L’ORIGEN DEL FUTBOL A OLOT LLIGAT AL FC BARCELONA

Al Juliol de 1912 es fundava a Olot la societat “Olot Deportivo”. Però des del 1901 hi ha constància que a Olot existia una bona afició a la pràctica del football tal com assenyala el setmanari “Los Deportes” del 8 de desembre de 1901. “En Olot se nos dice se está formando un Club que cuenta con un gran número de adeptos”. Res més se’n sap si es va arribar a formar o no encara que l’any 1906, Udo Steinberg, jugador del FC Barcelona que havia estat qui havia marcat els dos primers gols de la història contra el Madrid FC, i president, en aquells moments de l’Associació de Clubs, amb la intenció d’unir als clubs de foot-ball existents al llarg de la costa mediterrània per la facilitat de comunicació, menciona entre altres a un possible Club d’Olot en un comunicat del qual es fa ressò “Los Deportes” del dia 10 de Novembre. “Mi proposición es unir los Clubs de Foot-ball que fácilmente se comunican por la línea ferroviaria de la costa del Mediterráneo y por este mismo. No se necesita precisamente un campeonato del Mediterráneo; pero si una autoridad para reglamentar los partidos entre los pueblos vecinos para facilitar matches entre los Clubs más distantes y para crear fiestas periódicas en los varios Centros de Sports, dándolas importancia bajo los auspicios de una entidad competente.” Els Clubs convidats eren: Club de Aguilas (Alacant), F.C. Barcelona, F.C. Catalá, Salud. S.C., X F.C., Vilafranca, Badalona, Castelló, Maó, Olot, Palma, Sabadell, Terrassa i València.

Olot era, als voltants de 1910, lloc d’estiueig habitual de les famílies acomodades de Barcelona. Industrials i professionals liberals passaven allà les vacances amb el que es va crear una colònia d’estiuejants força important. D’aquí el nom de “La petita suïssa catalana” amb què se la coneixia. Entre elles hi havia la família Peris de Vargas, un dels seus membres, en Joaquin, fill del també militar Joaquín Peris Soriano i de Clotilde de Vargas de Rojas era militar de professió i ja havia estat destinat a Olot des de 1902. Nascut a Cuba (12-12-1879), era el gran de set germans (un d’ells va morir de petit): Agustín, Enrique, Lisardo, Clotilde i Carmen. Els quatre germans homes van ser tots ells destacats esportistes i vinculats al FC Barcelona, fundat a les acaballes de 1899 a Barcelona. Tots quatre van ser-ne socis i van arribar a jugar algun partit amb el Club de la Ciutat Comtal. El més conegut és Enrique Peris (Barcelona 1855-1953) que va començar a jugar al FCB a la temporada 1906-07 i on va estar-s’hi fins a la 1916-17 jugant com a migcampista i extrem. Va disputar un total de 308 partits amb la samarreta blaugrana i va guanyar els Campionats de la Copa d’Espanya dels anys 1910, 1912, 1913 a més de cinc Campionats de Catalunya i quatre Copes dels Pirineus. Destacat atleta, va competir amb bons resultats en els 100 m llisos i el salt de llargada. Lisardo va jugar al FCB entre 1909 i 1913 com a porter, jugant un total de 25 partits. Destacava també en l’atletisme, com el seu germà, especialment en salt de perxa. L’Agustín, tot i jugar dos partits amb el FCB, va iniciar-se en el futbol amb el Català FC encara que ràpidament va traslladar els seus dots esportius cap el beisbol on va ser un dels introductors d’aquest esport a Espanya i va ser el primer president de la Federació Catalana des de 1929 a 1939.

El 1912, Joaquin Peris de Vargas era vicepresident del FCB en la presidència de Hans Gamper. La seva bona relació, era padrí del segon fill del fundador del FCB, van fer que Gamper formés part de la colònia d’estiuejants de Barcelona que passaven les vacances d’estiu a Olot juntament amb un altre suís, Udo Steinberg, I aleshores van fer el mateix que havien fet a Barcelona. Crear una societat esportiva. El 9 de maig de 1912, Mundo Deportivo publicava “En la villa de Olot se va a constituir una sociedad que se titulará “Olot Deportivo”, cuyos principales componentes pertenecen a la colonia veraniega, habiendo sido encargados de redactar los estatutos y reglamentos, la ponencia formada por los señores Batlló (hijo), Dr. Clará y capitán Peris. En el campo social se construirá una pista para patinar, dos para tennis, una para bicicletas, campo para foot-ball y un stand para tiro.
Al efecto de que el Ayuntamiento pueda ensanchar el Paseo de San Roque, donde estará situado el citado campo, el Sr. Batlló ha cedido el terreno necesario, cuyo generoso rasgo ha sido muy alabado.”
I el dia 6 de juny el mateix diari rematava la notícia “Olot Deportivo. Este es el título de la simpática sociedad que se ha fundado en la ciudad, cuna de artistas, y que tenemos la seguridad, dados los valiosísimos elementos que la integran, se dará a conocer muy pronto en el mundo del sport, como una de las más potentes.
Para organizar todo lo concerniente a los concursos de Tennis, Tiro y Football que se celebrarán durante las fiestas de la inauguración oficial, se ha nombrado una comisión mixta compuesta de seis personas, tres de ellas por la colonia veraniega: los Sres. Batlló, Clará y Peris, las otras son personas de mucho arraigo en la población, los Sres. Puig, Palucía y Serra. Dicha comisión nos consta será asesorada por persona de tantos prestigios como el Sr. Gamper, quien mañana viernes sale con dirección a dicha ciudad, donde pasará el verano.”

Aquell any 1912, el 18 d’Agost, a la publicació “Vitalitat” ens parla d’una reunió mantinguda la setmana anterior al “Círculo Olotense” per a parlar de la construcció d’un camp d’esports i de l’inici dels treballs. “Hem vist ab gust que la reunió tinguda la setmana passada en el «Circulo Olotense» relativa a la construcció d’un Camp d’Sports, de la que donàvem compte en nostre darrer número, hagi tingut com a consecuencia inmediata el comensament de les obres pera que per les properes festes del Tura puguin inaugurarse ja algunes seccions de les moltes que segons tenim entès se compondrà…Dilluns passat comensà a trevallarhi una brigada d’una trentena d’operaris”. El mateix dia que això sortia publicat es celebrava la Junta Directiva de la societat “Olot Deportivo” que va quedar nomenada de la següent forma segons consta a la mateixa publicació amb data de 31 agost. “President, Josep Joaquim Sacrest; Vispresident, Joaquim Peris de Vargas; Tesorer, Alfret Batlló Batlló; Contador-Depositari, Ramon de Roca y Bassols; Secretari, Joan Capdevila Corominas; Vis-secretari, Josep Clara Camps; Quefe material, Adolf Puig Revenga.
Ademés hi ha un vocal per cada un dels Sports següents: Patins, Josep Clara; Foot-Ball, Alfret Dorca; Tiro, Lluis Escario; Ciclisme, Jesús Sacrest; Tennis, Ramon de Roca, y Excursionisme, Carles Badia Malagrida”

El 12 de setembre de 1912 i durant quatre dies es celebraren les primeres festes de l'”Olot Deportivo” amb concursos de tenis en tres modalitats, tir al colomí, atletisme i foot-ball. Es considerà que l’esdeveniment va ser positiu per la vila ja que era una alternativa als correbous i a les escatulades (batalles campals de pedres).”Satisfechos pueden estar los fundadores de “Olot Deportivo” del éxito alcanzado por los primeros festejos por el mismo organizados y que en tan buen lugar colocan a los olotinos.” Entre els resultats de les diferents proves cal remarcar la victòria d’Enrique Peris com a guanyador de la classificació general d’atletisme, la victòria a la final de la parella Gamper-Steinberg al campionat de tenis dobles masculins, la victòria de la parella Steinberg-Montserrat Vayreda a la prova de dobles mixtes davant de la formada per Gamper-Flora Plana i la de Udo Steinberg a la final individual masculina per 6-4,6-3,6-3 davant del Marqués Dos Aguas. El partit de football ens el descriuen així a “El Deber”, setmanari catòlic, el dia 21-9-1912:
“Al diumenge a la tarde se féu l’ínauguració del camp de foot-ball, ab un espléndit temps d’ estiu, jugantse un partit entre dos equips de Barcelona, un dels quals lluhía el uniforme del Club Oloti, ja que’1 jovent d’ aquí tot just comensa a apendre a jugar. Les llotjes y tot el voltant del camp estaven plenes d’ una concorrencia que no baixaría de 2.5oo persones, entre les quals s’ hi veya una lluidíssima representació de les principals families olotines y de la colonia estiuenca, aixís com també un nombrós grupo de Camprodón, arribat expressament ab automóvils.
Lluitaven pel Barcelona els senyors L. Peris, Armet-Sans, Leurmel, Bori, Ponsá, Fons, Rodríguez, Steel, Allack, E. Peris, y ab 1’escut de l’Olot al pit els senyors Reñé, Tudó, Urigar, Greenwell, Massana, Rositsky, Espelta, Alcántara, Berdié, Reñé, Vela.
Ab aquesta distribució de forces el partit fou molt igualat y fins en alguns moments dominaren els blanchs, donant lloch a bellissimes jugades per una y altra banda. La linia de mitjos «olotina» es realment formidable, com poques vegades s’ ha vist al Barcelona, y ab aquesta base el primer equip del Club Campió está en condicions de sostenir ben dignament el seu lloch entre els demés Clubs.
Els espectadors seguiren detingudament les incidencies del joch, aplaudint sovint les belles jugades y dirigint unánims alabances al Club que ha sabut organisar tan bella festa. Els equips quedaren empatats a tres tantos, entregant la Copa oferta per D. Tomás Recolóns en dipósit al Barcelona, fins que’s disputi en un segon partit definitiu.
El Sr. Vendrell oferí un rellotge al millór jugador, otorgantse per un Jurat an en Massana.
Per deferencia a les senyoretes d’ Olot, els jugadors barcelonins tingueren la galantería d’ oferir la sortida (kick off) a la senyoreta Sacrest.
Al vespre, «Olot Deportivo» oferí un sopar als forasters, sellantse l’amistat entre’Is sportmens de aquí y els del Barcelona. Els tres rams que adornaren la taula s’enviaren a la filia del alcalde y Sres. del president del O. D. Sr. J. J. Sacrest y den Gamper.”

A primers d’octubre d’aquell any 1912, el “Olot Deportivo” ja comptava amb dos equips per a poder disputar partits i a punt de formar-ne un tercer.
“Pera el joc de Foot-Ball s’han constituït dos teams BLANCS y BLAUS en la forma següent:
Blancs.—Porter D. Joan Capdevila. Defensas D. Jesús Sacrest y D. Ramón Roca. Mitjos, D. Lluis Girona, D. Joan Plana y D. Martirià Rigola. Devanters: D. Pere Visa, D. Josep Hostench, D. Narcis Homs, D. Adolf Puig y D. Pere Casas.
Blaus.~Porter D. Josep M.ª Barnadas. Defensas: D. Josep Rubió y D. Joan Seguí. Mitjos: D. Lluis Cantarell, D. Ignasi Coromina y D. Minerví Blas. Devanters: D. Ignasi Nicolan, D. Joan Dorca, D. Claudi Dorca, D. Emili Plantalech y D. Benet Ras.
Ademés s’està constituint un altre team de VERMELLS quins noms dels jugadors no publiquem perquè encara no estan ben determinats els càrrecs.”

El 17 de novembre de 1912 es jugava ja el primer partit contra un altre Club, el “Strong Football Club” de Girona, el més important en aquells moments a la ciutat del Ter, que es disputà al camp de l'”Olot Deportivo”. El resultat final va ser d’empat a 3 gols. Es va acordar una tornada pel dia 8 de Desembre a Girona. L'”Olot Deportivo” jugava el seu primer partit fora dels camps d’Olot. El trasllat costava dos rals per persona. El resultat final va ser de 2 a 1 favorable al Strong en un partit on els comentaris remarquen la duresa exhibida “que’ns recordà aquells altres Barcelona-Espanol, acabats ab honors de batalla campal.” Cal ressenyar que l’àrbitre del partit es va retirar a la mitja part perquè no es trobava en condicions. El seu relleu no va ser grat pel conjunt olotí havent de cercar un nou àrbitre per reprendre el partit.

S’havia format una important societat esportiva a Olot i amb ella el primer equip de la ciutat. En poc més de mig any havien celebrat ja els seus dos primers partits contra altres equips de diferent població. Com deia “El Follet” el 21 de setembre de 1912: Nada, senyors; Olot està de cara al progrés y si no s’atura, que ab l’ arrencada qu’ ha agafat no es pas probable, arrivarém molt enlaire. Olot, d’ aquí a deu anys, ningú’l coneixerà.

Col.lecció medalles otorgades 1912

Arxiu Peris de Vargas

El casquet dels campions

La tradició d’honorar els guanyadors amb una gorra brodada a mà era dels millors regals que es podien fer a un futbolista a principis del segle XX

Article publicat al Diari Ara el 15/07/17
  • Qui hagi vist fotografies antigues de Hans Gamper potser es deu haver adonat que, de vegades, surt amb un casquet al cap. També qui hagi visitat museus de futbol a Anglaterra, Escòcia o Irlanda en deu haver vist. Parlem d’un tipus de casquet determinat, no com les gorres que duien molts jugadors per protegir-se el cap de les costures de les pilotes i que clubs com el Madrid van introduir en la vestimenta esportiva. Són casquets o gorres que tan sols apareixen en fotografies de l’equip o de determinats jugadors. El cas és que el 2 de novembre de 1898, quan Gamper abandonava Zuric per establir-se a Barcelona, ja en tenia dos.

    Tal com recull el setmanari Schweizer Sportblatt del dia abans del seu comiat, Gamper havia jugat un total de 55 partits en quatre equips diferents del seu país natal: l’Excelsior de Zuric, on va començar i del qual va ser capità i encarregat de material (35 partits jugats), el FC Basel (2), el FC Wintherthur (1) i el FC Züric (17). D’aquest últim equip, format per exmembres de l’Excelsior, del FC Viktoria i del FC Turicum, Gamper en va ser un dels membres fundadors, i va ser designat capità però mai president, tal com s’ha dit alguna vegada. L’agost del 1898 va ser nomenat membre honorari del club, i aleshores Gamper ja tenia dos casquets: un de l’Excelsior, que li van donar el 1895, i l’altre del Zuric.

    Al setmanari Los Deportes del 22 de novembre de 1903, amb motiu de l’anunci de la retirada de Gamper com a jugador, s’hi pot llegir: “ Éstos y otros éxitos le dieron fama, siendo luego nombrado capitán del F.C. Excelsior de Zurich, el cual bajo la dirección de nuestro amigo llegó a envidiables alturas ganando casi todos los partidos en que tomaba parte; valiéndole tales victorias que el Comité del club le honrara ofreciéndole un casquete de campeón”.

    Una tradició del segle XIX

    Però, d’on ve la tradició dels casquets? El 30 de novembre de 1872 es jugava el que seria el primer partit de la història entre seleccions: Escòcia-Anglaterra. A partir d’aquell dia es convertiria en tradició a les illes Britàniques regalar a cada jugador que disputés un partit internacional un casquet, normalment fet de vellut i molts cops adornats amb una borla. Una tradició que, per cert, avui en dia encara es manté. La idea dels casquets va passar a Suïssa, però com que no es disputaven partits internacionals van introduir-los com a distintiu honorífic.

    Paul Haas, tercer president del Barça (1902-1903), i suís com Hans Gamper, introdueix per primer cop el costum dels casquets al club, al mateix temps que els carnets d’honor. La directiva distribueix quatre casquets d’honor. Els reben Hans Gamper, George Meyer, Emil Rudolf Gass i Arthur Witty, tres suïssos i un anglès. Aquest casquet que el club regala a Gamper seria l’últim que va rebre com a futbolista. Un casquet de vellut negre que durant molts anys va tenir penjat al seu despatx privat i que va tornar a posar-se el 25 de febrer de 1923 quan el club li va retre homenatge. Era el casquet reservat per als grans esdeveniments. “Diez años se habrá estado colgado y ayer, día de máxima solemnidad, volvió a modelarse sobre la recia cabeza de su propietario, mientras éste lanzaba el ‘tickoff’ de apertura. Durante otros diez años volverá el casquete de campeón a adornar la pared del despacho de Gamper. ¿Qué cambios hallará cuando pasado este tiempo salga nuevamente al aire, cubriendo, apenas, la cabeza de Gamper?” [ La Jornada Deportiva, 26-2-1923]. Malauradament, la pregunta del periodista no va poder tenir resposta, ja que Gamper va morir el 1929.

    Però el cert és que durant anys el Barça va repartir casquets de campió entre els seus jugadors. Els que han aparegut a la col·lecció de Peris de Vargas es remunten als anys 1910, 1912 i 1913. El primer va ser entregat als jugadors en un banquet celebrat al Restaurant La Terrasse, on van assistir entre 130 i 140 comensals. Després dels discursos del president del club, Otto Gmelin, i de Narciso Masferrer, va arribar el torn de Gamper, que quan va acabar va fer entrega dels casquets als jugadors. “[…] Feu present a tots onze, d’artístiques i riques gorres de campió, de vellut blau, galonejades d’or, ab les inicials del Club y la data y titol del Campionat… A seguit, el capità del equip senyor Wallace, digué lo fondament que agraia l’obsequi en nom de tots els companys, y quant agraía lo que era la major gloria que podia tenir un futbolista, que era un casquet d’honor” [ La Veu de Catalunya, 16-7-1910].

    Gamper va entregar els casquets l’1 de novembre del 1913 aprofitant el partit que contra el Madrid CF, que va acabar 7 a 0 a favor dels blaugranes. Durant el descans es van entregar les medalles als guanyadors del Campionat d’Espanya organitzat per la Federación Española de Clubs de Futbol i a la vegada Gamper va regalar els casquets de campió a cadascú. Renyé, A. Massana, Irizar, Bori, Castejón, Alcántara, Peris, Berrondo, Apolinario, Tarré, Castells, Forns, Oller i Berdié van ser-ne els afortunats receptors.

    Josep Samitier, un dels membres del que hauria de ser l’Olimp blaugrana -havia jugat 454 partits i havia marcat 326 gols-, anys després de la seva retirada recordava com el 1920, just un any després del seu debut, i després d’haver guanyat la Copa d’Espanya va rebre de mans de Gamper, en un banquet celebrat al Restaurant del Parque i davant de més de 500 comensals, el tradicional casquet de campions. “Aquell va ser el millor regal que vaig tenir al llarg de la meva carrera futbolística”, va dir.

    Dos presidents de l’Espanyol van ser socis del Barça

    Els germans Victoriano i Santiago de la Riva eren socis barcelonistes la temporada 1912-13 i després van presidir el club blanc-i-blau en un total de 5 etapes diferents

    Article publicat al Diari Ara el 11/07/17

    Imatge de l’homenatge a Hans Gamper, el 1913, al camp del carrer Indústria. A la dreta, un partit disputat a l’antic estadi del Barça. A baix, el col·leccionador dels documents, Joaquín Peris de Vargas, vestit de militar. / ARXIU PERIS DE VARGAS

    Una ullada al primer llistat de socis de què es té notícia, pertanyent a la col·lecció dels hereus de la família Peris de Vargas, permet tenir constància de qui eren. Aquest cens, corresponent a la temporada 1912-13, consta de 33 pàgines de les quals quinze tenen un format d’impremta on es veu l’escut i el nom de FC Barcelona i el títol “Lista de Socios”. La resta està feta sobre paper quadriculat i tots els fulls estan segellats. El nombre de socis censats és de 1.196 i entre ells hi figuren 44 dones. Hi ha set dels membres fundadors: Hans Gamper, Otto Maier, Enric Ducay, Josep Llobet, John Parsons, Bartomeu Terrades i Carles Pujol. Al costat, els noms de personatges que ens porten als primers anys d’existència del club, com els dels germans Witty, Udo Steinberg, Otto Gmelin, Max Gaissert, Paul Haas, Arthur Leask i Comamala, o els dels jugadors en aquells moments en actiu com Amechazurra, Allack, Reñé, Massana, Greenwell o un joveníssim Paulino Alcántara.

    Però, i la resta? En quatre temporades els socis havien passat de 38 a 1.196. Qui hi havia? Qualsevol que estigui familiaritzat en els cognoms de les grans famílies catalanes n’hi trobaria molts. D’aristòcrates amb títols nobiliaris a polítics i empresaris que han sabut mantenir estatus, negocis i patrimonis tot i travessar un segle XX sacsejat per dues dictadures, una república i una guerra civil. Cognoms que apareixen indistintament al Barça, al Cercle del Liceu o a Foment del Treball i a la majoria de les cròniques socials que ocupen els diaris fins a mitjans del segle XX.

    Aristòcrates com Joaquim de Sentmenat, marquès de Sentmenat, col·laborador amb la dictadura de Primo de Rivera i que el 1932 participa en la Sanjurjada. Deportat al Sàhara, va ser amnistiat pel govern de Lerroux i a la Guerra va passar al bàndol dels sublevats com a capità de l’exèrcit per entrar el 28 de gener del 1939 al poble de Sentmenat. O Francesc de Moxó i Sentmenat, fill de la marquesa de Sant Mori i cosí de l’anterior. Va presidir el Barça entre el 1914 i el 1915 i diferents entitats esportives. El 1919 va ser escollit diputat a les Corts per la Unión Monárquica Nacional. Més curiós és el cas dels dos germans Armet de Castellví, Francesc i Jordi. Fills de la comtessa de Carlet, van formar una de les nissagues de futbolistes més destacades dels anys 10: per amagar el nom i la seva ascendència van ser coneguts com a Pakan i Koki. El tercer germà, en Joan (Kinké), no figura en la relació de socis. Tots tres van jugar a l’Universitari SC i a l’Espanyol. El gran, Pakan, va jugar dues finals del Campionat d’Espanya. Una amb el Barça i l’altra amb l’Espanyol.

    Del Barça… i de l’Espanyol

    Més sorprenent és el cas dels De la Riva. En el llistat es pot veure com en Victoriano i en Santiago eren socis aquella temporada, igual que el seu cunyat, Guillermo Oliveras. Tots dos germans van arribar a presidir l’Espanyol en un total de cinc etapes diferents, sent en Victoriano qui va comprar els terrenys de Can Ràbia per 170.000 pessetes l’any 1922. El seu cosí, Enrique de la Riva, també figura entre els socis. La família disposava de negocis en el tèxtil i van fundar la banca Simeón, banca Riva y García, a la vegada que eren accionistes dels primers ferrocarrils i d’empreses de producció d’energia hidroelèctrica.

    En el món empresarial hi ha la família Monegal, amb Esteve Monegal Prat -futur fundador de l’empresa Mirurgya, que es convertiria en una multinacional de la perfumeria- i les seves quatre germanes. El seu oncle, cotoner, havia estat alcalde de Barcelona el 1902, president de la Cambra de Comerç i senador vitalici. També hi figuren els germans Portabella Conte-Lacoste, Joan i Lluís, aquest últim advocat i testaferro d’Isaac Carasso -fundador de Danone- i que acabaria sent accionista de referència a l’empresa. Uns altres empresaris són els Vendrell, en Jaume i el seu fill Carles, fundadors d’Unión Suiza i fabricants dels rellotges Duwart. Els Arnó-Maristany, família dedicada als negocis dels vins i licors, és representada per quatre membres, entre ells les tres filles: Rosa, Josefina i Marcelina. Aquesta última es casaria amb Ferran Valls i Taberner, jurista, historiador i polític, que donaria inici a una nissaga que encapçalaria el Banco Popular amb els seus fills, Luis i Javier. La germana, Rosa Valls Taverner, seria el 1989 directiva sota la presidència de José Luis Núñez. I emparentats amb ells, i també lligada al Banco Popular, hi trobem Antonieta Millet Maristany, germana del Fèlix, que arribaria a ostentar el càrrec de president del banc durant deu anys. L’Antonieta és tia de Fèlix Millet Tusell, acusat de corrupció pel cas Palau. Una altra nissaga important és la dels Rius, Fabra i Torres, impulsors de la Mutua General de Seguros, representada al club per Jaume Rius Fabra i la seva germana Trinitat, amb el seu marit Jaume Nadal, i Maria Teresa Torres Rius, filla de Sebastià Torres, un dels que van encapçalar el tancament de caixes de 1899. Els Rius Fabra mercadejaven amb productes colonials. També era soci Lluís Guarro, fabricant de paper. Com a membre destacat de Foment del Treball hi figura Joan Mas-Bagà, empresari metal·lúrgic, juntament amb el seu germà Ramon. Un fill seu seria un dels fundadors d’Esade. La majoria dels personatges citats pertanyien i simpatitzaven amb la Lliga Regionalista. Altres importants empresaris són Miquel Vilaregut Matons, Josep Maria Ubach Puigventós, Francesc Trinxet i Claudi Arañó.

    Els cognoms polítics

    Però és en les vinculacions polítiques on es troben els noms més coneguts, com Pi i Sunyer, que apareix quatre cops. En Carles, que el 1931 serà escollit diputat a les Corts i ministre de Treball. El 1932 és diputat al Parlament per Esquerra Republicana, del qual serà president. També conseller de Finances de la Generalitat en el govern de Macià i conseller de Cultura. Entremig, va ser alcalde Barcelona. En acabar la Guerra va exiliar-se. El seu germà, Santiago, va ser membre fundador d’Izquierda Republicana i simpatitzant de Manuel Azaña. Des de Madrid va agilitzar el traspàs dels serveis d’ensenyament a la Generalitat. Exiliat el 39, va tornar a Catalunya el 1962. D’altra banda, el seu cosí, Josep Maria Pi i Sunyer, nascut a l’Argentina, va ser un dels fundadors d’Acció Catalana, escissió de la Lliga. Va ser secretari de l’Ajuntament de Barcelona durant la Segona República. El 1937 va marxar, com molts membres de la Lliga, a París per tornar a Barcelona el 1940, on va ser depurat.

    Un dels noms que criden l’atenció és Joan Ventosa i Calvell. Fundador de la Lliga Regionalista, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat a les Corts i que va arribar a ser ministre. Col·laborador íntim de Francesc Cambó, va tenir càrrecs empresarials importants com el de vicepresident del Banc Vitalici. Quan es va proclamar la República va marxar a França per tornar nou mesos després i ser elegit diputat al Parlament. Va ser el portaveu de la minoria regionalista a Madrid i durant la guerra va col·laborar amb Cambó en l’organització de l’ajut econòmic a Franco. Va instal·lar-se a Burgos i va ser nomenat procurador en les primeres corts franquistes. Ell, amb Mas-Bagà i altres, va signar una carta que van enviar 128 catalans il·lustres a Franco. Força cognoms coincideixen amb els del llistat de socis de 1912-13, que conté frases com: “Como catalanes, saludamos a nuestros hermanos que, a millares, venciendo los obstáculos que opone la situación de Cataluña, luchan en las filas del ejército libertador y exhortando a todos los catalanes a que, tan pronto como materialmente les sea posible, se unan a ellos, ofrendando sus vidas para el triunfo de la causa de la civilización en lucha contra la barbarie anarquista y comunista”. És remarcable la presència en el llistat de Maria Teresa Rodó Romeu, mare del que va ser ministre del franquisme Laureà López Rodó.

    Al llistat també hi apareix el que seria president del Barça el 1942, Josep Vidal-Ribas Güell, que tan sols presidirà una reunió de junta. Era membre de la primera directiva del franquisme que presidia Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa de Asta. I Juli Marial, que va ser president el 1906 i el 1907, que seguia com a soci. El seu pare va ser diputat a les Corts per Solidaritat Catalana el 1907 i regidor a l’Ajuntament de Barcelona. El seu germà, Melcior, va ser candidat per Esquerra el 1933 i, després, vicepresident d’Izquierda Liberal. També hi figura el futur president, Gapar Rosés Arús, vinculat a la Lliga, que seria tercer tinent d’alcalde de Barcelona i diputat a les Corts el 1918. Va ser president en tres etapes diferents del Barça. L’acta pertanyent a la primera junta directiva del seu mandat inicial és la primera en la història del club redactada en català.

    Un arxiu a punt de desaparèixer

    L’ARA comença una sèrie de cinc reportatges sobre la documentació històrica dels Peris de Vargas, que fins ara no ha interessat al Futbol Club Barcelona

    Article publicat al Diari Ara el 10/07/17

    El 20 d’abril del 2015 moria a Barcelona l’últim descendent dels Peris de Vargas, filla de Lisardo Peris de Vargas, l’únic de sis germans (Joaquín, Agustín, Enrique, Lisardo, Clotilde i Carmen) que va tenir descendència. A la casa familiar, en una de les rondes que separen la ciutat vella de l’Eixample de Barcelona, hi quedava tancada, entre mobles, llibres, quadres i altres records, una part important de la història del FC Barcelona, concretament la que va des dels inicis a ben entrada la segona dècada del segle XX. Un arxiu de gran valor històric -i també econòmic- que fins ara el club no ha volgut i que podria arribar a dispersar-se entre compradors particulars si finalment les peces surten a subhasta.

    La història d’aquest arxiu comença amb els germans Peris de Vargas, fills de Joaquín Peris Serrano, de Castelló de la Plana, i de Clotilde Vargas de Rojas. Ells van néixer a Cuba, on el seu pare, militar de professió, estava destinat des d’abans del 1880. Un cop perduda la colònia, la família va instal·lar-se a Barcelona i va entrar en el grup dels estiuejants que anaven a Olot, la petita Suïssa catalana, tal com era aleshores coneguda per molts, i on el fill gran, Joaquín, també militar de professió, estava destinat. Els quatre germans van estar relacionats amb el món de l’esport i amb el FC Barcelona. El Joaquín (1879-1959) va ser jugador de l’Internacional SC i del FC Català abans de ser vicepresident del FC Barcelona des del 1910 al 1914 i president del setembre del 1914 al juny del 1915, quan va ser nomenat president honorari. Després va presidir la Federació Catalana de Futbol entre el 1915 i el 1916, i l’Avenç Sport, que després de fusionar-se amb altres clubs de Sant Andreu va formar l’actual Unió Esportiva Sant Andreu. Va ser també vicesecretari de l’associació Lawn Tennis (precedent de la Federació catalana de Tenis).

    L’Enrique (1885-1953), tot i jugar a l’Internacional SC el 1903, entra a formar part del FCB la temporada 1906-07, on s’estarà fins a la 1916-17 jugant com a migcampista i després com a extrem esquerre. Va ser el primer jugador que va arribar als 200 partits jugats amb el club. En total va jugar 308 partits i va marcar 34 gols. Va guanyar tres campionats de Copa d’Espanya (1910, 1911, 1913), cinc Campionats de Catalunya i quatre Copes dels Pirineus. A la vegada va ser un destacat atleta en la prova de 100 m i en salt de llargada, modalitats que molts cops es practicaven abans dels partits de futbol. També va ser àrbitre i tresorer del Col·legi Català d’Àrbitres entre el 1924 i el 1931, i posteriorment membre del Col·legi Nacional d’Àrbitres.

  • El Lisardo (1891-1951) va jugar un total de 25 partits com a porter al FC Barcelona entre els anys 1909 i 1913. La temporada 1913-14 va jugar amb el FC Català. Com el seu germà, també va destacar en atletisme (tot i que ell ho va fer en el salt de perxa) i després va ser àrbitre de primera categoria. L’Agustín (1880-1949) va ser el que va tenir menys relació amb el FCB, on tan sols va jugar dos partits amistosos. Va destacar en el beisbol, esport del qual es pot considerar l’introductor a Catalunya. El primer partit es va jugar el 28 de gener del 1901 en els terrenys de davant la Sagrada Família, el Camp d’en Grassot. Va ser el fundador i primer president de la federació catalana d’aquest esport.

    Amb aquest currículum no és difícil d’imaginar el que les parets de la casa familiar han guardat durant aproximadament cent anys. Trofeus, més d’un centenar de medalles -entre les quals hi ha la del campionat de Copa d’Espanya de 1910-, casquets de campions, el primer llistat de soci de què es té coneixement i datat a la temporada 1912-13, el primer himne del club amb la partitura i la lletra (amb la coberta que l’ARA va treure a la llum), fotografies dedicades, revistes esportives de l’època enquadernades, retalls de diari degudament classificats i enganxats en llibres que recorren la història del club des dels seus orígens, negatius fotogràfics de vidre i una gran quantitat de fotografies en paper, correspondència amb capçalera del club, notes autografiades i fins i tot els motlles que es van fer servir per a la impressió dels dibuixos d’un camp de futbol al Llibre d’or del futbol català. El més modern és la gorra de plat que en Manuel Torres, conegut com l’avi Torres, el conserge del Barça, va regalar al Joaquín el dia que es va jubilar, l’any 1953. Manuel Torres havia deixat la seva feina de forner per entrar al club l’any 1911 i tenir cura dels camps del carrer Indústria, conegut com l’Escopidora, i de les Corts.

    Oferiment al FC Barcelona

    Aquesta col·lecció va ser oferta al FC Barcelona farà ja més de dues dècades per les dues últimes descendents. En aquell moment van ser gairebé menyspreades i ignorades, i el tresor, qualificat de valor incalculable pel mateix club, va seguir tancat entre les parets del pis dels Peris de Vargas. Ara farà dos anys, arran la noticia de l’existència de l’arxiu publicada per el diari Sport, el club es va posar en contacte amb els hereus del que es pot anomenar “arxiu Vargas”. La situació es va repetir. Tothom que hagi vist els preus que es paguen en subhastes per peces com aquestes, la majoria es realitzen a Londres per una sucursal de Sotheby’s, entendrà que no és presentable oferir a canvi unes quantes fotografies al costat de Messi o uns minuts a Barça TV.

    Ara, i després de la publicació del primer himne en aquest diari, el club ha tornat a posar-se en contacte amb els hereus i els ha fet fins i tot un tour pel museu per ensenyar on podrien estar col·locades algunes de les peces. Per desgràcia dels barcelonistes cal dir que és força dubtós que aquestes peces s’arribin a veure al museu o al centre de documentació del club. Quan es negocia amb ganes d’arribar a un acord no es pot oferir un cinc per cent del que el venedor creu que pot arribar a valer. El Museu del Barça, amb el seu Barça Experience, recapta aproximadament uns 50 milions d’euros a l’any.

  • Invertir en la història

    Segurament és encertat que hi hagi inversió en pantalles multifuncionals, alta tecnologia i ginys diversos. Però convindria no descuidar ni oblidar que el club va néixer en una època en què tot això no existia i que la història es forma a còpia de petits bocins. Segur que el centre de documentació no tindrà pressupost per fer una compra així però els pressupostos del Barça o de la Fundació sí que podrien permetre que hi hagués una negociació seriosa i real entre les dues parts.

    No és admissible que avui, amb 118 anys d’història, siguin alguns socis i periodistes els que treballin per reconstruir pàgines oblidades de la història del FC Barcelona i que en la majoria de casos siguin obviats des del mateix club, si no és que els posen bastons a les rodes. Cap nota d’agraïment per una troballa o un estudi acurat i fidedigne. Comença a ser hora, si és que no és massa tard, que sigui el club qui escrigui la seva història d’acord amb les proves que es tenen per desfer llegendes i històries mal explicades. Explicar que el Barça no neix amb Messi ni amb el Dream Team ni tan sols amb Kubala. Arribar fins a Samitier podria semblar, fins i tot, un prodigi. Tenir la perspectiva que el Barcelona -sense confondre la institució amb la ciutat, com va fer cert president-és alguna cosa més que l’últim resultat i la radical immediatesa dels fets.

    Conèixer la història faria pensar com encara és possible que es pugui gaudir -almenys de moment- del club coneixent la quantitat de destralers, sapastres i arribistes que han vetllat per la seva salut al llarg d’aquests 118 anys de vida. La llista seria llarga i extensa. Fa la sensació que el FC Barcelona ha crescut tant que ha arribat a oblidar la seva pròpia història.

    Quan els militars van escriure el primer himne del Barça

    L’ARA recupera en un arxiu privat la lletra del primer himne de la història del club, oblidat des de l’any 1910

    JOSEP BOBÉ BarcelonaPublicat al diari Ara el 07/05/2017

    Pels volts del 1910, el FC Barcelona tenia una àmplia representació militar entre els seus socis. Eren militars descendents dels que havien estat en diferents països de Centreamèrica. Famílies senceres que figuren en els primers llistats de socis dels quals es tenen documentació. Una d’aquestes és la Peris de Vargas, els hereus de la qual tenen una important col·lecció d’objectes, documents i fotografies relacionades amb el club, entre els quals hi ha el primer himne, amb música de marxa militar, del club. Aquesta col·lecció hauria pogut estar en mans del Barça en dues ocasions anteriors -una fa dècades i l’altra fa un parell d’anys-, però el club va deixar escapar l’oportunitat.

    Joaquin Peris Soriano, natural de Castelló de la Plana i casat amb l’asturiana Clotilde de Vargas de Rojas, era un militar de professió que va participar en la Guerra de Cuba. Allà van néixer alguns dels seus set fills. Els quatre homes van tenir relació amb el foot-ball d’aquells anys i amb el Barça, club del qual eren tots socis i on tots quatre van jugar. El més gran, Joaquin Peris de Vargas, nascut a Cuba el 12 de desembre del 1879, va arribar a la presidència del club el setembre del 1914 per, un any després, el 29 de juny del 1915, ser forçat a dimitir pel capità general de Catalunya, atesa que la situació al club s’havia fet insostenible, amb una revolta dels jugadors contra la seva persona a causa dels tics dictatorials amb què va imposar el seu criteri. D’ell és la frase “El Barcelona soc jo”. Va aconseguir, això sí, que en el moment de la destitució el nomenessin president honorari del club. Cal remarcar que en aquells moments la Lliga Regionalista, partit conservador catalanista, ja tenia alguns dels seus simpatitzants integrats al Barça i van fer la vida impossible al militar centralista. Daniel Carbó, periodista de l’època, ho explica: “La batalla entre els Peristes i els anti-Peristes es desfermà furiosa i per primera vegada en la història del Club es registrà la vergonya de veure com defensant la política del senyor Peris, s’alçaven individus que no figuraven ni havien figurat mai en les llistes de socis del club i el concurs dels quals feu possible que sortís triomfant… Senzillament: se’ls proveïa d’un carnet de soci, estès amb data endarrerida, per tal que el dia assenyalat poguessin exercir, amb aparent legalitat, la funció d’emperador d’un sistema que la majoria sana de socis rebutjava, convertint-se en assalariats electorals”. Entre el 1910 i el 1914, Peris Soriano va ser vicepresident durant el mandat de tres presidents: Gamper, de qui va ser el padrí del seu segon fill, Joan Ricard Gamper, Francesc de Moxó i Àlvar Presta. El 1917 va tornar a presentar-se a la presidència i es va enfrontar al mateix Gamper. El resultat va ser aclaparador, ja que ell només va obtenir dotze vots. En la carrera militar va arribar a ser tinent coronel d’infanteria i destacat al Batallón de Cazadores de África núm. 6 de Tetuan el 1935. Durant la Guerra Civil va formar part del bàndol dels sublevats.

    Una altra de les famílies era la dels Avilés. Juan Avilés Arnau, nascut a València el 1864 i casat amb Joana Cucurella i Tort, arribaria a ser alcalde de la seva ciutat el setembre del 1923, just després de proclamar-se la dictadura de Primo de Rivera. Ho ser fins al desembre del 1924, quan va ser nomenat cap del Servei Militar de Ferrocarrils. Era enginyer i va arribar a ser general de brigada del cos d’enginyers en la carrera militar. Com a curiositat cal esmentar que va fer un viatge al Pallars, la Vall d’Aran i Andorra en companyia de Francesc Macià, també militar de rang i igualment enginyer de professió, que va ser publicat en un llibre. El viatge era amb motiu de l’estudi del terreny per construir fortificacions a la frontera per garantir la seguretat de la línia internacional de la Noguera Pallaresa. Cal ressaltar que entre el 1912 i el 1913, les seves tres filles (Pilar, Mercedes i Maria) van ser sòcies del club, mentre que només un dels seus quatre fills homes ho va ser, el també militar Juan. Va morir a Barcelona el 1934.

    No és d’estranyar, doncs, que el 17 de juliol del 1910, durant una festa que es va fer en el vell camp del carrer Indústria, “l’Escopidora”, per celebrar el triplet aconseguit aquella temporada (Copa de Catalunya, Campió d’Espanya i Copa dels Pirineus), una banda militar del Regimiento de Alcántara interpretés un himne-marxa dedicat al club. La música era obra del compositor i director de la banda, José Antonio Lodeiro Piñeiroa, i la lletra va anar a càrrec de Santiago Albert López. Durant la festa es va disputar un partit entre el primer i segon equip del Barça, i els jugadors van sortir al camp amb els casquets regalats per Gamper, tradició que el fundador del club va importar de la seva Suïssa natal.

    José Lodeiro Piñeiroa era nascut a Mondoñedo (Lugo) el 1868 i va rebre les primeres classes de música a l’Academia Filarmónica del seu poble natal. El 1886 marxa a Madrid i per oposició obté la plaça de músic de tercera classe del Regimiento de Ásia núm. 55, que és a Figueres, on s’està fins al 1904. D’allà el traslladen a Barcelona, on s’estarà fins al 1915, destinat al Regimiento de Alcántara núm. 58. Posteriorment va a Pamplona i la Corunya, fins que el 1922 és ascendit a músic de primera amb un sou de 6.750 pessetes anuals. En aquest moment és director de banda del Regimento de Isabel La Católica, on posa música a Resurgimiento. Himno patriótico de la Raza. Va morir el 1934 a la Corunya, deixant un llegat de valsos, simfonies i pasdobles per a banda militar.

    Santiago Albert López va néixer a Puerto Rico el 31 de desembre del 1876 i va ingressar a l’exèrcit el maig del 1895. El 1898 era segon tinent destinat a Melilla, el 1899 a Paterna (València) i el 1900 al Regimiento Guadalajara núm. 20 de València, ja com a primer tinent. El 1902 era a Ceuta i el 1907 a Barcelona, destinat al Regimento de Alcántara núm. 58, ja amb grau de capità i on s’estarà fins al 1912. Amb posterioritat va ser destinat a Tetuan, Madrid i, el 1919, a Alcoi, on ja té el grau de comandant. El 1921 torna a Madrid, on s’està fins al 1923 i és encausat per un delicte d’estafa i frau en relació al subministrament d’uniformes militars que mai es van entregar i sota l’amenaça de declarar-lo rebel. Va desaparèixer i no es va presentar mai al judici ni als posteriors recursos.

    Aquest himne militar es va repartir entre els aficionats que anaven al camp i la partitura completa es podia adquirir al preu de 2 pessetes. La portada és obra de l’il·lustrador J. Jutglar (altres obres de Lodeiro també tenen dibuixos del mateix il·lustrador) i va ser impresa als Talleres de Grabado y Estampación de Música A. Boileau & Barnasconi, situats al carrer Provença 285 de Barcelona. S’hi veu una bandera espanyola amb l’escut del club i escrit al damunt Foot-Ball Club Barcelona. Himno marcha para piano. També hi ha dibuixats cinc jugadors, dos amb samarreta blaugrana i pantalons blancs, en una escena que podria ser de futbol tot i que al fons es veu una porteria de rugbi. Cal dir que en l’original que ha arribat als nostres dies, la bandera espanyola va ser acolorida amb posterioritat per simular la bandera tricolor republicana.

    L’himne va estar vigent fins al 25 de febrer del 1923, quan es va interpretar al camp de les Corts a càrrec de l’Orfeó Gracienc amb motiu de l’homenatge a Gamper del futbol català.

    Lletra del himne

    Sólidos triunfos Barcelona

    foot-ball tendrá.

    Bélica nuestra táctica

    alcanzamos por doquier.

    Éxitos y más éxitos sin que nos puedan vencer

    Pues donde quiera que va el Barcelona foot-ball

    sabe luchar sabe triunfar.

    Y siempre la gloria alcanzó.

    Campeones del foot-ball

    cuando dicen a luchar.

    Invencibles la victoria

    donde va con ellos va.

    Si tendrá sus triunfos

    sólidos y sin que nos

    puedan vencer,

    Y no hay team que los

    iguale, no hay equipo

    Para que indomables y

    valientes, con un goal

    saben vencer.

    En las lides sostenidas supo a todos humillar,

    Y sus lauros nunca pueden sus rivales marchitar