La primera samarreta ratllada del FC Barcelona

El 16 de gener del 1910, contra el FC Central, el Barça va deixar de vestir amb només dues franges

Article publicat al Diari ara el 13/07/17

En la segona reunió fundacional del FC Barcelona, celebrada el dimecres 13 de desembre del 1899 al Gimnàs Solé, i segons publicava el setmanari Los Deportes el diumenge següent, 17 de desembre del 1899, es va acordar “ que los colores que usará esta sociedad serán el azul y encarnado a rayas perpendiculares y en el pecho el escudo de Barcelona ”. Dos dies abans, a La Vanguardia i a La Publicidad s’havia esmentat exactament el mateix, tret que els colors que figuraven en la crònica de la reunió eren el negre i el vermell, una confusió segurament deguda als colors que havia triat la Sociedad Los Deportes el dia 19 de novembre anterior.

Aquesta societat, presidida per Duran i Ventosa, de la qual formaven part alguns dels fundadors del Barça i que volia reunir membres importants de tots els centres esportius de la ciutat amb un màxim de cinquanta socis, tenia la seu al mateix Gimnàs Solé, i per tant és fàcil que induís a l’error. En el fons era part de la mateixa gent, reunida en el mateix lloc i formant noves entitats esportives.

Des d’aquell dia, el Futbol Club Barcelona va jugar quasi tots els seus partits lluint una camisa de franel·la, perquè era un esport que es jugava a l’hivern. Així, es va decidir dividir-la en dues parts i dos colors. Un de blau, l’esquerre, i l’altre de grana, el dret, mantenint el color les mànigues respectives de cada costat. D’aquesta manera la camisa quedava partida pel mig amb els dos colors. Es diu, i així figura en algun llibre de la història del club, que Walter Wild, suís com Hans Gamper i primer president de l’entitat, va presentar-se en un partit amb les mànigues i el coll de la camisa amb els colors creuats respecte als que lluïa al pit. És a dir, màniga i coll blau al costat vermell i vermells al costat blau. Pel que es veu, va agradar per la seva vistositat, i així el FC Barcelona va lluir aquesta camisa durant molts anys juntament amb uns pantalons de color blanc.

  • La història ens explica que no va ser fins a finals de l’any 1909, concretament el 31 d’octubre, que, en un partit que el FC Barcelona va disputar a Marsella contra l’Stade Helvétique Marseille, van veure que els seus rivals portaven unes samarretes de punt, molt més lleugeres i a la vegada molt menys caloroses. I que, en lloc de portar els dos colors del club, el blau i el groc, partint en dues meitats la samarreta de l’equip, els colors anaven col·locats en nombroses ratlles verticals.

    La història ens diu que aquella vestimenta va agradar i que van encarregar a José Quirante, capità i a la vegada secretari del club, que mirés de trobar samarretes semblants amb els colors blau i grana. Va trobar-les en un viatge que va fer a Tolosa de Llenguadoc: en un magatzem va veure unes samarretes de ratlles amb els colors corresponents que pertanyien a un club existent en aquell moment a Tolosa. Un cop comprades, el FC Barcelona va lluir-les per primer cop en el partit jugat contra l’Stade Toulousain el 30 d’octubre del 1910. En aquell partit el FC Barcelona va jugar amb Solà, Bru, Amechazurra, Arrillaga, Peris, A. Comamala, Rodríguez, C. Comamala, Patullo, P. Wallace i C. Wallace. El resultat final va ser de 8-1 favorable als blaugrane. I fins aquí la història explicada.

    Però la història explicada té, com moltes de les dels inicis del club, més un relat novel·lesc en forma de llegenda que no pas un caràcter real i històrics, i per tant conté algunes errades. En primer lloc, els colors de l’Stade Helvétique Marseille, club integrat per suïssos i anglesos que vivien a Marsella, eren el groc i el negre. I el 31 d’octubre del 1909 no va ser el primer cop que el FC Barcelona s’hi va enfrontar i que per tant va veure per primer cop les samarretes de ratlles verticals.

    El 3 de gener d’aquell any, l’Stade Helvétique Marseille havia vingut a Barcelona per jugar un partit amistós gràcies a les relacions que Hans Gamper tenia amb els suïssos d’aquell equip, El partit va tenir un resultat final de 0-3 favorable als de la Provença i es va jugar al camp del carrer de Muntaner. Els marsellesos ja van jugar amb samarretes ratllades, com demostren les fotografies existents. I no, les primeres samarretes de ratlles que els jugadors del FC Barcelona van dur no es van estrenar en el partit contra l’Stade Toulousain del 30 d’octubre del 1910, un any després d’haver anat a Marsella i vint-i-dos mesos després que l’equip francès lluïs a Barcelona les seves samarretes ratllades.

    Estrena contra el FC Central

    Ara, i gràcies a l’arxiu dels hereus de Peris de Vargas, podem dir que el primer cop que el FC Barcelona va vestir una samarreta llistada amb els colors blau i grana va ser el 16 de gener del 1910 al camp del carrer Indústria, l’ Escopidora, inaugurat encara no feia un any, en un partit que l’equip va jugar contra el FC Central. El matx va acabar amb un resultat de 12 gols a 0 favorable al conjunt blaugrana. Aquell dia, el FC Barcelona va alinear el següent equip (en l’ordre que surten a la fotografia): Paco Bru, Joan Macià, Manuel Amechazurra, Enrique Peris, Romà Solà, Joan Grau, Romà Forns, Joan Llonch, Carles Comamala, Percival Wallace i Arseni Comamala. El FC Central, que aquell any va jugar el Campionat de Catalunya, tan sols es va enfrontar al FC Barcelona en quatre ocasions -dos el 1909 i dos més el 1910- abans de desaparèixer ràpidament del futbol barceloní.

  • A la fotografia consten el partit i el resultat final i es dona la data, però amb l’any malament. Suposem que és una errada habitual en els primers dies d’un nou any. D’on van treure les samarretes encara no podem assegurar-ho. ¿Van ser fabricades a Barcelona o certament es van comprar a França? El que és segur és que van estrenar aquest nou uniforme el 16 de gener del 1910, tal com recollia el diari La Vanguardia en un breu publicat dos dies després. “ Barcelona-Central. Venció fácilmente el primero por 12 goals a 0. En este partido inauguró el Barcelona su nuevo uniforme de camiseta en vez de la camisa que hasta el presente había lucido ”. O Mundo Deportivo el dia 20 del mateix mes: “Superioridad evidente del Barcelona, que luciendo sus nuevos uniformes, quiso hacer día de provecho ”.

    Canvis recents

    Amb el temps, la samarreta va anar modificant-se amb més o menys ratlles verticals i, per tant, donant-hi més o menys amplada. L’únic moment en què les franges van desaparèixer va ser la temporada 1999-2000, en què, per celebrar el centenari del club, es va recuperar la primera camisa que s’havia utilitzat, amb els dos colors partint la samarreta pel mig, tot i que el coll i les mànigues lluïen un color blau més fosc. Era un model semblant al que es va fer servir les temporades 2006-2007 i 2008-2009.

    Després, de la innovació no gaire reeixida de la temporada 2011-2012, amb moltíssimes més ratlles que canviaven de mida i color a mesura que avançaven verticalment, es va arribar a la degradació dels colors partint d’una sola franja vermella central de la temporada 2012-2013, per arribar després a la desvirtualització absoluta de la samarreta inicial, segons el que van establir els fundadors: les franges horitzontals de la temporada 2015-2016.

  • Blau i Grana. Donant voltes als colors del Barça

    Article publicat a “El Món” el 30-12-2016

    Els colors blaugranes del F.C. Barcelona sempre han estat objecte de llegendes i controvèrsies des del mateix moment en què es publicaren per primer cop els colors que lluiria l’entitat, als diaris “La Vanguardia” i “La Publicidad”, el dia 15 de desembre de 1899, i on s’explica el contingut de la junta que es va celebrar el dia 13 de Desembre, segona reunió fundacional del Club. Però en aquests articles es parla de vermell i negre i no de blau i grana (1). Quin és el motiu que porta a aquesta confusió? Cal senyalar que la junta es va celebrar en el local del “Gimnàs Solé”, seu al mateix temps de l'”Asociación Catalana de Gimnástica”, de la “Sociedad Los Deportes”, i de la seva revista del mateix nom que pretenia ser l’òrgan de difusió de totes les entitats esportives de la ciutat. La “Sociedad Los Deportes”, promoguda per Narcís Masferrer, comptava entre els seus membres amb Francisco Solé, propietari del gimnàs, Alfredo Maristany, Gaston Hegenlheimer, nomenats socis d’honor del FCB al desembre de 1900, Carles Pujol i Alfert i un suís anomenat Walter Wild, monitor de gimnàstica. A la revista hi col·laborava un altre suís arribat a finals de 1898 a la ciutat: Hans Gamper. Si pensem que tots ells formen part del grup dels primers socis que té l’entitat, que Wild és el primer president del Club, que Pujol és anomenat entre els primers dotze apòstols i que en Gamper és el capità de l’equip és fàcil deduir que els periodistes van pensar que els colors que vestiria el Club serien els mateixos que els de “Los Deportes”, que tot just una setmana abans havia escollit, en junta, el vermell i negre com a colors de la “Sociedad”. S’hauria d’esperar precisament a l’exemplar de la revista, del dia 17 de Desembre per a llegir en relació al Football Club Barcelona que “los colores que usará esta sociedad serán el azul oscuro y encarnado a rayas perpendiculares”(2).

    Cal esperar el 1924, amb motiu dels actes del 25è. Aniversari de la fundació del Club perquè, Narcís Masferrer, present a les juntes fundacionals del Club ens parlés dels orígens dels colors. A “La Vanguardia” el 29 de novembre de 1924 hi escrivia: ” Se trató extensamente del nombre y colores que adoptaría el club, quedando acordado, como título de la sociedad el de Football Club Barcelona y los colores los azul y grana, que son, sino estamos equivocados, los mismos del F.C. de Basilea, al que ha pertenecido hasta hace poco el ex campeón suizo Hans Gamper, nuestro estimado amigo” (3). Aquest article va estar el que va donar les primeres pistes sobre la fundació del Club encara que amb posterioritat s’hi han detectat nombrosos errors com el fet de parlar-nos d’una sola reunió fundacional quan ara sabem que en van haver-n’hi dos. Però el cert és que la teoria dels colors del FC Basel va ser una de les que va tenir més bona acollida fins i tot per part del mateix Club. Però el fet és que Gamper havia jugat en quatre diferents equips a Suïssa. El “F.C. Excelsior”, vestia de blanc, entre 1893 i 1895, del que és capità, i el “F.C.Zurich”, de blanc i vermell fins al 1909 que canvia a blanc i blau, escisió del club anterior i del que és fundador el 1896 i on juga fins al 1897 un total de 17 partits sent també capità, són els dos Clubs on més juga. Esporàdicament també ho fa en el “FC Excelsior Winterthur” on juga 1 partit marcant 4 gols i en “FC Basel”, en dues ocasions, el 29-3-1896 i el 15-11 del mateix any, en els dos primers partits internacionals d’aquest Club. Cal ressaltar que en aquella època es podia pertànyer a equips diferents i en Gamper canvia a mesura que la feina el du a diverses ciutats. No té massa lògica per tant que a Barcelona triés els colors de l’equip on hi havia juga molt poc en comparació amb els de Zurich (on residia) ni amb el de la seva ciutat natal (Winterthur).

    ¿Per quina raó Gamper, president en aquell moment del Club o Witty, quart president del Club entre 1903 i 1905, i sempre vinculat a l’entitat, integrant de la junta gestora de l’any 1953 després de la dimissió del president Marti Carreto, que va ser la que va signar el traspàs de drets de Di Stéfano al Real Madrid, no diuen res ni contradiuen la versió del Narcís Masferrer, personatge per cert present en la junta on es trien els colors?

    D’altres teories com la del llapis, comú en aquella època en els comptables, de dos colors (blau i vermell), la de les faixes realitzades per la mare dels Comamala en els dos colors quan encara trigarien temps a jugar al Club, o la que ens parla que el Club de Polo va deixar els seus uniformes (en el primer partit del FC Barcelona contra el “Team Anglès” el porter és Juan de Urruela Morales, un dels fundadors del Club de Polo), sense tenir en compte que al polo tan sols hi juguen 4, han estat algunes més de les hipòtesis inversemblants, llançades al vent, fruit, segurament, de la imaginació.

    Després, concretament a partir del 2009, ha vingut la teoria que els colors blau i grana tenen el seu origen en la maçoneria donat que un dels primers socis i tiet de Gamper, Emili Gaissert era col·laborador de Rossend Arús i Arderiu, fundador de la lògia Avant i que l’escut d’aquesta és vermell i blau a ratlles verticals (4). És cert també que els colors blau i grana coincideixen amb els colors del “Royal Arch Mason”, un dels graus elevats de la maçoneria que segueixen el ritual de York. Com anècdota cal dir, una de les marques que fabricava els llapis de dos colors blau i vermell esmentat, Faber, era propietat d’un reconegut maçó. I posats amb les coincidències cal dir que el llibre “De Hans Gamper a Joan Gamper, una biografia emocional” que el 2008 escriu la seva néta, Emma Gamper, va ser presentat a Barcelona a la Biblioteca de Rossend Arús, inaugurada el 1895 en el lloc on havia estat la casa particular del conegut maçó.

    Ara, segons el Club, han optat per una teoria que exposen perfectament en el seu llibre “Barça Inédit” en Frederic Porta i en Manel Tomás. Segons aquesta, els colors blau i grana els aporten els germans Witty basant-se en els colors de l’equip de rugby de l’escola on van estudiar entre 1890 i 1895, el Merchant Taylors de Crosby (Liverpool). Una carta, datada el 27 de febrer de 1975 i dirigida a Frederick Witty, fill de Arthur Witty, per part de H.M. Luft, director de l’escola, corrobora aquest fet. Però, aquesta carta ja figura en el llibre escrit per Jimmy Burns, escriptor anglo-espanyol ja fa uns anys i titulat “Barça. A People’s Passion”(5). En ella es diu que probablement fou així però també ens parla que el 1885 es canvien els colors a xocolata i blau per a distingir-se dels del Waterloo Football Rugby Club, creat el 1881 i que ens diu que en la seva fundació juguen de vermell i blau fosc a ratlles tot i que a una fotografia d’aquest equip del 1900-01 s’hi observen ratlles blanques (6). Avui en dia, els del Waterloo, juguen de verd, vermell i blanc. Difícil discernir els colors en fotografies tan antigues i en blanc i negre. Per cert, el color marró encara està avui present a l’equipació de l’escola de rugby del Merchant Taylors School. Si partim de la base que Witty hi estudià entre el 1890 i el 1895 ell ja hauria jugat amb la nova combinació de colors, marró i blau, establerts 5 anys abans.

    Pot ser, evidentment una bona teoria. Una més de totes les que hi ha. Una més de les hipòtesis que constant i cíclicament es fan sobre els colors blau i grana. Per això sorprèn la posada en escena des del mateix club d’aquesta teoria i de les paraules de Manel Gamper, nét del fundador: “És convenient que fem oficial l’autenticitat d’aquest fet, perquè així evitarem que qualsevol es pugui inventar les teories més peregrines. D’aquesta manera, no hauríem de parlar mai més de l’assumpte, perquè aquesta serà la versió oficial del Club.”

    Perquè ens quedem amb aquesta i no per exemple amb la que diu un descendent directe de l’Otto Maier, i traslladada igualment per via oral, en què diu que els colors son escollits per ser els originaris de la senyera de Heidenheim (Alemanya), lloc d’origen de l’Otto? (7)

    Al cap i a la fi, tots els esports que es jugaven entre equips en aquells temps (el polo, el frontó, el futbol jugat abans del naixement del FC Barcelona) es jugaven entre equips que vestien un de vermell i un de blau, i així sortia reflectit a la premsa d’aquells temps. El “team rojo” y el “team azul”. Així es diu ja en el primer partit del qual consta informació escrita i jugat el 1892 (8). I si parlem del primer equip que té el nom de la ciutat, la “Sociedad de Foot-ball de Barcelona” creat el 1893, i on hi ha jugadors que després integrarien el FC Barcelona (els germans Parsons, entre ells) val a dir que vestien de vermell amb pantaló blanc (9) i que tot i desaparèixer aquesta societat el 1896, els seus membres segueixen jugant amb el “Team Anglès”, igualment vestit de vermell, equip que a la segona reunió fundacional del Club, el 13 de desembre de 1899 es fusiona amb l’acabat de crear FC Barcelona de Gamper i Wild. No eren pas uns colors tan estranys.

    Potser hauríem de pensar que, igual que passaria ara, no deixava de ser un grup d’amics, molt reduït en la seva fundació, que es posaven a jugar a futbol i s’havien de vestir de futbolistes.

    NOTES I DOCUMENTACIO

    1.- Article a La Vanguardia 15-12-1899

    Article La Vanguardia 15-12-1899

    2. Article a Los Deportes del 17-12-1899

    Article Los Deportes 17-12-1899

    3. Article a La Vanguardia del 29-11-1924

    Article La Vanguardia 29-11-1924

    4.  Dibuix amb l’escut  de la Lògia Avant a la Biblioteca Arús

    Dibuix amb l'escut de la Lògia Avant a la Biblioteca Arús

    5.  Fragmen del llibre “Barça. A People’s Passions” de Jinny Burns

    Fragment original del llibre de Jimmy Burns,

    6.  Fotografia del Waterloo Rugby Football Club temporada 1900-01

    Equip del Waterloo Rugby Football Club al 1900-01

    7.  Correspondència amb descentents directes d’Otto Maier de l’any 2013

    Correspondència rebuda de la besneta de Otto Maier al 2013

    8. Article a La Vanguardia del 25-01-1895

    La Vanguardia 25/01/1895

    9. Equip de la “Sociedad de Football de Barcelona”

    428

    Pintar la història del color que toca

    Article publicat al diari “Ara” el 29-12-2016

    Dimarts el Barça va donar validesa a la tesi que els colors blau i grana provenen d’un equip anglès de rugbi escolar. / GETTY

    Dimarts el Barça va donar validesa a la tesi que els colors blau i grana provenen d’un equip anglès de rugbi escolar. / GETTY

    Des de l’endemà mateix de la junta en què es van escollir els colors del FC Barcelona, el 13 de desembre del 1899, aquesta tria ha sigut motiu de controvèrsia. Al cap de dos dies de la reunió s’anunciava a La Publicidad i a La Vanguardia que els colors serien el vermell i el negre -en comptes del blau i el grana-, segurament perquè els periodistes estaven confosos perquè es trobaven al mateix lloc i davant les mateixes persones que una setmana abans havien escollit aquests colors per a la Sociedad Los Deportes.

    Un cop aclarit que els colors serien el blau i el grana tradicionals, vam haver d’esperar al 1924 perquè ens n’expliquessin l’origen. En aquest cas va ser en Narcís Masferrer, prohom de l’esport català, qui ho va fer donant com a versemblant la similitud de colors amb el FC Basilea, tot i que Gamper tan sols va disputar amb aquest equip un parell de partits esporàdics. No va caure en el fet que havia sigut capità del FC Excelsior i capità-fundador del FC Zuric, que vestien de blanc i blanc-i-vermell, respectivament, i per tant se’ls hauria de suposar una vinculació més gran.

    Amb sorpresa, hem vist com el club, fa un parell de dies, dóna validesa al que podria ser una nova entrega, però que ja data del 1975. És la que ens parla que els colors provindrien de l’equip de rugbi del col·legi anglès Merchant Taylors. És una teoria ja desenvolupada fa anys en el llibre Barça. A People’s Passion, de l’escriptor Jimmy Burns, i que recullen esplèndidament Frederic Porta i Manel Tomàs en el seu Barça, inèdit. I sorprèn precisament pel temps transcorregut. Per què s’ha esperat quaranta anys per fer-la pública? Quina ha sigut la raó? Per què Hans Gamper, president del club el 1924, no va sortir al pas de la informació que donava Masferrer a La Vanguardia? Per què Arthur Witty, quart president (1903-1905), sempre vinculat al club i integrant de la junta gestora l’any 1953, després de la dimissió del president Martí Carreto, que va signar el traspàs de drets de Di Stéfano al Reial Madrid, mai va fer públic d’on provenien el blau i el grana?

    De cop, sobta que ara es vulgui donar per tancat un dels grans enigmes: l’origen dels colors. Que en un moment en què, com mai, s’escriuen pàgines de la història del club, sigui precisament la directiva la que vulgui tancar aquest tema quan no s’ha significat especialment per l’interès en la història. Perquè si, com diuen, hem de fer cas de la història familiar oral, ¿què els haurem de dir als descendents d’Otto Maier, un dels 12 fundadors, que diuen que els colors provenen de la senyera de Heidenheim, lloc d’Alemanya d’on era originari?