó con sus tangos… después estuve con Gardel en Barcelona, en París… ¡Era un amigo leal!.” I és que Barcelona fou el “gran amor de Gardel”. I és que com va dir Enrique Cadicamo, poeta i escriptor argentí “Barcelona era la continuación de nuestra calle Corrientes. Todo lo que era argentino era de moda”.

 

Fruit d’aquesta amistat, Gardel va fer una versió, d’un tango fet pocs mesos abans on mencionava a cinc jugadors argentins. Així l’1 de març de 1929 grava la nova versió a Paris substituint el nom dels argentins pels de Piera, Sastre, Zamora, Samitier i Plattkó. El disc s’editaria posteriorment, el 1935 i ja mort Gardel, a l’Argentina.

 

Piantáte de la cancha, dejále el puesto a otro;
de puro patadura estás siempre en orsay;
jamás cachás pelota, la vas de figurita,
y no servís siquiera para patear un hand.
Querés jugar de forward y ser como lo es Piera

pa’hacer como hace Satre,
de media cancha un gol,

querer hacerle goles al colosal Zamora
y ser, como lo es Sami, el mago del balón.

Chingás a la pelota,
chingás en el cariño,
el corazón de Platko
te falta, che, chambón.
Pateando a la ventura,
no se consiguen goles;
con juego y picardía
se altera el marcador.

Piantáte de la cancha que hacés mala figura
con fouls y brusquedades te pueden lastimar.
Te falta tecnicismo, colgá los piparulos.
De linesman hay puesto, si es que querés jugar.
El juego no es pa’ otarios, tenélo por consejo,
hay que saber cortarse y ser buen shoteador
en el arco que cuida la dama de tus sueños,
mi shot de enamorado acaba de hacer gol…

Sacate los aspavientos
vos no tenés más chance,
ya ni tocás pelota,
la vas de puro aubol.
Te pasa así en el campo
de amor, donde jugamos:
mientras corrés la liebre
te ganó un corazón.

 

Carlos Gardel volia, amb aquest tango, contrarestar les crítiques que van haver de suportar els jugadors del FC Barcelona amb motiu de la gira per l’Argentina i l’Uruguai a l’estiu d’aquell any 1928 i que va suposar sancions i ser apartats de l’equip a uns quants integrants de l’expedició. Els jugadors, que feia pocs mesos havien guanyat el Campionat eren ara poc menys que maleïts per l’afició. Samitier ja és l'”ex-mago del balón” o l'”exgenial futbolista”.  Gardel demostrava d’aquesta manera la seva amistat envers els jugadors

El primer partit que l’equip jugà fou a l’agost d’aquell any contra la selecció argentina a Buenos Aires. Una selecció que havia guanyat aquell mateix estiu la medalla de plata als JJOO d’Amsterdam.  El resultat final va ser de 3 a 1 a favor dels locals. El partit es va jugar al camp del “Sportivo Barracas”. Com a anècdota, val a dir que va ser el primer partit on la selecció argentina va dur brodat a la samarreta, teixida en seda,  l’escut nacional. Unes samarretes confeccionades per l’empresa tèxtil “Masllorens Hnos.” que com es pot intuir pel nom era d’origen català. L’ambaixador espanyol, Ramiro de Maeztu va presidir el partit.

 

A l’abril d’aquell any, els argentins havien visitat Barcelona, com a preparació als Jocs, i enfrontat al primer equip  on van ser derrotats per un clar 4 a 1. Un partit que es va jugar al camp de Les Corts sota una pluja torrencial. Tant és així que l’àrbitre va donar el partit per acabat onze minuts abans que es complís 90 minuts reglamentaris. Per cert un àrbitre, que en tots els partits que disputà l’argentina com a preparació, era imposat pels d’ultramar.

La resta de partits no va anar gaire millor. Un empat a 0 davant el mateix rival que en el primer, aquest cop a l’antic estadi de River, situat a l’avinguda Alvear i al carrer Tagle. Contra Independiente, el tercer partit, es va perdre per 4 a 1 i al quart per 1 a 0 davant un altre combinat argentí, de nou a l’estadi de River Plate. El cinqué el va jugar a contra Boca Juniors en el seu camp. El resultat va ser de victòria blaugrana per 2 a 1. El FC Barcelona havia jugat en els quatre grans estadis de Buenos Aires d’aquella època (els de Racing i San Lorenzo s’inaugurarien un any després). La gira seguiria anant a Rosario on van ser golejats per un combinat local per 4 a 0.

 

La gira va seguir per l’Uruguai on van jugar contra el “Peñarol” a l’estadi de Pocitos de Montevideo. El resultat d’un empat a 1 i es va acabar davant el Club Nacional de Football, també uruguaià, al Gran Parque Central El resultat per acabar la gira va ser una nova derrota, aquest cop per 3 a 0. En aquest partit va assistir l’íntim amic de Samitier, Piera i altres jugadors del primer equip, Carlos Gardel, de qui es diu que va ser un dels màxims responsables que el FCB acceptés aquella gira que casualment coincidia amb unes actuacions que el cantant tenia al teatre Solís de Montevideo. El tanguista, en un tango dedicat al seu amic “Sami” deia: “cuando el tango, rezogando, nos murmure Samitier, caballero que has dejado mil recuerdos por doquier“. Precisament Samitier va fer unes declaracions a Argentina parlant del futbol d’aquell pais Es superior, se domina el balón a maravilla, conocen el juego en todos sus secretos. Nosotros los superamos en el  juego alto y ustedes nos dominaron en el juego bajo“. Afortunadament, amb el temps, el joc per baix va ser la clau dels èxits al FC Barcelona.

 

El dos de setembre Gardel va al port a acomiadar-se dels seus amics. Pel que sabem per les cròniques de l’època les festes, rebudes i afalacs que va rebre l’equip va afectar el rendiment dels jugadors. I es que els “boliches” no perdonen. La gira va tenir conseqüències. Socis es varen donar de baixa i el tècnic, Romà Forns, va ser cessat. Diuen que els jugadors, quan van baixar del vaixell que els va tornar a Barcelona, duien una insígnia a la solapa on es llegia “No me hable usted de América”.

 

Va ser tal l’escarni que molts varen sentir que inclòs es va editar un llibret al preu de 30 cèntims de l’època titulat “Barça en la Argentina” amb el subtítol de “Parodia de tangos de moda”. A la breu introducció es llegeix “el club “Barcelona”, al mandar a la Argentina un equipo representativo para lucir los colores azul-grana, hubiera tenido que preparar mejor la selección. Así ha ocurrido que hemos ido a descubrir las Américas y lo que hemos hecho ha sido un ridículo más grande que el templo de la Sagrada familia, cuando esté terminado.

Como ya hemos dicho anteriormente que somos humoristas, pues en la vida hay que aprovechas la ocasión para reírse, pues es mucho más grato que el llorar y que invadir los campos de fútbol o ir a mamporros, ya que tal espectáculo es impropio de un país culto“.

En llegir-lo, un s’adona del fi sentit de l’humor que inclòs ens hauríem de permetre amb el Barça. Encara que dubto que als jugadors els hi fes cap mena de gràcia. Les crítiques als jugadors van ser ferotges, i especialment acarnissades amb Samitier, Piera i Plattkó.

Fruit segurament dels resultats, aquella gira ha quedat en l’oblit per a molta gent. Tant és així que és el segon cop en què els barcelonistes van trepitjar Amèrica, en aquest cas Mèxic i els Estats Units, quan molts parlen de la primera gira oficial del Club.

 

Però no és l’únic tango que te Samitier. Lito Mas i Nicolás Verona, compositors de tangos que acompanyaven sovint a Gardel li varen dedicar aquest en record de la gira disputada l’any 28. i que també interpretà Gardel..

 

De las playas argentinas, donde el tango es la ilusión,
tú mereces, bravo Sami, que te brinden la canción,
tú mereces que las notas de un tanguito de arrabal,
lloren penas por tu ausencia, que quizá nos cause mal.
Cuando el tango, rezongando, nos murmure “Samitier”
Caballero que has dejado mil recuerdos por doquier!!
brindaremos nuestro aplauso por el “Mago del Balón”,
que vivir horas, nos hizo, de entusiasmo y emoción.

Sami!!
capitán del Barcelona…
con tu juego, que emociona,
nos has hecho estremecer…
Sami!!
portador de la nobleza
de tu tierra de grandeza…
caballero Samitier!!

Cuando llegues a tus lares, a tu tierra !la inmortal!!
y en los campos de la añeja, de la fiel Ciudad Condal,
tu silueta se deslice sobre el césped tentador…
y retumben los espacios, ante el grito alentador…
no te olvides!bravo Sami !!valeroso capitán!…
que los buenos argentinos te recuerdan con afán
pues dejaste en el Plata simpatías por doquier,
!capitán del Barcelona!…!caballero Samitier!

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s