Divendres 25 de maig. La meva localització en aquest moment es al bell mig de Jordània. Son les 4 de la tarda hora local i estic nerviós amb la idea de localitzar un lloc on poder veure el partit d´aquest vespre. No es un partit qualsevol. Es el partit que tanca un cercle que va començar fa quatre anys a Valencia en una nit inoblidable. Vaig tenir la sort d’assistir-hi. Quatre anys que ens han passat volant, partit rere partit, cel.lebració rere cel.lebracio.
No vull veure el partit sol, amb la meva dona, en una habitació d’hotel. Una final no es pot viure ni veure així. Necessites tenir mes gent al voltant, tant si va bé com si no. El futbol es un esport col•lectiu tant per els jugadors com per els qui gaudeixen de veure’l. Sentir les teves exclamacions compartides com si fos un eco immediat. La paraula gol compartida per varies veus, cada una d’elles amb el seu tó i intensitat.
He tingut la sort de compartir abans del d’avui alguns partits amb gent que quasi be no entenia i amb la que em costava parlar més de dos o tres mots seguits. Recordo un d’especial a Kaç, a la costa sud de Turquia. Era un partit tan sols de pretemporada. El partit es veia en uns jardins públics, on davant d’un televisor la gent es portava les cadires de casa per a seguir el partit. Mentres, un parell o tres de persones anaven amunt i avall amb una safata a la mà repartint tes. Aixó era en el temps del Dream Team. Mai he sentit cridar tant fort uns gols tant inútils com els de pretemporada. No podia imaginar que deuria passar en un partit decisiu. Crits, salts, converses curtes amb poques paraules amb els veïns. Però ens unia el Barça d’aquell temps.
Arribo a Wadi Musa. Em diuen d’anar a veure el partit a un coffeshop, res a veure amb els d´Amsterdamm, al centre de la localitat. Passem per davant un bar que te una enorme bandera del Barça a la porta. Estic a punt d’entrar-hi. Arribem al lloc indicat quinze minuts abans que comenci el partit. Es la terrassa d’un edifici de dues plantes. Un parell de grups de tres persones amb els seus narguils estan estirats lluny del televisor que manipulen un parell d’individus. Hi han dues cadires preparades just davant el televisor. Ens conviden a seure-hi. Al Jazeera Sport comenta sobre les imatges de tve. Falten un parell de minuts per a que comenci. Es veuen els jugadors al túnel de sortida. De sobte sento un Catalunya amb una pronunciació que ja voldrien els de tve. Ja tenim tres persones més al darrera nostre. Surten els jugadors. Es veu l’arribada de les autoritats a la llotja. Sona l’himne i se senten els xiulets. Ara ja som nou persones al voltant del televisor. Tots parlen del Barça. Es mostren orgullosos del Barça. L’ escut com a salvapantalles del mòbil i l’himne del club com a so de trucada o guardat a la memòria. Comença el partit i sents un Xavi perfecte. No un Savi ni un Chavi. No. Xavi. I et preguntes per que als més propers amb la llengua els hi costa tant. Deixem-ho. Primer xut. Messi. Uf. Que poc ha faltat. No hi han crits. Ni fortes exclamacions. Acava de començar i això va bé. Endavant.