Ponència a l’Ateneu Barcelonés en el marc de la tertulia “Ateneu i Esport”

Ponència en el marc de la tertulia “Ateneu i Esport” feta el dia 18 Setembre 2017 amb el títul

Resultat d'imatges de josep bobe ateneu i esport

Molt bona tarda a tothom,  moltes gràcies per la vostra assistència, i en especial a l’Ateneu Barcelonés, al Miquel Angel i al Xavier, per a convidar-me a aquesta tertúlia.

La idea d’aquesta és parlar sobre els inicis del futbol a Barcelona i de la fundació del Club que porta el nom de la ciutat i mai a l’inrevés, com ja va quedar prou clar en el seu moment.

Les primeres notícies que tenim del futbol a Barcelona són de finals de 1892, concretament d’un partit jugat entre membres del Club de Regates a l’hipòdrom de Casa Antúnez, a un horari tan poc habitual com les vuit del matí. Els jugadors eren anglesos i escocesos a qui, a poc a poc, s’hi van anar afegint alguns catalans. Jugadors que arribaven fins allà en les seves embarcacions  que deixaven a la platja. Parlem d’uns anys on els corrents higienistes propugnen la pràctica a gran escala de l’esport i en particular dels que es practiquen a l’aire lliure com el tenis, el ciclisme, l’atletisme, el rugbi o el futbol. I també parlem d’anys on la mentalitat espanyola, sempre al dia i avançada, ens deixa joies com la publicada el Març de 1894.

“Aquí no han logrado aclimatarse tampoco ciertos juegos, que en Inglaterra gozan de gran favor y empiezan a implantarse en Francia, que requieren mucho movimiento, mucho brazo y mucha pierna, mucho cansancio en una palabra, y de los cuales el que más prestigio tiene es el Foot ball. Años atrás un higienista inglés lo recomendaba con mucho encomio: días atrás una Revista médica londinense apuntaba sobre ese juego tan en boga y sobre sus consecuencias.

Resultados verdaderamente encantadores y que evidencian las inmensas ventajas físicas que de aquel juego británico puede sacar la juventud. Un ejercicio que en el espacio de seis meses arroja una liquidación de 31 piernas rotas, de 16 brazos fracturados y de 20 difuntos, sin contar otras menudencias, constituye a todas luces una diversión excelente y propia como ninguna para mejorar las condiciones de una raza. Ya me imagino la espontánea alegría con que después de una partida de foot ball dirán los campeones: nos hemos divertido en extremo y todo ha ido muy bien; no hubo más que una clavícula rota, dos piernas fracturadas y un brazo dislocado… el pobre Williams se quedó allí patas arriba; pero lo que se divirtió el chico antes de morir, no puede uno figurárselo”.

D’aquesta forma es veia el futbol en aquells temps.

Entre 1892 i el 99, amb més o menys fortuna, es van succeint diversos partits a la ciutat entre uns equips que vestien, i m’agradaria ressaltar això, un de blau i l’altre de vermell de la mateixa manera que ho feien en altres esports com el frontó o el polo. Qui hi jugava en aquell esport tan perillós? Anglesos i escocesos en la gran majoria, ciutadans d’aquella Barcelona que començava a construir ferrocarrils, línies elèctriques, empreses tèxtils i un gran port, i que no feien res més que reproduir, a la nostra ciutat, els costums del seu país. Potser els partits més importants, jugats durant aquells anys, són els que enfrontaren a la “Sociedad de Football de Barcelona” i a l”Asociación de Football de Torelló” de la colònia Borgonyà a finals de març i primers d’abril de 1895 i que són els primers partits de què es té constància jugats per equips de diferents poblacions.

Situem-nos ara a finals del 1898. Un  jove, provinent de Suïssa, que en aquell moment té vint-i-un anys, arriba a Barcelona. En el seu currículum esportiu figura que ha jugat en quatre equips de futbol del seu país (l’Excelsior, el Winterthur, el Basel i el Zuric), ha fet curses de bicicleta, curses a peu (precursores del que seria l’atletisme) i jugat a rugbi a Lió. Professionalment ha treballat com a comerciant i a la ciutat francesa treballarà per a Creditt Lyonaisse. A la vegada fa de corresponsal de premsa, per a diversos mitjans de Suïssa, de tema esportiu. Un cop aquí, i escassos dies després de la seva arribada, es posa en contacte amb “Los Deportes”, on col·labora i comença la història que qui més qui menys coneix. Un Gamper que explicarà, en les seves corresponsalies a Suïssa, que aquí gairebé no es practica cap esport  físic a l’aire lliure tret, i així ho diu, del llançament de pedres i exercicis de peses.

I arribem al 22 d’Octubre del 99 quan, a “Los Deportes”, apareix un  anunci on Hans Gamper, no oblidem, com diu el mateix anunci, company de la secció de FootBall de la “Sociedad Los Deportes”, demana aficionats en aquest esport.  El 19 de Novembre, surt de nou un anunci semblant on, a més del nom de Gamper apareix el de Walter Wild, suís i no anglès com s’ha dit molts cops i que serà el primer president del Club, on se’ns informa que la feina d’organitzar una societat de football està ja molt avançada, a la vegada que, aquella mateixa tarda, es jugarà un partit a l’Hipòdrom entre els que han respost a la convocatòria.

Així el 29 de Novembre, tenim per fi la data de la primera fundació del Club on els dotze apòstols coneguts funden el FC Barcelona. Gamper, Terrades, De Ossó, Wild, Kunzli, Maier, Ducay, Cabot, Pujol, Llobet i els germans Parsons. 3 suissos, 1 alemany i 6 catalans que serien 8 si afegim als germans Parsons, anglesos però ja nascuts a Barcelona. Per tant, res de Club fundat per estrangers. Si parléssim d’un partit, el resultat seria de 8 a 4. És en aquesta reunió en què es forma la primera directiva, amb Wild de president i Gamper com a capità i s’escull el nom del Club.  Dies després, el 8 de Desembre es juga el primer partit al Velòdrom de la Bonanova contra un equip format per jugadors anglesos residents a la ciutat. La informació de què disposem ens diu que es juga amb tan sols 10 jugadors i entre els quals hi ha dos que mai més jugaran cap partit. Schilling i Kunzli. El primer, propietari d’una armeria al carrer Ferran, que té 40 anys i l’altre un suís de qui no se sap res més d’ell a Barcelona. Ara sabem, però, que Kunzli retorna abans de final d’aquell any a Suïssa i que jugarà sovint amb el FC Zuric. Cal notar també que en aquest partit hi juguen també dos jugadors (Urruela i Lomba) que immediatament deixen de jugar amb el FC Barcelona per fer-ho en el Català, club sortit del Gimnàs Tolosa.

El 13 desembre, es produeix una nova reunió fundacional on s’integren part dels jugadors que havien format amb l’equip anglès i s’estableixen els colors que vestirà el  club i l’escut de l’entitat, pel que s’adoptarà  el mateix de la ciutat. Igualment es nomena una nova directiva per tal d’incloure a jugadors del Team Anglès com els Parsons i en la que tan Wild com Gamper continuaran amb els seus càrrecs. Igualment s’estableix la quota a pagar pels socis que serà de dues pessetes mensuals.

Al final del primer any ens trobem que el FC Barcelona juga ja en un camp que no ha de compartir, el de l’Hotel Casanovas, un camp desconegut per molts, arregla un segon terreny de joc al mateix indret,  forma ja un segon equip i té un total de 51 socis. Un any que ha donat molt de si. S’ha barallat amb el Català per la utilització del camp del Velòdrom de la Bonanova i posteriorment amb l’Escocès i l’Hispània per reglamentació, fet que porta al fet que la primera assemblea del Club sigui extraordinària just quan el Club té tan sols 4 mesos de vida. Primera assemblea i extraordinària i no és una assemblea qualsevol. Gamper renuncia a seguir com a capità de l’equip i a qualsevol càrrec fins al punt que desapareix de les alineacions habituals. Igualment, dins el Club hi ha les primeres disputes quan en Lluis de Ossó és partidari que el Club jugui tan sols amb jugadors catalans, cosa que finalment aconsegueix en un partit, precisament el primer que es jugarà contra la Sociedad Española de Futbol que serà l’embrió del, anys després,  Espanyol a finals del 1900.

Fins aquí la història explicada i que he intentat documentar en el llibre. Una història bàsicament redactada quan el FCB celebra els seus 25 anys de vida. I una història explicada, la majoria de cops, per personatges, com Daniel Carbó, en Correcuita de la Veu de Catalunya, o Narcís Masferrer, autèntics devots de Gamper i que s’ha mantingut com a dogma de fe. És curiós destacar que, ja en el primer any i en un futbol acabat de néixer, la premsa ja es posiciona clarament per un equip o altre. Així “Los Deportes” ho fa pels blaugrana mentre La Vanguardia ho fa pel Català nascut en el Gimnàs Tolosa del carrer del Duc.

Però la història no és tancada, mai ho és del tot i sempre ens poden sortir sorpreses. Un exemple. Sempre vàrem creure que les fotografies que ens mostraven el Gimnàs Solé pertanyien al lloc on s’havia fundat el Club. Ara sabem que no és així. Aquell Gimnàs Solé era el de finals dels anys 10 i que estava situat  on avui en dia hi ha el col·legi de Notaris quan el de la fundació estava en el que avui en dia és la rebotiga dels tancats Almacenes El Indio. Uns 30 metres més avall d’on hi ha situada la placa commemorativa en el carrer Montjuïc del Carme.

Sabíem els noms dels fundadors però desconeixíem qui eren la majoria d’ells. Ara sabem que hi havia molts vincles entre els fundadors. Que Gamper, Wild i Kunzli haurien coincidit a Suïssa, al FC Zúric. Que segurament Gamper havia coincidit amb Terrades al Wintherthur o quan varen jugar contra el Mulhouse. Que Bertomeu Terrades, “Bartolito” com l’anomena Xammar en els seus articles, i Cabot eren amics i que Cabot treballava, quan volia i li anava bé, per a en Terrades a l’empresa tèxtil. Que Maier i Ducay eren inseparables i que Ducay seria fins al final de la seva vida l’advocat de la família i empresa del Maier. Que De Ossó freqüentava i escrivia a “Los Deportes” i que Pujol era membre de la directiva d’aquesta organització. Que Llobet, De Ossó i Cabot pertanyien al Club de Regates i competien a cops plegats. No, no eren, per tant, 12 desconeguts que s’havien trobat per l’anunci aparegut.

Però a la vegada també ens queden moltes preguntes per a respondre.

D‘on venen els colors? El 1924 en la primera referència que es coneix sobre el tema, Masferrer ens diu que creu, en cap cas ho afirma, que era pels colors amb els que en Gamper havia jugat amb el Basilea. Estrany quan tan sols va jugar 2 partits i és amb el Club suís amb el qual té menys relació. Tenim també la teoria de la faixa feta per la mare dels Comamala, inversemblant si pensem que trigaran encara uns quants anys a jugar amb el Club, la del llapis de colors, la que ens els enllaça amb els colors de la lògia maçònica Avant a la qual pertanyia l’oncle de Gamper i col·laborador de Rossend Arús. O la de que fos la del lloc originari de Maier a Alemanya (cosa certa, aquesta sí). Ara, el Club ens diu que per tancar-la creuen una versió que va córrer l’any 1975 i que ens diu que són els colors amb els quals els germans Witty havien jugat a rugbi a Anglaterra. Els del Merchands Taylor. Però en canvi aquests vestien des de 1885 de color marró fosc xocolata i blau per a distingir-se de l’equip rival que jugava de verd i vermell. ¿Per què voler tancar-ho així, en fals i des del mateix Club? ¿Hi té res a veure els Witty i el seu cognom per fer-ho? ¿Per què la primera notícia apareguda a la premsa es parla dels colors vermell i negre?, curiosament els mateixos colors que havia triat la “Sociedad Los Deportes” a finals d’Octubre d’aquell mateix any i no és fins al cap de tres dies on es parla del blau i grana i precisament a “Los Deportes”?

I parlant dels Witty, ara, també des de la web oficial del Club en un article sobre ells ens diuen que l’Arthur tenia el carnet de soci numero 2. I sí, és veritat que té aquest número de carnet però al 1916, quan la immensa majoria dels fundadors ja no figuraven en el Club per diverses causes. Però mai en els primers anys. El que tenia el número 2 uns anys abans era Bertomeu Terrades i això està al Centre de Documentació del Club. ¿Perquè de cop aquesta voluntat de “promocionar” el nom dels Witty des del Club quan no els hi ha cap necessitat de fer-ho? Cal remarcar que en el primer llistat de socis que es coneix, de 1912, 5 dels fundadors ja no figuren com a socis (Cabot per mort, Kunzli, Wild i Parsons per haver marxat de Barcelona i De Ossó, únic que abandona el Club sense causa aparent).

¿Quina importància te “Los Deportes”, societat creada i amb la idea d’aglutinar sota el seu paraigua a totes les entitats esportives del país? ¿Per què dins els fundadors hi figura algú com Carlos Pujol, que mai jugarà cap partit amb el FC Barcelona però que és el secretari de “Los Deportes”?

¿Quina importància real te Gamper en la fundació del Club i els seus primers anys més enllà de figurar el seu nom en l’anunci de “Los Deportes”? ¿Perquè plega, al cap de quatre mesos de la fundació, de tots els càrrecs i s’allunya del Club fins al punt de no jugar uns quants partits? No és estrany si li resseguim el que fa a Suïssa on ha jugat en quatre equips diferents i on abandona l’Excelsior, d’on era capità per a fundar-ne un de nou,  el FC Zuric. Ens l’han presentat com un simple comptable de l’empresa de ferrocarrils de Sarrià però, ¿és així? Us puc avançar que hi ha algun detall que posa en  dubte  el que es diu sobre que arriba a Barcelona de passada per anar cap a Fernando Poo o Guinea per feina. Per una publicació Suïssa, on ell escriu, sabem que de Lió no ve a Barcelona sinó que torna a Zuric on juga algun partit. I que inesperadament, així se’ns indica, abandona Zuric per anar a Barcelona. La mateixa publicació, mesos després, ens parla de Gamper com a vicedirector d’una companyia ferroviària, curiosament construïda amb capital francès i amb Credit Lionaisse al darrera. ¿No és factible que fos aquesta societat qui l’enviés a Barcelona?

Com he dit abans, la història mai la podem donar per conclosa. ¡Hi ha tant encara per a esbrinar, resseguir i trobar!

Imaginem per un moment que el mateix Gamper hagués anunciat ja la creació d’un Club de Futbol a Barcelona més d’un mes abans de la reunió fundacional del Club, just dies després de la fundació de “Los Deportes i al mateix temps que sortia aquí l’anunci a “Los Deportes”. ¿Com ho hauríem d’interpretar? O que el mateix Gamper en una crònica ens anunciés que Urruela, el primer porter del FC Barcelona, havia ja jugat 3 anys a Anglaterra o que en el primer partit tan sols jugaren 9 jugadors i no 10 com s’ha dit fins ara.

Segurament les noves dades ens farien reescriure una part primordial de la història del Club i per descomptat, els qui tingueu el llibre, deixar-lo en el racó de les antigalles.

Moltes gràcies a tots

La primera samarreta ratllada del FC Barcelona

El 16 de gener del 1910, contra el FC Central, el Barça va deixar de vestir amb només dues franges

Article publicat al Diari ara el 13/07/17

En la segona reunió fundacional del FC Barcelona, celebrada el dimecres 13 de desembre del 1899 al Gimnàs Solé, i segons publicava el setmanari Los Deportes el diumenge següent, 17 de desembre del 1899, es va acordar “ que los colores que usará esta sociedad serán el azul y encarnado a rayas perpendiculares y en el pecho el escudo de Barcelona ”. Dos dies abans, a La Vanguardia i a La Publicidad s’havia esmentat exactament el mateix, tret que els colors que figuraven en la crònica de la reunió eren el negre i el vermell, una confusió segurament deguda als colors que havia triat la Sociedad Los Deportes el dia 19 de novembre anterior.

Aquesta societat, presidida per Duran i Ventosa, de la qual formaven part alguns dels fundadors del Barça i que volia reunir membres importants de tots els centres esportius de la ciutat amb un màxim de cinquanta socis, tenia la seu al mateix Gimnàs Solé, i per tant és fàcil que induís a l’error. En el fons era part de la mateixa gent, reunida en el mateix lloc i formant noves entitats esportives.

Des d’aquell dia, el Futbol Club Barcelona va jugar quasi tots els seus partits lluint una camisa de franel·la, perquè era un esport que es jugava a l’hivern. Així, es va decidir dividir-la en dues parts i dos colors. Un de blau, l’esquerre, i l’altre de grana, el dret, mantenint el color les mànigues respectives de cada costat. D’aquesta manera la camisa quedava partida pel mig amb els dos colors. Es diu, i així figura en algun llibre de la història del club, que Walter Wild, suís com Hans Gamper i primer president de l’entitat, va presentar-se en un partit amb les mànigues i el coll de la camisa amb els colors creuats respecte als que lluïa al pit. És a dir, màniga i coll blau al costat vermell i vermells al costat blau. Pel que es veu, va agradar per la seva vistositat, i així el FC Barcelona va lluir aquesta camisa durant molts anys juntament amb uns pantalons de color blanc.

  • La història ens explica que no va ser fins a finals de l’any 1909, concretament el 31 d’octubre, que, en un partit que el FC Barcelona va disputar a Marsella contra l’Stade Helvétique Marseille, van veure que els seus rivals portaven unes samarretes de punt, molt més lleugeres i a la vegada molt menys caloroses. I que, en lloc de portar els dos colors del club, el blau i el groc, partint en dues meitats la samarreta de l’equip, els colors anaven col·locats en nombroses ratlles verticals.

    La història ens diu que aquella vestimenta va agradar i que van encarregar a José Quirante, capità i a la vegada secretari del club, que mirés de trobar samarretes semblants amb els colors blau i grana. Va trobar-les en un viatge que va fer a Tolosa de Llenguadoc: en un magatzem va veure unes samarretes de ratlles amb els colors corresponents que pertanyien a un club existent en aquell moment a Tolosa. Un cop comprades, el FC Barcelona va lluir-les per primer cop en el partit jugat contra l’Stade Toulousain el 30 d’octubre del 1910. En aquell partit el FC Barcelona va jugar amb Solà, Bru, Amechazurra, Arrillaga, Peris, A. Comamala, Rodríguez, C. Comamala, Patullo, P. Wallace i C. Wallace. El resultat final va ser de 8-1 favorable als blaugrane. I fins aquí la història explicada.

    Però la història explicada té, com moltes de les dels inicis del club, més un relat novel·lesc en forma de llegenda que no pas un caràcter real i històrics, i per tant conté algunes errades. En primer lloc, els colors de l’Stade Helvétique Marseille, club integrat per suïssos i anglesos que vivien a Marsella, eren el groc i el negre. I el 31 d’octubre del 1909 no va ser el primer cop que el FC Barcelona s’hi va enfrontar i que per tant va veure per primer cop les samarretes de ratlles verticals.

    El 3 de gener d’aquell any, l’Stade Helvétique Marseille havia vingut a Barcelona per jugar un partit amistós gràcies a les relacions que Hans Gamper tenia amb els suïssos d’aquell equip, El partit va tenir un resultat final de 0-3 favorable als de la Provença i es va jugar al camp del carrer de Muntaner. Els marsellesos ja van jugar amb samarretes ratllades, com demostren les fotografies existents. I no, les primeres samarretes de ratlles que els jugadors del FC Barcelona van dur no es van estrenar en el partit contra l’Stade Toulousain del 30 d’octubre del 1910, un any després d’haver anat a Marsella i vint-i-dos mesos després que l’equip francès lluïs a Barcelona les seves samarretes ratllades.

    Estrena contra el FC Central

    Ara, i gràcies a l’arxiu dels hereus de Peris de Vargas, podem dir que el primer cop que el FC Barcelona va vestir una samarreta llistada amb els colors blau i grana va ser el 16 de gener del 1910 al camp del carrer Indústria, l’ Escopidora, inaugurat encara no feia un any, en un partit que l’equip va jugar contra el FC Central. El matx va acabar amb un resultat de 12 gols a 0 favorable al conjunt blaugrana. Aquell dia, el FC Barcelona va alinear el següent equip (en l’ordre que surten a la fotografia): Paco Bru, Joan Macià, Manuel Amechazurra, Enrique Peris, Romà Solà, Joan Grau, Romà Forns, Joan Llonch, Carles Comamala, Percival Wallace i Arseni Comamala. El FC Central, que aquell any va jugar el Campionat de Catalunya, tan sols es va enfrontar al FC Barcelona en quatre ocasions -dos el 1909 i dos més el 1910- abans de desaparèixer ràpidament del futbol barceloní.

  • A la fotografia consten el partit i el resultat final i es dona la data, però amb l’any malament. Suposem que és una errada habitual en els primers dies d’un nou any. D’on van treure les samarretes encara no podem assegurar-ho. ¿Van ser fabricades a Barcelona o certament es van comprar a França? El que és segur és que van estrenar aquest nou uniforme el 16 de gener del 1910, tal com recollia el diari La Vanguardia en un breu publicat dos dies després. “ Barcelona-Central. Venció fácilmente el primero por 12 goals a 0. En este partido inauguró el Barcelona su nuevo uniforme de camiseta en vez de la camisa que hasta el presente había lucido ”. O Mundo Deportivo el dia 20 del mateix mes: “Superioridad evidente del Barcelona, que luciendo sus nuevos uniformes, quiso hacer día de provecho ”.

    Canvis recents

    Amb el temps, la samarreta va anar modificant-se amb més o menys ratlles verticals i, per tant, donant-hi més o menys amplada. L’únic moment en què les franges van desaparèixer va ser la temporada 1999-2000, en què, per celebrar el centenari del club, es va recuperar la primera camisa que s’havia utilitzat, amb els dos colors partint la samarreta pel mig, tot i que el coll i les mànigues lluïen un color blau més fosc. Era un model semblant al que es va fer servir les temporades 2006-2007 i 2008-2009.

    Després, de la innovació no gaire reeixida de la temporada 2011-2012, amb moltíssimes més ratlles que canviaven de mida i color a mesura que avançaven verticalment, es va arribar a la degradació dels colors partint d’una sola franja vermella central de la temporada 2012-2013, per arribar després a la desvirtualització absoluta de la samarreta inicial, segons el que van establir els fundadors: les franges horitzontals de la temporada 2015-2016.

  • Blau i Grana. Donant voltes als colors del Barça

    Article publicat a “El Món” el 30-12-2016

    Els colors blaugranes del F.C. Barcelona sempre han estat objecte de llegendes i controvèrsies des del mateix moment en què es publicaren per primer cop els colors que lluiria l’entitat, als diaris “La Vanguardia” i “La Publicidad”, el dia 15 de desembre de 1899, i on s’explica el contingut de la junta que es va celebrar el dia 13 de Desembre, segona reunió fundacional del Club. Però en aquests articles es parla de vermell i negre i no de blau i grana (1). Quin és el motiu que porta a aquesta confusió? Cal senyalar que la junta es va celebrar en el local del “Gimnàs Solé”, seu al mateix temps de l'”Asociación Catalana de Gimnástica”, de la “Sociedad Los Deportes”, i de la seva revista del mateix nom que pretenia ser l’òrgan de difusió de totes les entitats esportives de la ciutat. La “Sociedad Los Deportes”, promoguda per Narcís Masferrer, comptava entre els seus membres amb Francisco Solé, propietari del gimnàs, Alfredo Maristany, Gaston Hegenlheimer, nomenats socis d’honor del FCB al desembre de 1900, Carles Pujol i Alfert i un suís anomenat Walter Wild, monitor de gimnàstica. A la revista hi col·laborava un altre suís arribat a finals de 1898 a la ciutat: Hans Gamper. Si pensem que tots ells formen part del grup dels primers socis que té l’entitat, que Wild és el primer president del Club, que Pujol és anomenat entre els primers dotze apòstols i que en Gamper és el capità de l’equip és fàcil deduir que els periodistes van pensar que els colors que vestiria el Club serien els mateixos que els de “Los Deportes”, que tot just una setmana abans havia escollit, en junta, el vermell i negre com a colors de la “Sociedad”. S’hauria d’esperar precisament a l’exemplar de la revista, del dia 17 de Desembre per a llegir en relació al Football Club Barcelona que “los colores que usará esta sociedad serán el azul oscuro y encarnado a rayas perpendiculares”(2).

    Cal esperar el 1924, amb motiu dels actes del 25è. Aniversari de la fundació del Club perquè, Narcís Masferrer, present a les juntes fundacionals del Club ens parlés dels orígens dels colors. A “La Vanguardia” el 29 de novembre de 1924 hi escrivia: ” Se trató extensamente del nombre y colores que adoptaría el club, quedando acordado, como título de la sociedad el de Football Club Barcelona y los colores los azul y grana, que son, sino estamos equivocados, los mismos del F.C. de Basilea, al que ha pertenecido hasta hace poco el ex campeón suizo Hans Gamper, nuestro estimado amigo” (3). Aquest article va estar el que va donar les primeres pistes sobre la fundació del Club encara que amb posterioritat s’hi han detectat nombrosos errors com el fet de parlar-nos d’una sola reunió fundacional quan ara sabem que en van haver-n’hi dos. Però el cert és que la teoria dels colors del FC Basel va ser una de les que va tenir més bona acollida fins i tot per part del mateix Club. Però el fet és que Gamper havia jugat en quatre diferents equips a Suïssa. El “F.C. Excelsior”, vestia de blanc, entre 1893 i 1895, del que és capità, i el “F.C.Zurich”, de blanc i vermell fins al 1909 que canvia a blanc i blau, escisió del club anterior i del que és fundador el 1896 i on juga fins al 1897 un total de 17 partits sent també capità, són els dos Clubs on més juga. Esporàdicament també ho fa en el “FC Excelsior Winterthur” on juga 1 partit marcant 4 gols i en “FC Basel”, en dues ocasions, el 29-3-1896 i el 15-11 del mateix any, en els dos primers partits internacionals d’aquest Club. Cal ressaltar que en aquella època es podia pertànyer a equips diferents i en Gamper canvia a mesura que la feina el du a diverses ciutats. No té massa lògica per tant que a Barcelona triés els colors de l’equip on hi havia juga molt poc en comparació amb els de Zurich (on residia) ni amb el de la seva ciutat natal (Winterthur).

    ¿Per quina raó Gamper, president en aquell moment del Club o Witty, quart president del Club entre 1903 i 1905, i sempre vinculat a l’entitat, integrant de la junta gestora de l’any 1953 després de la dimissió del president Marti Carreto, que va ser la que va signar el traspàs de drets de Di Stéfano al Real Madrid, no diuen res ni contradiuen la versió del Narcís Masferrer, personatge per cert present en la junta on es trien els colors?

    D’altres teories com la del llapis, comú en aquella època en els comptables, de dos colors (blau i vermell), la de les faixes realitzades per la mare dels Comamala en els dos colors quan encara trigarien temps a jugar al Club, o la que ens parla que el Club de Polo va deixar els seus uniformes (en el primer partit del FC Barcelona contra el “Team Anglès” el porter és Juan de Urruela Morales, un dels fundadors del Club de Polo), sense tenir en compte que al polo tan sols hi juguen 4, han estat algunes més de les hipòtesis inversemblants, llançades al vent, fruit, segurament, de la imaginació.

    Després, concretament a partir del 2009, ha vingut la teoria que els colors blau i grana tenen el seu origen en la maçoneria donat que un dels primers socis i tiet de Gamper, Emili Gaissert era col·laborador de Rossend Arús i Arderiu, fundador de la lògia Avant i que l’escut d’aquesta és vermell i blau a ratlles verticals (4). És cert també que els colors blau i grana coincideixen amb els colors del “Royal Arch Mason”, un dels graus elevats de la maçoneria que segueixen el ritual de York. Com anècdota cal dir, una de les marques que fabricava els llapis de dos colors blau i vermell esmentat, Faber, era propietat d’un reconegut maçó. I posats amb les coincidències cal dir que el llibre “De Hans Gamper a Joan Gamper, una biografia emocional” que el 2008 escriu la seva néta, Emma Gamper, va ser presentat a Barcelona a la Biblioteca de Rossend Arús, inaugurada el 1895 en el lloc on havia estat la casa particular del conegut maçó.

    Ara, segons el Club, han optat per una teoria que exposen perfectament en el seu llibre “Barça Inédit” en Frederic Porta i en Manel Tomás. Segons aquesta, els colors blau i grana els aporten els germans Witty basant-se en els colors de l’equip de rugby de l’escola on van estudiar entre 1890 i 1895, el Merchant Taylors de Crosby (Liverpool). Una carta, datada el 27 de febrer de 1975 i dirigida a Frederick Witty, fill de Arthur Witty, per part de H.M. Luft, director de l’escola, corrobora aquest fet. Però, aquesta carta ja figura en el llibre escrit per Jimmy Burns, escriptor anglo-espanyol ja fa uns anys i titulat “Barça. A People’s Passion”(5). En ella es diu que probablement fou així però també ens parla que el 1885 es canvien els colors a xocolata i blau per a distingir-se dels del Waterloo Football Rugby Club, creat el 1881 i que ens diu que en la seva fundació juguen de vermell i blau fosc a ratlles tot i que a una fotografia d’aquest equip del 1900-01 s’hi observen ratlles blanques (6). Avui en dia, els del Waterloo, juguen de verd, vermell i blanc. Difícil discernir els colors en fotografies tan antigues i en blanc i negre. Per cert, el color marró encara està avui present a l’equipació de l’escola de rugby del Merchant Taylors School. Si partim de la base que Witty hi estudià entre el 1890 i el 1895 ell ja hauria jugat amb la nova combinació de colors, marró i blau, establerts 5 anys abans.

    Pot ser, evidentment una bona teoria. Una més de totes les que hi ha. Una més de les hipòtesis que constant i cíclicament es fan sobre els colors blau i grana. Per això sorprèn la posada en escena des del mateix club d’aquesta teoria i de les paraules de Manel Gamper, nét del fundador: “És convenient que fem oficial l’autenticitat d’aquest fet, perquè així evitarem que qualsevol es pugui inventar les teories més peregrines. D’aquesta manera, no hauríem de parlar mai més de l’assumpte, perquè aquesta serà la versió oficial del Club.”

    Perquè ens quedem amb aquesta i no per exemple amb la que diu un descendent directe de l’Otto Maier, i traslladada igualment per via oral, en què diu que els colors son escollits per ser els originaris de la senyera de Heidenheim (Alemanya), lloc d’origen de l’Otto? (7)

    Al cap i a la fi, tots els esports que es jugaven entre equips en aquells temps (el polo, el frontó, el futbol jugat abans del naixement del FC Barcelona) es jugaven entre equips que vestien un de vermell i un de blau, i així sortia reflectit a la premsa d’aquells temps. El “team rojo” y el “team azul”. Així es diu ja en el primer partit del qual consta informació escrita i jugat el 1892 (8). I si parlem del primer equip que té el nom de la ciutat, la “Sociedad de Foot-ball de Barcelona” creat el 1893, i on hi ha jugadors que després integrarien el FC Barcelona (els germans Parsons, entre ells) val a dir que vestien de vermell amb pantaló blanc (9) i que tot i desaparèixer aquesta societat el 1896, els seus membres segueixen jugant amb el “Team Anglès”, igualment vestit de vermell, equip que a la segona reunió fundacional del Club, el 13 de desembre de 1899 es fusiona amb l’acabat de crear FC Barcelona de Gamper i Wild. No eren pas uns colors tan estranys.

    Potser hauríem de pensar que, igual que passaria ara, no deixava de ser un grup d’amics, molt reduït en la seva fundació, que es posaven a jugar a futbol i s’havien de vestir de futbolistes.

    NOTES I DOCUMENTACIO

    1.- Article a La Vanguardia 15-12-1899

    Article La Vanguardia 15-12-1899

    2. Article a Los Deportes del 17-12-1899

    Article Los Deportes 17-12-1899

    3. Article a La Vanguardia del 29-11-1924

    Article La Vanguardia 29-11-1924

    4.  Dibuix amb l’escut  de la Lògia Avant a la Biblioteca Arús

    Dibuix amb l'escut de la Lògia Avant a la Biblioteca Arús

    5.  Fragmen del llibre “Barça. A People’s Passions” de Jinny Burns

    Fragment original del llibre de Jimmy Burns,

    6.  Fotografia del Waterloo Rugby Football Club temporada 1900-01

    Equip del Waterloo Rugby Football Club al 1900-01

    7.  Correspondència amb descentents directes d’Otto Maier de l’any 2013

    Correspondència rebuda de la besneta de Otto Maier al 2013

    8. Article a La Vanguardia del 25-01-1895

    La Vanguardia 25/01/1895

    9. Equip de la “Sociedad de Football de Barcelona”

    428

    Pintar la història del color que toca

    Article publicat al diari “Ara” el 29-12-2016

    Dimarts el Barça va donar validesa a la tesi que els colors blau i grana provenen d’un equip anglès de rugbi escolar. / GETTY

    Dimarts el Barça va donar validesa a la tesi que els colors blau i grana provenen d’un equip anglès de rugbi escolar. / GETTY

    Des de l’endemà mateix de la junta en què es van escollir els colors del FC Barcelona, el 13 de desembre del 1899, aquesta tria ha sigut motiu de controvèrsia. Al cap de dos dies de la reunió s’anunciava a La Publicidad i a La Vanguardia que els colors serien el vermell i el negre -en comptes del blau i el grana-, segurament perquè els periodistes estaven confosos perquè es trobaven al mateix lloc i davant les mateixes persones que una setmana abans havien escollit aquests colors per a la Sociedad Los Deportes.

    Un cop aclarit que els colors serien el blau i el grana tradicionals, vam haver d’esperar al 1924 perquè ens n’expliquessin l’origen. En aquest cas va ser en Narcís Masferrer, prohom de l’esport català, qui ho va fer donant com a versemblant la similitud de colors amb el FC Basilea, tot i que Gamper tan sols va disputar amb aquest equip un parell de partits esporàdics. No va caure en el fet que havia sigut capità del FC Excelsior i capità-fundador del FC Zuric, que vestien de blanc i blanc-i-vermell, respectivament, i per tant se’ls hauria de suposar una vinculació més gran.

    Amb sorpresa, hem vist com el club, fa un parell de dies, dóna validesa al que podria ser una nova entrega, però que ja data del 1975. És la que ens parla que els colors provindrien de l’equip de rugbi del col·legi anglès Merchant Taylors. És una teoria ja desenvolupada fa anys en el llibre Barça. A People’s Passion, de l’escriptor Jimmy Burns, i que recullen esplèndidament Frederic Porta i Manel Tomàs en el seu Barça, inèdit. I sorprèn precisament pel temps transcorregut. Per què s’ha esperat quaranta anys per fer-la pública? Quina ha sigut la raó? Per què Hans Gamper, president del club el 1924, no va sortir al pas de la informació que donava Masferrer a La Vanguardia? Per què Arthur Witty, quart president (1903-1905), sempre vinculat al club i integrant de la junta gestora l’any 1953, després de la dimissió del president Martí Carreto, que va signar el traspàs de drets de Di Stéfano al Reial Madrid, mai va fer públic d’on provenien el blau i el grana?

    De cop, sobta que ara es vulgui donar per tancat un dels grans enigmes: l’origen dels colors. Que en un moment en què, com mai, s’escriuen pàgines de la història del club, sigui precisament la directiva la que vulgui tancar aquest tema quan no s’ha significat especialment per l’interès en la història. Perquè si, com diuen, hem de fer cas de la història familiar oral, ¿què els haurem de dir als descendents d’Otto Maier, un dels 12 fundadors, que diuen que els colors provenen de la senyera de Heidenheim, lloc d’Alemanya d’on era originari?