Olot

de

L’ORIGEN DEL FUTBOL A OLOT LLIGAT AL FC BARCELONA

Al Juliol de 1912 es fundava a Olot la societat «Olot Deportivo». Però des del 1901 hi ha constància que a Olot existia una bona afició a la pràctica del football tal com assenyala el setmanari «Los Deportes» del 8 de desembre de 1901. «En Olot se nos dice se está formando un Club que cuenta con un gran número de adeptos». Res més se’n sap si es va arribar a formar o no encara que l’any 1906, Udo Steinberg, jugador del FC Barcelona que havia estat qui havia marcat els dos primers gols de la història contra el Madrid FC, i president, en aquells moments de l’Associació de Clubs, amb la intenció d’unir als clubs de foot-ball existents al llarg de la costa mediterrània per la facilitat de comunicació, menciona entre altres a un possible Club d’Olot en un comunicat del qual es fa ressò «Los Deportes» del dia 10 de Novembre. «Mi proposición es unir los Clubs de Foot-ball que fácilmente se comunican por la línea ferroviaria de la costa del Mediterráneo y por este mismo. No se necesita precisamente un campeonato del Mediterráneo; pero si una autoridad para reglamentar los partidos entre los pueblos vecinos para facilitar matches entre los Clubs más distantes y para crear fiestas periódicas en los varios Centros de Sports, dándolas importancia bajo los auspicios de una entidad competente.» Els Clubs convidats eren: Club de Aguilas (Alacant), F.C. Barcelona, F.C. Catalá, Salud. S.C., X F.C., Vilafranca, Badalona, Castelló, Maó, Olot, Palma, Sabadell, Terrassa i València.

Olot era, als voltants de 1910, lloc d’estiueig habitual de les famílies acomodades de Barcelona. Industrials i professionals liberals passaven allà les vacances amb el que es va crear una colònia d’estiuejants força important. D’aquí el nom de «La petita suïssa catalana» amb què se la coneixia. Entre elles hi havia la família Peris de Vargas, un dels seus membres, en Joaquin, fill del també militar Joaquín Peris Soriano i de Clotilde de Vargas de Rojas era militar de professió i ja havia estat destinat a Olot des de 1902. Nascut a Cuba (12-12-1879), era el gran de set germans (un d’ells va morir de petit): Agustín, Enrique, Lisardo, Clotilde i Carmen. Els quatre germans homes van ser tots ells destacats esportistes i vinculats al FC Barcelona, fundat a les acaballes de 1899 a Barcelona. Tots quatre van ser-ne socis i van arribar a jugar algun partit amb el Club de la Ciutat Comtal. El més conegut és Enrique Peris (Barcelona 1855-1953) que va començar a jugar al FCB a la temporada 1906-07 i on va estar-s’hi fins a la 1916-17 jugant com a migcampista i extrem. Va disputar un total de 308 partits amb la samarreta blaugrana i va guanyar els Campionats de la Copa d’Espanya dels anys 1910, 1912, 1913 a més de cinc Campionats de Catalunya i quatre Copes dels Pirineus. Destacat atleta, va competir amb bons resultats en els 100 m llisos i el salt de llargada. Lisardo va jugar al FCB entre 1909 i 1913 com a porter, jugant un total de 25 partits. Destacava també en l’atletisme, com el seu germà, especialment en salt de perxa. L’Agustín, tot i jugar dos partits amb el FCB, va iniciar-se en el futbol amb el Català FC encara que ràpidament va traslladar els seus dots esportius cap el beisbol on va ser un dels introductors d’aquest esport a Espanya i va ser el primer president de la Federació Catalana des de 1929 a 1939.

El 1912, Joaquin Peris de Vargas era vicepresident del FCB en la presidència de Hans Gamper. La seva bona relació, era padrí del segon fill del fundador del FCB, van fer que Gamper formés part de la colònia d’estiuejants de Barcelona que passaven les vacances d’estiu a Olot juntament amb un altre suís, Udo Steinberg, I aleshores van fer el mateix que havien fet a Barcelona. Crear una societat esportiva. El 9 de maig de 1912, Mundo Deportivo publicava «En la villa de Olot se va a constituir una sociedad que se titulará «Olot Deportivo», cuyos principales componentes pertenecen a la colonia veraniega, habiendo sido encargados de redactar los estatutos y reglamentos, la ponencia formada por los señores Batlló (hijo), Dr. Clará y capitán Peris. En el campo social se construirá una pista para patinar, dos para tennis, una para bicicletas, campo para foot-ball y un stand para tiro.
Al efecto de que el Ayuntamiento pueda ensanchar el Paseo de San Roque, donde estará situado el citado campo, el Sr. Batlló ha cedido el terreno necesario, cuyo generoso rasgo ha sido muy alabado.»
I el dia 6 de juny el mateix diari rematava la notícia «Olot Deportivo. Este es el título de la simpática sociedad que se ha fundado en la ciudad, cuna de artistas, y que tenemos la seguridad, dados los valiosísimos elementos que la integran, se dará a conocer muy pronto en el mundo del sport, como una de las más potentes.
Para organizar todo lo concerniente a los concursos de Tennis, Tiro y Football que se celebrarán durante las fiestas de la inauguración oficial, se ha nombrado una comisión mixta compuesta de seis personas, tres de ellas por la colonia veraniega: los Sres. Batlló, Clará y Peris, las otras son personas de mucho arraigo en la población, los Sres. Puig, Palucía y Serra. Dicha comisión nos consta será asesorada por persona de tantos prestigios como el Sr. Gamper, quien mañana viernes sale con dirección a dicha ciudad, donde pasará el verano.»

Aquell any 1912, el 18 d’Agost, a la publicació «Vitalitat» ens parla d’una reunió mantinguda la setmana anterior al «Círculo Olotense» per a parlar de la construcció d’un camp d’esports i de l’inici dels treballs. «Hem vist ab gust que la reunió tinguda la setmana passada en el «Circulo Olotense» relativa a la construcció d’un Camp d’Sports, de la que donàvem compte en nostre darrer número, hagi tingut com a consecuencia inmediata el comensament de les obres pera que per les properes festes del Tura puguin inaugurarse ja algunes seccions de les moltes que segons tenim entès se compondrà…Dilluns passat comensà a trevallarhi una brigada d’una trentena d’operaris». El mateix dia que això sortia publicat es celebrava la Junta Directiva de la societat «Olot Deportivo» que va quedar nomenada de la següent forma segons consta a la mateixa publicació amb data de 31 agost. «President, Josep Joaquim Sacrest; Vispresident, Joaquim Peris de Vargas; Tesorer, Alfret Batlló Batlló; Contador-Depositari, Ramon de Roca y Bassols; Secretari, Joan Capdevila Corominas; Vis-secretari, Josep Clara Camps; Quefe material, Adolf Puig Revenga.
Ademés hi ha un vocal per cada un dels Sports següents: Patins, Josep Clara; Foot-Ball, Alfret Dorca; Tiro, Lluis Escario; Ciclisme, Jesús Sacrest; Tennis, Ramon de Roca, y Excursionisme, Carles Badia Malagrida»

El 12 de setembre de 1912 i durant quatre dies es celebraren les primeres festes de l'»Olot Deportivo» amb concursos de tenis en tres modalitats, tir al colomí, atletisme i foot-ball. Es considerà que l’esdeveniment va ser positiu per la vila ja que era una alternativa als correbous i a les escatulades (batalles campals de pedres).»Satisfechos pueden estar los fundadores de «Olot Deportivo» del éxito alcanzado por los primeros festejos por el mismo organizados y que en tan buen lugar colocan a los olotinos.» Entre els resultats de les diferents proves cal remarcar la victòria d’Enrique Peris com a guanyador de la classificació general d’atletisme, la victòria a la final de la parella Gamper-Steinberg al campionat de tenis dobles masculins, la victòria de la parella Steinberg-Montserrat Vayreda a la prova de dobles mixtes davant de la formada per Gamper-Flora Plana i la de Udo Steinberg a la final individual masculina per 6-4,6-3,6-3 davant del Marqués Dos Aguas. El partit de football ens el descriuen així a «El Deber», setmanari catòlic, el dia 21-9-1912:
«Al diumenge a la tarde se féu l’ínauguració del camp de foot-ball, ab un espléndit temps d’ estiu, jugantse un partit entre dos equips de Barcelona, un dels quals lluhía el uniforme del Club Oloti, ja que’1 jovent d’ aquí tot just comensa a apendre a jugar. Les llotjes y tot el voltant del camp estaven plenes d’ una concorrencia que no baixaría de 2.5oo persones, entre les quals s’ hi veya una lluidíssima representació de les principals families olotines y de la colonia estiuenca, aixís com també un nombrós grupo de Camprodón, arribat expressament ab automóvils.
Lluitaven pel Barcelona els senyors L. Peris, Armet-Sans, Leurmel, Bori, Ponsá, Fons, Rodríguez, Steel, Allack, E. Peris, y ab 1’escut de l’Olot al pit els senyors Reñé, Tudó, Urigar, Greenwell, Massana, Rositsky, Espelta, Alcántara, Berdié, Reñé, Vela.
Ab aquesta distribució de forces el partit fou molt igualat y fins en alguns moments dominaren els blanchs, donant lloch a bellissimes jugades per una y altra banda. La linia de mitjos «olotina» es realment formidable, com poques vegades s’ ha vist al Barcelona, y ab aquesta base el primer equip del Club Campió está en condicions de sostenir ben dignament el seu lloch entre els demés Clubs.
Els espectadors seguiren detingudament les incidencies del joch, aplaudint sovint les belles jugades y dirigint unánims alabances al Club que ha sabut organisar tan bella festa. Els equips quedaren empatats a tres tantos, entregant la Copa oferta per D. Tomás Recolóns en dipósit al Barcelona, fins que’s disputi en un segon partit definitiu.
El Sr. Vendrell oferí un rellotge al millór jugador, otorgantse per un Jurat an en Massana.
Per deferencia a les senyoretes d’ Olot, els jugadors barcelonins tingueren la galantería d’ oferir la sortida (kick off) a la senyoreta Sacrest.
Al vespre, «Olot Deportivo» oferí un sopar als forasters, sellantse l’amistat entre’Is sportmens de aquí y els del Barcelona. Els tres rams que adornaren la taula s’enviaren a la filia del alcalde y Sres. del president del O. D. Sr. J. J. Sacrest y den Gamper.»

A primers d’octubre d’aquell any 1912, el «Olot Deportivo» ja comptava amb dos equips per a poder disputar partits i a punt de formar-ne un tercer.
«Pera el joc de Foot-Ball s’han constituït dos teams BLANCS y BLAUS en la forma següent:
Blancs.—Porter D. Joan Capdevila. Defensas D. Jesús Sacrest y D. Ramón Roca. Mitjos, D. Lluis Girona, D. Joan Plana y D. Martirià Rigola. Devanters: D. Pere Visa, D. Josep Hostench, D. Narcis Homs, D. Adolf Puig y D. Pere Casas.
Blaus.~Porter D. Josep M.ª Barnadas. Defensas: D. Josep Rubió y D. Joan Seguí. Mitjos: D. Lluis Cantarell, D. Ignasi Coromina y D. Minerví Blas. Devanters: D. Ignasi Nicolan, D. Joan Dorca, D. Claudi Dorca, D. Emili Plantalech y D. Benet Ras.
Ademés s’està constituint un altre team de VERMELLS quins noms dels jugadors no publiquem perquè encara no estan ben determinats els càrrecs.»

El 17 de novembre de 1912 es jugava ja el primer partit contra un altre Club, el «Strong Football Club» de Girona, el més important en aquells moments a la ciutat del Ter, que es disputà al camp de l'»Olot Deportivo». El resultat final va ser d’empat a 3 gols. Es va acordar una tornada pel dia 8 de Desembre a Girona. L'»Olot Deportivo» jugava el seu primer partit fora dels camps d’Olot. El trasllat costava dos rals per persona. El resultat final va ser de 2 a 1 favorable al Strong en un partit on els comentaris remarquen la duresa exhibida «que’ns recordà aquells altres Barcelona-Espanol, acabats ab honors de batalla campal.» Cal ressenyar que l’àrbitre del partit es va retirar a la mitja part perquè no es trobava en condicions. El seu relleu no va ser grat pel conjunt olotí havent de cercar un nou àrbitre per reprendre el partit.

S’havia format una important societat esportiva a Olot i amb ella el primer equip de la ciutat. En poc més de mig any havien celebrat ja els seus dos primers partits contra altres equips de diferent població. Com deia «El Follet» el 21 de setembre de 1912: Nada, senyors; Olot està de cara al progrés y si no s’atura, que ab l’ arrencada qu’ ha agafat no es pas probable, arrivarém molt enlaire. Olot, d’ aquí a deu anys, ningú’l coneixerà.

Col.lecció medalles otorgades 1912

Arxiu Peris de Vargas

de

El bust original de Gamper no és al Museu del Barça

L’obra, de Josep Llimona, es troba a Madrid, mentre que a les instal·lacions del club n’hi ha una còpia

Article publicat al Diari Ara el 14/07/17

    • El 25 de febrer del 1923 se celebrava un homenatge a Joan Gamper al camp de les Corts. A la mitja part se’n va descobrir un bust, obra de Josep Llimona i Bruguera (Barcelona, 1864-1934), considerat un dels millors representants de l’escultura modernista del nostre país. Fundador amb altres artistes del Cercle Artístic de Sant Lluc, va ser nomenat el 1909 regidor de l’Ajuntament i vocal de la Junta de Museus, de la qual seria president en els períodes 1918-1924 i del 1931 fins a la seva mort. En aquesta etapa es va inaugurar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Entre les obres de Llimona cal destacar El desconsol, el Monument al Doctor Robert, el Sant Jordi de l’Ajuntament de Barcelona i el Sant Jordi a cavall del Parc de Montjuïc. Mereixen també una atenció els seus dissenys de medalles, una de les quals representa la figura d’una dona sedent on apareix l’escut del FC Barcelona. El seu fill, Rafael Llimona i Benet (Barcelona, 1896-1957), es va dedicar a la pintura. Deixeble de l’escola de Francesc d’A. Galí, els seus temes se centraven bàsicament en els paisatges d’Olot, on la família estiuejava. ¿Però hi havia alguna connexió entre Josep Llimona, Gamper i el FC Barcelona?

    El juliol del 1912 es va fundar l’Olot Deportivo. Tot i que ja al 1901 es parlava que hi havia un gran nombre d’adeptes al futbol a Olot, i que el 1906 es mencionava un club de futbol al municipi, no va ser fins a l’estiu del 1912 quan es van redactar els estatuts del nou club en una ponència formada per tres membres de la colònia estiuejant i tres vilatans. Entre els forans, Peris de Vargas (aleshores vicepresident del FC Barcelona i futur president) amb l’assessorament de Joan Gamper, qui també passava els estius a Olot, coneguda en aquell temps com la petita Suïssa catalana. S’hi construiria un camp de futbol, dues pistes de tenis, una de patinatge i un estand per a la pràctica de tir. El setembre d’aquell any es van organitzar les primeres festes del club, on van participar en el torneig de tenis Gamper, Peris i Steinberg (jugador del FC Barcelona i autor dels dos primers gols al Reial Madrid en un partit), que va formar amb Maria Vayreda i Casabó en el torneig mixt; un campionat d’atletisme on van participar en diferents proves els germans Enrique i Lisardo Peris de Vargas i que va guanyar el primer d’ells, amb un dibuix de l’artista Josep Clarà de trofeu; i un partit de futbol entre dos equips del FC Barcelona.

    Josep Clarà i Ayats (Olot, 1878-Barcelona, 1958) va ser un altre escultor català. Instal·lat a París el 1900, va rebre la influència de Rodin en una primera etapa i va evolucionar cap a la tendència marcada per Aristides Maillol i que a Catalunya es batejà com a Noucentisme. Obres com La deessa, Repòs i Maternitat són bones mostres del seu art. A Olot, en el marc de l’Escola de Dibuix d’Olot, va conèixer Francesc Vayreda, que assistia a les classes de pintura del mestre Josep Berga i Moix i amb qui va establir una bona amistat.

    Francesc Vayreda i Casabó (Olot, 1888-1929) passava els hiverns a Barcelona, on amb 17 anys va entrar a formar part del Cercle Artístic de Sant Lluc. Un any més tard va entrar a estudiar a l’escola de Francesc d’A. Galí, on va conèixer Esteve Monegal i Ignasi Mallol, amb qui va tenir una forta amistat. El 1910 Vayreda els va convidar a Olot, on tots tres mantenien llargues tertúlies amb els germans Llimona. El 1911 es van traslladar a París, on Vayreda va coincidir amb el seu amic Clarà. Influït per Cézanne, Pissarro i Manet, tenia en les figures i els paisatges els seus temes preferents. A finals de maig del 1912, Clarà i Vayreda van tornar a Olot i a inicis de l’hivern es van traslladar de nou a Barcelona, on es van retrobar amb Mallol i Monegal. El 1917 Vayreda, que encaixava plenament en el que anomenem Noucentisme, es va casar amb Francesca Bofill, germana de la dona del seu íntim amic Monegal, i Mallol va fer de padrí de noces.

    Ignasi Mallol i Casanovas (Tarragona, 1892-Bogotà, 1940) es va traslladar de molt jove a Barcelona. Després del viatge a París amb Monegal i Vayreda es va instal·lar definitivament a Barcelona, on va dirigir l’Escola de Belles Arts, hereva de la de Galí. El 1917 va abandonar la ciutat, deprimit per la mort de Prat de la Riba, i va anar-se’n a Olot, on es va estar fins que, a la mort de Vayreda, es va traslladar a Tarragona. Els seus paisatges van canviar el verd dels boscos d’Olot pels camps i el mar. Va ser inclòs dins el Noucentisme, tot i que era més a prop de l’estilisme del paisatgisme postimpressionista. Estiu rere estiu, Mallol, Vayreda, els Llimona i Monegal van compartir estada a Olot i van fer que el seu centre de l’activitat pictòrica passés de Barcelona a la capital de la Garrotxa, on la casa pairal de Vayreda va ser lloc de reunió habitual dels artistes que feien vacances a la població.

    El cunyat de Vayreda i íntim amic de Mallol era Esteve Monegal i Prat (Barcelona, 1888-1970). Escultor, deixeble com els anteriors de l’escola de Galí i membre també del Cercle Artístic de Sant Lluc, va publicar articles teòrics a La Publicidad i altres mitjans i va fer dibuixos satírics a Or i Grana, on signava amb el pseudònim d’Emili Montaner. Monegal va evolucionar cap a un classicisme molt depurat, cosa que el va fer ser l’escultor més ortodoxament noucentista. Les seves obres se centraven bàsicament en nus femenins i retrats, la més representativa de les quals potser va ser la Dona que es pentina. El 1917 va abandonar la seva faceta artística, segurament tocat per la mort de Prat de la Riba, per dedicar-se al negoci familiar de perfumeria. Avesat totalment al món empresarial, Monegal va seguir aplicant el seu dot artístic als flascons, els embolcalls i la publicitat de l’empresa que amb el temps va esdevenir una important multinacional: Myrurgia. Allà va tenir com a soci el seu cunyat, Francesc Vayreda.

    Però, què tenien en comú tots aquests artistes amb el FC Barcelona? Segons les llistes de socis en poder dels hereus de la família Peris de Vargas, i que són les més antigues de què es té notícia fins ara, la temporada 1912-1913 tots ells eren socis del club: Josep Llimona i el seu fill Rafael, Josep Clarà, Francesc Vayreda i la seva germana Montserrat, Ignasi Mallol, Esteve Monegal i les seves germanes Mercedes, Asunción, Rosa i Teresa.

    El bust de Gamper, a Madrid

    No ens podem estranyar, doncs, que el bust de Gamper fos obra d’un vell conegut seu i que havia estat soci del club. El que sí que ens pot deixar astorats és que el bust, que tants anys va estar-se a la tribuna del camp, no sigui el que avui en dia podem contemplar al Museu del Barça, perquè el que hi ha no és sinó una còpia del de Llimona. L’original es troba en mans d’un col·leccionista privat de la ciutat amb un gran fons sobre el futbol. Millor dit, avui dia es troba al Museu de la Federació Espanyola de Futbol, amb seu a Madrid. Com va arribar a mans del col·leccionista és una incògnita que tan sols ens pot respondre ell o, en el seu cas, el club.

    Potser ja seria hora que el FC Barcelona mirés de recuperar-ne l’original. Els museus i centres de documentació han de gastar una part del que ingressen a mantenir i ampliar les seves col·leccions. Per cert, ¿el fons d’art del FC Barcelona està catalogat i convenientment inventariat? ¿Es coneixen totes les obres que hi ha? ¿Què se n’ha fet, de la museística que hi havia un cop s’han fet les diferents obres al museu?