Un FC Barcelona – CE Jupiter amistós sota dictadura. Homenatge a l’Orfeó Català

Llotja el dia del partit. Cambó, Millet, Gamper, Cabot i Moragues a primera fila

L’any 1925 la música jugaria una mala passada al FC Barcelona. I és que sota les dictadures tot és convertible en motiu de repressió. Si l’equip s’havia proclamat Campió d’Espanya a Sevilla, al mateix temps el CE Júpiter ho feia a València en la final dels equips de segona categoria. Els del Poble Nou van decidir esperar als integrants de l’expedició del Futbol Club Barcelona a Reus per tal de tenir una rebuda multitudinària i compartida.

El 14 de Juny d’aquell any 1925 s’enfrontarien els dos campions en un partit d’homenatge a l’Orfeó Català.. Cal esmentar que el govern de la dictadura de Primo de Rivera havia decidit la prohibició de l’escut del Club Esportiu Júpiter. El 30 d’abril de 1924, l’emblema fou denunciat pel jutge instructor Cristóbal Fernández al Governador Civil de la Provincia. El motiu era la “clara disimulación de la bandera separatista catalana”. L’escut era rodó, amb un estel de cinc puntes de color blau a la part superior i les quatre barres a la part inferior. No el varen poder recuperar fins l’any 1931. Evidentment, la dictadura del General Franco va tornar a prohibir aquell escut. I per si no n’hi havia prou en treure l’escut del Club, acusat de separatista, republicà i col·laborador dels “rojos” van optar per canviar-li el nom i es va convertir en el “Club Deportivo Hércules”. I no, no era el d’Alacant. Seguia estant al Poble Nou de Barcelona. Val a dir que no es tornaria a recuperar l’antic escut del Club fins el 2 de setembre de 1990.

Temps de dictadura, amb la Mancomunitat de Catalunya suprimida, amb els ajuntaments substituïts per comissions gestores, havent prohibit l’ús del català i vetada la bandera catalana, fets habituals en la història del segle XX d’Espanya, el partit no va ser autoritzat per l’autoritat governativa. El motiu era que el partit tindria “un carácter reivindicativo de la lengua y de la cultura catalana“. Finalment, i un cop una gran concentració d’afeccionats es van aplegar als voltants del Camp de les Corts, es va concedir l’autorització un cop el Club va tornar-la a demanar sense fer constar que l’acte era en homenatge a l’Orfeó. Aprofitant l’estada al port de Barcelona de la British Royal Marine, Arthur Witty un dels pioners del F.C. Barcelona i quart president en la història del Club, va demanar a la banda de música del vaixell la participació en l’acte interpretant l’himne espanyol i el “God Save the King” anglès. La resposta del públic, uns 14.000, va ser immediata. Xiulada sorollosa contra la Marxa Reial i aplaudiments generalitzats als acords de l’himne anglès. El F.C. Barcelona era, seguia sent, el símbol de la resistència catalana sobre el poder central. El resultat final del partit va ser de 3 a 0 a favor dels blaugranes encara que això va quedar tan sols per a les columnes dels diaris. A la llotja, Hans Gamper va restar assegut a la llotja al costat de personatges com Francesc Cambó i Joan Ventura Calvell. Val a dir que cap d’ells va bellugar un dit per ajudar al suís Hans Gamper. El FC Barcelona havia fet entrega al mestre Lluís Millet d’un pergamí, encarregat al pintor Utrillo, que duia aquest text:

“Avui a Catalunya, l’art i l’esport són dues columnes bessones que aixequen cel amunt la bandera invisible de la Pàtria. La Pàtria nova s’està forjant. Sota el mall de dolor la joventut espurneja. Vosaltres tot cantant i nosaltres tot jugant, treballem dia i nit per la glòria d’una raça. Amics de l’Orfeó, columna germana: el teu gran triomf a Roma oreja el nostre front. Per la victòria d’avui, per la lluita de demà, el F.C. Barcelona vol viure al teu costat.”

La resposta per part de les autoritats no es va fer esperar. Aquest cop, les sancions varen recaure sobre el FC Barcelona i l’Orfeó Català. El 21 de Juny, el Jefe Superior de Policia de Barcelona es dirigia al Governador Civil amb l’expedient realitzat per Justo Conde y Martín Corral, Comandant de Seguretat, demanant “la clausura o disolución definitiva de dicha entidad por ser evidente el agravio inferido en su campo al Himno Nacional, como evidente es tambien la marcada tendencia política que esta entidad desarrolla…. propongo a V.E. la expulsión del territorio nacional del dicho Sr. Gamper…. la tan repetidad entidad ha dado pruebas constantes de su desafecto a España“.

El 19 de Juny, el diari “ABC” publicava aquesta nota: “y que el incidente no pueda sorprender a nadie que conozca el carácter de este Club, tan político, por lo menos, como deportivo. Como jamás, pongamos por caso, se ha visto ondear en el Club la bandera española, aun siendo aquél, según su Directiva, tan respetuoso con los símbolos de la Patria, ni se ha escrito un letrero en castellano, no tiene nada de extraño que a sus socios les parezca que sobra allí todo lo español. Pero no es al público adventicio a quien debe la Junta cargar la responsabilidad de lo ocurrido, pues lo que pudiera sorprenderle es qué, educados como lo están, hubieran sus socios procedido de distinta manera a como lo hicieron“. Sembla que mai passen els anys.

El 25 de Juny el Governador, Joaquin Milans del Bosch, antic Capità General de Catalunya, màxim repressor de la vaga de la Canadenca i personatge que va armar al Sometent (grups paramilitars d’ideologia ultracatòlica formats per aterrir a vaguistes)va declarar: “He acordado, haciendo uso de las facultades que me están conferidas, clausurar por término de SEIS meses el funcionamiento de esta Sociedad, no pudiendo, durante dicho tiempo, dar espectáculo alguno en su campo ni concurrir a otros como tal Asociación, ni usar los emblemas ni distintivos de la Sociedad“. El que es clausurava no era tan sols el Camp de les Corts sinó tot el funcionament del Club, encara que això se suavitza amb un recurs de la directiva i es permeten les Juntes Directives d’aquesta amb la presència d’una autoritat governativa per a què el Club pugui fer front a les activitats quotidianes de pagaments a proveïdors i sous. Gamper renuncia a la presidència al mes de Juliol i marxa cap a l’exili. Al mateix temps es declarava la suspensió de l’Orfeó Català fins a “nueva orden”. Val a dir que la sanció a l’Orfeó va tindre mostres de solidaritat fins i tot a Madrid amb el recolzament d’intel·lectuals i artistes.

El dia de Nadal de 1925, es reobria el Camp de les Corts amb una nova Junta Directiva nomenada el dia 17 de Desembre i encapçalada per Arcadi Balaguer, aristòcrata i amic personal del rei Alfons XIII. El resultat final del partit va ser de 2 a 0 favorable als blaugranes que presentaren aquest equip: Plattkó, Planas, Walter, Torralba, Sancho, Carulla, Piera, Arnau, Samitier, Alcántara i Sagi-Barba. Els gols van ser de Samitier i Arnau.

Cal remarcar que durant els sis mesos de suspensió de l’activitat del Club, les baixes registrades entre els socis van ser menors a les registrades en el mateix període d’altres anys. Com bé deia el Llibre Major de comptes econòmics del Club, començat el juliol d’aquell mateix any “si t’estimes la teva dignitat, no t’oblidis mai d’aquest bon company”.

Anys després, en Josep Suñol, president del FCB assassinat durant la Guerra Civil , va afirmar en una conferència que portava per títol “Deporte, escuela de ciudadanía” que els fets d’aquell dia varen fer que s’adonés de la relació existent entre l’estadi i el carrer”.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s