Quan els militars van escriure el primer himne del Barça

L’ARA recupera en un arxiu privat la lletra del primer himne de la història del club, oblidat des de l’any 1910

JOSEP BOBÉ Barcelona

Publicat al diari Ara el 07/05/2017

 

Pels volts del 1910, el FC Barcelona tenia una àmplia representació militar entre els seus socis. Eren militars descendents dels que havien estat en diferents països de Centreamèrica. Famílies senceres que figuren en els primers llistats de socis dels quals es tenen documentació. Una d’aquestes és la Peris de Vargas, els hereus de la qual tenen una important col·lecció d’objectes, documents i fotografies relacionades amb el club, entre els quals hi ha el primer himne, amb música de marxa militar, del club. Aquesta col·lecció hauria pogut estar en mans del Barça en dues ocasions anteriors -una fa dècades i l’altra fa un parell d’anys-, però el club va deixar escapar l’oportunitat.

Joaquin Peris Soriano, natural de Castelló de la Plana i casat amb l’asturiana Clotilde de Vargas de Rojas, era un militar de professió que va participar en la Guerra de Cuba. Allà van néixer alguns dels seus set fills. Els quatre homes van tenir relació amb el foot-ball d’aquells anys i amb el Barça, club del qual eren tots socis i on tots quatre van jugar. El més gran, Joaquin Peris de Vargas, nascut a Cuba el 12 de desembre del 1879, va arribar a la presidència del club el setembre del 1914 per, un any després, el 29 de juny del 1915, ser forçat a dimitir pel capità general de Catalunya, atesa que la situació al club s’havia fet insostenible, amb una revolta dels jugadors contra la seva persona a causa dels tics dictatorials amb què va imposar el seu criteri. D’ell és la frase “El Barcelona soc jo”. Va aconseguir, això sí, que en el moment de la destitució el nomenessin president honorari del club. Cal remarcar que en aquells moments la Lliga Regionalista, partit conservador catalanista, ja tenia alguns dels seus simpatitzants integrats al Barça i van fer la vida impossible al militar centralista. Daniel Carbó, periodista de l’època, ho explica: “La batalla entre els Peristes i els anti-Peristes es desfermà furiosa i per primera vegada en la història del Club es registrà la vergonya de veure com defensant la política del senyor Peris, s’alçaven individus que no figuraven ni havien figurat mai en les llistes de socis del club i el concurs dels quals feu possible que sortís triomfant… Senzillament: se’ls proveïa d’un carnet de soci, estès amb data endarrerida, per tal que el dia assenyalat poguessin exercir, amb aparent legalitat, la funció d’emperador d’un sistema que la majoria sana de socis rebutjava, convertint-se en assalariats electorals”. Entre el 1910 i el 1914, Peris Soriano va ser vicepresident durant el mandat de tres presidents: Gamper, de qui va ser el padrí del seu segon fill, Joan Ricard Gamper, Francesc de Moxó i Àlvar Presta. El 1917 va tornar a presentar-se a la presidència i es va enfrontar al mateix Gamper. El resultat va ser aclaparador, ja que ell només va obtenir dotze vots. En la carrera militar va arribar a ser tinent coronel d’infanteria i destacat al Batallón de Cazadores de África núm. 6 de Tetuan el 1935. Durant la Guerra Civil va formar part del bàndol dels sublevats.

Una altra de les famílies era la dels Avilés. Juan Avilés Arnau, nascut a València el 1864 i casat amb Joana Cucurella i Tort, arribaria a ser alcalde de la seva ciutat el setembre del 1923, just després de proclamar-se la dictadura de Primo de Rivera. Ho ser fins al desembre del 1924, quan va ser nomenat cap del Servei Militar de Ferrocarrils. Era enginyer i va arribar a ser general de brigada del cos d’enginyers en la carrera militar. Com a curiositat cal esmentar que va fer un viatge al Pallars, la Vall d’Aran i Andorra en companyia de Francesc Macià, també militar de rang i igualment enginyer de professió, que va ser publicat en un llibre. El viatge era amb motiu de l’estudi del terreny per construir fortificacions a la frontera per garantir la seguretat de la línia internacional de la Noguera Pallaresa. Cal ressaltar que entre el 1912 i el 1913, les seves tres filles (Pilar, Mercedes i Maria) van ser sòcies del club, mentre que només un dels seus quatre fills homes ho va ser, el també militar Juan. Va morir a Barcelona el 1934.

No és d’estranyar, doncs, que el 17 de juliol del 1910, durant una festa que es va fer en el vell camp del carrer Indústria, “l’Escopidora”, per celebrar el triplet aconseguit aquella temporada (Copa de Catalunya, Campió d’Espanya i Copa dels Pirineus), una banda militar del Regimiento de Alcántara interpretés un himne-marxa dedicat al club. La música era obra del compositor i director de la banda, José Antonio Lodeiro Piñeiroa, i la lletra va anar a càrrec de Santiago Albert López. Durant la festa es va disputar un partit entre el primer i segon equip del Barça, i els jugadors van sortir al camp amb els casquets regalats per Gamper, tradició que el fundador del club va importar de la seva Suïssa natal.

José Lodeiro Piñeiroa era nascut a Mondoñedo (Lugo) el 1868 i va rebre les primeres classes de música a l’Academia Filarmónica del seu poble natal. El 1886 marxa a Madrid i per oposició obté la plaça de músic de tercera classe del Regimiento de Ásia núm. 55, que és a Figueres, on s’està fins al 1904. D’allà el traslladen a Barcelona, on s’estarà fins al 1915, destinat al Regimiento de Alcántara núm. 58. Posteriorment va a Pamplona i la Corunya, fins que el 1922 és ascendit a músic de primera amb un sou de 6.750 pessetes anuals. En aquest moment és director de banda del Regimento de Isabel La Católica, on posa música a Resurgimiento. Himno patriótico de la Raza. Va morir el 1934 a la Corunya, deixant un llegat de valsos, simfonies i pasdobles per a banda militar.

Santiago Albert López va néixer a Puerto Rico el 31 de desembre del 1876 i va ingressar a l’exèrcit el maig del 1895. El 1898 era segon tinent destinat a Melilla, el 1899 a Paterna (València) i el 1900 al Regimiento Guadalajara núm. 20 de València, ja com a primer tinent. El 1902 era a Ceuta i el 1907 a Barcelona, destinat al Regimento de Alcántara núm. 58, ja amb grau de capità i on s’estarà fins al 1912. Amb posterioritat va ser destinat a Tetuan, Madrid i, el 1919, a Alcoi, on ja té el grau de comandant. El 1921 torna a Madrid, on s’està fins al 1923 i és encausat per un delicte d’estafa i frau en relació al subministrament d’uniformes militars que mai es van entregar i sota l’amenaça de declarar-lo rebel. Va desaparèixer i no es va presentar mai al judici ni als posteriors recursos.

Aquest himne militar es va repartir entre els aficionats que anaven al camp i la partitura completa es podia adquirir al preu de 2 pessetes. La portada és obra de l’il·lustrador J. Jutglar (altres obres de Lodeiro també tenen dibuixos del mateix il·lustrador) i va ser impresa als Talleres de Grabado y Estampación de Música A. Boileau & Barnasconi, situats al carrer Provença 285 de Barcelona. S’hi veu una bandera espanyola amb l’escut del club i escrit al damunt Foot-Ball Club Barcelona. Himno marcha para piano. També hi ha dibuixats cinc jugadors, dos amb samarreta blaugrana i pantalons blancs, en una escena que podria ser de futbol tot i que al fons es veu una porteria de rugbi. Cal dir que en l’original que ha arribat als nostres dies, la bandera espanyola va ser acolorida amb posterioritat per simular la bandera tricolor republicana.

L’himne va estar vigent fins al 25 de febrer del 1923, quan es va interpretar al camp de les Corts a càrrec de l’Orfeó Gracienc amb motiu de l’homenatge a Gamper del futbol català.

Lletra del himne

Sólidos triunfos Barcelona

foot-ball tendrá.

Bélica nuestra táctica

alcanzamos por doquier.

Éxitos y más éxitos sin que nos puedan vencer

Pues donde quiera que va el Barcelona foot-ball

sabe luchar sabe triunfar.

Y siempre la gloria alcanzó.

Campeones del foot-ball

cuando dicen a luchar.

Invencibles la victoria

donde va con ellos va.

Si tendrá sus triunfos

sólidos y sin que nos

puedan vencer,

Y no hay team que los

iguale, no hay equipo

Para que indomables y

valientes, con un goal

saben vencer.

En las lides sostenidas supo a todos humillar,

Y sus lauros nunca pueden sus rivales marchitar

 

Eugeni Xammar, un directiu del Barça amb 15 anys i 8 mesos

En la formació juvenil d’un dels grans periodistes catalans hi ha el pas pel FC Barcelona de la mà del seu cap, l’empresari i ‘sportman’ Bartomeu Terrades

Eugeni Xammar

El 17 de setembre del 1903 els socis del Futbol Club Barcelona, reunits en junta general al Gimnàs Solé, escollien per majoria de vots una nova junta directiva encapçalada per Arthur Witty Cotton com a president. La resta de la junta eren George Meyer (vicepresident), Josep Llobet (tresorer), Josep Quirante (secretari), Bartomeu Terrades (vocal) i Eugeni Zamà [sic] (vicesecretari). La comissió esportiva la integraven Hans Gamper, Udo Steinberg, George Meyer i Bernat Lassaleta com a cap de material. La notícia, apareguda a Los Deportes del dia 27 de setembre del 1903, no té res d’estrany si pensem que en aquells temps els socis del club se’n fan per poder jugar a “ football ”, ja que és obligatori ser soci per practicar l’esport de pilota. I tampoc si mirem els noms de tots els integrants d’aquella directiva, tots ells jugadors en actiu i quatre dels quals ja havien format part de l’equip que el 1899 va jugar els primers partits del club. Però la sorpresa de l’article és un nom: Eugeni Zamà. Aquest personatge no figura en cap partit dels disputats pel primer equip del FCB aquells anys.

Los Deportes del 29 de novembre dona una explicació exhaustiva dels primers partits que es juguen en el concurs organitzat per l’Associació de Clubs de Barcelona, que esdevindrà el Campionat de Catalunya de Futbol, que jugaran 10 equips de la ciutat. Un cop acabat ens explica que fora de concurs se n’ha disputat un entre els quarts equips del Salut i del FC Barcelona, amb resultat final de 7 a 0 favorable al primer. En l’alineació d’aquell quart equip hi figura un tal Xammà. Igualment, amb data del 28 de febrer del 1904 i al mateix mitjà, apareix un partit jugat al Velòdrom de la Bonanova entre l’Iberia i el Català arbitrat per un tal Xammar. Recordem que en aquells anys era absolutament habitual que els jugadors arbitressin partits d’altres equips.

Fins aquí el que ens diuen les hemeroteques. ¿Podria ser que a Los Deportes del 17 de setembre haguessin escrit malament el cognom Xammar? El 1924, Daniel Carbó Santaeulària -un periodista que signava amb el pseudònim Correcuita- publica la primera història sobre el Futbol Club Barcelona. En el text descriu de manera fefaent els partits jugats pel primer equip del club i detalla les diferents assemblees i juntes directives que s’hi succeeixen. I confirma la sospita: Eugeni Xammar forma part de la junta directiva des del 17 de setembre del 1903 fins al 23 de setembre del 1904, quan s’escull una nova junta. Igualment, Albert Maluquer, en la seva Historia del Club de Futbol Barcelona, de l’any 1949, en la ressenya que fa de totes les directives que han passat pel club fins aleshores, ens inclou el nom d’Eugeni Xammar.

Un saltataulells de Barcelona

¿Eugeni Xammar, el periodista, corresponsal de La Veu de Catalunya i La Publicitat a Berlín, el col·laborador d’ El Be Negre i Ahora? ¿El treballador de la Societat de Nacions i encarregat de premsa de l’ambaixada republicana a Berlín i París? ¿El cronista internacional que va visitar el front britànic de la Gran Guerra, que va entrevistar, presumiblement, Adolf Hitler l’any 1923, que va visitar la Unió Soviètica amb el seu amic Josep Pla i que va retratar l’ascens del nazisme deu anys després? ¿Eugeni Xammar, directiu del Futbol Club Barcelona? ¿I amb només 15 anys i 8 mesos? Doncs sí. Al Fons Xammar de l’Arxiu Nacional de Catalunya es conserva una fotocòpia de l’acta de l’assemblea en què és escollit, redactada ja en català l’any 1903, i on el seu nom apareix perfectament escrit. Entre el periodista i el FC Barcelona hi ha, doncs, una estreta relació.

Acta directiva 1903

Eugeni Xammar i Puigventós neix a Barcelona el 17 de gener del 1888, l’any de l’Exposició Internacional que obre Barcelona al món. En morir el pare, la família es trasllada a l’Ametlla del Vallès, d’on provenia la nissaga. Hereu d’una casa arruïnada i sense futur, aviat es trasllada a la ciutat per guanyar-se la vida. El 2 d’abril del 1902 entra a treballar com a dependent -“saltataulells”- a l’empresa cotonera Sucesores de Buenaventura Brutau, una indústria tèxtil sabadellenca que tenia oficines i magatzem a Barcelona, en concret al carrer d’Aragó, just davant de l’església de la Concepció. L’empresa havia estat fundada per Bonaventura Brutau, avi matern del que havia estat segon president del FCB, Bartomeu Terrades i Brutau, i que en aquells moments gestionava l’empresa familiar juntament amb els seus oncles, Jaume i Bonaventura Brutau i Manent. L’empresa tèxtil havia tingut fàbriques també a Montcada i a Sant Jaume de Llierca, abans anomenat Palau de Montagut.

Nascut el 1874 i fill de Bartomeu Terrades i Mont i d’Àngela Brutau i Manent, Bartomeu Terrades i Brutau era l’únic home de quatre germans: l’Àgueda, la Maria Rosa, la Josefa i ell. De molt jove l’havien enviat a estudiar a l’estranger: a Mulhouse, Roubaix i Lilla, a França, i a Winterthur, a Suïssa, curiosament la ciutat natal de Gamper. A França ja havia jugat a futbol. Tenia un excel·lent francès, i un anglès i alemany prou fluids. A més del món tèxtil, va ser pioner en la construcció de màquines de corrent altern amb la constitució el 1911 de la societat anònima La Electricidad a Sabadell, juntament amb els seus oncles, Jaume i Bonaventura. Ja l’abril de l’any anterior havien constituït, tots tres, la societat Electra Brutau a Sabadell amb un capital de tres milions de pessetes de l’època. Estava casat amb Pilar Soler Julià, germana del doctor Joan Soler Julià, que va ser amb posterioritat vicepresident del club durant la directiva de Josep Sunyol, just abans de la Guerra Civil, i, un cop acabada, president de la junta gestora durant l’any 1939. Terrades va tenir deu fills. Era d’una família molt religiosa, com ho mostren les vinculacions de la mare i les germanes en molts dels actes eclesiàstics que es van celebrar a la ciutat durant molts anys.

Però Bartomeu Terrades va deixar un llegat impressionant a la ciutat. El seu pare, Bartomeu Terrades i Mont, havia comprat els solars compresos entre els carrers Diagonal, Rosselló, Roger de Llúria i Bruc. En morir el pare, i amb part del llegat que va heretar, va encarregar a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch la construcció d’un habitatge per a les seves tres germanes, totes solteres. I el resultat va ser la Casa Terrades. Construïda entre el 1903 i el 1905, l’anomenada popularment Casa de les Punxes és un edifici d’aspecte de castell medieval amb elements que recorden l’arquitectura gòtica europea. Evidentment, el nom de Casa de les Punxes ve donat per la gran quantitat d’elements punxeguts que conté la façana i la teulada. En aquesta casa -construïda tota de totxana vista-, a la banda de Rosselló hi ha un element decoratiu en forma de plafó amb la llegenda de sant Jordi i el drac amb la inscripció “Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”. El polític Alejandro Lerroux va arribar a dir, en veure la placa: “ Este edificio es un crimen contra la nación española ”. El cert és que el plafó va sobreviure al franquisme i a la dictadura davant mateix d’una comissaria de policia i del domicili de l’exalcalde de Barcelona José María de Porcioles. La relació entre Bartomeu Terrades i Josep Puig i Cadafalch no va acabar aquí. El 1904 li va encarregar una nova obra. La construcció del Mas Sobrevia o Granja Terrades al municipi de Seva, a la comarca d’Osona, i posteriorment el panteó de la família Terrades-Brutau al cementiri de Montjuïc.

En Bartolito i els amics

Eugeni Xammar recorda a les seves memòries “un jove de vint-i-cinc anys, Bartomeu Terrades (altrament dit Bartolito)”, i “dos joves companys -Pere Cabot i Eusebi Costa-, que tingueren una certa influència, certament, sobre les meves idees, les meves aficions i, per tant, sobre la meva vida mateixa”. Tots quatre treballaven a la mateixa empresa encara que amb càrrecs ben diferents. Cabot, nascut el 1877 i fill d’una família benestant originària de Can Cabot de Cabrils, una casa que encara avui es conserva, dedicats al transport naval i a l’explotació d’alzines sureres, company de batxillerat de Bartolito Terrades, treballava a Sucesores de Buenaventura Brutau com a encarregat de facturació. Simpatitzant de la Unió Catalanista i lector de La Renaixença, introdueix Xammar en el catalanisme -“Jo he romàs sempre i soc encara avui un home fidel als principis irreductibles de la Unió Catalanista”, escriurà seixanta anys després-, en les funcions d’òpera del Liceu, en el billar i en la pràctica esportiva. Amb el seu amic Terrades, Cabot era membre del FCB, el 18 de novembre del 1902 és qui signa els estatuts del club que es presenten al registre d’associacions del govern civil, i va ser l’encarregat de convèncer la mare d’Eugeni Xammar perquè financés les dues pessetes de quota de soci del Futbol Club Barcelona. Com hem dit anteriorment, en aquells anys inicials del Barça, la condició de soci era indispensable per poder jugar i, alhora, eren aquests socis jugadors els que formaven part de la junta directiva. “Presentat per Pere Cabot vaig ingressar al Football Club Barcelona pel gener de 1904, vaig jugar de mig dreta al tercer equip. La meva carrera esportiva fou poc remarcable, era víctima, cada dos per tres, d’uns enrampaments que no em deixaven continuar jugant, però la meva carrera política, en canvi, fou brillant: a la junta general del mateix any 1904 em van elegir vicesecretari de la junta directiva, mentre en Bartolito Terrades -el meu amo- s’havia d’acontentar amb un modest càrrec de vocal encarregat del material, un material que amb prou feines existia, puix que si és cert que els tres pals de fusta per construir la porta de gol eren de la nostra propietat, la rella i el picot que empràvem per a plantar-los eren propietat de l’amo de la casa de pagès que, a tres cents metres del camp, ens servia de vestidor”. Sens dubte es refereix al mas Can Sabadell, a prop de l’avui passeig Maragall on el FCB va tenir el camp anomenat d’Horta. Cabot mor el 28 d’agost del 1907 a causa del tifus, amb 31 anys i un fill. Havia deixat de jugar a futbol un cop casat, anys abans, ja que a la seva dona no li feia el pes que anés a l’Hotel Casanovas, el lloc on el FC Barcelona tenia el camp, ja que es deia que era espai de joc i amistançades.

Escrivint de memòria, sense el suport de documentació o papers de l’època -Xammar sempre va anar pel món lleuger d’equipatge, i no va conservar pràcticament cap carta ni document-, el periodista incorre en un lleuger error temporal a l’hora de situar el seu ingrés i participació al club, d’acord amb la documentació localitzada en hemeroteques. Com sabem, l’accés al càrrec de vicesecretari del FC Barcelona es produeix no el 1904, sinó pel setembre del 1903, quan un jove Xammar de 15 anys era elegit per portar a terme al club la mateixa feina de saltataulells que ja feia a l’empresa on treballava. En finalitzar aquell 1903 en què Eugeni Xammar pertany a la directiva el nombre de socis del Barça era de 253. En Bartolito, “l’amo” de Sucesores de Buenaventura Brutau, havia dut al club tres dels seus treballadors. Cabot al primer equip; Eusebi Costa, que jugaria al tercer, i Eugeni Xammar, al quart. Acabada la seva carrera esportiva per culpa de les rampes, Xammar abandona el club quan ja ni jugava ni hi exercia cap càrrec, i, per consell de l’altre company, Eusebi Costa, passa a dedicar les dues pessetes de quota que pagava al Barça a finançar la seva inscripció a l’Associació Wagneriana, fundada pel crític musical Joaquim Pena. “Futbolista ahir, melòman avui”, conclou Xammar. La vinculació juvenil de Xammar amb l’esport, però, no acaba amb el futbol. Costa és qui l’aficiona al joc de pilota, que el va fer habitual al Frontó Condal, al carrer Rosselló. La pilota basca era llavors un esport amb molta afició, i els frontons eren llocs on també se celebraven actes com el Banquet de la Victòria, organitzat per celebrar els bons resultats catalanistes a les eleccions municipals del 1905. Un cèlebre acudit sobre el banquet publicat a ¡Cu-Cut! va desembocar en els aldarulls militars en resposta dels quals -i de la llei de jurisdiccions que els emparava- es va constituir Solidaritat Catalana.

Encara hi ha una darrera vinculació de Xammar amb l’esport: l’any 1910, quan desertant de les obligacions militars el jove Xammar es trasllada a l’Argentina, ho fa amb una carta de recomanació de Josep Elias i Juncosa, esportista i periodista esportiu, director de Los Deportes l’any 1903 i redactor de La Veu de Catalunya amb el pseudònim Corredisses. Aquell viatge era l’inici de seixanta anys d’anar pel món, el títol que el nòmada Eugeni Xammar va donar a les seves memòries, publicades pòstumament l’any 1973.

Blau i Grana. Donant voltes als colors del Barça

Article publicat a “El Món” el 30-12-2016

Els colors blaugranes del F.C. Barcelona sempre han estat objecte de llegendes i controvèrsies des del mateix moment en què es publicaren per primer cop els colors que lluiria l’entitat, als diaris “La Vanguardia” i “La Publicidad”, el dia 15 de desembre de 1899, i on s’explica el contingut de la junta que es va celebrar el dia 13 de Desembre, segona reunió fundacional del Club. Però en aquests articles es parla de vermell i negre i no de blau i grana (1). Quin és el motiu que porta a aquesta confusió? Cal senyalar que la junta es va celebrar en el local del “Gimnàs Solé”, seu al mateix temps de l'”Asociación Catalana de Gimnástica”, de la “Sociedad Los Deportes”, i de la seva revista del mateix nom que pretenia ser l’òrgan de difusió de totes les entitats esportives de la ciutat. La “Sociedad Los Deportes”, promoguda per Narcís Masferrer, comptava entre els seus membres amb Francisco Solé, propietari del gimnàs, Alfredo Maristany, Gaston Hegenlheimer, nomenats socis d’honor del FCB al desembre de 1900, Carles Pujol i Alfert i un suís anomenat Walter Wild, monitor de gimnàstica. A la revista hi col·laborava un altre suís arribat a finals de 1898 a la ciutat: Hans Gamper. Si pensem que tots ells formen part del grup dels primers socis que té l’entitat, que Wild és el primer president del Club, que Pujol és anomenat entre els primers dotze apòstols i que en Gamper és el capità de l’equip és fàcil deduir que els periodistes van pensar que els colors que vestiria el Club serien els mateixos que els de “Los Deportes”, que tot just una setmana abans havia escollit, en junta, el vermell i negre com a colors de la “Sociedad”. S’hauria d’esperar precisament a l’exemplar de la revista, del dia 17 de Desembre per a llegir en relació al Football Club Barcelona que “los colores que usará esta sociedad serán el azul oscuro y encarnado a rayas perpendiculares” (2).

Cal esperar el 1924, amb motiu dels actes del 25è. Aniversari de la fundació del Club perquè, Narcís Masferrer, present a les juntes fundacionals del Club ens parlés dels orígens dels colors. A “La Vanguardia” el 29 de novembre de 1924 hi escrivia: ” Se trató extensamente del nombre y colores que adoptaría el club, quedando acordado, como título de la sociedad el de Football Club Barcelona y los colores los azul y grana, que son, sino estamos equivocados, los mismos del F.C. de Basilea, al que ha pertenecido hasta hace poco el ex campeón suizo Hans Gamper, nuestro estimado amigo” (3). Aquest article va estar el que va donar les primeres pistes sobre la fundació del Club encara que amb posterioritat s’hi han detectat nombrosos errors com el fet de parlar-nos d’una sola reunió fundacional quan ara sabem que en van haver-n’hi dos. Però el cert és que la teoria dels colors del FC Basel va ser una de les que va tenir més bona acollida fins i tot per part del mateix Club. Però el fet és que Gamper havia jugat en quatre diferents equips a Suïssa. El “F.C. Excelsior”, vestia de blanc, entre 1893 i 1895, del que és capità, i el “F.C.Zurich”, de blanc i vermell fins al 1909 que canvia a blanc i blau, escisió del club anterior i del que és fundador el 1896 i on juga fins al 1897 un total de 17 partits sent també capità, són els dos Clubs on més juga. Esporàdicament també ho fa en el “FC Excelsior Winterthur” on juga 1 partit marcant 4 gols i en “FC Basel”, en dues ocasions, el 29-3-1896 i el 15-11 del mateix any, en els dos primers partits internacionals d’aquest Club. Cal ressaltar que en aquella època es podia pertànyer a equips diferents i en Gamper canvia a mesura que la feina el du a diverses ciutats. No té massa lògica per tant que a Barcelona triés els colors de l’equip on hi havia juga molt poc en comparació amb els de Zurich (on residia) ni amb el de la seva ciutat natal (Winterthur).

¿Per quina raó Gamper, president en aquell moment del Club o Witty, quart president del Club entre 1903 i 1905, i sempre vinculat a l’entitat, integrant de la junta gestora de l’any 1953 després de la dimissió del president Marti Carreto, que va ser la que va signar el traspàs de drets de Di Stéfano al Real Madrid, no diuen res ni contradiuen la versió del Narcís Masferrer, personatge per cert present en la junta on es trien els colors?

D’altres teories com la del llapis, comú en aquella època en els comptables, de dos colors (blau i vermell), la de les faixes realitzades per la mare dels Comamala en els dos colors quan encara trigarien temps a jugar al Club, o la que ens parla que el Club de Polo va deixar els seus uniformes (en el primer partit del FC Barcelona contra el “Team Anglès” el porter és Juan de Urruela Morales, un dels fundadors del Club de Polo), sense tenir en compte que al polo tan sols hi juguen 4, han estat algunes més de les hipòtesis inversemblants, llançades al vent, fruit, segurament, de la imaginació.

Després, concretament a partir del 2009, ha vingut la teoria que els colors blau i grana tenen el seu origen en la maçoneria donat que un dels primers socis i tiet de Gamper, Emili Gaissert era col·laborador de Rossend Arús i Arderiu, fundador de la lògia Avant i que l’escut d’aquesta és vermell i blau a ratlles verticals (4). És cert també que els colors blau i grana coincideixen amb els colors del “Royal Arch Mason”, un dels graus elevats de la maçoneria que segueixen el ritual de York. Com anècdota cal dir, una de les marques que fabricava els llapis de dos colors blau i vermell esmentat, Faber, era propietat d’un reconegut maçó. I posats amb les coincidències cal dir que el llibre “De Hans Gamper a Joan Gamper, una biografia emocional” que el 2008 escriu la seva néta, Emma Gamper, va ser presentat a Barcelona a la Biblioteca de Rossend Arús, inaugurada el 1895 en el lloc on havia estat la casa particular del conegut maçó.

Ara, segons el Club, han optat per una teoria que exposen perfectament en el seu llibre “Barça Inédit” en Frederic Porta i en Manel Tomás. Segons aquesta, els colors blau i grana els aporten els germans Witty basant-se en els colors de l’equip de rugby de l’escola on van estudiar entre 1890 i 1895, el Merchant Taylors de Crosby (Liverpool). Una carta, datada el 27 de febrer de 1975 i dirigida a Frederick Witty, fill de Arthur Witty, per part de H.M. Luft, director de l’escola, corrobora aquest fet. Però, aquesta carta ja figura en el llibre escrit per Jimmy Burns, escriptor anglo-espanyol ja fa uns anys i titulat “Barça. A People’s Passion”(5). En ella es diu que probablement fou així però també ens parla que el 1885 es canvien els colors a xocolata i blau per a distingir-se dels del Waterloo Football Rugby Club, creat el 1881 i que ens diu que en la seva fundació juguen de vermell i blau fosc a ratlles tot i que a una fotografia d’aquest equip del 1900-01 s’hi observen ratlles blanques (6). Avui en dia, els del Waterloo, juguen de verd, vermell i blanc. Difícil discernir els colors en fotografies tan antigues i en blanc i negre. Per cert, el color marró encara està avui present a l’equipació de l’escola de rugby del Merchant Taylors School. Si partim de la base que Witty hi estudià entre el 1890 i el 1895 ell ja hauria jugat amb la nova combinació de colors, marró i blau, establerts 5 anys abans.

Pot ser, evidentment una bona teoria. Una més de totes les que hi ha. Una més de les hipòtesis que constant i cíclicament es fan sobre els colors blau i grana. Per això sorprèn la posada en escena des del mateix club d’aquesta teoria i de les paraules de Manel Gamper, nét del fundador: “És convenient que fem oficial l’autenticitat d’aquest fet, perquè així evitarem que qualsevol es pugui inventar les teories més peregrines. D’aquesta manera, no hauríem de parlar mai més de l’assumpte, perquè aquesta serà la versió oficial del Club.”

Perquè ens quedem amb aquesta i no per exemple amb la que diu un descendent directe de l’Otto Maier, i traslladada igualment per via oral, en què diu que els colors son escollits per ser els originaris de la senyera de Heidenheim (Alemanya), lloc d’origen de l’Otto? (7)

Al cap i a la fi, tots els esports que es jugaven entre equips en aquells temps (el polo, el frontó, el futbol jugat abans del naixement del FC Barcelona) es jugaven entre equips que vestien un de vermell i un de blau, i així sortia reflectit a la premsa d’aquells temps. El “team rojo” y el “team azul”. Així es diu ja en el primer partit del qual consta informació escrita i jugat el 1892 (8). I si parlem del primer equip que té el nom de la ciutat, la “Sociedad de Foot-ball de Barcelona” creat el 1893, i on hi ha jugadors que després integrarien el FC Barcelona (els germans Parsons, entre ells) val a dir que vestien de vermell amb pantaló blanc (9) i que tot i desaparèixer aquesta societat el 1896, els seus membres segueixen jugant amb el “Team Anglès”, igualment vestit de vermell, equip que a la segona reunió fundacional del Club, el 13 de desembre de 1899 es fusiona amb l’acabat de crear FC Barcelona de Gamper i Wild. No eren pas uns colors tan estranys.

Potser hauríem de pensar que, igual que passaria ara, no deixava de ser un grup d’amics, molt reduït en la seva fundació, que es posaven a jugar a futbol i s’havien de vestir de futbolistes.

NOTES I DOCUMENTACIO

1.- Article a La Vanguardia 15-12-1899

Article La Vanguardia 15-12-1899

2. Article a Los Deportes del 17-12-1899

Article Los Deportes 17-12-1899

3. Article a La Vanguardia del 29-11-1924

Article La Vanguardia 29-11-1924

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

4.  Dibuix amb l’escut  de la Lògia Avant a la Biblioteca Arús

Dibuix amb l'escut de la Lògia Avant a la Biblioteca Arús

5.  Fragmen del llibre “Barça. A People’s Passions” de Jinny Burns

Fragment original del llibre de Jimmy Burns, "Barça. A People's Passion"

6.  Fotografia del Waterloo Rugby Football Club temporada 1900-01

Equip del Waterloo Rugby Football Club al 1900-01

7.  Correspondència amb descentents directes d’Otto Maier de l’any 2013

Correspondència rebuda de la besneta de Otto Maier al 2013

8. Article a La Vanguardia del 25-01-1895

La Vanguardia 25/01/1895

9. Equip de la “Sociedad de Football de Barcelona”

428

Esport per Nadal (4): Stadium Català

Article publicat a “El Món” el 27-12-2016

El dia de Nadal de 1921 s’inaugurava oficialment el que es va denominar Stadium Català, al Sot de la Foixarda, encara ho feu sense acabar. Dissenyat per l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas va començar-se a construir a finals del 1920 per ser seu dels Jocs Olímpics de 1924, als quals Barcelona havia sol·licitat ser candidata i que varen acabar disputant-se a Paris. “En el fondo de una extensa y muy antigua cantera (…) puede considerarse situado en la misma ciudad, ya que sólo dista un kilómetro de la Plaza España (…) Se completa el proyecto de nuestro estadio con el pabellón de la entrada principal, que con su vestíbulo y escalera de honor conduce a la gran tribuna cubierta, donde estarán emplazados la presidencia y palcos preferentes, y además el café-bar y las oficinas (…) con el arco de triunfo que dará acceso a las pistas, en la parte superior del cual se encuentra el asta donde se izará la bandera del país a que pertenezca el ganador de cada prueba olímpica (…) El caràcter monumental del Estadio vendrà definido por el de los citados pabellones, por las columnas en la parte superior de las graderías y las estatuas que con las grandes banderas estarán colocadas ordenadamente en el pie del corte de la cantera, resaltando el fondo oscuro de las plantas”.

S’ha de dir que, mesos abans, el 10 d’abril de 1921, es va realitzar una inauguració extraoficial -quan encara l’obra estava a mitges- amb un partit de futbol entre un equip d’arquitectes i un altre de periodistes i del què en queda constància gràfica. Aquell dia 25 de desembre al matí es disputà el partit entre el F.C. Barcelona i l’aleshores considerat el millor equip europeu, l’Sparta de Praga. Es calcula que més de 30.000 persones, l’aforament era per a 24.000 espectadors, es varen aplegar no tan sols al recinte sinó als turons que envolten la Foixarda. Per a l’ocasió també hi va assistir el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, l’alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, el Baró de Güell, membre del Comitè Olímpic Internacional i el governador civil, Martínez Anido. La imponent massa de gent que va aplegar-se a l’estadi va fer que el F.C. Barcelona es plantegés la necessitat de construir un estadi propi que fos capaç de poder acollir una quantitat semblant de gent i així, el 19 de febrer posterior, es posava la primera pedra al que seria el Camp de les Corts, construït en un temps rècord de tres mesos per per ser inaugurat el 20 de maig de 1922, amb un aforament inicial de 25.000 persones.

El F.C. Barcelona va alinear Zamora, Planas, Surroca, Torralba, Sancho, Samitier, Vinyals, Martínez, Gràcia, Alcántara i Sagi-Barba. El resultat final del partit va ser de 2 a 3 favorable a l’equip txec i l’arbitratge va córrer a carreg de Paco Brú, ex jugador del Barça. Els autors dels gols blaugrana varen ser Planas i Paulino Alcántara.

Daniel Carbó, àlies “Corredisses”, popular periodista d’aquell temps, escrivia: “El Barcelona (i qui si no!) va realitzar el miracle oferint a la Ciutat la grandesa d’un espectacle desconegut i gravant amb lletres d’or una data memorable del futbol patri, convertida històrica i moment inicial d’una època d’esplendor incomparable”.

L’endemà, el dia de Sant Esteve, els dos equips van tornar a jugar un nou partit en el mateix recinte, encara que aquest cop es va disputar a la tarda, sent el resultat de 2 a 0 a favor dels blaugrana i amb encara més públic que el del dia abans. El F.C. Barcelona va alinear Zamora, Planas, Berger, Torralba, Sancho, Samitier, Cella, Piera, Gràcia, Alcántara i Sagi-Barba i l’arbitre de l’encontre va ser el Sr. Cruella. Els golejadors van ser, altre vegada, Planas i Alcántara. L’Sparta de Praga perdia per primer cop després de 63 partits seguits guanyant.

“L’esplèndida victòria del Barcelona, tenint present la categoria del contrincant, va commocionar tota la Ciutat i des d’aquell moment, es van concebre les grans multituds futbolístiques. Una vegada més el Barcelona empeltava de vida el cos esportiu de Catalunya i el feia estremir d’infinita joia”. Així resumia Carbó el partit disputat. Mai Barcelona havia acollit, en unes festes esportives, un nombre similar de gent disposada a veure l’espectacle que vint-i-dos homes oferien corrent darrera una pilota.

Esport per Nadal (3): El segon i tercer partit de la història del Barça

Article publicat a “El Món” el 26-12-2016

 

El 1899 ja es jugava per Nadal. El F.C. Barcelona, acabat de néixer, jugava el seu segon i tercer partit de la història els dies 24 i 26 de desembre. El rival del primer partit, el també acabat de fundar -i gran rival durant anys- Football Club Català, nascut oficialment el dia 17 de desembre d’aquell any i presidit per Jaume Vila, el mateix que va negar a Gamper i Wild formar part del que seria el seu equip mesos abans per ser de religió evangèlica.

El partit es va jugar, tal com estava previst, el diumenge 24 a les tres de la tarda al ja exVelòdrom de la Bonanova convertit en el camp preferit per jugar a foot-ball. El resultat final va ser de 3 gols a 1 favorable al Foot-ball Club Barcelona. Els gols del Barcelona els van marcar Gamper, per partida doble, i Ernest Witty. Hi havia força gent per veure l’espectacle. El cert és que la diferència entre els dos equips va ser força gran, encara que s’ha d’aplaudir l’esforç que van fer els jugadors del Català, ja que jugar contra Gamper és feia molt difícil. Les combinacions entre els jugadors i les filigranes que va realitzar durant tot el partit van fer que es jugués quasi sempre dins el camp que defensava el Català. Els equips van sortir al camp amb aquests onze jugadors disposats pel partit que va arbitrar el senyor Leack ajudat pel senyor Fermín Lomba:

Foot-ball Club Català: Paniagua, Ortiz, Mir, J.M. Busquets, González, García, R. Busquets, Valdés, Artús, L. Valls i F. Valls.

Foot-Ball Club Barcelona: Henry W. Brown, John Parsons, Walter Wild, Juan Urruela, Bartomeu Terrades, Lluís d’Ossó, Francisco Cruzate, Ernest Witty, Hans Gamper, Arthur Witty i Josep Llobet.

Una de les coses més curioses va ser l’assistència de fotògrafs que volien immortalitzar l’acte i una colla de gent a cavall que s’aturava per presenciar el partit, atrets pels crits i aplaudiments del públic.

El segon partit, el jugat el dia de Sant Esteve, fou una repetició al disputat el dia 8 de Desembre contra el “Team Anglès”. Com a curiositat, es disputaria amb membres del Català per poder ser prou jugadors, ja que a banda de jugar-se el dia de Sant Esteve, els jugadors anglesos del Barcelona van voler alinear-se amb l’equip anglès tal com havien fet en el primer partit. Així doncs, tornaven a anar cap al Velòdrom de la Bonanova. De nou a les tres de la tarda. Si dos dies abans hi havia gent, aquell encontre va despertar una gran expectació, fins al punt que es digué que fou el millor partit mai vist a Barcelona.

El resultat va ser de 2 a 1 favorable als del Barcelona, amb els dos gols marcats per Gamper. El cert és que tant el Foot-ball Club Barcelona com el Català van escollir els millors jugadors disponibles per jugar l’enfrontament, de la mateixa manera que l’equip anglès va ser qui va dur el pes del partit, amb combinacions més elaborades i intentant jugar sempre a camp de l’adversari. Les curses de Gamper van ser impossibles d’aturar pels defensors anglesos. Es dóna la circumstància que la primera part, de trenta-cinc minuts, la va arbitrar el senyor Leack, i, la segona, el periodista de La Vanguardia, Albert Serra. Les alineacions que van presentar els dos equips van ser:

Foot-ball Club Barcelona – Football Club Català: Carlos Soley, Manuel Mir, Fermín Lomba, Miguel Valdés, Manuel Planells, Isidre Artús, Hans Gamper, Walter Wild, Juan Urruela, Lluís d’Ossó i Josép Llobet.

Team Anglès: A. Witty, E. Witty, H. Brown, F. Morrison, J. Parsons, Fitzmaurice, F. Ball, J. Ball, J.A. Ball, W. Parsons, J.F. Bastow.

Pel dia 31 de desembre es va acordar la celebració d’un nou partit, aprofitant els dies de festa, però degut a què la colònia suïssa de la ciutat -i en especial el Club Helvetia- celebrava festes, es va decidir ajornar-lo fins al dia 6 de gener.

Eren temps en què als diaris sorgien dubtes com aquest en referència al futbol: «También nos han escrito algunos suscritores y amigos condoliéndose –¿a nosotros con ésas?– de que denomináramos foot-ball al juego del balón. En todos los idiomas que atinamos a comprender, se ha denominado este deporte inglés como se llama en Inglaterra. ¿Existe algún nombre equivalente en castellano o en catalán? Estimaríamos mucho la respuesta, y si nos satisfacía, no titubearíamos en adoptarla.»

Com que no hi va haver respostes que agradessin van seguir anomenant-lo “Football”.

Esport per Nadal (2): La reobertura del Barça

Article publicat a “El Món” el 25-12-2016

 

El dia de Nadal de 1925 no és un dia qualsevol en la història del Barça. Es jugava un partit enfront l’equip austríac del “First Vienna” com feia anys es jugaven davant equips estrangers aprofitant les festes nadalenques. Però per saber de la importància d’aquell partit cal tirar enrere exactament sis mesos, fins al 14 de juny. El F.C. Barcelona s’enfronta al Club Esportiu Júpiter en un partit d’homenatge a l’Orfeó Català. Els dos equips havien estat campions d’Espanya de les seves respectives categories, el que avui dia podríem considerar primera i segona divisió. Temps de dictadura, habitual en la història del segle XX d’Espanya, de Primo de Rivera, el partit no va ser autoritzat per l’autoritat governativa. Finalment, i un cop una gran concentració d’afeccionats es van aplegar als voltants del Camp de les Corts, es va concedir l’autorització un cop el club va tornar-la a demanar sense fer constar que l’acte era en homenatge a l’Orfeó. Aprofitant l’estada al port de Barcelona de la British Royal Marine, Arthur Witty un dels pioners del F.C. Barcelona i quart president del Club, va demanar a aquesta la participació en l’acte interpretant l’himne espanyol i el “God Save the Queen” anglès. La resposta del públic, uns 14.000, va ser immediata. Xiulada sorollosa contra la Marxa Reial i aplaudiments generalitzats amb l’himne anglès. El F.C. Barcelona era, seguia sent, el símbol de la resistència catalana sobre el poder central.

La resposta per part de les autoritats no es va fer esperar. El 21 de Juny, el Jefe Superior de Policia de Barcelona es dirigia al Governador Civil amb l’expedient realitzat per Justo Conde y Martín Corral, Comandant de Seguretat, demanant “la clausura o disolución definitiva de dicha entidad por ser evidente el agravio inferido en su campo al Himno Nacional, como evidente es tambien la marcada tendencia política que esta entidad desarrolla…. propongo a V.E. la expulsión del territorio nacional del dicho Sr. Gamper…. la tan repetidad entidad ha dado pruebas constantes de su desafecto a España”.

El 19 de Juny, el diari ABC publicava aquesta nota: “y que el incidente no pueda sorprender a nadie que conozca el carácter de este Club, tan político, por lo menos, como deportivo. Como jamás, pongamos por caso, se ha visto ondear en el Club la bandera española, aun siendo aquél, según su Directiva, tan respetuoso con los símbolos de la Patria, ni se ha escrito un letrero en castellano, no tiene nada de extraño que a sus socios les parezca que sobra allí todo lo español. Pero no es al público adventicio a quien debe la Junta cargar la responsabilidad de lo ocurrido, pues lo que pudiera sorprenderle es qué, educados como lo están, hubieran sus socios procedido de distinta manera a como lo hicieron”. Sembla que mai passen els anys.

El 25 de Juny el Governador, Joaquin Milans del Bosch, antic Capità General de Catalunya, màxim repressor de la vaga de la Canadenca i personatge que va armar al Sometent (grups paramilitars d’ideologia ultracatòlica formats per aterrir a vaguistes): “He acordado, haciendo uso de las facultades que me están conferidas, clausurar por término de SEIS meses el funcionamiento de esta Sociedad, no pudiendo, durante dicho tiempo, dar espectáculo alguno en su campo ni concurrir a otros como tal Asociación, ni usar los emblemas ni distintivos de la Sociedad”. El que es clausurava no era tan sols el Camp de les Corts sinó tot el funcionament del club, encara que això se suavitza amb un recurs de la directiva i es permeten les Juntes Directives d’aquesta amb la presència d’una autoritat governativa per a què el club pugui fer front a les activitats quotidianes de pagaments a proveïdors i sous. Gamper renunciava a la presidència al mes de juliol i marxava cap a l’exili.

El dia de Nadal de 1925 es reobria el Camp de les Corts amb una nova Junta Directiva nomenada el dia 17 de Desembre i encapçalada per Arcadi Balaguer, aristòcrata i amic personal del rei Alfons XIII. El resultat final del partit va ser de 2 a 0 favorable als blaugranes que presentaren aquest equip: Plattkó, Planas, Walter, Torralba, Sancho, Carulla, Piera, Arnau, Samitier, Alcántara i Sagi-Barba. Els gols van ser de Samitier i Arnau.

Cal remarcar que durant els sis mesos de suspensió de l’activitat del vlub, les baixes registrades entre els socis van ser menors a les registrades en el mateix període d’altres anys. Com bé deia el Llibre Major de comptes econòmics, començat el juliol d’aquell mateix any, “si t’estimes la teva dignitat, no t’oblidis mai d’aquest bon company”.

Esport per Nadal (1): Una Copa de Fires de blanc

Article publicat a “El Món” el 24-12-2016

 

El dia de Nadal de 1955 el F.C. Barcelona jugava el seu primer partit de competició oficial europea, l’anomenada Copa de les Ciutats de Fires (altrament dita trofeu Noël Beard). La idea d’aquesta competició neix el 1950 (un suís, un anglès i un italià en foren responsables) i en ella hi participarien seleccions de ciutats que haguessin estat seu de fires industrials  i comercials de caràcter internacional. S’hauria d’esperar, però, fins al 18 d’abril de 1955 quan, a Rheinfelden (Suissa), els representants de dotze ciutats van acordar tirar-ho endavant. Podrien jugar tant seleccions de ciutats com clubs indistintament. Les seleccions de les ciutats varen ser les de Londres, Copenhaguen, Zagreb, Leipzig, Frankfurt, Colònia, Viena i Basilea i els clubs el Birmingham City, l’Inter de Milà, el Lausanne Sport i el F.C. Barcelona. El mateix dia es fundà el comitè organitzador presidit per l’anglès Stanley Rous (posteriorment president de la FIFA durant 13 anys). Dos mesos més tard, el 20 de juny es redactava el reglament aprovat definitivament al congrés de la FIFA celebrat a Londres.

El partit es va jugar a les 11:45 del matí del dia de Nadal, per a seguir amb la tradició dels partits nadalencs que s’acostumaven a jugar contra diferents equips normalment estrangers, i el rival era la “Ciutat de Copenhaguen”. Abans a les 9:45 s’havia jugat un partit entre els equips d’afeccionats del FC Barcelona i del Mirasol. Cal ressaltar que a la publicitat de l’època el partit s’anunciava entre la “Ciutat de Copenhague” i la “Ciutat de Barcelona”. L’equip, a qui entrenava l’exporter Ferenc Plattkó, sortí al camp amb Ramallets, Seguer, Biosca, Gracia, Bosch, Segarra, Tejada, Villaverde, Areta, Kubala i Manchón. El resultat final 6 a 2 favorable al Barcelona amb 2 gols d’Areta, dos de Tejada, i un de Villaverde i Kubala. El Camp de les Corts registrà una notable entrada amb més de 35.000 espectadors. L’equip fou rebut amb xiulets per una bona part de la graderia. La derrota al camp del Madrid, l’empat a Vigo i la més recent ensopegada contra l’Atlètic de Bilbao a l’estadi feia que una bona part de l’afeccionat estigués dolgut  amb els jugadors. A la vegada, un comunicat que havia tret la directiva del club, encapçalada pel falangista Francesc Miró-Sans, home d’absoluta confiança del règim franquista, parlant de la conducta poc edificant d’alguns dels professionals va acabar d’encendre els ànims de part dels assistents que van rebre l’equip amb un manifest descontent.

El partit té dues curiositats. En primer lloc va ser el primer i darrer partit jugat al Camp de les Corts en una competició oficial europea. Pel propi reglament, que establia que els partits devien jugar-se en dates en què coincidiren amb fires, el FCB ja no jugà cap més encontre com a amfitrió fins a les semifinals de la competició que es jugaria contra el Birmingham City el dia 13 de novembre del 1957, dos anys més tard, i ja es disputaria en el recentment estrenat Camp Nou que obria les portes el dia de la Mercè (24 de setembre) d’aquell any.

Per altra banda, el F.C. Barcelona vestia amb camisa blanca, pantaló negre i al pit l’escut de la ciutat. El color blanc no era gens estrany als blaugranes, utilitzat com a segona equipació des de la fundació del club i que seguiria sent-ho fins que el 7 de març de 1979 la va utilitzar per darrera vegada en un encontre jugat a Anglaterra contra l’Ipswich Town en partit de Recopa i amb Josep Lluís Núñez com a president. Des d’aleshores mai més s’ha tornat a vestir amb aquest color. Potser aniria sent hora que deixéssim els complexos de costat i recuperar el que, al llarg de la història del club, ha estat la segona equipació més duradora.

Aquella Copa de Fires l’acabaria guanyant el F.C. Barcelona a la final disputada a doble partit contra la selecció de Londres. A l’anada, disputada a Stamford Bridge el resultat va ser d’empat a 2 gols. La tornada es va jugar en un Camp Nou amb més de 70.000 espectadors, amb el FC Barcelona entrenat per Domènec Balmanya i jugant amb camisa blava amb l’escut de la ciutat i pantaló blanc. El resultat va ser de 6 a 0 amb un Luís Suárez incommensurable. Era la primera final europea que acollia el Camp Nou.