No, el Real Madrid no és l’equip del règim. I bàsicament és així perquè amb aquesta frase el que fem és un reduccionisme de la història. No, el Real Madrid és l’equip de tots els règims o per dir-ho d’una altra manera és l’equip del poder polític de qualsevol moment històric des del mateix moment de la seva fundació. I si cal ignorar, fer desaparèixer part de la història o senzillament subestimar-la per tal de mantenir-se al costat d’ell no hi ha cap problema en fer-ho.

La constitució oficial de la «Sociedad» es produeix el 6 de març de 1902 sota el nom de Madrid Football Club amb tres personatges clau. Juan i Carlos Padrós, germans nascuts a Barcelona (vivien al carrer del Bot) i Julián Palacios. Juan, comerciant reputat del món tèxtil, serà el primer president del Club i el seu local, Al Capricho, al carrer d’Alcalà número 48, acollirà les primeres assemblees del Club. Per a fer-nos una idea del negoci, el 1907 hi treballaven més de 200 persones. En Carlos Padrós, amic personal de qui seria rei Alfons XIII, serà el segon president de l’entitat i posteriorment polític i representant a Corts del Partit Liberal en representació de Mataró. Entre els dos germans presidiran el Club fins al 1907 quan Carlos Padrós dimiteix. ¿I Julián Palacios? Doncs bé, aquest no figura dintre la primera directiva de la Sociedad. Ell era president d’un club anomenat Nueva Sociedad de Foot-Ball que va existir entre 1900 i 1902, però mai serà president del futur Real Madrid ni tan sols membre de la seva directiva. Doncs bé, si busquem als llocs oficials del Club o als llocs de consultes habituals ens surt Julián Palacios, nascut evidentment a Madrid, com el personatge important i vital de la creació de la nova Sociedad. A la mateixa web del Club el col·loquen com a president (1900 – 1902), de forma inaudita doncs el Club encara no existia. Tot sigui per tapar i menysvalorar als catalans Padrós.

Tan sols dos mesos després de la fundació del Club, organitzaran el primer «trofeo«, que es denominarà oficialment «Concurso Madrid de Foot.Ball Association«. El Madrid Foot-Ball Club no té camp on jugui habitualment i tan sols ha jugat partits entre els mateixos socis/jugadors. Per a poder realitzar aquest “trofeo” demanen permís a l’Ajuntament via Carlos Padrós. El resultat de les converses serà organitzar un torneig i que a la vegada serveixi pe retre acatament al futur Rei d’Espanya, Alfons XIII amb motiu de la seva coronació el 17 de maig de 1902. Per a la història el torneig, que varen disputar cinc equips entre els dies 13 i 15 de maig, ha quedat amb el nom de «Copa de la Coronación«. L’Ajuntament de Madrid és qui va aportar la copa de plata de l’orfebre italià Marabini que es donaria al guanyador i el Ministeri d’Agricultura va cedir els terrenys de l’Hipòdrom de la Castellana on es varen jugar els partits. Segons algunes cròniques i van assistir el Rei i en Sagasta, president del Consell de Ministres. Era tan sols el primer partit en que el Madrid Foot-Ball Club jugava contra un altre equip. I el rival no era un altre que el Football Club Barcelona. Cal destacar que l’equip blanc jugava amb els cinturons (cosa habitual en aquells temps per a aguantar els pantalons) amb els colors de la «roja y gualda«. I aquest fet curiós durarà fina a 1915. Per cert, La “Copa de la Coronación” deu ser l’únic torneig del món on qui perd la final, en aquest cas el FC Barcelona davant el Club Vizcaya (una fusió entre el Vizcaya Athletic Club i el Bilbao Foot-ball Club) no és el subcampió. I és que el titulo de subcampió va recaure en el Madrid FC. Així van decidir, a mig torneig que els 4 equips que no haguessin guanyat disputarien un torneig de consolació, la «Copa Gran Peña«. Com no estava previst, i els jugadors eren amateurs i tenien els seus treballs i feines dos dels equips van renunciar a jugar-la i així es va transformar en un partit únic entre el Madrid FC i el Club Español de Football (futur RCDE). La victòria del Madrid li atorgà el títol de subcampió. Coses de màgia i de ser l’organitzador.

El 1903, Carlos Padrós demanarà al rei que sigui ell qui doni el trofeu. D’aquesta forma es donarà pas a l’anomenat «Campeonato de España Copa de Su Majestad el Rey» i que al llarg dels anys tindrà vàries denominacions.

No és d’estranyar, doncs, que el rei, honorat en la seva coronació, donés el 29 de juny de 1920 el títol de «Real» al Club a la vegada que aquest nomenava al seu primogènit, Alfonso de Borbón y Battenberg, president d’honor de la Sociedad.

En els anys de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30) el Real Madrid s’acosta als cercles econòmics i empresarials i ambients elitistes de Madrid. Es el moment en que s’inaugura el primer estadi de Chamartín, el maig de 1924.

Amb l’arribada de la República desapareix el «Real» i torna el nom original del Club. L’escut incorporarà una franja de color morat (el morat que deien era per Castella, es tornarà blau no sabem en honor a qui o què a l’etapa de Lorenzo Sanz). I és que a la Sociedad no li va anar gens malament amb la República de la mà de Luis Usera Bugallal i de Rafael Sánchez-Guerra amb els qui viurà una veritable época daurada.

Rafael Sánchez-Guerra, un president que fins dos anys abans no era ni soci del Club, arriba a la presidència el maig de 1935 i s’hi estarà fins a la seva dimissió l’agost de 1936. Fill de president del Consell de Ministres amb Alfonso XIII, ell mateix havia estat subsecretario de la Presidencia del gobierno provisional y més tard ja Secretario General de la Presidencia de la República. Després de la guerra fou detingut i condemnat a cadena perpètua que li va ser commutada i el 1946 marxa a l’exili a França on fou nomenat ministre sense cartera del gobierno en el exilio de José Giral. És amb ell quan es comença ja a parlar i a fer gestions per a la construcció d’un nou camp que quedarà aturat per la Guerra civil.

En Sánchez-Guerra fou rellevat per un comitè encapçalat per Juan José Vallejo, president de la Federación Deportiva Obrera. El comitè va cedir el camp de Chamartín per a la instrucció de soldats tot batejant-lo amb el nom de «Batallón Deportivo». El 1937, el comitè és substituït per Antonio Ortega Gutiérrez, coronel de l’exèrcit republicà i membre del Partit Comunista. Governador civil de Guipúscoa a l’agost del 36 arriba a ser Director General de Seguretat del govern de Negrín. Antonio Ortega seria condemnat a mort al final de la Guerra Civil i executat el 15 de juliol de 1939.

Cal remarcar que durant la Guerra Civil la seu social del Madrid Football Club va ser bombardejada per l’aviació revoltada amb l’ajuda dels avions italians i en acabar la guerra amb el seu estadi en runes convertit en camp de presoners.

Però la història sempre l’escriuen els guanyadors i la imatge d’aquell Madrid Football Club republicà i a la vegada guanyador calia deixar-la al calaix amb l’arribada dels vencedors. No hi ha espai ni tan sols per recordar al seu capità, en Perico Escobal, afiliat a Izquierda Republicana i que propugnava la creació d’un sindicat de futbolistes. Empresonat durant la guerra i a punt de ser afusellat quatre cops encara que no es va salvar de les tortures i maltractaments a la presó. Exiliat va marxar a EUA on va escriure un llibre de memòries «Las Sacas» el 1968. Prohibit, no seria publicat a Espanya fins el 1981.

I és que la història d’aquells anys de guerra no existeix per a la Sociedad. Un buit de tres anys en tots els àmbits. Un buit necessari per a poder estar al costat del nou poder que venia. El franquisme.

Amb l’arribada del franquisme tornarà el 1941 la corona a l’escut i també al Club. I com els altres clubs han d’espanyolitzar també el seu nom. Real Madrid Club de Futbol, nom que ells ja no es canviaran mai més.

I si bé és cert que durant els primers anys del franquisme, on l’Atlético i l’Athlètic de Bilbao són en principi els “escollits” per representar el nou poder imperant, les desavinences i discrepàncies dels mateixos militars de l’Atlético i la basquicitat dels bilbaïns cosa que no agrada a molts encara que sigui el genuí representant de la fúria i lluita, fa que el règim s’acosti al Real Madrid per encapçalar la imatge d’Espanya a Europa. I per aconseguir-ho i s’hi aboquen amb tot el que faci falta (cas Di Stéfano entre ells). A partir dels anys 50 es converteix en l’equip d’Espanya. Un camp nou, evidentment beneit pel senyor bisbe, i un reguitzell de fitxatges de bons jugadors.

Amb la mort del franquisme al llit les coses continuen igual. El que no convé explicar per a tal que no es mostri el suport del franquisme al Club es calla. Ni s’explica bé l’inici de la Copa d’Europa, ni el fitxatge de Di Stéfano, ni les vinculacions directes del Real Madrid amb la Federació de Futbol ni amb el Comité Técnico de Árbitros, ni les dels terrenys expropiats pel franquisme i venuts al Club el 1960 per a la construcció de la ciutat esportiva per un import d’11 milions de pessetes, ni… Tot resta tancat en un calaix. Tot el que mostra de manera clara la complicitat entre el franquisme i el Club queda snese resó. No cal la història ni tan sols fer exercicis de memòria.

Hi ha nou poder. Ara cal vendre part d’aquells terrenys comprats a baix preu provinents d’expropiacions de l’Ajuntament de Madrid. Cap problema L’Ajuntament amb tots els seus partits (inclòs Izquierda Unida) donen el sí a una operació on tots s’hi havien mostrat en contra. Però si l’ordre ve de dalt… 501, 8 milions d’euros de benefici pel Real Madrid. Com va dir José Maria García que li havia dit el president del govern, Aznar: «Hay que ayudar al Madrid«. O la frase de l’alcalde de Madrid, Álvaro del Manzano, oposat, en un inici, a la recalificació dels terrenys; «Cuando te llama el presidente del Gobierno y te dice ‘firma esto, ¿qué haces?«.

Del madridisme de Rajoy no cal parlar-ne perquè tots el recordem. “Pero sí diré quién no quiero que renuncie: el presidente del Real Madrid (Florentino Pérez), porque eso significaría que le han ido muy mal las cosas y eso sería malo para España y malo para mí«.

Tan sols cal veure el que ha estat la llotja del Santiago Bernabeu durant els darrers, 20, 30, 40, 50 anys per a saber on està el poder i al costat de qui.

I és que qui millor ha resumit el Real Madrid  va ser en Raimundo Saporta als anys 80:

“El Real Madrid es y ha sido político. Ha sido siempre tan poderoso por estar al servicio de la columna vertebral del Estado. Cuando se fundó en 1902 respetaba a Alfonso XIII, en el 31 a la República, en el 39 al Generalísimo, y ahora respeta a Su Majestad Juan Carlos. Porque es un Club disciplinado y acata con lealtad a la institución que dirige la nación”

L’únic president de govern espanyol reconegut simpatitzant del Futbol Club Barcelona ha estat José Luís Rodríguez Zapatero. No, no cal que busquin imatges d’ell al Camp Nou. Mai va assistir a un partit malgrat rels molts de cops que es va anunciar la seva visita.