Gamper

de

Un FC Barcelona – CE Jupiter amistós sota dictadura. Homenatge a l’Orfeó Català

Llotja el dia del partit. Cambó, Millet, Gamper, Cabot i Moragues a primera fila

L’any 1925 la música jugaria una mala passada al FC Barcelona. I és que sota les dictadures tot és convertible en motiu de repressió. Si l’equip s’havia proclamat Campió d’Espanya a Sevilla, al mateix temps el CE Júpiter ho feia a València en la final dels equips de segona categoria. Els del Poble Nou van decidir esperar als integrants de l’expedició del Futbol Club Barcelona a Reus per tal de tenir una rebuda multitudinària i compartida.

El 14 de Juny d’aquell any 1925 s’enfrontarien els dos campions en un partit d’homenatge a l’Orfeó Català.. Cal esmentar que el govern de la dictadura de Primo de Rivera havia decidit la prohibició de l’escut del Club Esportiu Júpiter. El 30 d’abril de 1924, l’emblema fou denunciat pel jutge instructor Cristóbal Fernández al Governador Civil de la Provincia. El motiu era la «clara disimulación de la bandera separatista catalana». L’escut era rodó, amb un estel de cinc puntes de color blau a la part superior i les quatre barres a la part inferior. No el varen poder recuperar fins l’any 1931. Evidentment, la dictadura del General Franco va tornar a prohibir aquell escut. I per si no n’hi havia prou en treure l’escut del Club, acusat de separatista, republicà i col·laborador dels «rojos» van optar per canviar-li el nom i es va convertir en el «Club Deportivo Hércules». I no, no era el d’Alacant. Seguia estant al Poble Nou de Barcelona. Val a dir que no es tornaria a recuperar l’antic escut del Club fins el 2 de setembre de 1990.

Temps de dictadura, amb la Mancomunitat de Catalunya suprimida, amb els ajuntaments substituïts per comissions gestores, havent prohibit l’ús del català i vetada la bandera catalana, fets habituals en la història del segle XX d’Espanya, el partit no va ser autoritzat per l’autoritat governativa. El motiu era que el partit tindria «un carácter reivindicativo de la lengua y de la cultura catalana«. Finalment, i un cop una gran concentració d’afeccionats es van aplegar als voltants del Camp de les Corts, es va concedir l’autorització un cop el Club va tornar-la a demanar sense fer constar que l’acte era en homenatge a l’Orfeó. Aprofitant l’estada al port de Barcelona de la British Royal Marine, Arthur Witty un dels pioners del F.C. Barcelona i quart president en la història del Club, va demanar a la banda de música del vaixell la participació en l’acte interpretant l’himne espanyol i el «God Save the King» anglès. La resposta del públic, uns 14.000, va ser immediata. Xiulada sorollosa contra la Marxa Reial i aplaudiments generalitzats als acords de l’himne anglès. El F.C. Barcelona era, seguia sent, el símbol de la resistència catalana sobre el poder central. El resultat final del partit va ser de 3 a 0 a favor dels blaugranes encara que això va quedar tan sols per a les columnes dels diaris. A la llotja, Hans Gamper va restar assegut a la llotja al costat de personatges com Francesc Cambó i Joan Ventura Calvell. Val a dir que cap d’ells va bellugar un dit per ajudar al suís Hans Gamper. El FC Barcelona havia fet entrega al mestre Lluís Millet d’un pergamí, encarregat al pintor Utrillo, que duia aquest text:

«Avui a Catalunya, l’art i l’esport són dues columnes bessones que aixequen cel amunt la bandera invisible de la Pàtria. La Pàtria nova s’està forjant. Sota el mall de dolor la joventut espurneja. Vosaltres tot cantant i nosaltres tot jugant, treballem dia i nit per la glòria d’una raça. Amics de l’Orfeó, columna germana: el teu gran triomf a Roma oreja el nostre front. Per la victòria d’avui, per la lluita de demà, el F.C. Barcelona vol viure al teu costat.”

La resposta per part de les autoritats no es va fer esperar. Aquest cop, les sancions varen recaure sobre el FC Barcelona i l’Orfeó Català. El 21 de Juny, el Jefe Superior de Policia de Barcelona es dirigia al Governador Civil amb l’expedient realitzat per Justo Conde y Martín Corral, Comandant de Seguretat, demanant «la clausura o disolución definitiva de dicha entidad por ser evidente el agravio inferido en su campo al Himno Nacional, como evidente es tambien la marcada tendencia política que esta entidad desarrolla…. propongo a V.E. la expulsión del territorio nacional del dicho Sr. Gamper…. la tan repetidad entidad ha dado pruebas constantes de su desafecto a España«.

El 19 de Juny, el diari «ABC» publicava aquesta nota: «y que el incidente no pueda sorprender a nadie que conozca el carácter de este Club, tan político, por lo menos, como deportivo. Como jamás, pongamos por caso, se ha visto ondear en el Club la bandera española, aun siendo aquél, según su Directiva, tan respetuoso con los símbolos de la Patria, ni se ha escrito un letrero en castellano, no tiene nada de extraño que a sus socios les parezca que sobra allí todo lo español. Pero no es al público adventicio a quien debe la Junta cargar la responsabilidad de lo ocurrido, pues lo que pudiera sorprenderle es qué, educados como lo están, hubieran sus socios procedido de distinta manera a como lo hicieron«. Sembla que mai passen els anys.

El 25 de Juny el Governador, Joaquin Milans del Bosch, antic Capità General de Catalunya, màxim repressor de la vaga de la Canadenca i personatge que va armar al Sometent (grups paramilitars d’ideologia ultracatòlica formats per aterrir a vaguistes)va declarar: «He acordado, haciendo uso de las facultades que me están conferidas, clausurar por término de SEIS meses el funcionamiento de esta Sociedad, no pudiendo, durante dicho tiempo, dar espectáculo alguno en su campo ni concurrir a otros como tal Asociación, ni usar los emblemas ni distintivos de la Sociedad«. El que es clausurava no era tan sols el Camp de les Corts sinó tot el funcionament del Club, encara que això se suavitza amb un recurs de la directiva i es permeten les Juntes Directives d’aquesta amb la presència d’una autoritat governativa per a què el Club pugui fer front a les activitats quotidianes de pagaments a proveïdors i sous. Gamper renuncia a la presidència al mes de Juliol i marxa cap a l’exili. Al mateix temps es declarava la suspensió de l’Orfeó Català fins a «nueva orden». Val a dir que la sanció a l’Orfeó va tindre mostres de solidaritat fins i tot a Madrid amb el recolzament d’intel·lectuals i artistes.

El dia de Nadal de 1925, es reobria el Camp de les Corts amb una nova Junta Directiva nomenada el dia 17 de Desembre i encapçalada per Arcadi Balaguer, aristòcrata i amic personal del rei Alfons XIII. El resultat final del partit va ser de 2 a 0 favorable als blaugranes que presentaren aquest equip: Plattkó, Planas, Walter, Torralba, Sancho, Carulla, Piera, Arnau, Samitier, Alcántara i Sagi-Barba. Els gols van ser de Samitier i Arnau.

Cal remarcar que durant els sis mesos de suspensió de l’activitat del Club, les baixes registrades entre els socis van ser menors a les registrades en el mateix període d’altres anys. Com bé deia el Llibre Major de comptes econòmics del Club, començat el juliol d’aquell mateix any «si t’estimes la teva dignitat, no t’oblidis mai d’aquest bon company».

Anys després, en Josep Suñol, president del FCB assassinat durant la Guerra Civil , va afirmar en una conferència que portava per títol «Deporte, escuela de ciudadanía» que els fets d’aquell dia varen fer que s’adonés de la relació existent entre l’estadi i el carrer».

de

Ponència a l’Ateneu Barcelonés en el marc de la tertulia «Ateneu i Esport»

Ponència en el marc de la tertulia «Ateneu i Esport» feta el dia 18 Setembre 2017 amb el títul

Resultat d'imatges de josep bobe ateneu i esport

Molt bona tarda a tothom,  moltes gràcies per la vostra assistència, i en especial a l’Ateneu Barcelonés, al Miquel Angel i al Xavier, per a convidar-me a aquesta tertúlia.

La idea d’aquesta és parlar sobre els inicis del futbol a Barcelona i de la fundació del Club que porta el nom de la ciutat i mai a l’inrevés, com ja va quedar prou clar en el seu moment.

Les primeres notícies que tenim del futbol a Barcelona són de finals de 1892, concretament d’un partit jugat entre membres del Club de Regates a l’hipòdrom de Casa Antúnez, a un horari tan poc habitual com les vuit del matí. Els jugadors eren anglesos i escocesos a qui, a poc a poc, s’hi van anar afegint alguns catalans. Jugadors que arribaven fins allà en les seves embarcacions  que deixaven a la platja. Parlem d’uns anys on els corrents higienistes propugnen la pràctica a gran escala de l’esport i en particular dels que es practiquen a l’aire lliure com el tenis, el ciclisme, l’atletisme, el rugbi o el futbol. I també parlem d’anys on la mentalitat espanyola, sempre al dia i avançada, ens deixa joies com la publicada el Març de 1894.

“Aquí no han logrado aclimatarse tampoco ciertos juegos, que en Inglaterra gozan de gran favor y empiezan a implantarse en Francia, que requieren mucho movimiento, mucho brazo y mucha pierna, mucho cansancio en una palabra, y de los cuales el que más prestigio tiene es el Foot ball. Años atrás un higienista inglés lo recomendaba con mucho encomio: días atrás una Revista médica londinense apuntaba sobre ese juego tan en boga y sobre sus consecuencias.

Resultados verdaderamente encantadores y que evidencian las inmensas ventajas físicas que de aquel juego británico puede sacar la juventud. Un ejercicio que en el espacio de seis meses arroja una liquidación de 31 piernas rotas, de 16 brazos fracturados y de 20 difuntos, sin contar otras menudencias, constituye a todas luces una diversión excelente y propia como ninguna para mejorar las condiciones de una raza. Ya me imagino la espontánea alegría con que después de una partida de foot ball dirán los campeones: nos hemos divertido en extremo y todo ha ido muy bien; no hubo más que una clavícula rota, dos piernas fracturadas y un brazo dislocado… el pobre Williams se quedó allí patas arriba; pero lo que se divirtió el chico antes de morir, no puede uno figurárselo».

D’aquesta forma es veia el futbol en aquells temps.

Entre 1892 i el 99, amb més o menys fortuna, es van succeint diversos partits a la ciutat entre uns equips que vestien, i m’agradaria ressaltar això, un de blau i l’altre de vermell de la mateixa manera que ho feien en altres esports com el frontó o el polo. Qui hi jugava en aquell esport tan perillós? Anglesos i escocesos en la gran majoria, ciutadans d’aquella Barcelona que començava a construir ferrocarrils, línies elèctriques, empreses tèxtils i un gran port, i que no feien res més que reproduir, a la nostra ciutat, els costums del seu país. Potser els partits més importants, jugats durant aquells anys, són els que enfrontaren a la «Sociedad de Football de Barcelona» i a l»Asociación de Football de Torelló» de la colònia Borgonyà a finals de març i primers d’abril de 1895 i que són els primers partits de què es té constància jugats per equips de diferents poblacions.

Situem-nos ara a finals del 1898. Un  jove, provinent de Suïssa, que en aquell moment té vint-i-un anys, arriba a Barcelona. En el seu currículum esportiu figura que ha jugat en quatre equips de futbol del seu país (l’Excelsior, el Winterthur, el Basel i el Zuric), ha fet curses de bicicleta, curses a peu (precursores del que seria l’atletisme) i jugat a rugbi a Lió. Professionalment ha treballat com a comerciant i a la ciutat francesa treballarà per a Creditt Lyonaisse. A la vegada fa de corresponsal de premsa, per a diversos mitjans de Suïssa, de tema esportiu. Un cop aquí, i escassos dies després de la seva arribada, es posa en contacte amb “Los Deportes”, on col·labora i comença la història que qui més qui menys coneix. Un Gamper que explicarà, en les seves corresponsalies a Suïssa, que aquí gairebé no es practica cap esport  físic a l’aire lliure tret, i així ho diu, del llançament de pedres i exercicis de peses.

I arribem al 22 d’Octubre del 99 quan, a «Los Deportes», apareix un  anunci on Hans Gamper, no oblidem, com diu el mateix anunci, company de la secció de FootBall de la «Sociedad Los Deportes», demana aficionats en aquest esport.  El 19 de Novembre, surt de nou un anunci semblant on, a més del nom de Gamper apareix el de Walter Wild, suís i no anglès com s’ha dit molts cops i que serà el primer president del Club, on se’ns informa que la feina d’organitzar una societat de football està ja molt avançada, a la vegada que, aquella mateixa tarda, es jugarà un partit a l’Hipòdrom entre els que han respost a la convocatòria.

Així el 29 de Novembre, tenim per fi la data de la primera fundació del Club on els dotze apòstols coneguts funden el FC Barcelona. Gamper, Terrades, De Ossó, Wild, Kunzli, Maier, Ducay, Cabot, Pujol, Llobet i els germans Parsons. 3 suissos, 1 alemany i 6 catalans que serien 8 si afegim als germans Parsons, anglesos però ja nascuts a Barcelona. Per tant, res de Club fundat per estrangers. Si parléssim d’un partit, el resultat seria de 8 a 4. És en aquesta reunió en què es forma la primera directiva, amb Wild de president i Gamper com a capità i s’escull el nom del Club.  Dies després, el 8 de Desembre es juga el primer partit al Velòdrom de la Bonanova contra un equip format per jugadors anglesos residents a la ciutat. La informació de què disposem ens diu que es juga amb tan sols 10 jugadors i entre els quals hi ha dos que mai més jugaran cap partit. Schilling i Kunzli. El primer, propietari d’una armeria al carrer Ferran, que té 40 anys i l’altre un suís de qui no se sap res més d’ell a Barcelona. Ara sabem, però, que Kunzli retorna abans de final d’aquell any a Suïssa i que jugarà sovint amb el FC Zuric. Cal notar també que en aquest partit hi juguen també dos jugadors (Urruela i Lomba) que immediatament deixen de jugar amb el FC Barcelona per fer-ho en el Català, club sortit del Gimnàs Tolosa.

El 13 desembre, es produeix una nova reunió fundacional on s’integren part dels jugadors que havien format amb l’equip anglès i s’estableixen els colors que vestirà el  club i l’escut de l’entitat, pel que s’adoptarà  el mateix de la ciutat. Igualment es nomena una nova directiva per tal d’incloure a jugadors del Team Anglès com els Parsons i en la que tan Wild com Gamper continuaran amb els seus càrrecs. Igualment s’estableix la quota a pagar pels socis que serà de dues pessetes mensuals.

Al final del primer any ens trobem que el FC Barcelona juga ja en un camp que no ha de compartir, el de l’Hotel Casanovas, un camp desconegut per molts, arregla un segon terreny de joc al mateix indret,  forma ja un segon equip i té un total de 51 socis. Un any que ha donat molt de si. S’ha barallat amb el Català per la utilització del camp del Velòdrom de la Bonanova i posteriorment amb l’Escocès i l’Hispània per reglamentació, fet que porta al fet que la primera assemblea del Club sigui extraordinària just quan el Club té tan sols 4 mesos de vida. Primera assemblea i extraordinària i no és una assemblea qualsevol. Gamper renuncia a seguir com a capità de l’equip i a qualsevol càrrec fins al punt que desapareix de les alineacions habituals. Igualment, dins el Club hi ha les primeres disputes quan en Lluis de Ossó és partidari que el Club jugui tan sols amb jugadors catalans, cosa que finalment aconsegueix en un partit, precisament el primer que es jugarà contra la Sociedad Española de Futbol que serà l’embrió del, anys després,  Espanyol a finals del 1900.

Fins aquí la història explicada i que he intentat documentar en el llibre. Una història bàsicament redactada quan el FCB celebra els seus 25 anys de vida. I una història explicada, la majoria de cops, per personatges, com Daniel Carbó, en Correcuita de la Veu de Catalunya, o Narcís Masferrer, autèntics devots de Gamper i que s’ha mantingut com a dogma de fe. És curiós destacar que, ja en el primer any i en un futbol acabat de néixer, la premsa ja es posiciona clarament per un equip o altre. Així “Los Deportes” ho fa pels blaugrana mentre La Vanguardia ho fa pel Català nascut en el Gimnàs Tolosa del carrer del Duc.

Però la història no és tancada, mai ho és del tot i sempre ens poden sortir sorpreses. Un exemple. Sempre vàrem creure que les fotografies que ens mostraven el Gimnàs Solé pertanyien al lloc on s’havia fundat el Club. Ara sabem que no és així. Aquell Gimnàs Solé era el de finals dels anys 10 i que estava situat  on avui en dia hi ha el col·legi de Notaris quan el de la fundació estava en el que avui en dia és la rebotiga dels tancats Almacenes El Indio. Uns 30 metres més avall d’on hi ha situada la placa commemorativa en el carrer Montjuïc del Carme.

Sabíem els noms dels fundadors però desconeixíem qui eren la majoria d’ells. Ara sabem que hi havia molts vincles entre els fundadors. Que Gamper, Wild i Kunzli haurien coincidit a Suïssa, al FC Zúric. Que segurament Gamper havia coincidit amb Terrades al Wintherthur o quan varen jugar contra el Mulhouse. Que Bertomeu Terrades, “Bartolito» com l’anomena Xammar en els seus articles, i Cabot eren amics i que Cabot treballava, quan volia i li anava bé, per a en Terrades a l’empresa tèxtil. Que Maier i Ducay eren inseparables i que Ducay seria fins al final de la seva vida l’advocat de la família i empresa del Maier. Que De Ossó freqüentava i escrivia a “Los Deportes” i que Pujol era membre de la directiva d’aquesta organització. Que Llobet, De Ossó i Cabot pertanyien al Club de Regates i competien a cops plegats. No, no eren, per tant, 12 desconeguts que s’havien trobat per l’anunci aparegut.

Però a la vegada també ens queden moltes preguntes per a respondre.

D‘on venen els colors? El 1924 en la primera referència que es coneix sobre el tema, Masferrer ens diu que creu, en cap cas ho afirma, que era pels colors amb els que en Gamper havia jugat amb el Basilea. Estrany quan tan sols va jugar 2 partits i és amb el Club suís amb el qual té menys relació. Tenim també la teoria de la faixa feta per la mare dels Comamala, inversemblant si pensem que trigaran encara uns quants anys a jugar amb el Club, la del llapis de colors, la que ens els enllaça amb els colors de la lògia maçònica Avant a la qual pertanyia l’oncle de Gamper i col·laborador de Rossend Arús. O la de que fos la del lloc originari de Maier a Alemanya (cosa certa, aquesta sí). Ara, el Club ens diu que per tancar-la creuen una versió que va córrer l’any 1975 i que ens diu que són els colors amb els quals els germans Witty havien jugat a rugbi a Anglaterra. Els del Merchands Taylor. Però en canvi aquests vestien des de 1885 de color marró fosc xocolata i blau per a distingir-se de l’equip rival que jugava de verd i vermell. ¿Per què voler tancar-ho així, en fals i des del mateix Club? ¿Hi té res a veure els Witty i el seu cognom per fer-ho? ¿Per què la primera notícia apareguda a la premsa es parla dels colors vermell i negre?, curiosament els mateixos colors que havia triat la “Sociedad Los Deportes” a finals d’Octubre d’aquell mateix any i no és fins al cap de tres dies on es parla del blau i grana i precisament a “Los Deportes”?

I parlant dels Witty, ara, també des de la web oficial del Club en un article sobre ells ens diuen que l’Arthur tenia el carnet de soci numero 2. I sí, és veritat que té aquest número de carnet però al 1916, quan la immensa majoria dels fundadors ja no figuraven en el Club per diverses causes. Però mai en els primers anys. El que tenia el número 2 uns anys abans era Bertomeu Terrades i això està al Centre de Documentació del Club. ¿Perquè de cop aquesta voluntat de “promocionar” el nom dels Witty des del Club quan no els hi ha cap necessitat de fer-ho? Cal remarcar que en el primer llistat de socis que es coneix, de 1912, 5 dels fundadors ja no figuren com a socis (Cabot per mort, Kunzli, Wild i Parsons per haver marxat de Barcelona i De Ossó, únic que abandona el Club sense causa aparent).

¿Quina importància te “Los Deportes”, societat creada i amb la idea d’aglutinar sota el seu paraigua a totes les entitats esportives del país? ¿Per què dins els fundadors hi figura algú com Carlos Pujol, que mai jugarà cap partit amb el FC Barcelona però que és el secretari de “Los Deportes”?

¿Quina importància real te Gamper en la fundació del Club i els seus primers anys més enllà de figurar el seu nom en l’anunci de “Los Deportes”? ¿Perquè plega, al cap de quatre mesos de la fundació, de tots els càrrecs i s’allunya del Club fins al punt de no jugar uns quants partits? No és estrany si li resseguim el que fa a Suïssa on ha jugat en quatre equips diferents i on abandona l’Excelsior, d’on era capità per a fundar-ne un de nou,  el FC Zuric. Ens l’han presentat com un simple comptable de l’empresa de ferrocarrils de Sarrià però, ¿és així? Us puc avançar que hi ha algun detall que posa en  dubte  el que es diu sobre que arriba a Barcelona de passada per anar cap a Fernando Poo o Guinea per feina. Per una publicació Suïssa, on ell escriu, sabem que de Lió no ve a Barcelona sinó que torna a Zuric on juga algun partit. I que inesperadament, així se’ns indica, abandona Zuric per anar a Barcelona. La mateixa publicació, mesos després, ens parla de Gamper com a vicedirector d’una companyia ferroviària, curiosament construïda amb capital francès i amb Credit Lionaisse al darrera. ¿No és factible que fos aquesta societat qui l’enviés a Barcelona?

Com he dit abans, la història mai la podem donar per conclosa. ¡Hi ha tant encara per a esbrinar, resseguir i trobar!

Imaginem per un moment que el mateix Gamper hagués anunciat ja la creació d’un Club de Futbol a Barcelona més d’un mes abans de la reunió fundacional del Club, just dies després de la fundació de “Los Deportes i al mateix temps que sortia aquí l’anunci a «Los Deportes». ¿Com ho hauríem d’interpretar? O que el mateix Gamper en una crònica ens anunciés que Urruela, el primer porter del FC Barcelona, havia ja jugat 3 anys a Anglaterra o que en el primer partit tan sols jugaren 9 jugadors i no 10 com s’ha dit fins ara.

Segurament les noves dades ens farien reescriure una part primordial de la història del Club i per descomptat, els qui tingueu el llibre, deixar-lo en el racó de les antigalles.

Moltes gràcies a tots

de

L’ORIGEN DEL FUTBOL A OLOT LLIGAT AL FC BARCELONA

Al Juliol de 1912 es fundava a Olot la societat «Olot Deportivo». Però des del 1901 hi ha constància que a Olot existia una bona afició a la pràctica del football tal com assenyala el setmanari «Los Deportes» del 8 de desembre de 1901. «En Olot se nos dice se está formando un Club que cuenta con un gran número de adeptos». Res més se’n sap si es va arribar a formar o no encara que l’any 1906, Udo Steinberg, jugador del FC Barcelona que havia estat qui havia marcat els dos primers gols de la història contra el Madrid FC, i president, en aquells moments de l’Associació de Clubs, amb la intenció d’unir als clubs de foot-ball existents al llarg de la costa mediterrània per la facilitat de comunicació, menciona entre altres a un possible Club d’Olot en un comunicat del qual es fa ressò «Los Deportes» del dia 10 de Novembre. «Mi proposición es unir los Clubs de Foot-ball que fácilmente se comunican por la línea ferroviaria de la costa del Mediterráneo y por este mismo. No se necesita precisamente un campeonato del Mediterráneo; pero si una autoridad para reglamentar los partidos entre los pueblos vecinos para facilitar matches entre los Clubs más distantes y para crear fiestas periódicas en los varios Centros de Sports, dándolas importancia bajo los auspicios de una entidad competente.» Els Clubs convidats eren: Club de Aguilas (Alacant), F.C. Barcelona, F.C. Catalá, Salud. S.C., X F.C., Vilafranca, Badalona, Castelló, Maó, Olot, Palma, Sabadell, Terrassa i València.

Olot era, als voltants de 1910, lloc d’estiueig habitual de les famílies acomodades de Barcelona. Industrials i professionals liberals passaven allà les vacances amb el que es va crear una colònia d’estiuejants força important. D’aquí el nom de «La petita suïssa catalana» amb què se la coneixia. Entre elles hi havia la família Peris de Vargas, un dels seus membres, en Joaquin, fill del també militar Joaquín Peris Soriano i de Clotilde de Vargas de Rojas era militar de professió i ja havia estat destinat a Olot des de 1902. Nascut a Cuba (12-12-1879), era el gran de set germans (un d’ells va morir de petit): Agustín, Enrique, Lisardo, Clotilde i Carmen. Els quatre germans homes van ser tots ells destacats esportistes i vinculats al FC Barcelona, fundat a les acaballes de 1899 a Barcelona. Tots quatre van ser-ne socis i van arribar a jugar algun partit amb el Club de la Ciutat Comtal. El més conegut és Enrique Peris (Barcelona 1855-1953) que va començar a jugar al FCB a la temporada 1906-07 i on va estar-s’hi fins a la 1916-17 jugant com a migcampista i extrem. Va disputar un total de 308 partits amb la samarreta blaugrana i va guanyar els Campionats de la Copa d’Espanya dels anys 1910, 1912, 1913 a més de cinc Campionats de Catalunya i quatre Copes dels Pirineus. Destacat atleta, va competir amb bons resultats en els 100 m llisos i el salt de llargada. Lisardo va jugar al FCB entre 1909 i 1913 com a porter, jugant un total de 25 partits. Destacava també en l’atletisme, com el seu germà, especialment en salt de perxa. L’Agustín, tot i jugar dos partits amb el FCB, va iniciar-se en el futbol amb el Català FC encara que ràpidament va traslladar els seus dots esportius cap el beisbol on va ser un dels introductors d’aquest esport a Espanya i va ser el primer president de la Federació Catalana des de 1929 a 1939.

El 1912, Joaquin Peris de Vargas era vicepresident del FCB en la presidència de Hans Gamper. La seva bona relació, era padrí del segon fill del fundador del FCB, van fer que Gamper formés part de la colònia d’estiuejants de Barcelona que passaven les vacances d’estiu a Olot juntament amb un altre suís, Udo Steinberg, I aleshores van fer el mateix que havien fet a Barcelona. Crear una societat esportiva. El 9 de maig de 1912, Mundo Deportivo publicava «En la villa de Olot se va a constituir una sociedad que se titulará «Olot Deportivo», cuyos principales componentes pertenecen a la colonia veraniega, habiendo sido encargados de redactar los estatutos y reglamentos, la ponencia formada por los señores Batlló (hijo), Dr. Clará y capitán Peris. En el campo social se construirá una pista para patinar, dos para tennis, una para bicicletas, campo para foot-ball y un stand para tiro.
Al efecto de que el Ayuntamiento pueda ensanchar el Paseo de San Roque, donde estará situado el citado campo, el Sr. Batlló ha cedido el terreno necesario, cuyo generoso rasgo ha sido muy alabado.»
I el dia 6 de juny el mateix diari rematava la notícia «Olot Deportivo. Este es el título de la simpática sociedad que se ha fundado en la ciudad, cuna de artistas, y que tenemos la seguridad, dados los valiosísimos elementos que la integran, se dará a conocer muy pronto en el mundo del sport, como una de las más potentes.
Para organizar todo lo concerniente a los concursos de Tennis, Tiro y Football que se celebrarán durante las fiestas de la inauguración oficial, se ha nombrado una comisión mixta compuesta de seis personas, tres de ellas por la colonia veraniega: los Sres. Batlló, Clará y Peris, las otras son personas de mucho arraigo en la población, los Sres. Puig, Palucía y Serra. Dicha comisión nos consta será asesorada por persona de tantos prestigios como el Sr. Gamper, quien mañana viernes sale con dirección a dicha ciudad, donde pasará el verano.»

Aquell any 1912, el 18 d’Agost, a la publicació «Vitalitat» ens parla d’una reunió mantinguda la setmana anterior al «Círculo Olotense» per a parlar de la construcció d’un camp d’esports i de l’inici dels treballs. «Hem vist ab gust que la reunió tinguda la setmana passada en el «Circulo Olotense» relativa a la construcció d’un Camp d’Sports, de la que donàvem compte en nostre darrer número, hagi tingut com a consecuencia inmediata el comensament de les obres pera que per les properes festes del Tura puguin inaugurarse ja algunes seccions de les moltes que segons tenim entès se compondrà…Dilluns passat comensà a trevallarhi una brigada d’una trentena d’operaris». El mateix dia que això sortia publicat es celebrava la Junta Directiva de la societat «Olot Deportivo» que va quedar nomenada de la següent forma segons consta a la mateixa publicació amb data de 31 agost. «President, Josep Joaquim Sacrest; Vispresident, Joaquim Peris de Vargas; Tesorer, Alfret Batlló Batlló; Contador-Depositari, Ramon de Roca y Bassols; Secretari, Joan Capdevila Corominas; Vis-secretari, Josep Clara Camps; Quefe material, Adolf Puig Revenga.
Ademés hi ha un vocal per cada un dels Sports següents: Patins, Josep Clara; Foot-Ball, Alfret Dorca; Tiro, Lluis Escario; Ciclisme, Jesús Sacrest; Tennis, Ramon de Roca, y Excursionisme, Carles Badia Malagrida»

El 12 de setembre de 1912 i durant quatre dies es celebraren les primeres festes de l'»Olot Deportivo» amb concursos de tenis en tres modalitats, tir al colomí, atletisme i foot-ball. Es considerà que l’esdeveniment va ser positiu per la vila ja que era una alternativa als correbous i a les escatulades (batalles campals de pedres).»Satisfechos pueden estar los fundadores de «Olot Deportivo» del éxito alcanzado por los primeros festejos por el mismo organizados y que en tan buen lugar colocan a los olotinos.» Entre els resultats de les diferents proves cal remarcar la victòria d’Enrique Peris com a guanyador de la classificació general d’atletisme, la victòria a la final de la parella Gamper-Steinberg al campionat de tenis dobles masculins, la victòria de la parella Steinberg-Montserrat Vayreda a la prova de dobles mixtes davant de la formada per Gamper-Flora Plana i la de Udo Steinberg a la final individual masculina per 6-4,6-3,6-3 davant del Marqués Dos Aguas. El partit de football ens el descriuen així a «El Deber», setmanari catòlic, el dia 21-9-1912:
«Al diumenge a la tarde se féu l’ínauguració del camp de foot-ball, ab un espléndit temps d’ estiu, jugantse un partit entre dos equips de Barcelona, un dels quals lluhía el uniforme del Club Oloti, ja que’1 jovent d’ aquí tot just comensa a apendre a jugar. Les llotjes y tot el voltant del camp estaven plenes d’ una concorrencia que no baixaría de 2.5oo persones, entre les quals s’ hi veya una lluidíssima representació de les principals families olotines y de la colonia estiuenca, aixís com també un nombrós grupo de Camprodón, arribat expressament ab automóvils.
Lluitaven pel Barcelona els senyors L. Peris, Armet-Sans, Leurmel, Bori, Ponsá, Fons, Rodríguez, Steel, Allack, E. Peris, y ab 1’escut de l’Olot al pit els senyors Reñé, Tudó, Urigar, Greenwell, Massana, Rositsky, Espelta, Alcántara, Berdié, Reñé, Vela.
Ab aquesta distribució de forces el partit fou molt igualat y fins en alguns moments dominaren els blanchs, donant lloch a bellissimes jugades per una y altra banda. La linia de mitjos «olotina» es realment formidable, com poques vegades s’ ha vist al Barcelona, y ab aquesta base el primer equip del Club Campió está en condicions de sostenir ben dignament el seu lloch entre els demés Clubs.
Els espectadors seguiren detingudament les incidencies del joch, aplaudint sovint les belles jugades y dirigint unánims alabances al Club que ha sabut organisar tan bella festa. Els equips quedaren empatats a tres tantos, entregant la Copa oferta per D. Tomás Recolóns en dipósit al Barcelona, fins que’s disputi en un segon partit definitiu.
El Sr. Vendrell oferí un rellotge al millór jugador, otorgantse per un Jurat an en Massana.
Per deferencia a les senyoretes d’ Olot, els jugadors barcelonins tingueren la galantería d’ oferir la sortida (kick off) a la senyoreta Sacrest.
Al vespre, «Olot Deportivo» oferí un sopar als forasters, sellantse l’amistat entre’Is sportmens de aquí y els del Barcelona. Els tres rams que adornaren la taula s’enviaren a la filia del alcalde y Sres. del president del O. D. Sr. J. J. Sacrest y den Gamper.»

A primers d’octubre d’aquell any 1912, el «Olot Deportivo» ja comptava amb dos equips per a poder disputar partits i a punt de formar-ne un tercer.
«Pera el joc de Foot-Ball s’han constituït dos teams BLANCS y BLAUS en la forma següent:
Blancs.—Porter D. Joan Capdevila. Defensas D. Jesús Sacrest y D. Ramón Roca. Mitjos, D. Lluis Girona, D. Joan Plana y D. Martirià Rigola. Devanters: D. Pere Visa, D. Josep Hostench, D. Narcis Homs, D. Adolf Puig y D. Pere Casas.
Blaus.~Porter D. Josep M.ª Barnadas. Defensas: D. Josep Rubió y D. Joan Seguí. Mitjos: D. Lluis Cantarell, D. Ignasi Coromina y D. Minerví Blas. Devanters: D. Ignasi Nicolan, D. Joan Dorca, D. Claudi Dorca, D. Emili Plantalech y D. Benet Ras.
Ademés s’està constituint un altre team de VERMELLS quins noms dels jugadors no publiquem perquè encara no estan ben determinats els càrrecs.»

El 17 de novembre de 1912 es jugava ja el primer partit contra un altre Club, el «Strong Football Club» de Girona, el més important en aquells moments a la ciutat del Ter, que es disputà al camp de l'»Olot Deportivo». El resultat final va ser d’empat a 3 gols. Es va acordar una tornada pel dia 8 de Desembre a Girona. L'»Olot Deportivo» jugava el seu primer partit fora dels camps d’Olot. El trasllat costava dos rals per persona. El resultat final va ser de 2 a 1 favorable al Strong en un partit on els comentaris remarquen la duresa exhibida «que’ns recordà aquells altres Barcelona-Espanol, acabats ab honors de batalla campal.» Cal ressenyar que l’àrbitre del partit es va retirar a la mitja part perquè no es trobava en condicions. El seu relleu no va ser grat pel conjunt olotí havent de cercar un nou àrbitre per reprendre el partit.

S’havia format una important societat esportiva a Olot i amb ella el primer equip de la ciutat. En poc més de mig any havien celebrat ja els seus dos primers partits contra altres equips de diferent població. Com deia «El Follet» el 21 de setembre de 1912: Nada, senyors; Olot està de cara al progrés y si no s’atura, que ab l’ arrencada qu’ ha agafat no es pas probable, arrivarém molt enlaire. Olot, d’ aquí a deu anys, ningú’l coneixerà.

Col.lecció medalles otorgades 1912

Arxiu Peris de Vargas

de

El casquet dels campions

La tradició d’honorar els guanyadors amb una gorra brodada a mà era dels millors regals que es podien fer a un futbolista a principis del segle XX

Article publicat al Diari Ara el 15/07/17

    • Qui hagi vist fotografies antigues de Hans Gamper potser es deu haver adonat que, de vegades, surt amb un casquet al cap. També qui hagi visitat museus de futbol a Anglaterra, Escòcia o Irlanda en deu haver vist. Parlem d’un tipus de casquet determinat, no com les gorres que duien molts jugadors per protegir-se el cap de les costures de les pilotes i que clubs com el Madrid van introduir en la vestimenta esportiva. Són casquets o gorres que tan sols apareixen en fotografies de l’equip o de determinats jugadors. El cas és que el 2 de novembre de 1898, quan Gamper abandonava Zuric per establir-se a Barcelona, ja en tenia dos.

    Tal com recull el setmanari Schweizer Sportblatt del dia abans del seu comiat, Gamper havia jugat un total de 55 partits en quatre equips diferents del seu país natal: l’Excelsior de Zuric, on va començar i del qual va ser capità i encarregat de material (35 partits jugats), el FC Basel (2), el FC Wintherthur (1) i el FC Züric (17). D’aquest últim equip, format per exmembres de l’Excelsior, del FC Viktoria i del FC Turicum, Gamper en va ser un dels membres fundadors, i va ser designat capità però mai president, tal com s’ha dit alguna vegada. L’agost del 1898 va ser nomenat membre honorari del club, i aleshores Gamper ja tenia dos casquets: un de l’Excelsior, que li van donar el 1895, i l’altre del Zuric.

    Al setmanari Los Deportes del 22 de novembre de 1903, amb motiu de l’anunci de la retirada de Gamper com a jugador, s’hi pot llegir: “ Éstos y otros éxitos le dieron fama, siendo luego nombrado capitán del F.C. Excelsior de Zurich, el cual bajo la dirección de nuestro amigo llegó a envidiables alturas ganando casi todos los partidos en que tomaba parte; valiéndole tales victorias que el Comité del club le honrara ofreciéndole un casquete de campeón”.

    Una tradició del segle XIX

    Però, d’on ve la tradició dels casquets? El 30 de novembre de 1872 es jugava el que seria el primer partit de la història entre seleccions: Escòcia-Anglaterra. A partir d’aquell dia es convertiria en tradició a les illes Britàniques regalar a cada jugador que disputés un partit internacional un casquet, normalment fet de vellut i molts cops adornats amb una borla. Una tradició que, per cert, avui en dia encara es manté. La idea dels casquets va passar a Suïssa, però com que no es disputaven partits internacionals van introduir-los com a distintiu honorífic.

    Paul Haas, tercer president del Barça (1902-1903), i suís com Hans Gamper, introdueix per primer cop el costum dels casquets al club, al mateix temps que els carnets d’honor. La directiva distribueix quatre casquets d’honor. Els reben Hans Gamper, George Meyer, Emil Rudolf Gass i Arthur Witty, tres suïssos i un anglès. Aquest casquet que el club regala a Gamper seria l’últim que va rebre com a futbolista. Un casquet de vellut negre que durant molts anys va tenir penjat al seu despatx privat i que va tornar a posar-se el 25 de febrer de 1923 quan el club li va retre homenatge. Era el casquet reservat per als grans esdeveniments. “Diez años se habrá estado colgado y ayer, día de máxima solemnidad, volvió a modelarse sobre la recia cabeza de su propietario, mientras éste lanzaba el ‘tickoff’ de apertura. Durante otros diez años volverá el casquete de campeón a adornar la pared del despacho de Gamper. ¿Qué cambios hallará cuando pasado este tiempo salga nuevamente al aire, cubriendo, apenas, la cabeza de Gamper?” [ La Jornada Deportiva, 26-2-1923]. Malauradament, la pregunta del periodista no va poder tenir resposta, ja que Gamper va morir el 1929.

    Però el cert és que durant anys el Barça va repartir casquets de campió entre els seus jugadors. Els que han aparegut a la col·lecció de Peris de Vargas es remunten als anys 1910, 1912 i 1913. El primer va ser entregat als jugadors en un banquet celebrat al Restaurant La Terrasse, on van assistir entre 130 i 140 comensals. Després dels discursos del president del club, Otto Gmelin, i de Narciso Masferrer, va arribar el torn de Gamper, que quan va acabar va fer entrega dels casquets als jugadors. “[…] Feu present a tots onze, d’artístiques i riques gorres de campió, de vellut blau, galonejades d’or, ab les inicials del Club y la data y titol del Campionat… A seguit, el capità del equip senyor Wallace, digué lo fondament que agraia l’obsequi en nom de tots els companys, y quant agraía lo que era la major gloria que podia tenir un futbolista, que era un casquet d’honor” [ La Veu de Catalunya, 16-7-1910].

    Gamper va entregar els casquets l’1 de novembre del 1913 aprofitant el partit que contra el Madrid CF, que va acabar 7 a 0 a favor dels blaugranes. Durant el descans es van entregar les medalles als guanyadors del Campionat d’Espanya organitzat per la Federación Española de Clubs de Futbol i a la vegada Gamper va regalar els casquets de campió a cadascú. Renyé, A. Massana, Irizar, Bori, Castejón, Alcántara, Peris, Berrondo, Apolinario, Tarré, Castells, Forns, Oller i Berdié van ser-ne els afortunats receptors.

    Josep Samitier, un dels membres del que hauria de ser l’Olimp blaugrana -havia jugat 454 partits i havia marcat 326 gols-, anys després de la seva retirada recordava com el 1920, just un any després del seu debut, i després d’haver guanyat la Copa d’Espanya va rebre de mans de Gamper, en un banquet celebrat al Restaurant del Parque i davant de més de 500 comensals, el tradicional casquet de campions. “Aquell va ser el millor regal que vaig tenir al llarg de la meva carrera futbolística”, va dir.

    de

    El bust original de Gamper no és al Museu del Barça

    L’obra, de Josep Llimona, es troba a Madrid, mentre que a les instal·lacions del club n’hi ha una còpia

    Article publicat al Diari Ara el 14/07/17

    • El 25 de febrer del 1923 se celebrava un homenatge a Joan Gamper al camp de les Corts. A la mitja part se’n va descobrir un bust, obra de Josep Llimona i Bruguera (Barcelona, 1864-1934), considerat un dels millors representants de l’escultura modernista del nostre país. Fundador amb altres artistes del Cercle Artístic de Sant Lluc, va ser nomenat el 1909 regidor de l’Ajuntament i vocal de la Junta de Museus, de la qual seria president en els períodes 1918-1924 i del 1931 fins a la seva mort. En aquesta etapa es va inaugurar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Entre les obres de Llimona cal destacar El desconsol, el Monument al Doctor Robert, el Sant Jordi de l’Ajuntament de Barcelona i el Sant Jordi a cavall del Parc de Montjuïc. Mereixen també una atenció els seus dissenys de medalles, una de les quals representa la figura d’una dona sedent on apareix l’escut del FC Barcelona. El seu fill, Rafael Llimona i Benet (Barcelona, 1896-1957), es va dedicar a la pintura. Deixeble de l’escola de Francesc d’A. Galí, els seus temes se centraven bàsicament en els paisatges d’Olot, on la família estiuejava. ¿Però hi havia alguna connexió entre Josep Llimona, Gamper i el FC Barcelona?

    El juliol del 1912 es va fundar l’Olot Deportivo. Tot i que ja al 1901 es parlava que hi havia un gran nombre d’adeptes al futbol a Olot, i que el 1906 es mencionava un club de futbol al municipi, no va ser fins a l’estiu del 1912 quan es van redactar els estatuts del nou club en una ponència formada per tres membres de la colònia estiuejant i tres vilatans. Entre els forans, Peris de Vargas (aleshores vicepresident del FC Barcelona i futur president) amb l’assessorament de Joan Gamper, qui també passava els estius a Olot, coneguda en aquell temps com la petita Suïssa catalana. S’hi construiria un camp de futbol, dues pistes de tenis, una de patinatge i un estand per a la pràctica de tir. El setembre d’aquell any es van organitzar les primeres festes del club, on van participar en el torneig de tenis Gamper, Peris i Steinberg (jugador del FC Barcelona i autor dels dos primers gols al Reial Madrid en un partit), que va formar amb Maria Vayreda i Casabó en el torneig mixt; un campionat d’atletisme on van participar en diferents proves els germans Enrique i Lisardo Peris de Vargas i que va guanyar el primer d’ells, amb un dibuix de l’artista Josep Clarà de trofeu; i un partit de futbol entre dos equips del FC Barcelona.

    Josep Clarà i Ayats (Olot, 1878-Barcelona, 1958) va ser un altre escultor català. Instal·lat a París el 1900, va rebre la influència de Rodin en una primera etapa i va evolucionar cap a la tendència marcada per Aristides Maillol i que a Catalunya es batejà com a Noucentisme. Obres com La deessa, Repòs i Maternitat són bones mostres del seu art. A Olot, en el marc de l’Escola de Dibuix d’Olot, va conèixer Francesc Vayreda, que assistia a les classes de pintura del mestre Josep Berga i Moix i amb qui va establir una bona amistat.

    Francesc Vayreda i Casabó (Olot, 1888-1929) passava els hiverns a Barcelona, on amb 17 anys va entrar a formar part del Cercle Artístic de Sant Lluc. Un any més tard va entrar a estudiar a l’escola de Francesc d’A. Galí, on va conèixer Esteve Monegal i Ignasi Mallol, amb qui va tenir una forta amistat. El 1910 Vayreda els va convidar a Olot, on tots tres mantenien llargues tertúlies amb els germans Llimona. El 1911 es van traslladar a París, on Vayreda va coincidir amb el seu amic Clarà. Influït per Cézanne, Pissarro i Manet, tenia en les figures i els paisatges els seus temes preferents. A finals de maig del 1912, Clarà i Vayreda van tornar a Olot i a inicis de l’hivern es van traslladar de nou a Barcelona, on es van retrobar amb Mallol i Monegal. El 1917 Vayreda, que encaixava plenament en el que anomenem Noucentisme, es va casar amb Francesca Bofill, germana de la dona del seu íntim amic Monegal, i Mallol va fer de padrí de noces.

    Ignasi Mallol i Casanovas (Tarragona, 1892-Bogotà, 1940) es va traslladar de molt jove a Barcelona. Després del viatge a París amb Monegal i Vayreda es va instal·lar definitivament a Barcelona, on va dirigir l’Escola de Belles Arts, hereva de la de Galí. El 1917 va abandonar la ciutat, deprimit per la mort de Prat de la Riba, i va anar-se’n a Olot, on es va estar fins que, a la mort de Vayreda, es va traslladar a Tarragona. Els seus paisatges van canviar el verd dels boscos d’Olot pels camps i el mar. Va ser inclòs dins el Noucentisme, tot i que era més a prop de l’estilisme del paisatgisme postimpressionista. Estiu rere estiu, Mallol, Vayreda, els Llimona i Monegal van compartir estada a Olot i van fer que el seu centre de l’activitat pictòrica passés de Barcelona a la capital de la Garrotxa, on la casa pairal de Vayreda va ser lloc de reunió habitual dels artistes que feien vacances a la població.

    El cunyat de Vayreda i íntim amic de Mallol era Esteve Monegal i Prat (Barcelona, 1888-1970). Escultor, deixeble com els anteriors de l’escola de Galí i membre també del Cercle Artístic de Sant Lluc, va publicar articles teòrics a La Publicidad i altres mitjans i va fer dibuixos satírics a Or i Grana, on signava amb el pseudònim d’Emili Montaner. Monegal va evolucionar cap a un classicisme molt depurat, cosa que el va fer ser l’escultor més ortodoxament noucentista. Les seves obres se centraven bàsicament en nus femenins i retrats, la més representativa de les quals potser va ser la Dona que es pentina. El 1917 va abandonar la seva faceta artística, segurament tocat per la mort de Prat de la Riba, per dedicar-se al negoci familiar de perfumeria. Avesat totalment al món empresarial, Monegal va seguir aplicant el seu dot artístic als flascons, els embolcalls i la publicitat de l’empresa que amb el temps va esdevenir una important multinacional: Myrurgia. Allà va tenir com a soci el seu cunyat, Francesc Vayreda.

    Però, què tenien en comú tots aquests artistes amb el FC Barcelona? Segons les llistes de socis en poder dels hereus de la família Peris de Vargas, i que són les més antigues de què es té notícia fins ara, la temporada 1912-1913 tots ells eren socis del club: Josep Llimona i el seu fill Rafael, Josep Clarà, Francesc Vayreda i la seva germana Montserrat, Ignasi Mallol, Esteve Monegal i les seves germanes Mercedes, Asunción, Rosa i Teresa.

    El bust de Gamper, a Madrid

    No ens podem estranyar, doncs, que el bust de Gamper fos obra d’un vell conegut seu i que havia estat soci del club. El que sí que ens pot deixar astorats és que el bust, que tants anys va estar-se a la tribuna del camp, no sigui el que avui en dia podem contemplar al Museu del Barça, perquè el que hi ha no és sinó una còpia del de Llimona. L’original es troba en mans d’un col·leccionista privat de la ciutat amb un gran fons sobre el futbol. Millor dit, avui dia es troba al Museu de la Federació Espanyola de Futbol, amb seu a Madrid. Com va arribar a mans del col·leccionista és una incògnita que tan sols ens pot respondre ell o, en el seu cas, el club.

    Potser ja seria hora que el FC Barcelona mirés de recuperar-ne l’original. Els museus i centres de documentació han de gastar una part del que ingressen a mantenir i ampliar les seves col·leccions. Per cert, ¿el fons d’art del FC Barcelona està catalogat i convenientment inventariat? ¿Es coneixen totes les obres que hi ha? ¿Què se n’ha fet, de la museística que hi havia un cop s’han fet les diferents obres al museu?