El dia que Josep Pla va veure jugar Cruyff

   9e9e961704fb9d1241e1a321908172ab  22 de desembre de 1973. Dos dies abans, a Madrid, volava pels aires el cotxe on viatjava l’almirall Carrero Blanco, president del govern espanyol. El futbol no es va aturar. Camp Nou. 22.30 hores de dissabte. L’estadi estava de gom a gom amb més de 100.000 persones i ovació a Agustí Montal, acabat d’escollir president davant Pedro Baret i Nicolau Casaus en unes eleccions on tan sols hi prenien part els compromissaris. Braçalets negres en els dos equips. Minut 44 de la primera part i la pilota acava als peus de Carles Reixach en la seva posició natural d’extrem dret. Arriba fins al fons i després de dos retalls la pilota li queda a la seva cama esquerra. Centra i la pilota descriu un arc on cada cop s’allunya més de la possible arribada d’un ros holandès que entrava a la carrera cap al pal contrari. La pilota va alta, a l’alçada del cap. El jugador fa un salt estirant la seva cama dreta i contacta amb la pilota amb l’exterior del peu. La pilota acaba al fons de la porteria. Johan Cruyff. Acabava de nèixer un sobrenom que faria història. L’holandés volador.

    A la graderia d’aquell partit, Josep Pla i Casadevall (Palafrugell 1897-1981). Armand Carabén, en aquells anys gerent del FC Barcelona, i la seva dona, la Marjolin Van der Meer el devien convèncer per anar-hi a veure Cruyff. Es coneixien força i a Plà li agradava parlar francès amb ella i dona’ls-hi, de passada, algun consell. “Porti als seus fills a una escola catalana. Deixi’s de lycées i històries. Amb els lycées l’únic que s’aconsegueix és que els “negritos” creguin que Baudelaire és el millor poeta del seu país”. Josep Pla era una de les persones a qui Armand Carabén, estiuejant a l’Empordà, que en un principi havia de ser qui publiqués el seu “Quadern Gris” i el primer impulsor de la seva obra completa, havia explicat l’interès a portar a Johan Cruyff al Barça. “On aneu a parar? Un futbolista holandès a Barcelona? Quin disbarat! Un home de la cuina de la mantega transportat a la cuina de l’oli. Que no veieu que aquests fregits d’aquí li arrasaran l’estómac en quatre dies? No farà res de bo, aquest pobre xicot!”.

    Josep Pla havia jugat a futbol, segons ell com a migcentre als Germans Maristes de Girona durant un parell o tres d’anys. “M’agradava jugar, i a jugar amb jocs violents, encegadament, sense pensar en cap perill”, encara que, com ell mateix ens indica a la primera plana del Quadern Gris, era el seu germà l’autèntic afeccionat a aquest esport. “És un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama“. Però el Pla, a qui li agrada el futbol com a esport, s’acaba en els seus anys escolars. “El temps que dedica la gent del nostre país a parlar de futbol és tan aclaparador que jo m’he demanat moltes vegades si el sentit social educatiu que implica qualsevol esport no ha esdevingut en el nostre país una rèmora, un mètode de cretinització general progressiva literalment nefast. La meva absoluta convicció és que el futbol és un autèntic càncer social, un fenomen d’immensa mandra mental típic de determinades situacions ineluctables“. I quan va conèixer el rugbi a Anglaterra la cosa va anar a més. “El futbol és, des del punt de vista de l’espectacle, un joc per a senyoretes. És un joc per a senyoretes fins i tot en aquest paradís dels esports que s’anomena Yorkshire. Si heu tastat el rugbi, el futbol resulta una cosa tan embafadora i ensucrada, que com a espectacle només es pot comparar a les ensopidíssimes curses de braus.” Així doncs, el seu interès en el futbol era simplement com a fenomen de masses “Si la literatura no és res més que el reflex de la situació social i econòmica de cada país en cada moment, el futbol és un color del mateix prisma”.

 

    Pla menyspreava quasi totes les aficions populars i decideix, en la majoria de casos, ignorar-les. “El futbol no m’interessa en els seus detalls ni en les seves menuderies”. Però com a bon observador de la realitat que és, el fet que el futbol s’hagi convertit en tot un espectacle capta la seva atenció i al març de 1954 escriu un article titulat “Espectacle de masses” després d’haver presenciat a les Corts un partit FC Barcelona-Atlètic. “L’espectacle de la massa a Barcelona em produí la mateixa sensació que la gent estava asseguda a la tassa del vàter, com en aquelles llunyanes tardes de Milà, de Roma i de Berlín…. em va fer recordar les primeres grans concentracions humanes del feixisme a Roma i del nacionalsocialisme en el primitiu Palau d’Esports de Berlín…” Però vet aquí que davant d’ell te Kubala, l’únic que surt mencionat a l’article i de qui diu que es va passar la tarda observant el seu joc. Per ell, en László era l’únic que jugava “l’autèntic futbol, el de la col·laboració, el de l’associació. Els altres jugaven a la seva manera, desconnectats, per lluir-se, per exhibir-se… Kubala és un jugador de futbol, no una sorprenent i miraculosa vedette.” I és que Plà concep el joc des del punt de vista de l’associació i de la col·locació sobre el camp dels jugadors com ja havia mostrat en la crònica publicada a La Publicitat al 1924 amb motiu dels Jocs Olímpics de Paris. “L’equip espanyol ha dominat completament. Ha jugat, però, pèssimament. Els darreres de l’equip han fet el que han pogut. Noteu que en els darrers era allà on l’equip no era barrejat. En canvi els davanters no han fet res, no s’han entés ni una vegada. Samitier amb prou feines s’ha vist. Piera ha jugat com té l’obligació de jugar aquest elegantíssim atleta, però ha fet un joc individual, és a dir, nul. El futbol és un esport social, de compenetració… L’equip peninsular ha estat com un molí de vent sense ressorts i amb les ales trencades. Es una equivocació fer equips barrejats.”

 

    El 1954 assisteix a la fase final del Mundial de Futbol que es va jugar a Suïssa, acompanyat per tres amics de Palafrugell, i n’escriu un extens article publicat també a Destino el 10 Juliol del 54. “En un camp d’esports un te sempre la sensació que li roben els diners de l’entrada si el joc és purament deixat a l’atzar, a la fúria, al que pot purament produir-se si no s’aplica a la competició un mínim d’intel·ligència, de reflexió i de mètode… Els anglesos encara avui aturen les pilotes. Els hongaresos combinen els esfèrics sense aturar-los, amb una velocitat prodigiosa…. Els austríacs juguen un bon futbol, basat en el sistema tradicional anglès… reben la pilota, l’aturen i la passen. Estem davant de la vella escola, admirable per tants conceptes, però que el futbol hongarès ha debolit. L’esbalaïdora disciplina hongaresa, la màquina d’aquest equip, la fabulosa quantitat d’hores que ha dedicat a l’entrenament i al treball, permet als seus homes, en moltíssims casos, passar les pilotes sense aturar-les, cosa que produeix una enlluernadora velocitat i una prodigiosa eficàcia. Com ja he dit, aquesta és la clau del futbol hongarès i la causa de la seva immensa superioritat. Aquests homes han portat aquest esport a la qualitat més elevada de la seva història. La seva manera de comprendre el joc influirà sobre tot el futbol del futur, perquè és un fenomen extraordinari”. Plà defensor del joc al primer toc, de la velocitat de la pilota. Pla com a primer entusiasta amb el futbol desplegat pels Màgics Magiars, l'”Aranycsapat” (equip d’or) dels Kocsis, Lórant, Bozsik, Higdekuti, Puskàs, Czibor, Budai, … entrenats per Gusztav Sebes i el seu futbol socialista en definició pronunciada per ell mateix. L’equip que el 1953 havia aconseguit derrotar a la selecció anglesa a Wembley per un 3 a 6. Era el primer cop que Anglaterra era derrotada dins el seu territori.

    Es trigaria 20 anys a veure alguna cosa semblant sobre un terreny de joc i hauria de ser a Alemanya, de la mà de la “taronja mecànica” comandada per en Johan Cruyff. I com la selecció hongaresa, també cauria a la final però quedant en la memòria dels afeccionats per damunt del campió, en tots dos casos, Alemanya. I és que la literatura de Pla, clara, precisa i sòbria, d’una simplicitat absoluta encara que carregada d’ironia, detestant la retòrica buida i els artificis literaris però a la vegada carregada d’un enorme treball estilístic el devia dur a enamorar-se del joc dels Magiars al veure el que ell apreciava literàriament traslladat a un terreny de joc. I de la mateixa forma que deixava clar el seu gust cap aquest estil de joc aprofitava l’ocasió per a etzibar un bon cop al periodisme esportiu en unes línies que es podrien signar ara mateix.. “Crec que seria un gran bé… que al periodisme esportiu s’hi dediquessin els periodistes més intel·ligents, més independents i més formats. Ells tenen en bona part la culpa d’aquest sinistre carnestoltes col·lectiu d’ínfima categoria que tantes energies i tantes possibilitats distreu per a empreses infinitament més decisives i importants. Seria d’una gran urgència que es comencés a dir la veritat, petés qui petés: vull dir que convindria esclarir una mica els cranis de milers i milers de ciutadans intoxicats pel vilatanisme més recalcitrant, per l’apassionament més xato, per la ignorància més petulant”

    El 22 de desembre de 1973, Josep Pla no va veure el gol de Johan Cruyff tot i ser a l’estadi. Així ho diu a l’article escrit a la revista Destino el 2 de febrer de 1974 sota el títol de “Los goles del jugador Cruyff”. “A mitja part vaig anar al bar del camp. Un amic em va dir:

– Vostè ha vist el gol?

– No senyor. I vostè?

– Jo tampoc, però l’ha fet. Diuen que l’ha fet amb el taló.

– És igual. El que compta és que l’ha fet.

L’endemà un diari deia amb unes lletres molt grans que el gol faria història.”

   9e9e961704fb9d1241e1a321908172ab En l’article, Pla descriu, tot avisant-nos que de futbol no entén un borrall, la situació a la Lliga espanyola. “Els últims anys, el campionat peninsular havia estat molt mediocre, avorrit, pesat i monòton. Sempre succeïa el mateix. Quan un equip jugava a casa, guanyava i quan ho feia a fora, perdia (…) El fitxatge dels jugadors era escandalós, perquè, malgrat els esforços propagandístics, com més cara era la fitxa d’un jugador menys eficiència demostrava… En fi: el resultat d’aquesta enorme quantitat de notícies era que sempre guanyava el Madrid i que el campionat era avorridíssim i d’una monotonia indescriptible.” Després passa a analitzar el joc del Barça amb més o menys paraules semblants. “Sempre perd. A què es deu el fet? Es deu simplement a això: que els jugadors peninsulars no saben fer gols. Sap perquè guanyen aquests equips tan forasters? Perquè posseeixen jugadors que saben fer gols: Kubala, Puskas, Di Stéfano. Posi davant del Barcelona un home que mani i sàpiga fer gols i tot plegat es transformarà a l’acte. I, si no, el temps ho dirà.” I aquí la defensa del fitxatge de Johan Cruyff. “Calia posar al davant d’un equip que no feia gols, probablement perquè no en sabia fer, un home que en sabés fer. No fou pas fàcil. Calgué decidir, i això és complex. Es va fer. Van trobar el senyor Cruyff. I fou possible per tres raons decisives: per la presidència del senyor Montal, perquè la junta que presideix és positiva i perquè per a la negociació que anomenarem holandesa es va trobar l’home més precís: el senyor Carabén. En els partits que ha jugat fins ara el senyor Cruyff els gols han estat un fet. De moment, tot és brillantíssim. No desitjo sinó una cosa: que aquesta situació duri amb la més gran de les normalitats possibles.”

 

    Un cop fetes aquestes introduccions ens entra ja en el partit. “L’equip del Barcelona –i per mi fou una gran sorpresa– em va semblar molt diferent del que els últims anys havia vist, molt més ben organitzat, més disciplinat, més positiu. Té jugadors bons i altres de regulars. La millora és evident. Avui el Barcelona té un equip al capdavant del qual hi ha un home que dirigeix i que mana –sense que ho sembli. En aquest país, saber-se fer obeir, saber manar, implica molta intel·ligència. És gairebé segur que aquesta ha estat l’obra millor que ha fet el jugador holandès en aquesta aventura de la seva vida. En tot cas, el més seriós. En definitiva, els gols que ha fet i els que ha fet fer provenen d’aquesta associació, sense la que, aquest esport és una successió d’exabruptes avorridíssima. Haver creat una situació semblant implica molta intel·ligència i molta bondat en els seus companys. Cruyff és avui una gran vedette més unitiva que separativa.

    En el transcurs del partit vaig admirar, en l’actuació de l’holandès, els següents fets: la seva decisió admirable a no fer coses inútils, genials o absurdes; estant marcat per dos jugadors adversos, la seva paciència admirable; la seva habilitat constant per no ésser lesionat ni per lesionar ningú; els seus dots d’observador constants i positius. Són condicions que en aquests espais abunden poc. El senyor Cruyff les té –al meu entendre, és clar” I acabava l’article. “No tinc coneixements d’aquest esport, ni experiència viscuda, ni he vist el senyor Cruyff actuar en més que en un partit. Seria ridícul, doncs, que ara intentés dibuixar, encara que fos molt precàriament, la tàctica del jugador holandès. En tot cas, dubto que tingui alguna tàctica específica i personal molt subjectiva. Potser no en té més que una: la que a cops té l’ésser humà, aquella barreja d’observació, d’intel·ligència, d’habilitat i de decisió, quan fa una cosa seriosament -vull dir seriosament-. Són pocs els qui segueixen aquest camí i, davant el públic, poquíssims. És molt possible que el senyor Cruyff sigui un d’ells.”

    Així escrivia Josep Pla de Johan Cruyff. No tenia gens de mal gust pel futbol. Els Màgics Magiars, Kubala i ara Johan Cruyff. Al camp, amb el seu amic Carabén al costat, s’havia passat tot el partit parlant de coses que res tenien a veure ni amb el partit ni amb el futbol. Era el Pla més agre i aspre, capaç d’engegar a dida a qualsevol. Al final el partit va girar-se cap al seu amfitrió i li va etzibar “Carabén: Cruyff, extraordinari, colossal; tots els altres són una merda.”