Inici de campanya des de l’exili.

Dissabte, quarts de cinc del matí quan l’alarma del despertador comença a sonar. T’han convocat a les 5:30 a l’aeroport amb destí Brussel·les. Un centenar llarg de persones s’apleguen als voltants del taulell per a fer l’embarcament corresponent. Conec personalment a uns quants dels components del viatge. A d’altres he tingut el plaer de llegir-los en llibres i articles. Alguns admirats, d’altres amb qui tindria fortes discrepàncies, d’altres absolutament desconeguts. Cares de son en la majoria d’ells. Bastants han hagut de sortir més de dues hores abans de casa i travessar mig país per a arribar a l’aeroport del Prat. En tots ells però s’intueix la sensació de formar part de la història, de viure-la en primera persona. Tots ells formen part de les llistes de “Junts per Catalunya” per les quatre circumscripcions electorals. Homes i dones que s’han aplegat al voltant de la crida del President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. I és que, com bé diria unes hores després l’Eduard Pujol, no es pot dir no quan el President del teu país et demana ajuda.

Res és normal en aquesta posada en escena de campanya electoral. I res ho és perquè des del govern espanyol i els diferents òrgans de poder de l’estat han impedit que ho sigui. Amb part dels membres principals de la llista empresonats en diferents centres penitenciaris i amb el President de la Generalitat, escollit pel Parlament per majoria absoluta, màxim representant de la voluntat popular del país, i quatres dels seus consellers a Bèlgica sota un règim de llibertat vigilada. Durant el trasllat des de l’aeroport de Brussel·les al lloc de trobada als voltants de Bruges, un té el temps d’adonar-se clarament de la situació. Més de 100 possibles càrrecs electes han hagut de volar durant dues hores per a poder reunir-se amb el qui és el 130 President legítim de la Generalitat de Catalunya, ara en l’exili a Bèlgica.

L’estat espanyol, via article 155 ha convocat eleccions autonòmiques pel 21 de desembre. Per escollir un nou Parlament que a la vegada nomeni un nou President. Unes eleccions en les quals la llista única que en un principi es va plantejar tan sols tenia sentit si era anunciada, des del meu parer, immediatament després de la convocatòria d’eleccions per part del govern del PP amb la connivència de C’s i del PSOE. I un llista que per mi havia de ser composta per membres transversals de la societat civil, allunyada dels partits polítics i amb els noms de tots els empresonats i exiliats en les posicions de tancament de llistes. Un cop això no es produí, el fet que concorrin les tres llistes per separat em sembla perfectament correcte i pot portar, fins i tot, a uns millors resultats sense les reticències que podrien tenir alguns davant algunes coalicions.

Ara bé, davant la situació creada crec que tots els partits que integren les diferents llistes haurien de posicionar-se de forma clara i sense deixar cap interrogant en què, en cas de poder formar escollir president, aquest hauria de ser en Carles Puigdemont i a la vegada ell nomenar exactament el mateix govern que hi havia fins al passat 27 d’Octubre. Seria la mostra absoluta de la legitimitat de les institucions que ens representen i a la vegada seria el que més mal podria fer al govern de Mariano Rajoy.

Perquè aquestes eleccions no van de nomenar un nou president, ni un nou govern. Van de dir en veu alta que Catalunya ja té un President legítim i escollit democràticament pels catalans. I van, a la vegada, de cridar ben fort que mai més no hàgim d’anar “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” per a poder compartir una estona amb el nostre President. Com va dir en Carles Puigdemont, “Ara ens cal ser militants de Catalunya, el moment va de Catalunya no de partits”.

Nadal 2013

Benvolgut amic.

Ja tenim aquí el Nadal. Han passat ja tres-cents seixanta-cinc dies des que et vaig enviar alguna cosa semblant a aquesta. Què de pressa passa el temps i que ens costa d’observar-lo i gaudir-lo!

Tenim ja un any més al cos. I al cervell, aquesta part que ens porta malauradament records molt de cops no volguts. Però el cor encara ens batega, amb força, esperant que cada seixanta segons impulsi una nova glopada de sang.

Hem deixat enrere un any dur, un més d’ençà el que varen batejar com a crisi econòmica i que es va convertir en sistèmica en algun bateig. I en portem ja tants que aviat oblidarem quan va començar, i el perquè i com va originar-se. I en aquests anys els rics s’han fet més rics a costa dels que produïm, sigui el que sigui. La gent com tu i com jo hem anat a pitjor, espremuts per taxes e impostos per a rescatar als qui van perdre, amb prou feines, la xavalla que duien a la butxaca, que ja saps que ells sempre han tingut la cartera ben botonada a la jaqueta.

Un any més on s’han rigut de nosaltres, en altre temps pallassos per a la Cort, i ara tot just, mims sense paraules per al poder. Sens enriuen constantment polítics i jutges, banquers i empresaris del Ibex35. Ens han retallat tant, i per tot arreu, que vivim ja en l’anorèxia, a punt d’entrar, si no ho hem fet ja, com societat a la UVI. No cal que et faci esment de totes les ganivetades que ens han donat. Les coneixes tan bé com jo i tres- cents seixanta-cinc dies els hi ha donat per a molt. La llista seria massa llarga. T’avorriria i aconseguiria que acabessis de mala llet i possiblement et recordaries, i amb raó, de part de la meva família per a fer-te memòria.

Però seguim tenint aire per a respirar, encara que a molts pugui semblar l’últim alè. I hem de, entre tots, aconseguir que sigui net, lliure de partícules d’els esputs vessats per aquella gent. I això encara ho tenim a les nostres mans. Per llunyà i impossible que ens sembli, sempre podrem trobar una illa on el nostre cos pugui refer-se de les ferides, sabent però que l’important haurà estat el viatge. I en això ens hi hem de posar tots. I en tots els àmbits. Donar pas a l’esperit, a la Cultura en majúscules, a les emocions i als desitjos, a les esperances, il.lusions i projectes per a poder fer realitat els somnis. Trobar, per fi, encara que molts anys després d’haver-ho traït entre molts, la platja que hi havia sota les llambordes i que encara és allà, esperant que li treiem les pedres del damunt.

Sigues feliç, que ens queden quatre dies mal comptats en aquesta vida. I enlloc de mirar els arbres del bosc o les roques en el mar, busca la línea de l’horitzó, allà on no arribaràs mai i demana l’impossible a crits. Tan sols així podràs apropar-t’hi i fer que sigui una realitat.

Que tinguis Bones Festes, vigila de no afartar-te de torrons i beu tot el que puguis però amb seny. Que el temps no està per a perdre’l amb ressaques amb la feina que hi ha per fer, no fos cas que en arribat el moment no recordéssim que i qui ens ha dut fins aquí. Que en el nou any puguem cridar ben fort, bon vent i barca nova, a molts.

I a tu, que m’has acompanyat en aquest temps, una abraçada forta, amb el desig que es compleixin tots els teus somnis.

Josep Bobé