Dos colors i dos personatges. De blau i grana III

9 ANYS

Temporada 05-06. Barça 2 – Arsenal 1 (Final Champios League. Paris)

(Victor Valdés, Oleguer (Belletti), Márquez, Puyol, Van Bronckhorst, Edmilson (Iniesta), Deco, Van Bommel (Larsson), Giuly, Ronaldinho, Eto’o).

Passava ja de la mitjanit quan enfilàvem per el Boulevard de MontParnasse. Anàvem al Restaurant “Le Coupole” , el que havia trīat per a anar a sopar fos quin fos el resultat que es produís a la final. Era el primer cop que anàvem a veure junts un partit del Barça fora del nostre estadi. Era també primera final per a en Víctor. Jo ja n`havia viscut algunes abans i precisament les dues de Copa d’Europa que havia presenciat no havien estat gaire favorables. Sevilla i Atenes no eren precisament uns bons precedents.

La tria del restaurant no havia estat a l’atzar. Coneixia el lloc. I em donava la possibilitat d’explicar-li altres coses que no fos de futbol, de parlar d’altres coses aprofitant aquell marc incomparable que és MontParnasse. Estar a Paris amb el meu fill ja era suficientment important com per a celebrar-ho anés com anés la final. Per a en Víctor, aquell partit era la seva final. A la matinada d’aquell dia, mentre esperàvem l’embarcament per a l’avió que ens havia de dur fins a Paris, li vaig recordar per darrer cop el que feia dies li insistia. A una final si arriba però es pot perdre. Hi ha aquesta possibilitat. I en l’esport, es perd i algun cop es guanya. Que el favoritisme que tothom donava al Barça s’havia de demostrar en el camp. Que haver fet una fabulosa temporada no servia per res més que per això. Donar-nos tothom com a grans favorits. Però res més.
I allà estàvem, en una taula al centre de la sala i davant la font de marisc promesa, xerrant del que havíem sentit en el moment que l’àrbitre va xiular el final del partit i la bogeria ens va fer quasi bé caure escales avall en la forta abraçada que ens varem donar.

L’ àrbitre acabava de, amb el seu xiulet, donar per acabat el partit. Per fi, i després de catorze anys, el Barça tornava a ser Campió d’Europa. I aquell equip, encapçalat pel brasiler del somriure etern, Ronaldinho, havia aconseguit meravellar a tot el mon. El sector del camp on ens trobàvem cridava i saltava cofoi. Abraçades, petons, gestos de complicitat, mirant cap al terreny on els jugadors restaven abraçant-se els uns als altres. En Víctor, enfilat damunt el seient, cridant-me a cau d’orella.
-Pare, hem guanyat, hem guanyat, sabia que ho farien. Ho veus com tu deia, que aquest cop segur que guanyaríem. Que et donaria sort i per fi veuries aixecar la Copa d’Europa.

I en Víctor seguia saltant damunt el seient. Tan aviat cridava i saltava com se’m agafava al coll i apretava de valent. Era sens la seva nit. La seva final.

El partit havia començat amb alguns ensurts per a la nostre porteria. Als dos minuts de partit, en Víctor Valdés havia salvat un ma a ma amb en Henry de manera magistral. A la següent jugada, de nou Víctor Valdés ens va mantenir amb la portera a zero. L’Arsenal havia sortit a per totes des de bon inici de partit i el Barça semblava més nerviós i indecís. Al Barça hi havia hagut la sorpresa en l’equip titular de Van Bommel enlloc d’en Andres Iniesta. Era una decisió que donava a entendre la dificultat que esperaven els tècnics de trobar-se.

Però quan pitjor semblaven les coses, una arrancada de Samuel Eto’o va fer que el porter de l´Arsenal el fes caure fora de l’àrea i fos expulsat. Era tan sols el minut 18 de partit i les coses ara es posaven clarament a favor dels blaugranes. Però tot i així la cosa no va millorar. Semblava que l’absència de jugadors com Xavi, lesionat, i Iniesta deixaven al Barça sense creadors de joc. S’abusava de les passades horitzontals i no es donava cap sensació de perill.

L´Arsenal, ben replegat al seu camp amb bones sortides a la contra i confiant en les jugades a pilota parada. I així, al minut 37, una falta treta per Henry va ser colpejada amb el cap per Sol Campbell fent pujar el 0-1 al marcador. I quant just estàvem als darrers minuts de la primera part, una bona rematada de Adobo es va anar a estavellar al pal.

Els jugadors es retiraven cap als vestidors i entre els seguidors començava a créixer la sensació d’una altre final desafortunada. L’equip distava molt de ser el que ens havia meravellat quasi durant tot l’ any i que tants elogis havia rebut en els seus desplaçaments per Europa.

– Pare, tranquil, que ho guanyarem. Que sí, que aquest equip juga molt bé, – em comentava en Víctor – que de segur que sortirà l’ Iniesta i sabrem que fer amb la pilota.

-Doncs no ho tinc tant clar. Aquest Arsenal es defensa molt i mol bé encara que estigui amb un de menys.

-Que sí, son molt bons. Però fes-me cas. Ja veuràs com canvia el partit a la segona part. Que ara jugaran atacant cap a la porteria en la que estem.

Vaig somriure amb l’ocurrència. A l’Estadi sempre es queixa quan els gols son a la porteria més llunyana a la nostre visió del terreny de joc. Normalment l’equip sempre jugava la primera part atacant a la porteria del gol sud. No sé si es cosa de superstició o quina és la raó. Encara que recordo que antigament era al revés. Algun tècnic ho devia canviar per algun motiu.

– I en Ronaldinho ha d’aparèixer ja. Ha de fer més coses, buscar més la pilota i jugar-se-la davant els defenses, – havia exclamat, quasi bé cridat, en Víctor.

La segona part, tal i com m’havia dit, començà amb l’aparició de Iniesta al camp. Va sortir en substitució de Edmilson. Sobre el camp queia en aquells moments una forta pluja. Però el partit seguia amb el mateix caire que la primera part. Amb un Arsenal molt ben col·locat en defensa i amb ràpides sortides a la contra sobretot per part de Henry i Ljungberg. I de nou en Víctor Valdés va fer que el marcador no fos més ampli. Una molt bona aturada a xut del suec al minut 66 i una gran acció sobre Henry tan sols dos minuts més tard. La cosa més que millorar semblava que encara anava pitjor. Eren sens dubte els pitjors moments del Barça en tot el partit.

Feia pocs minuts havia entrat Larsson al camp en substitució de Van Bommel. I al minut 71 es produïa la darrera substitució possible. Entrava Belletti al camp en lloc de Oleguer. Un lateral molt més ofensiu encara que molts cops deixava totalment desproveïdes les seves tasques defensives. Però ja no hi havia res a perdre. Es necessitaven dos gols per a donar la volta al resultat i a la final.

Era el minut 75 i Larsson donava una pilota d’or a Samuel Eto’o dins l’àrea. Aquest no el va desaprofitar. S’havia fet el més difícil, igualar el resultat i ara sí que ser un més sobre el terreny de joc era important. L’equip, per fi, va anar definitivament cap a l’atac, buscant el segon gol que li donés el títol.

En aquells moments,el partit, ja el miràvem drets. En Víctor damunt el seient, fent onejar la bandera blaugrana que portava. La graderia era tot un clam. Tothom, llavors sí, ho veia possible. Un cop més, els socis del Barça havíem passat del més negre pessimisme a que se’ns fes la llum al davant.

-Ho veus, pare. Ara sí que juguen com saben. Així a l’atac. Tal com hem jugat tot l’any. Tal i com estem acostumats a fer-ho. Que no entenc perque hem tingut que canviar les coses si tan bé ens han rutllat tot l’any.

En prou feines havien passat quatre minuts, viscuts quasi en la totalitat a peu dret, quan de nou en Larsson va agafar una pilota a la banda dreta de l’atac. Va regirar-se sobre ell mateix i va donar una passada en profunditat a Belletti. I aquest amb poc angle va xutar fort, al primer pal. I la pilota va superar Almunia, el porter espanyol de l´Arsenal, passant-li per sota les cames. Belletti marcava el primer gol en tota la temporada i precisament en la final. Un xut afortunat, com si els deus ens volgueren donar la dosi de fortuna que ens havia mancat a les finals de Berna i Sevilla.

Els jugadors van formar una pila, amb un Belletti, que s’havia estés a terra al celebrar el gol, a sota de tot. Estaven just davant nostre. S’havia aconseguit donar la volta al partit i a la final.

En Víctor m’abraçava, saltant des del seient del davant del que havia ocupat durant el partit. Reia, cridava, senyalava cap a tot arreu. La bandera se li ficava damunt la cara. Era la imatge de l’alegria, sense cap tipus de tanca que l’aturés. Em senyalava la pila de jugadors formada arran de camp. Es girava de cop mirant la resta de seguidors, i seguia cridant.

-Belletti, pare, ha estat Belletti. Amb el poc que t´agrada i ha estat ell. Ho veus com sí. Així haviem de jugar, sense por i endavant.

I seguia cridant el nom d’aquell jugador que tants de cops m’havia sentit criticar. I el mirava pensant que sens dubte era la vegada que més feliç i content havia vist al meu fill. En Víctor havia vist amb nou anys el que jo vaig trigar més de trenta anys a veure. Una Copa d’Europa aixecada al cel de Paris.

El cambrer s’apropava per a demanar-nos si tot anava bé. En Víctor lluïa orgullós la camiseta blau i grana amb el nom de Giuly a l’esquena. Li agradava aquell jugador nascut a l’illa de Còrsega, menut i amb una gran rapidesa a les cames, que jugava en la posició d’extrem dret. El seu gol a Milà ens havia donat el passi a la final. Bona part de la gent de les taules del voltant se’l miraven dibuixant un somriure al veure un nen de 9 anys tant content i menjant d’aquella gran font de marisc que ens havien dut. Tret les ostres, que aquell menjar llefiscós no li agradava gens.

“Le Coupole” és un mític restaurant parisenc, simbol de l’Art Decò i de la historia de MontParnasse, dels anys folls del Paris d’entreguerres. Un lloc on, al ser-hi, sents encara el soroll que devien fer els taps de les més de mil dues-centes ampolles de “champagne” que es van destapar el dia de la seva inauguració al 1.927. Estàvem en el mateix espai en que es trobaren anys enrere Derain, Léger, Picasso, Chagall o Vlaminck, mentre, de segur, Man Ray ajustava els objectius de les seves càmeres de fotografia. Taules on seien escriptors com Breton i Aragon, i Anaïs Nin amb Henry Miller, aquests dos intercanviant quelcom més que paraules. Gent com Matisse apurant les seves cerveses a la llarga barra que hi havia. O Joyce alineant els gots buits de whisky després d’estones mirant la concurrència. Amb els anys van passar també per allà, potser fins i tot asseguts a la taula que ara ocupàvem, Sartre i Simone de Beavoir, o Albert Camús celebrant el seu premi Nòbel. O al maig del 68 amb CohnBenditt pujat damunt una taula amb la Patty Smith tocant la guitarra a la terrassa mentre al costat en Gainsbourg petonejava tendrament a la Birkin, anticipant el “je t’aime…moi non plus”, aquell que ens va fer a tota una generació imaginar com es deuria estar entre els ronyons de la Birkin tot esperant que ens hi retingués eternament mentre ens anava mentre anava xiuxiuejant la lletra de la cançó.

En Víctor no estava al cas de les explicacions que li donava sobre el lloc. Tot i que li agradava i mostrava curiositat per l’art en aquells moments no m’escoltava. Xerrava explicant-me el partit com si d’una retransmisió en diferit es tractés. Com si estigués de nou al camp o millor dit, com si encara no s’hagués bellugat d’allà, d’aquella localitat al gol de l’Estadi de França.

– Hem sortit a jugar pensant massa amb l’altre equip. I no hem estat nosaltres, – comentava en Víctor, – això de sortir amb en Van Bommel en lloc d’Iniesta era com dir en els anglesos que els hi teníem molt de respecte.

– Però si l’entrenador, en Rijkaard, ho ha triat així deu ser per alguna cosa. Cap entrenador vol fer-ho malament, cap.

– Sí, ja ho sé això. M’ho dius molts de cops. Però si estem acostumats a jugar d’una manera determinada, és absurd canviar-ho en una final. Es com si li estiguessis dient al rival, miri, com sé que vostès son molt bons jo avui seré més defensiu que la resta de dies. I clar, el rival s’ho creu. I el únic que fas d’entrada és motivar-lo més i més.

– I a més, -seguia en Víctor, – avui en Ronaldinho no tenia el dia. Amb prou feines ha pogut marxar algun cop dels seus marcadors. Es clar que potser tot hauria canviat i no haguéssim patit tant si l’Eto’o hagués marcat just a la fi de la primera part. Quina llàstima.

– Doncs si vols que et sigui franc i sincer, tot i que al camp et deia que canviaria, que quedava temps, ho veia molt negre tot plegat.

– Tu veia a la cara. Quasi bé no m’has dit res a la segona part fins que han marcat el primer gol. ¿Ho devies passar molt malament a Atenes, no? I sobretot, anant-hi sol.

– Doncs, sí. Ho he passat malament. Em sabia greu que es pogués tornar a repetir una derrota. Però aquest cop no per mi, si no per tu. No em feia gens de gràcia que la teva primera final pogués acabar en una derrota. Darrerament has vist guanyar-ho quasi tot el que s’ha jugat. No sé si ho recordes, però quan eres més petit, i ja venies al Camp, les coses durant temps no van ser així. Varem tenir anys on tot era un autèntic desastre. I em vaig pensar molt si venir o no aquí. No m’agradava la idea de que es pogués perdre en el teu primer viatge per a veure el Barça.

Era cert. Durant dies vaig estar-me pensant si era convenient anar amb en Víctor a París. Tenia tant sols nou anys. Recordava que jo a aquella edat havia vist guanyar una final de Copa del Generalísimo contra el Real Madrid al Bernabeu, però també n’havia vist perdre una contra el mateix equip al Estadio Manzanares, que era tal com s’anomenava aleshores al Calderón. Era l’any on el Barça de Cruyff havia guanyat la Lliga, però en aquells temps estava prohibida la participació d’estrangers a la Copa. Em va costar de pair.

Per una banda sempre havia dit al meu fill que el futbol era tan sols un esport. On hi ha un marge gran a perdre. I on les derrotes son normals que es produeixin. I que sovint ensenyen més que les victòries, fàcils de pair. Però això no feia que em neguitegés pensant en una possible derrota contra l’ Arsenal en aquella final. Aquella creença del pessimisme que tan de cops assenyala als culés i que molts atribueixen a les esperances dipositades sempre als principis de campanyes, aquells “aquest any, sí” i que després per una cosa o altre quedaven en un no res. I no tenia cap ganes de contribuir a convertir a un nen de nou anys en un més d’aquest esperit que normalment ens ha envoltat.

– Doncs no t’hagués perdonat mai que em deixessis a casa i no poder venir amb tu. Ahir al vespre, tot i que em vas fer anar a dormir d’hora, quasi no vaig poder dormir. Pensava en com seria el dia. En com aniria el partit. I en cap moment vaig pensar que es podria perdre. Tan sols en que tenia moltes ganes ja de que arribes l’hora d’aixecar-nos per a agafar l’avió que ens portaria aquí. I que passejaria per Paris amb la bandera aquella que tens des de fa tant de temps i que tan sols portes en dies molt assenyalats. Ja t’ho dic, no t’ho hagués perdonat mai.

En Víctor seguia parlant-me de Belletti, aquell lateral que no em feia gens el pes, de Márquez amb els seus desplaçaments en llarg de la pilota i aquell saber estar sempre en el lloc precís. I poc a poc, les paraules s’anaven fent més lentes i els ulls se li aclucaven. La força del seu discurs començava a minvar i tot ell es relaxava poc a poc. La tensió viscuda i les hores que portava despert li passaven factura.

– Potser que marxem cap a l’hotel si no t`hauré de portar a coll com quan eres petit- li vaig dir, recordant els molts de cops que en Víctor es quedava adormit al cotxe en el camí del Camp Nou a casa després de qualsevol partit.

No va posar cap objecció i varem sortir al carrer a buscar un taxi que ens dugués fins l’hotel. Sabíem ja que a l’endemà tocaria anar a la rua que s’havia organitzat per a donar la benvinguda als jugadors i a la Copa.

A l’arribar a l’habitació en Víctor es va estirar al llit tot imitant el gest que havia fet en Belletti al celebrar al gol. Primer amb les mans tapant-se la cara per a acte següent estirar-se damunt la gespa.

– Pare, no sé que sentia en Belletti quan ha marcat el gol i tots se l’hi ha tirar at damunt. Si sé el que jo sento ara. Es el dia més feliç de la meva vida. I de segur que d’ara endavant en veurem molts com aquest.

No va dir res més. S’havia quedat totalment adormit, amb la samarreta del Barça amb el nom de Giuly a l’esquena, encara posada. Aquella samarreta que havia portat durant tot el dia per Paris.

Vaig tapar-lo una mica amb la flassada i vaig atansar-me a la seva galta per a donar-li un petó. Per a mi també havia estat un dels dies més feliços. Més enllà del partit havia compartit les emocions, alegries i nerviosisme del Víctor, el meu fill. Enrere quedaven molts somnis trencats, dies sense sol i sensacions de pèrdues i renuncies.

Vaig recordar les seves paraules just abans d’adormir-me jo també. De segur que d’ara endavant en veure’m molts com aquest.

Dos colors i dos personatges. En blau i grana II

MESOS

Temporada 96-97. Barça 5 – Atlético Madrid 4 (Copa)

(Vitor Baia, Abelardo, Blanc (Stoitxkov), Couto, Sergi, Guardiola, Popescu (Pizzi), Figo (Nadal), De la Peña, Luis Enrique, Ronaldo)

12 de Març de 1.997. Hora 21,30 de la nit. En Víctor deu estar ajagut ja al seu bressol. Just abans de sortir de casa, la seva mare acabava d’alletar-lo. El nen creixia ràpid. Res feia pensar ja en l’ensurt del seu naixement. Tot funcionava dins la més absoluta normalitat. Aquella on sembla que el temps s’aturi quan contemples el teu fill. Com si la resta del mon desaparegués. Quan t’adones del canvi que es produeix passant de ser fill de a pare de. On comences a perdre part dels teus espais i dels teus temps.

Arribava a la meva localitat just a temps. Acostumo a arribar d’hora però ara, els darrers partits, sempre anava tard, amb el temps just per a escoltar el xiulet inicial. Els veïns de seient, tots al seu lloc. Des de la darrera ampliació, els seients s’havien ajuntat tant que amb prou feines pots passar entre el respatller de la filera anterior i els genolls dels que ja seuen en la teva. Salutacions ràpides amb el veïns que t’han vist créixer en aquelles localitats on has estat des de que tenies poc més de cinc o sis anys. El partit anava a començar.

L’encontre semblava que ja havia començat malament el dia abans. L´Atlético de Madrid, encapçalat pel seu president, Jesús Gil, va estar a prop de no viatjar a Barcelona. Era la manera de mostrar la seva disconformitat en les sancions que es varen imposar a Esnaider, Simeone i Geli per el partir contra el Betis del cap de setmana anterior i que farien que es perdessin el partit de tornada de quarts de final de la Copa del Rei. “Si de mi depende, no jugamos” va amenaçar el president matalasser. El cert es que quan els jugadors, la tarda del dia abans del partit, van ser convocats a l’estadi Vicente Calderón, per a viatjar cap a Barcelona se’ls va fer tornar cap a casa. Semblava que les amenaces del màxim dirigent de l´Atlético de Madrid eren aquest cop reals.

A la fi els del Manzanares van traslladar-se a Barcelona. Quan faltaven menys de dues hores per l’inici del partit, l’Atlético arribava a l´aeroport del Prat. Per si no ni havia prou, i per entendres el surrealisme que acostumava a acompanyar a l´equip de Madrid en aquell temps, hi ha que assenyalar que els jugadors havien acabat de dinar a les quatre de la tarda amb un gran pastís d´aniversari per a celebrar els seixanta-quatre anys del president. Just després de l’apat i un cop enllestit el pastís el president anunciava que anaven directes cap a Barcelona i que els sancionats es quedaven a Madrid.

La Marta rares vegades m’havia acompanyat al camp. Tot i tenir localitats a la primera graderia de l’estadi no acostumava a fer-ho. Li agradava el futbol i en general tot l’esport. O com a mínim això em semblava. Però anar al camp no li agradava. Preferia mirar-s’ho des de casa, al televisor. Les localitats on ens seiem eren les mateixes que havia triat, un dia del llunyà 1.957, el meu avi. Primera graderia, cobert i sobre la ratlla de la frontal de l’àrea gran del gol sud. Si més no, no eren localitats ni de tribuna ni de “tribuneros”, encara que amb el temps vaig adornar-me que l’expressió tampoc era tan llunyana ni tan oposada a la que ens marcava el mateix camp.

En aquelles localitats havien assegut el cul els meus avis carregant-me a mi entre les seves cames molts de cops. Els bancs, de fusta enllistonada i correguts, al llarg de la graderia, sense limitació d’amplada, tret la petita marca pintada en el primer dels llistons, que permetien col·locar un nen entre mig a canvi d’apretarse un xic tothom. Amb el temps varen canviar aquells bancs per les cadires de plàstic actuals, encara que l’estretor es va accentuar. Calia encabir-hi el màxim de seients possibles en el mínim espai. En aquell temps encara els abonaments dels socis era la part més important en el pressupost del Club, de qualsevol club.

Aquell partir el vaig viure, com molts d’altres, al costat del meu pare. Veníem d’un empat a dos en el partit d’anada i tot estava al nostre favor. El resultat, l’inversemblant viatge dels matalassers,… Tot feia pensar que seria una nit plàcida, on desfruitaríem d’un bon partit, com quasi sempre es produïa davant l’Atlético, però on no hi havia d’haver massa problemes per passar a semifinals. Però que poc ens imaginàvem, els quasi noranta mil espectadors que estàvem al camp, el viure una nit de les més màgiques que ha viscut l’estadi.

Encara no feia dos mesos que en Víctor havia arribat a casa. Cinc dies després de néixer marxàvem ja de l’hospital. Tot havia anat, a la fi, bé. Cap temença ni res que no fos absoluta normalitat. Això ens havien dit just abans de marxar.

¿Normalitat? ¿Què és la normalitat davant un fill acabat, com qui diu, de néixer? ¿Parlem de normalitat en aixecar-se tot sovint del sofà per a anar a veure algú com dorm? ¿A, un cop al seu costat, acostar l’oïda al seu nas o al pit per a veure si respira amb normalitat? ¿Parlem de normalitat en donar petits cops al aparell intercomunicador que reposa sobre la taula perquè no dona cap senyal, cap so, quan això es precisament el normal que faci?

¿Cap temença en agafar un ésser que amb prou feines ocupa la llargada de l’avantbraç i la mà, que ajuntes el més fort possible a l’agafar-lo per a no deixar cap escletxa per on es pugui esmunyir?

¿D’això en diuen normalitat? ¿Arribar a casa amb el desig d’agafar-lo per a introduir-lo dins una petita banyera o cossi? ¿La normalitat és desitjar que una nit, tan sols una, et deixés dormir més de quatre hores seguides?

L’Atlético de Madrid es presentava com a vigent campió de Lliga i Copa, però el resultat de l’anada feia que el Barça fos el clar favorit. El conjunt madrileny presentava un gran equip en aquells temps, amb jugadors com Pantic, Bejbl, Caminero, Kiko, Santi, Molina…, i tots els partits jugats entre els dos equips eren sinònims de bon joc i força gols. Ja a la Supercopa s’havia produït un resultat total de 8 a 3 a favor dels barcelonins que va ser com una profecia del que passaria aquella nit.

Quan amb prou feines s’havia assegut tothom el camp, doncs ja sabem que costa al Camp Nou arribar abans d’hora els dies de cada dia, al minut nou del partit, Miliko Pantic havia posat el 0-1 al marcador del camp. Un xut de lluny d’Aguilera, no va ser capaç d’agafar-lo Vitor Baia, a qui la pilota li rebota en els genolls posats a terra, i la pilota arriba a Pantic qui remata a la xarxa. Amb aquella errada començava, sens cap dubte, la pitjor nit del porter portuguès defensant el marc del seu equip al Camp Nou.

Al minut 29 de nou Pantic agafà una pilota al centre del camp i des de la frontal de l’àrea engalta amb la cama dreta un xut ras que entra pel pal curt del porter. En aquest cas poc a dir del porter doncs el xut va enganxat a la base del pal.

Però per si la cosa no en tenia prou, dos minuts més tard, Laurent Blanc fa un penal bastant clar sobre Kiko. Els jugadors barcelonistes ni discuteixen l’acció. I de nou Pantic, l’executor d’aquestes faltes a l’Atlètic transforma la pena màxima enganyant totalment Vitor Baia. Érem tan sols al minut 31 de la primera part i el marcador reflexava un 0-3 en contra.

A l’estadi és veien per primer cop pancartes amb el lema de “Núñez i Robson, Fora” i els xiulets, queixes i esbroncades van començar a sortir d’entre els aficionats. Semblava que algú havia obert definitivament l´espita del gas a Can Culé. I aleshores es va produir alguna cosa que no he tornat a veure des d’aleshores i crec que no tornaré a veure. Just quatre minuts abans del descans, i quan ja en feia deu que el marcador anunciava el 0-3, el Barça va realitzar dos canvis. Pizzi i Stoichkov van entrar per a Popescu i Blanc. Dos homes amb clara vocació atacant per un central i el mig centre defensiu.

Molt s’ha parlat d’aquest famós i atípic canvi. Alguns mantenen que quan Pantic marca el 0-3 Stoichkov surt pel seu compte a escalfar a la banda. I no tan sols ho decideix fer sense cap ordre de l’entrenador sinó que a més demana al seu company Pizzi que també ho faci. El cert es que pocs minuts després, i falten molt poc temps per a arribar a la fi de la primera part, tots dos ja corren per damunt de l’herba. I sembla que la decisió dona resultat. Als quatre minuts de la segona part, Ronaldo ja ha aconseguit que el marcador assenyali un 2 a 3. Queda partit per endavant i ara, la sensació de poder remuntar és possible. El primer en agafar una voleia al punt de penal després d’un xut a la mitja volta de Stoitxkov que havia rebotat en un defensa. El segon a l’aprofitar una centrada des de l’esquerra del lateral Sergi al segon pal.

Però aquell partit encara havia de presentar nous al·licients. Dos minuts més tard del gol de Ronaldo, el porter Vitor Baia havia de provocar que proporcionés al Camp el seu partit més calamitós, no tan sols com a barcelonista sinó segurament de tota la seva carrera. Si ja l’errada en el primer gol havia estat escandalosa, ara fallava en un rebuig, semblava que senzill, amb el peu i regalava la pilota a Caminero, que cedia ràpidament a Pantic, qui amb una suau vaselina tornava a batre al porter. Quedaven quaranta minuts de partit i el Barça estava condemnat a marcar tres gols per a seguir viu a la Copa.

El partit, en aquells sis minuts de la segona part havia embogit, i amb ell la grada. El nou gol en contra amb l’errada de Vitor Baia no se li va perdonar durant tota la resta de partit. Cada pilota que tocava es convertia en una simfonia de xiulets i esbrocades. El jugador, enfonsat, amb un estat nerviós que es feia evident des de la graderia. Poc després del quart, una nova errada del porter va estar a punt de significar el cinqué gol pels del Manzanares, amb la fortuna que aquest cop, el xut de Bejbl el treia de damunt la línea de gol Couto.

En Víctor comença a esbossar els primer somriures als llavis. Els ulls negres, oberts com a plats, sembla que vulguin mirar el mon sencer. Et segueix amb la mirada, fixant-la en els teus ulls quan li parles o li fas qualsevol ganyota. Comença a donar puntades de peus a pilotes invisibles i te’l mires, en aquests petits moviments, buscant la tranquil·litat que et dona el tenir-lo estès al damunt del teu pit, bocaterrosa, acaronant-li l’esquena i el cap suaument. Segueixes, però, neguitejat, per a qualsevol cosa que li passa esperant veure de nou un somriure que apagui la teva intranquil·litat. Tens ganes que creixi ràpid, de poder jugar amb ell, de veure’l fer les primeres passes i escoltar els primers mots.

Els minuts anaven passant. En quedaven tan sols 22 per a la fi del partit quan Luis Figo marcava el 3 a 4 amb un xut de voleia a l’escaire des de la frontal de l’àrea gran després del refús d’un corner. En aquell moment l’equip creia en les seves possibilitats. Es va començar a tenir pressa saben que era possible la remontada. Els jugadors anaren ràpid, amb la pilota a les mans, cap el centre del camp. I just, quatre minuts després, una passada a l’espai, vertical tal i com li agradava, de Ivan de la Peña a Ronaldo, permetia a aquest posar l’empat a quatre en el lluminós, amb un xut suau, a la dreta del porter en la seva sortida.

Quedaven divuit minuts de partit, s’havien vist vuit gols, quatre d’un mateix jugador de l’equip contrari al Camp Nou i un hat-trick de Ronaldo. Però coses del futbol, ambdues coses van quedar eclipsades per la grandiositat de l’encontre. La graderia estava embogida com pocs cops es recordava haver vist. I així es va arribar al minut 82. Una centrada des de la dreta de Pep Guardiola la remata amb el cap Abelardo. La pilota sembla que vagi a dins però Molina, amb una gran aturada pot arribar a parar la pilota. Aquesta queda morta dins l’àrea petita i Pizzi l’empeny fins al fons de la xarxa. Tothom va embogir. Els jugadors es van fondre en una immensa pinya a terra just al costat del corner esquerra del gol sud. A la radio, Joaquim Maria Puyal, cridava “Pizzi, que bueno que viniste, Pizzi, que bueno que llegaste. Pizzi, sos macanudo. Pizzi, viejo. Pizzi”.

Enrere van quedar 90 minuts on es va ajuntar tot. Decepció, indignació, xiulets, esperança, alegria, aplaudiments. Tot junt en 90 minuts reflectits en els jugadors abraçats a la fi del partit al centre del camp, emocionats com poques vegades se’ls ha vist. I a la vegada amb un Vitor Baia estés a terra, plorant a la seva àrea. Aquell equip, aquella nit, va ensenyar que es podia somniar amb ell.

Aquell equip dels quatre centrals, com molts de cop se’l anomenava, va passar a jugar per lliure des del moment en que es van substituir a dos d´ells. Sense sistema de cap tipus. Tan sols amb la il·lusió de donar-ho tot per aconseguir guanyar encara que fos amb un risc considerable. Un partit que admet poc anàlisi tècnic més enllà de trobar- se amb un grup de jugadors que es van conjurar per la victòria, a cops de genialitats i sentiment.

El propi Robson, al final del partit, admetia que amb els quaranta-cinc anys que portava en el futbol, no recordava una segona part com aquella. “Esta noche es para los jugadores. Quiero tributarles mi homenaje” Aquestes varen ser les seves paraules a l’acabament. “Hemos vivido algo especial y hay que disfrutarlo y recordarlo. Es una noche histórica para este club”.

A l’enfilar, un cop acabat el partit, cap el parking que hi ha sota l’esplanada de davant la tribuna de l’estadi per agafar el cotxe, em vaig creuar amb un personatge conegut per la peculiar imatge que donaven les fotografies. Un home alt, corpulent, ulls blaus, un cabell ros tirant panotxa i pentinat amb una clenxa que li formava un estrany tupé al front, amb un rostre de faccions severes i on el més remarcable era aquell color enrojolat a la cara i en especial a les galtes, com si acabés de prendre el sol després de llarg temps sense fer-ho. Era Louis Van Gaal, entrenador del Ajax i proper rival de l’Atlétoco de Madrid, el dimecres següent.

Durant dies en Victor es devia acostumar a la narració el partit. El van repetir bastants cops per televisió i la narració d’en Puyal es va convertir en un hit com feia anys ho havia estat el “Urruti, t’estimo”. No sé si era gaire bó pel nen, per un nadó de dos mesos. Però a mi em semblava que aixecava el cap, tot estirant el coll, cada vegada que ho escoltava. A la música clàssica que, seguint lectures i consells, tot sovint sonava per casa, se li havia incorporat durant uns dies un nou só. De segur no li faria cap mal.


Aquell any la Lliga es va escapar per dos punts davant del Real Madrid. Curiosament el botxí del Barça va ser l´Hercules d’Alacant que va guanyar els dos partits en joc. Especialment dura va ser la derrota faltant tres partits per acabar la Lliga. L’equip va aconseguir un total 102 gols a favor en la competició.
Es va guanyar la Supercopa davant l’Atlético a principis de temporada. A la Copa, després d’eliminar l’Atlètic, es va jugar les semifinals contra Las Palmas i la final contra el Betis a qui es va guanyar per 3 a 2 en un partit disputat al Santiago Bernabeu de Madrid i a on com a curiositat va sonar l’himne del Barça en la celebració. També es va guanyar la Recopa d’Europa enfront el PSG al Stadion Feijenoord de Rotterdamm, per un resultat de 1 a 0. D’aquesta competició es remarcable el partit de tornada de la semifinal davant la Fiorentina a terres italianes. El Barça anava amb un empat a un gol però allà va resoldre l’eliminatòria per un 0-2 en un dels millors encontres d’aquella temporada

Dos colors i dos personatges. En blau i grana. I

INTRODUCCIO Temporada 96-97.

Betis 2 – Barça 4 (Lliga)

(Vitor Baia, Ferrer, Nadal, Blanc, Sergi, Guardiola, Popescu, Figo (Pizzi), Luis Enrique, Amunike (Giovanni), Ronaldo)

Res feia pensar que seria el dia. Una més de les rutinàries proves abans d’arribar al moment del part ens feia anar a l’hospital. Estaven previstes per a les vuit del matí i encara anàvem amb els senyals indissimulables, al rostre, d’una nit sense gaires hores de son. Feia dies que dormíem poc. I aquell matí tornàvem a anar a l’hospital. Era tan sols un control més, per saber l’estat del fetus i de la mare, encara que aquesta estava radiant.

El dia abans havíem anat a dormir tard, com feia dies passava. Al capvespre, el Barça havia jugat a Sevilla, a l’estadi Benito Villamarín contra el Betis. L’equip blau i grana necessitava guanyar per a no veure’s despenjat d’un Reial Madrid que havia guanyat el dia abans al seu gran rival ciutadà, l’Atlético, per un 1 a 4 en la seva visita al camp matalasser. Un cop més jugar a casa del gran rival ciutadà no significava res més que una victoria assegurada o quasi bé. Les cròniques parlaven d’un gran partit de Raúl, aquell noi que havia format part, precisament, dels equips inferiors del conjunt del Manzanares. El noi que s’havia apoderat del número 7 de l’equip blanc i que semblava estava cridat a marcar una època en el Real Madrid.

El partit del Barça no havia començat gens bé. En un camp anegat d’aigua l’encontre obligava a un gran desgast físic. L’equip semblava fer la competència a l’estat del terreny i feia aigües per a tot arreu. I en dos minuts la davallada. De cop i volta es trobaven amb un dos zero en contra poc just després de la mitja hora de partit. Era el Barça de Bobby Robson. Un Barça tant brillant com desesperant per la seva irregularitat. Il·lusionant, i capaç del més gran desengany, tot en el mateix encontre, sense cap mena de continuitat. Després de l’ensopegada contra l’Hercules al cap de setmana anterior en el Camp Nou per 2 a 3, l’afició no les tenia totes i aquell resultat no convidava a l’optimisme. El rival sens havia menjat en la primera mitja hora. I amb un parell de minuts n’havia tingut prou. Un cop més l’equip no responia a la confiança que molts hi dipositàvem.

Alguna cosa no rutllava bé a la prova. La panxa de la Marta estava envoltada per un parell de corretges amb sensors conectats. De sobte la màquina va començar a emetre curts sons aguts, com petits xiulets. Al principi amb un ritme lent, cadenciós. Però el so no s’aturava. Cada cop xiulets es succeïen a un ritme més accelerat. La intensitat del so i el ritme eren més forts i ràpids, es ficaven al cervell com un continu cop de martell. L´ infermera no apareixia per enlloc. La cara de la Marta era d’espant per no saber el que passava. Es trobava bé, tot havia anat normal fins aquell moment i no hi havia cap explicació al que passava. Semblava ben bé que la ditxosa màquina s’hagués tornat boja. A la fi s’obrí una porta al costat mateix de la màquina que proferia aquell neguitós so. Com habitualment passa en aquests casos, em van fer fora ràpidament de l’habitació. Ni una explicació. Tan sols que sortís. Sempre sobrem dels llocs els qui estem drets, com si l’espai que ocupem en aquell moment no estigués pensat per a nosaltres. Una mica com la imatge de l’entrenador dret, sol al costat de la banqueta, en que qualsevol moment l’àrbitre farà fora d’aquell espai per enviar-lo de nou a la banqueta.

Un passadís llarg, estret, mal il·luminat si no fos per la claror d’aquell sol que començava a despuntar, pel damunt dels edificis que envoltaven l’hospital, i entrava per algunes finestres de petita mida. Amb una sala d’espera amb quatre cadires i encara pitjor il·luminada, com si es volgués, premeditadament, que l’estada no fos agradable. Com si es desitgés que ningú romandrés en aquell espai gaire temps. Revistes de feia mesos d’automòbils i del cor s´apilotonaven en una petita taula de vidre en una cantonada estant.

Aquell espai estava predestinat a convertir-se en el meu castell, la meva fortalesa, per espai d’un temps que no sabia el que s’allargaria. Cap resposta a les moltes preguntes que circulaven per el meu cervell. Ningú a qui dirigir-me ni ningú que m’escoltés. Tan sols érem allà per unes proves rutinàries, com tantes d’altres havia passat la Marta. No hi havia res que pogués fer pensar que alguna cosa podia anar malament i malauradament així ho semblava. Com si aquell maleït xiulet que sortia de la màquina indiqués l’iniciï de un partit que encara hi havia que jugar.

Aquell equip tenia alguna cosa que l’havia de fer màgic uns quants cops. Potser tant sols van ser, un vegada contats, la quantitat de partits que cabrien en una mà. Però tenia màgia. Es parlava d’autogestió, de caps al vestidor que, per la seva ascendència, manaven per damunt l’entrenador. Aquell senyor gran, canós que havia vingut a substituir al mite, a Johann Cruyff, i de qui es deia que havia convençut al President Núñez, fent servir una taula de restaurant i els gots, copes i coberts com a rectangle de joc i jugadors. I alhora a calmar un ambient que començava a fer-se irrespirable en els voltants de l’equip i a l’opinió pública. L’entorn. Aquell famós mot que mai ha deixat de relacionar-se amb el Barça des dels primers temps i que ara, amb la destitució de l’holandès que ens va fer grans i ens va fer guanyar, des de la banqueta, la primera Copa d’Europa agafava un caire diferent, més intransigent i més beligerant.

Guardiola, Ferrer, Busquets, els germans Garcia, Oscar i Roger, Sergi, Arnau, porter i únic jugador que pujaria del futbol base aquella campanya, Amor, Celades i el calb Ivan de la Peña, eren els de la casa. Alguns ja consagrats al primer equip i els més joves ascendits del Barça B en les darreres dues temporades de Cruyff a la banqueta. A ells s’hi afegien gent de l’època anterior com Bakero, Nadal, Abelardo, Cuellar, Popescu i Figo juntament amb un repescat Stoitxkov.

El fitxatge de Ronaldo, provinent del PSV holandes havia engrescat, un any més, al públic habitual del camp. Els diaris parlaven meravelles del jugador, no en va s’havia destapat a Holanda com a golejador imparable amb un físic portentós. Amb ell arribaren Baia, Blanc, Giovanni, Pizzi, Couto, Luis Enrique, i Amunike. Era un molt bon equip. La plantilla havia experimentat un canvi brutal. S’havien donat tretze baixes al planter de l’any anterior. La majoria gent de la casa (entre ells Jordi Cruyff) i a dos dels estrangers, Kodro i Hagi. La directiva havia decidit posar els diners al camp, quelcom que es va negar a fer en els darrers anys amb Johann Cruyff com a entrenador. Es volia trencar totalment amb el passat. Com si es fos capaç de capgirar la historia tancant de manera definitiva l’època just passada. Fins i tot la tornada de Stoitxkov semblava anar per aquest camí. Un d’aquells canvis d’opinió tant habituals en aquella directiva. Però l’últim any de Cruyff com entrenador havia estat convuls. Les diferencies entre ell i la directiva eren cada cop més grans i, com ja havia passat en temps de Kubala i Suarez, l’afició semblava que per força s’havia de situar en un dels dos costats. I això es notava a la grada. I també al camp. La sensació de que guanyar o perdre es convertia en una espècie de traïció als sentiments primaris d’adhesió a la causa.

Amb Robson el Barça va passar a jugar un futbol més pragmàtic, allunyant-se del 4-3-3 que s’havia mantingut, amb breus incursions en un encara més agosarat 3-4-3, durant tota la etapa de Cruyff. Per a molts significava una afrenta al futbol espectacle d’anys anteriors, la manera més evident de deixar enrere uns anys d’èxits on l’equip havia estat envejat per quasi tots els equips de futbol per el seu joc.

Havia passat ja quasi el temps que dura un partit quan una metgessa es va dirigir cap a mi. A la Marta l’havien dut cap a quiròfan amb urgència doncs els senyals dels batecs del cor del fetus s’havien descontrolat excessivament. En aquells moments se li estava practicant una cesària d’urgència. Calia treure’l ràpid de dins la mare. No es podia esperar gens. Ella no corria cap perill però el nen si ho estava. La sort d’estar allà en aquell precís moment era el que segurament el salvaria. Les casualitats que fan que la vida pugui ser d’una manera o d’altre. Que separen la fina línea existent entre la vida i la mort molts de cops. En poca estona em dirien alguna cosa. La vida no deixa de ser una qüestió de segons. Ser-hi o no. Agafar-se a aquell tren que ens passa pel davant en marxa, i no, molts de cops, precisament a baixa velocitat. Així entraria a la vida el meu fill. Agafant-se en marxa d’un vagó anomenat vida. N’estava segur, convençut, que remuntaria el seu partit particular, potser necessitaria d’una pròrroga però ho aconseguiria. I mentres, jo, apretaria els punys dins les butxaques de la jaqueta intentant donar, imaginàriament, un punt més de força, sabent que era necessària. Empenyent, com si pogués fer alguna cosa més que mirar-m’ho de lluny, amb el mateix rictus i posició que tants de cops estava al Camp. Com si el meu desig actués d’alguna manera sobre el ritme dels esdeveniments.

Al fons del passadís s’obria la porta de l’ascensor reservat als metges i personal. La mateixa metgessa que feia poca estona m’havia explicat la situació sortia amb el que semblava un farcell als braços. I al rostre se li denotava un somriure.

Però quan tot semblava ja dat i beneït amb un Barça enfonsat a la misèria, l’equip va reaccionar disposat semblava com a mínim a morir en l’intent. I aleshores va aparèixer Luis Enrique, amb el geni, la força i les ganes que el van caracteritzà durant tots el anys que va estar a l’equip. Un gol de cap a la sortida d’un corner a les acaballes de la primera part va desencadenar la reacció.

Al voltant del quart d’hora de la segona part, de nou el mateix Luis Enrique va colpejar amb el cap una passada de Guardiola. El que semblava improbable i quasi impossible feia tan sols mitja hora s’havia produït. I més quan, dotze minuts més tard, Ronaldo va establir el tercer d’un potent xut, sec, dels que acostumava a realitzar i que el durien, aquella temporada, a la consecució del “Pichichi”. D’aquella manera celebrava que al dia següent li entregaven el premi al millor futbolista mundial de l’any anterior.

Cinc minuts després del gol del brasiler, de nou l’asturià Luis Enrique i, de nou amb el cap, sentenciava el partit. El fitxatge de Luis Enrique era alabat per els seus propis companys. “Sens dubte és un dels millors fitxatges que el Barça ha fet, no tant sols per la seva gran qualitat en el joc, si no també per la mentalitat guanyadora que té. Avui s’ha vist molt clar” eren les paraules d’en Pep Guardiola a la fi de l’encontre.

En un estadi ple a vesar, l’equip havia cregut en ell mateix, s’havia aferrat a la lluita i l’orgull per a no quedar despenjat de la Lliga. Aquell esperit del que tant presumia el seu entrenador Bobby Robson i especialment el seu ajudant-traductor José Mourinho. El talent dels barcelonistes s’havia imposat a la més gran disciplina tàctica dels homes de Serra Ferrer, entrenador del Betis. Tot i la irregularitat, del joc i de l’equip, es seguia permeten somniar amb noves victòries i nous títols malgrat el desencís que provocava en molts socis i aficionats culés aquell no saber mai quin equip i quin joc et depararia. La incertesa de quin equip seria el que veuries a cada partit. Aquell equip encara ens havia de donar una de les nits més memorables i recordades en la historia del Camp Nou.

L´ infermera em donava aquell farcell on dins hi havia en Víctor. Ell també havia remuntat el seu partit. Uns ulls negres i ben oberts semblaven mirar-me. Aquell cordó que ens dona la vida havia estat a punt de treure-li. I l’esbufec de satisfacció va semblar el crit que el gol de Luis Enrique ens havia fet donar la nit abans. I amb el nadó als braços, mirant aquells ulls, la sensació de que tot just començava una nova vida. Una nova etapa que ens hauria de donar els millors moments i alhora noves cuites i desencants de la historia del Barça. Però a partit d’aquell moment tindria un nou acompanyant.