de

Gardel i el FC Barcelona. «Tangos y boliches»

A partir de la segona meitat de la dècada dels anys 10 del passat segle XX i fins a finals dels anys 20, se’ns mostra una Barcelona activa i cosmopolita i que com no podia ser menys tenia una avinguda, comparable a la d’altres ciutats europees, on s’acumulaven bars, terrasses, teatres de varietats, cafes-cantants i cabarets que cada nit encenien els seus llums de colors. Artistes de la talla de Pilar Alonso i Raquel Meller, qui per cert va ocupar la portada de la revista «Time», compartien escenaris amb il·lustres visitants estrangers de la talla de Maurice Chevalier o Carlos Gardel. Temps de cuplets, pasdobles, el foxtrot que escandalitzaria als més conservadors, el java o el tango argentí eren els ritmes de moda. I el Paral.lel el símbol d’aquella Barcelona de bona vida, allunyada de la Guerra que vivia Europa i que s’havia convertit en ciutat d’acollida de espies, arribistes i exiliats.

 

Els jugadors del FC Barcelona ja no eren amateurs i guanyaven els seus calés per donar puntades de peu a la pilota en aquell espectacle que cada cop atreia a més gent i que faria necessària la construcció del camp de Les Corts. Jugadors que deixen de ser anònims i que en aquells temps es deixen veure, elegants i vestits a l’última moda, per aquells locals del Paral.lel aprofitant la fama que la pilota els hi donava. Joves que s’havien convertit en ídols ja de masses i que en alguns casos van aprofitar per a conèixer intel·lectuals i noies que triomfaven en els escenaris. Coneixences que potser no hagueren fet mai sinó haguessin jugat al FC Barcelona.

I Samitier, Zamora i Piera van ser, podríem dir els pioners.

 

El 1925, Carlos Gardel actua per primer cop a Barcelona, al Teatre Goya. És el primer contacte de Sami amb Gardel. En una entrevista que li fan a Samitier l’any 1954 comenta, tot referint-se a Carlos Gardel: “Los jugadores que integramos el equipo que jugó las tres famosas finales de Copa en Santander, sabemos cuan beneficiosa nos fue su compañía para mantener nuestra moral”. I és que allà, a Santader, a la famosa final del Campionat d’Espanya de 1928, Gardel assisteix als partits. Segons les memòries d’Alberti, «La arboleda perdida», va ser ell juntament amb en José Maria de Cossio qui van portar Gardel a Santander. El cert es que la nit del dia del partit en que Plattkó cau lesionat, els tres, Alberti, Cossio i Gardel es reuneixen amb els jugadors i segons Alberti es cantà «Els Segadors» i es varen veure  onejar banderes catalanes. I Gardel, com no podia ser menys, va cantar uns quants tangos. Així ho narra Alberti:

    

«Fue en Santander: 20 de mayo de 1928. Allí fui con Cossío a verlo. Un partido brutal, el Cantábrico al fondo, entre vascos y catalanes. Se jugaba al fútbol, pero también al nacionalismo. La violencia por parte de los vascos era nunca vista. Platko, un gigante portero húngaro, defendía como un toro el arco catalán. Hubo heridos, culatazos de la Guardia Civil y carreras del público. En un momento desesperado, Platko fue acometido tan furiosamente por los de la Real que quedó ensangrentado, inconsciente, a pocos metros de su puesto, pero con el balón entre las manos. En medio de ovaciones y gritos de protesta, fue alzado sobre los hombros de los suyos y sacado del campo, sembrando el desánimo en sus filas al ser sustituido por otro. Pero, cuando ya el partido llegaba al final, apareció Platko de nuevo, la cabeza vendada, fuerte y hermoso, decidido a dejarse matar. La reacción del Barcelona fue instantánea. Pocos segundos después, el gol de la victoria penetró por el arco de la Real, que abandonó el campo entre la ira de muchos y los desilusionados aplausos de sus partidarios. Por la noche, el hotel, nos reunimos con los catalanes. Se entonó «Els Segadors» y se hicieron ondear banderas. Y una persona que nos había acompañado a Cossío y a mí durante el partido cantó, con verdadero encanto y maestría, tangos argentinos. Era Carlos Gardel»

 

Segurament és a això al que Samitier es referia al 1954. Cal senyalar que José Maria de Cossio va ser un escriptor, figura habitual a les tertúlies madrilenyes, membre de la Real Acadèmia Española i autor d’un dels més grans tractats taurins. Es curiós com havent estat soci del Real Madrid, Cossio es va convertir en un barcelonista fins la seva mort.

Era freqüent veure’ls entaulats en «El canario de la Garriga», restaurant freqüentat per artistes i intel·lectuals que estava just davant de l’hotel Ritz, al carrer Roger de Llúria de la mateixa forma que eren habituals els viatges de Gardel a Barcelona. I és que Piera, Samitier i Zamora es converteixen en els cicerones de Gardel quan ve a Barcelona. «Nos visitó infinidad de veces y nos deleitó con sus tangos… después estuve con Gardel en Barcelona, en París… ¡Era un amigo leal!.” I és que Barcelona fou el «gran amor de Gardel». I és que com va dir Enrique Cadicamo, poeta i escriptor argentí «Barcelona era la continuación de nuestra calle Corrientes. Todo lo que era argentino era de moda”.

 

Fruit d’aquesta amistat, Gardel va fer una versió, d’un tango fet pocs mesos abans on mencionava a cinc jugadors argentins. Així l’1 de març de 1929 grava la nova versió a Paris substituint el nom dels argentins pels de Piera, Sastre, Zamora, Samitier i Plattkó. El disc s’editaria posteriorment, el 1935 i ja mort Gardel, a l’Argentina.

 

Piantáte de la cancha, dejále el puesto a otro;
de puro patadura estás siempre en orsay;
jamás cachás pelota, la vas de figurita,
y no servís siquiera para patear un hand.
Querés jugar de forward y ser como lo es Piera

pa’hacer como hace Satre,
de media cancha un gol,
querer hacerle goles al colosal Zamora
y ser, como lo es Sami, el mago del balón.

Chingás a la pelota,
chingás en el cariño,
el corazón de Platko
te falta, che, chambón.
Pateando a la ventura,
no se consiguen goles;
con juego y picardía
se altera el marcador.

Piantáte de la cancha que hacés mala figura
con fouls y brusquedades te pueden lastimar.
Te falta tecnicismo, colgá los piparulos.
De linesman hay puesto, si es que querés jugar.
El juego no es pa’ otarios, tenélo por consejo,
hay que saber cortarse y ser buen shoteador
en el arco que cuida la dama de tus sueños,
mi shot de enamorado acaba de hacer gol…

Sacate los aspavientos
vos no tenés más chance,
ya ni tocás pelota,
la vas de puro aubol.
Te pasa así en el campo
de amor, donde jugamos:
mientras corrés la liebre
te ganó un corazón.

 

Carlos Gardel volia, amb aquest tango, contrarestar les crítiques que van haver de suportar els jugadors del FC Barcelona amb motiu de la gira per l’Argentina i l’Uruguai a l’estiu d’aquell any 1928 i que va suposar sancions i ser apartats de l’equip a uns quants integrants de l’expedició. Els jugadors, que feia pocs mesos havien guanyat el Campionat eren ara poc menys que maleïts per l’afició. Samitier ja és l'»ex-mago del balón» o l'»exgenial futbolista».  Gardel demostrava d’aquesta manera la seva amistat envers els jugadors

El primer partit que l’equip jugà fou a l’agost d’aquell any contra la selecció argentina a Buenos Aires. Una selecció que havia guanyat aquell mateix estiu la medalla de plata als JJOO d’Amsterdam.  El resultat final va ser de 3 a 1 a favor dels locals. El partit es va jugar al camp del «Sportivo Barracas». Com a anècdota, val a dir que va ser el primer partit on la selecció argentina va dur brodat a la samarreta, teixida en seda,  l’escut nacional. Unes samarretes confeccionades per l’empresa tèxtil «Masllorens Hnos.» que com es pot intuir pel nom era d’origen català. L’ambaixador espanyol, Ramiro de Maeztu va presidir el partit.

 

A l’abril d’aquell any, els argentins havien visitat Barcelona, com a preparació als Jocs, i enfrontat al primer equip  on van ser derrotats per un clar 4 a 1. Un partit que es va jugar al camp de Les Corts sota una pluja torrencial. Tant és així que l’àrbitre va donar el partit per acabat onze minuts abans que es complís 90 minuts reglamentaris. Per cert un àrbitre, que en tots els partits que disputà l’argentina com a preparació, era imposat pels d’ultramar.

La resta de partits no va anar gaire millor. Un empat a 0 davant el mateix rival que en el primer, aquest cop a l’antic estadi de River, situat a l’avinguda Alvear i al carrer Tagle. Contra Independiente, el tercer partit, es va perdre per 4 a 1 i al quart per 1 a 0 davant un altre combinat argentí, de nou a l’estadi de River Plate. El cinqué el va jugar a contra Boca Juniors en el seu camp. El resultat va ser de victòria blaugrana per 2 a 1. El FC Barcelona havia jugat en els quatre grans estadis de Buenos Aires d’aquella època (els de Racing i San Lorenzo s’inaugurarien un any després). La gira seguiria anant a Rosario on van ser golejats per un combinat local per 4 a 0.

 

La gira va seguir per l’Uruguai on van jugar contra el «Peñarol» a l’estadi de Pocitos de Montevideo. El resultat d’un empat a 1 i es va acabar davant el Club Nacional de Football, també uruguaià, al Gran Parque Central El resultat per acabar la gira va ser una nova derrota, aquest cop per 3 a 0. En aquest partit va assistir l’íntim amic de Samitier, Piera i altres jugadors del primer equip, Carlos Gardel, de qui es diu que va ser un dels màxims responsables que el FCB acceptés aquella gira que casualment coincidia amb unes actuacions que el cantant tenia al teatre Solís de Montevideo. El tanguista, en un tango dedicat al seu amic «Sami» deia: «cuando el tango, rezogando, nos murmure Samitier, caballero que has dejado mil recuerdos por doquier«. Precisament Samitier va fer unes declaracions a Argentina parlant del futbol d’aquell pais «Es superior, se domina el balón a maravilla, conocen el juego en todos sus secretos. Nosotros los superamos en el  juego alto y ustedes nos dominaron en el juego bajo«. Afortunadament, amb el temps, el joc per baix va ser la clau dels èxits al FC Barcelona.

 

El dos de setembre Gardel va al port a acomiadar-se dels seus amics. Pel que sabem per les cròniques de l’època les festes, rebudes i afalacs que va rebre l’equip va afectar el rendiment dels jugadors. I es que els «boliches» no perdonen. La gira va tenir conseqüències. Socis es varen donar de baixa i el tècnic, Romà Forns, va ser cessat. Diuen que els jugadors, quan van baixar del vaixell que els va tornar a Barcelona, duien una insígnia a la solapa on es llegia «No me hable usted de América».

 

Va ser tal l’escarni que molts varen sentir que inclòs es va editar un llibret al preu de 30 cèntims de l’època titulat «Barça en la Argentina» amb el subtítol de «Parodia de tangos de moda». A la breu introducció es llegeix «el club «Barcelona», al mandar a la Argentina un equipo representativo para lucir los colores azul-grana, hubiera tenido que preparar mejor la selección. Así ha ocurrido que hemos ido a descubrir las Américas y lo que hemos hecho ha sido un ridículo más grande que el templo de la Sagrada familia, cuando esté terminado.

Como ya hemos dicho anteriormente que somos humoristas, pues en la vida hay que aprovechas la ocasión para reírse, pues es mucho más grato que el llorar y que invadir los campos de fútbol o ir a mamporros, ya que tal espectáculo es impropio de un país culto«.

En llegir-lo, un s’adona del fi sentit de l’humor que inclòs ens hauríem de permetre amb el Barça. Encara que dubto que als jugadors els hi fes cap mena de gràcia. Les crítiques als jugadors van ser ferotges, i especialment acarnissades amb Samitier, Piera i Plattkó.

Fruit segurament dels resultats, aquella gira ha quedat en l’oblit per a molta gent. Tant és així que és el segon cop en què els barcelonistes van trepitjar Amèrica, en aquest cas Mèxic i els Estats Units, quan molts parlen de la primera gira oficial del Club.

 

Però no és l’únic tango que te Samitier. Lito Mas i Nicolás Verona, compositors de tangos que acompanyaven sovint a Gardel li varen dedicar aquest en record de la gira disputada l’any 28. i que també interpretà Gardel..

 

De las playas argentinas, donde el tango es la ilusión,
tú mereces, bravo Sami, que te brinden la canción,
tú mereces que las notas de un tanguito de arrabal,
lloren penas por tu ausencia, que quizá nos cause mal.
Cuando el tango, rezongando, nos murmure «Samitier»
Caballero que has dejado mil recuerdos por doquier!!
brindaremos nuestro aplauso por el «Mago del Balón»,
que vivir horas, nos hizo, de entusiasmo y emoción.

Sami!!
capitán del Barcelona…
con tu juego, que emociona,
nos has hecho estremecer…
Sami!!
portador de la nobleza
de tu tierra de grandeza…
caballero Samitier!!

Cuando llegues a tus lares, a tu tierra !la inmortal!!
y en los campos de la añeja, de la fiel Ciudad Condal,
tu silueta se deslice sobre el césped tentador…
y retumben los espacios, ante el grito alentador…
no te olvides!bravo Sami !!valeroso capitán!…
que los buenos argentinos te recuerdan con afán
pues dejaste en el Plata simpatías por doquier,
!capitán del Barcelona!…!caballero Samitier!

 

 

de

El dia que Josep Pla va veure jugar Cruyff

   9e9e961704fb9d1241e1a321908172ab  22 de desembre de 1973. Dos dies abans, a Madrid, volava pels aires el cotxe on viatjava l’almirall Carrero Blanco, president del govern espanyol. El futbol no es va aturar. Camp Nou. 22.30 hores de dissabte. L’estadi estava de gom a gom amb més de 100.000 persones i ovació a Agustí Montal, acabat d’escollir president davant Pedro Baret i Nicolau Casaus en unes eleccions on tan sols hi prenien part els compromissaris. Braçalets negres en els dos equips. Minut 44 de la primera part i la pilota acava als peus de Carles Reixach en la seva posició natural d’extrem dret. Arriba fins al fons i després de dos retalls la pilota li queda a la seva cama esquerra. Centra i la pilota descriu un arc on cada cop s’allunya més de la possible arribada d’un ros holandès que entrava a la carrera cap al pal contrari. La pilota va alta, a l’alçada del cap. El jugador fa un salt estirant la seva cama dreta i contacta amb la pilota amb l’exterior del peu. La pilota acaba al fons de la porteria. Johan Cruyff. Acabava de nèixer un sobrenom que faria història. L’holandés volador.

    A la graderia d’aquell partit, Josep Pla i Casadevall (Palafrugell 1897-1981). Armand Carabén, en aquells anys gerent del FC Barcelona, i la seva dona, la Marjolin Van der Meer el devien convèncer per anar-hi a veure Cruyff. Es coneixien força i a Plà li agradava parlar francès amb ella i dona’ls-hi, de passada, algun consell. «Porti als seus fills a una escola catalana. Deixi’s de lycées i històries. Amb els lycées l’únic que s’aconsegueix és que els «negritos» creguin que Baudelaire és el millor poeta del seu país». Josep Pla era una de les persones a qui Armand Carabén, estiuejant a l’Empordà, que en un principi havia de ser qui publiqués el seu «Quadern Gris» i el primer impulsor de la seva obra completa, havia explicat l’interès a portar a Johan Cruyff al Barça. «On aneu a parar? Un futbolista holandès a Barcelona? Quin disbarat! Un home de la cuina de la mantega transportat a la cuina de l’oli. Que no veieu que aquests fregits d’aquí li arrasaran l’estómac en quatre dies? No farà res de bo, aquest pobre xicot!».

    Josep Pla havia jugat a futbol, segons ell com a migcentre als Germans Maristes de Girona durant un parell o tres d’anys. «M’agradava jugar, i a jugar amb jocs violents, encegadament, sense pensar en cap perill», encara que, com ell mateix ens indica a la primera plana del Quadern Gris, era el seu germà l’autèntic afeccionat a aquest esport. «És un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama«. Però el Pla, a qui li agrada el futbol com a esport, s’acaba en els seus anys escolars. «El temps que dedica la gent del nostre país a parlar de futbol és tan aclaparador que jo m’he demanat moltes vegades si el sentit social educatiu que implica qualsevol esport no ha esdevingut en el nostre país una rèmora, un mètode de cretinització general progressiva literalment nefast. La meva absoluta convicció és que el futbol és un autèntic càncer social, un fenomen d’immensa mandra mental típic de determinades situacions ineluctables«. I quan va conèixer el rugbi a Anglaterra la cosa va anar a més. «El futbol és, des del punt de vista de l’espectacle, un joc per a senyoretes. És un joc per a senyoretes fins i tot en aquest paradís dels esports que s’anomena Yorkshire. Si heu tastat el rugbi, el futbol resulta una cosa tan embafadora i ensucrada, que com a espectacle només es pot comparar a les ensopidíssimes curses de braus.” Així doncs, el seu interès en el futbol era simplement com a fenomen de masses «Si la literatura no és res més que el reflex de la situació social i econòmica de cada país en cada moment, el futbol és un color del mateix prisma».

 

    Pla menyspreava quasi totes les aficions populars i decideix, en la majoria de casos, ignorar-les. «El futbol no m’interessa en els seus detalls ni en les seves menuderies». Però com a bon observador de la realitat que és, el fet que el futbol s’hagi convertit en tot un espectacle capta la seva atenció i al març de 1954 escriu un article titulat «Espectacle de masses» després d’haver presenciat a les Corts un partit FC Barcelona-Atlètic. «L’espectacle de la massa a Barcelona em produí la mateixa sensació que la gent estava asseguda a la tassa del vàter, com en aquelles llunyanes tardes de Milà, de Roma i de Berlín…. em va fer recordar les primeres grans concentracions humanes del feixisme a Roma i del nacionalsocialisme en el primitiu Palau d’Esports de Berlín…» Però vet aquí que davant d’ell te Kubala, l’únic que surt mencionat a l’article i de qui diu que es va passar la tarda observant el seu joc. Per ell, en László era l’únic que jugava «l’autèntic futbol, el de la col·laboració, el de l’associació. Els altres jugaven a la seva manera, desconnectats, per lluir-se, per exhibir-se… Kubala és un jugador de futbol, no una sorprenent i miraculosa vedette.» I és que Plà concep el joc des del punt de vista de l’associació i de la col·locació sobre el camp dels jugadors com ja havia mostrat en la crònica publicada a La Publicitat al 1924 amb motiu dels Jocs Olímpics de Paris. «L’equip espanyol ha dominat completament. Ha jugat, però, pèssimament. Els darreres de l’equip han fet el que han pogut. Noteu que en els darrers era allà on l’equip no era barrejat. En canvi els davanters no han fet res, no s’han entés ni una vegada. Samitier amb prou feines s’ha vist. Piera ha jugat com té l’obligació de jugar aquest elegantíssim atleta, però ha fet un joc individual, és a dir, nul. El futbol és un esport social, de compenetració… L’equip peninsular ha estat com un molí de vent sense ressorts i amb les ales trencades. Es una equivocació fer equips barrejats.»

 

    El 1954 assisteix a la fase final del Mundial de Futbol que es va jugar a Suïssa, acompanyat per tres amics de Palafrugell, i n’escriu un extens article publicat també a Destino el 10 Juliol del 54. «En un camp d’esports un te sempre la sensació que li roben els diners de l’entrada si el joc és purament deixat a l’atzar, a la fúria, al que pot purament produir-se si no s’aplica a la competició un mínim d’intel·ligència, de reflexió i de mètode… Els anglesos encara avui aturen les pilotes. Els hongaresos combinen els esfèrics sense aturar-los, amb una velocitat prodigiosa…. Els austríacs juguen un bon futbol, basat en el sistema tradicional anglès… reben la pilota, l’aturen i la passen. Estem davant de la vella escola, admirable per tants conceptes, però que el futbol hongarès ha debolit. L’esbalaïdora disciplina hongaresa, la màquina d’aquest equip, la fabulosa quantitat d’hores que ha dedicat a l’entrenament i al treball, permet als seus homes, en moltíssims casos, passar les pilotes sense aturar-les, cosa que produeix una enlluernadora velocitat i una prodigiosa eficàcia. Com ja he dit, aquesta és la clau del futbol hongarès i la causa de la seva immensa superioritat. Aquests homes han portat aquest esport a la qualitat més elevada de la seva història. La seva manera de comprendre el joc influirà sobre tot el futbol del futur, perquè és un fenomen extraordinari». Plà defensor del joc al primer toc, de la velocitat de la pilota. Pla com a primer entusiasta amb el futbol desplegat pels Màgics Magiars, l'»Aranycsapat» (equip d’or) dels Kocsis, Lórant, Bozsik, Higdekuti, Puskàs, Czibor, Budai, … entrenats per Gusztav Sebes i el seu futbol socialista en definició pronunciada per ell mateix. L’equip que el 1953 havia aconseguit derrotar a la selecció anglesa a Wembley per un 3 a 6. Era el primer cop que Anglaterra era derrotada dins el seu territori.

    Es trigaria 20 anys a veure alguna cosa semblant sobre un terreny de joc i hauria de ser a Alemanya, de la mà de la «taronja mecànica» comandada per en Johan Cruyff. I com la selecció hongaresa, també cauria a la final però quedant en la memòria dels afeccionats per damunt del campió, en tots dos casos, Alemanya. I és que la literatura de Pla, clara, precisa i sòbria, d’una simplicitat absoluta encara que carregada d’ironia, detestant la retòrica buida i els artificis literaris però a la vegada carregada d’un enorme treball estilístic el devia dur a enamorar-se del joc dels Magiars al veure el que ell apreciava literàriament traslladat a un terreny de joc. I de la mateixa forma que deixava clar el seu gust cap aquest estil de joc aprofitava l’ocasió per a etzibar un bon cop al periodisme esportiu en unes línies que es podrien signar ara mateix.. «Crec que seria un gran bé… que al periodisme esportiu s’hi dediquessin els periodistes més intel·ligents, més independents i més formats. Ells tenen en bona part la culpa d’aquest sinistre carnestoltes col·lectiu d’ínfima categoria que tantes energies i tantes possibilitats distreu per a empreses infinitament més decisives i importants. Seria d’una gran urgència que es comencés a dir la veritat, petés qui petés: vull dir que convindria esclarir una mica els cranis de milers i milers de ciutadans intoxicats pel vilatanisme més recalcitrant, per l’apassionament més xato, per la ignorància més petulant»

    El 22 de desembre de 1973, Josep Pla no va veure el gol de Johan Cruyff tot i ser a l’estadi. Així ho diu a l’article escrit a la revista Destino el 2 de febrer de 1974 sota el títol de «Los goles del jugador Cruyff». «A mitja part vaig anar al bar del camp. Un amic em va dir:

– Vostè ha vist el gol?

– No senyor. I vostè?

– Jo tampoc, però l’ha fet. Diuen que l’ha fet amb el taló.

– És igual. El que compta és que l’ha fet.

L’endemà un diari deia amb unes lletres molt grans que el gol faria història.»

   9e9e961704fb9d1241e1a321908172ab En l’article, Pla descriu, tot avisant-nos que de futbol no entén un borrall, la situació a la Lliga espanyola. «Els últims anys, el campionat peninsular havia estat molt mediocre, avorrit, pesat i monòton. Sempre succeïa el mateix. Quan un equip jugava a casa, guanyava i quan ho feia a fora, perdia (…) El fitxatge dels jugadors era escandalós, perquè, malgrat els esforços propagandístics, com més cara era la fitxa d’un jugador menys eficiència demostrava… En fi: el resultat d’aquesta enorme quantitat de notícies era que sempre guanyava el Madrid i que el campionat era avorridíssim i d’una monotonia indescriptible.» Després passa a analitzar el joc del Barça amb més o menys paraules semblants. «Sempre perd. A què es deu el fet? Es deu simplement a això: que els jugadors peninsulars no saben fer gols. Sap perquè guanyen aquests equips tan forasters? Perquè posseeixen jugadors que saben fer gols: Kubala, Puskas, Di Stéfano. Posi davant del Barcelona un home que mani i sàpiga fer gols i tot plegat es transformarà a l’acte. I, si no, el temps ho dirà.» I aquí la defensa del fitxatge de Johan Cruyff. «Calia posar al davant d’un equip que no feia gols, probablement perquè no en sabia fer, un home que en sabés fer. No fou pas fàcil. Calgué decidir, i això és complex. Es va fer. Van trobar el senyor Cruyff. I fou possible per tres raons decisives: per la presidència del senyor Montal, perquè la junta que presideix és positiva i perquè per a la negociació que anomenarem holandesa es va trobar l’home més precís: el senyor Carabén. En els partits que ha jugat fins ara el senyor Cruyff els gols han estat un fet. De moment, tot és brillantíssim. No desitjo sinó una cosa: que aquesta situació duri amb la més gran de les normalitats possibles.»

 

    Un cop fetes aquestes introduccions ens entra ja en el partit. «L’equip del Barcelona –i per mi fou una gran sorpresa– em va semblar molt diferent del que els últims anys havia vist, molt més ben organitzat, més disciplinat, més positiu. Té jugadors bons i altres de regulars. La millora és evident. Avui el Barcelona té un equip al capdavant del qual hi ha un home que dirigeix i que mana –sense que ho sembli. En aquest país, saber-se fer obeir, saber manar, implica molta intel·ligència. És gairebé segur que aquesta ha estat l’obra millor que ha fet el jugador holandès en aquesta aventura de la seva vida. En tot cas, el més seriós. En definitiva, els gols que ha fet i els que ha fet fer provenen d’aquesta associació, sense la que, aquest esport és una successió d’exabruptes avorridíssima. Haver creat una situació semblant implica molta intel·ligència i molta bondat en els seus companys. Cruyff és avui una gran vedette més unitiva que separativa.

    En el transcurs del partit vaig admirar, en l’actuació de l’holandès, els següents fets: la seva decisió admirable a no fer coses inútils, genials o absurdes; estant marcat per dos jugadors adversos, la seva paciència admirable; la seva habilitat constant per no ésser lesionat ni per lesionar ningú; els seus dots d’observador constants i positius. Són condicions que en aquests espais abunden poc. El senyor Cruyff les té –al meu entendre, és clar» I acabava l’article. «No tinc coneixements d’aquest esport, ni experiència viscuda, ni he vist el senyor Cruyff actuar en més que en un partit. Seria ridícul, doncs, que ara intentés dibuixar, encara que fos molt precàriament, la tàctica del jugador holandès. En tot cas, dubto que tingui alguna tàctica específica i personal molt subjectiva. Potser no en té més que una: la que a cops té l’ésser humà, aquella barreja d’observació, d’intel·ligència, d’habilitat i de decisió, quan fa una cosa seriosament -vull dir seriosament-. Són pocs els qui segueixen aquest camí i, davant el públic, poquíssims. És molt possible que el senyor Cruyff sigui un d’ells.»

    Així escrivia Josep Pla de Johan Cruyff. No tenia gens de mal gust pel futbol. Els Màgics Magiars, Kubala i ara Johan Cruyff. Al camp, amb el seu amic Carabén al costat, s’havia passat tot el partit parlant de coses que res tenien a veure ni amb el partit ni amb el futbol. Era el Pla més agre i aspre, capaç d’engegar a dida a qualsevol. Al final el partit va girar-se cap al seu amfitrió i li va etzibar «Carabén: Cruyff, extraordinari, colossal; tots els altres són una merda.»

 

 

 

 

 

 

 

 

de

Ponència a l’Ateneu Barcelonés en el marc de la tertulia «Ateneu i Esport»

Ponència en el marc de la tertulia «Ateneu i Esport» feta el dia 18 Setembre 2017 amb el títul

Resultat d'imatges de josep bobe ateneu i esport

Molt bona tarda a tothom,  moltes gràcies per la vostra assistència, i en especial a l’Ateneu Barcelonés, al Miquel Angel i al Xavier, per a convidar-me a aquesta tertúlia.

La idea d’aquesta és parlar sobre els inicis del futbol a Barcelona i de la fundació del Club que porta el nom de la ciutat i mai a l’inrevés, com ja va quedar prou clar en el seu moment.

Les primeres notícies que tenim del futbol a Barcelona són de finals de 1892, concretament d’un partit jugat entre membres del Club de Regates a l’hipòdrom de Casa Antúnez, a un horari tan poc habitual com les vuit del matí. Els jugadors eren anglesos i escocesos a qui, a poc a poc, s’hi van anar afegint alguns catalans. Jugadors que arribaven fins allà en les seves embarcacions  que deixaven a la platja. Parlem d’uns anys on els corrents higienistes propugnen la pràctica a gran escala de l’esport i en particular dels que es practiquen a l’aire lliure com el tenis, el ciclisme, l’atletisme, el rugbi o el futbol. I també parlem d’anys on la mentalitat espanyola, sempre al dia i avançada, ens deixa joies com la publicada el Març de 1894.

“Aquí no han logrado aclimatarse tampoco ciertos juegos, que en Inglaterra gozan de gran favor y empiezan a implantarse en Francia, que requieren mucho movimiento, mucho brazo y mucha pierna, mucho cansancio en una palabra, y de los cuales el que más prestigio tiene es el Foot ball. Años atrás un higienista inglés lo recomendaba con mucho encomio: días atrás una Revista médica londinense apuntaba sobre ese juego tan en boga y sobre sus consecuencias.

Resultados verdaderamente encantadores y que evidencian las inmensas ventajas físicas que de aquel juego británico puede sacar la juventud. Un ejercicio que en el espacio de seis meses arroja una liquidación de 31 piernas rotas, de 16 brazos fracturados y de 20 difuntos, sin contar otras menudencias, constituye a todas luces una diversión excelente y propia como ninguna para mejorar las condiciones de una raza. Ya me imagino la espontánea alegría con que después de una partida de foot ball dirán los campeones: nos hemos divertido en extremo y todo ha ido muy bien; no hubo más que una clavícula rota, dos piernas fracturadas y un brazo dislocado… el pobre Williams se quedó allí patas arriba; pero lo que se divirtió el chico antes de morir, no puede uno figurárselo».

D’aquesta forma es veia el futbol en aquells temps.

Entre 1892 i el 99, amb més o menys fortuna, es van succeint diversos partits a la ciutat entre uns equips que vestien, i m’agradaria ressaltar això, un de blau i l’altre de vermell de la mateixa manera que ho feien en altres esports com el frontó o el polo. Qui hi jugava en aquell esport tan perillós? Anglesos i escocesos en la gran majoria, ciutadans d’aquella Barcelona que començava a construir ferrocarrils, línies elèctriques, empreses tèxtils i un gran port, i que no feien res més que reproduir, a la nostra ciutat, els costums del seu país. Potser els partits més importants, jugats durant aquells anys, són els que enfrontaren a la «Sociedad de Football de Barcelona» i a l»Asociación de Football de Torelló» de la colònia Borgonyà a finals de març i primers d’abril de 1895 i que són els primers partits de què es té constància jugats per equips de diferents poblacions.

Situem-nos ara a finals del 1898. Un  jove, provinent de Suïssa, que en aquell moment té vint-i-un anys, arriba a Barcelona. En el seu currículum esportiu figura que ha jugat en quatre equips de futbol del seu país (l’Excelsior, el Winterthur, el Basel i el Zuric), ha fet curses de bicicleta, curses a peu (precursores del que seria l’atletisme) i jugat a rugbi a Lió. Professionalment ha treballat com a comerciant i a la ciutat francesa treballarà per a Creditt Lyonaisse. A la vegada fa de corresponsal de premsa, per a diversos mitjans de Suïssa, de tema esportiu. Un cop aquí, i escassos dies després de la seva arribada, es posa en contacte amb “Los Deportes”, on col·labora i comença la història que qui més qui menys coneix. Un Gamper que explicarà, en les seves corresponsalies a Suïssa, que aquí gairebé no es practica cap esport  físic a l’aire lliure tret, i així ho diu, del llançament de pedres i exercicis de peses.

I arribem al 22 d’Octubre del 99 quan, a «Los Deportes», apareix un  anunci on Hans Gamper, no oblidem, com diu el mateix anunci, company de la secció de FootBall de la «Sociedad Los Deportes», demana aficionats en aquest esport.  El 19 de Novembre, surt de nou un anunci semblant on, a més del nom de Gamper apareix el de Walter Wild, suís i no anglès com s’ha dit molts cops i que serà el primer president del Club, on se’ns informa que la feina d’organitzar una societat de football està ja molt avançada, a la vegada que, aquella mateixa tarda, es jugarà un partit a l’Hipòdrom entre els que han respost a la convocatòria.

Així el 29 de Novembre, tenim per fi la data de la primera fundació del Club on els dotze apòstols coneguts funden el FC Barcelona. Gamper, Terrades, De Ossó, Wild, Kunzli, Maier, Ducay, Cabot, Pujol, Llobet i els germans Parsons. 3 suissos, 1 alemany i 6 catalans que serien 8 si afegim als germans Parsons, anglesos però ja nascuts a Barcelona. Per tant, res de Club fundat per estrangers. Si parléssim d’un partit, el resultat seria de 8 a 4. És en aquesta reunió en què es forma la primera directiva, amb Wild de president i Gamper com a capità i s’escull el nom del Club.  Dies després, el 8 de Desembre es juga el primer partit al Velòdrom de la Bonanova contra un equip format per jugadors anglesos residents a la ciutat. La informació de què disposem ens diu que es juga amb tan sols 10 jugadors i entre els quals hi ha dos que mai més jugaran cap partit. Schilling i Kunzli. El primer, propietari d’una armeria al carrer Ferran, que té 40 anys i l’altre un suís de qui no se sap res més d’ell a Barcelona. Ara sabem, però, que Kunzli retorna abans de final d’aquell any a Suïssa i que jugarà sovint amb el FC Zuric. Cal notar també que en aquest partit hi juguen també dos jugadors (Urruela i Lomba) que immediatament deixen de jugar amb el FC Barcelona per fer-ho en el Català, club sortit del Gimnàs Tolosa.

El 13 desembre, es produeix una nova reunió fundacional on s’integren part dels jugadors que havien format amb l’equip anglès i s’estableixen els colors que vestirà el  club i l’escut de l’entitat, pel que s’adoptarà  el mateix de la ciutat. Igualment es nomena una nova directiva per tal d’incloure a jugadors del Team Anglès com els Parsons i en la que tan Wild com Gamper continuaran amb els seus càrrecs. Igualment s’estableix la quota a pagar pels socis que serà de dues pessetes mensuals.

Al final del primer any ens trobem que el FC Barcelona juga ja en un camp que no ha de compartir, el de l’Hotel Casanovas, un camp desconegut per molts, arregla un segon terreny de joc al mateix indret,  forma ja un segon equip i té un total de 51 socis. Un any que ha donat molt de si. S’ha barallat amb el Català per la utilització del camp del Velòdrom de la Bonanova i posteriorment amb l’Escocès i l’Hispània per reglamentació, fet que porta al fet que la primera assemblea del Club sigui extraordinària just quan el Club té tan sols 4 mesos de vida. Primera assemblea i extraordinària i no és una assemblea qualsevol. Gamper renuncia a seguir com a capità de l’equip i a qualsevol càrrec fins al punt que desapareix de les alineacions habituals. Igualment, dins el Club hi ha les primeres disputes quan en Lluis de Ossó és partidari que el Club jugui tan sols amb jugadors catalans, cosa que finalment aconsegueix en un partit, precisament el primer que es jugarà contra la Sociedad Española de Futbol que serà l’embrió del, anys després,  Espanyol a finals del 1900.

Fins aquí la història explicada i que he intentat documentar en el llibre. Una història bàsicament redactada quan el FCB celebra els seus 25 anys de vida. I una història explicada, la majoria de cops, per personatges, com Daniel Carbó, en Correcuita de la Veu de Catalunya, o Narcís Masferrer, autèntics devots de Gamper i que s’ha mantingut com a dogma de fe. És curiós destacar que, ja en el primer any i en un futbol acabat de néixer, la premsa ja es posiciona clarament per un equip o altre. Així “Los Deportes” ho fa pels blaugrana mentre La Vanguardia ho fa pel Català nascut en el Gimnàs Tolosa del carrer del Duc.

Però la història no és tancada, mai ho és del tot i sempre ens poden sortir sorpreses. Un exemple. Sempre vàrem creure que les fotografies que ens mostraven el Gimnàs Solé pertanyien al lloc on s’havia fundat el Club. Ara sabem que no és així. Aquell Gimnàs Solé era el de finals dels anys 10 i que estava situat  on avui en dia hi ha el col·legi de Notaris quan el de la fundació estava en el que avui en dia és la rebotiga dels tancats Almacenes El Indio. Uns 30 metres més avall d’on hi ha situada la placa commemorativa en el carrer Montjuïc del Carme.

Sabíem els noms dels fundadors però desconeixíem qui eren la majoria d’ells. Ara sabem que hi havia molts vincles entre els fundadors. Que Gamper, Wild i Kunzli haurien coincidit a Suïssa, al FC Zúric. Que segurament Gamper havia coincidit amb Terrades al Wintherthur o quan varen jugar contra el Mulhouse. Que Bertomeu Terrades, “Bartolito» com l’anomena Xammar en els seus articles, i Cabot eren amics i que Cabot treballava, quan volia i li anava bé, per a en Terrades a l’empresa tèxtil. Que Maier i Ducay eren inseparables i que Ducay seria fins al final de la seva vida l’advocat de la família i empresa del Maier. Que De Ossó freqüentava i escrivia a “Los Deportes” i que Pujol era membre de la directiva d’aquesta organització. Que Llobet, De Ossó i Cabot pertanyien al Club de Regates i competien a cops plegats. No, no eren, per tant, 12 desconeguts que s’havien trobat per l’anunci aparegut.

Però a la vegada també ens queden moltes preguntes per a respondre.

D‘on venen els colors? El 1924 en la primera referència que es coneix sobre el tema, Masferrer ens diu que creu, en cap cas ho afirma, que era pels colors amb els que en Gamper havia jugat amb el Basilea. Estrany quan tan sols va jugar 2 partits i és amb el Club suís amb el qual té menys relació. Tenim també la teoria de la faixa feta per la mare dels Comamala, inversemblant si pensem que trigaran encara uns quants anys a jugar amb el Club, la del llapis de colors, la que ens els enllaça amb els colors de la lògia maçònica Avant a la qual pertanyia l’oncle de Gamper i col·laborador de Rossend Arús. O la de que fos la del lloc originari de Maier a Alemanya (cosa certa, aquesta sí). Ara, el Club ens diu que per tancar-la creuen una versió que va córrer l’any 1975 i que ens diu que són els colors amb els quals els germans Witty havien jugat a rugbi a Anglaterra. Els del Merchands Taylor. Però en canvi aquests vestien des de 1885 de color marró fosc xocolata i blau per a distingir-se de l’equip rival que jugava de verd i vermell. ¿Per què voler tancar-ho així, en fals i des del mateix Club? ¿Hi té res a veure els Witty i el seu cognom per fer-ho? ¿Per què la primera notícia apareguda a la premsa es parla dels colors vermell i negre?, curiosament els mateixos colors que havia triat la “Sociedad Los Deportes” a finals d’Octubre d’aquell mateix any i no és fins al cap de tres dies on es parla del blau i grana i precisament a “Los Deportes”?

I parlant dels Witty, ara, també des de la web oficial del Club en un article sobre ells ens diuen que l’Arthur tenia el carnet de soci numero 2. I sí, és veritat que té aquest número de carnet però al 1916, quan la immensa majoria dels fundadors ja no figuraven en el Club per diverses causes. Però mai en els primers anys. El que tenia el número 2 uns anys abans era Bertomeu Terrades i això està al Centre de Documentació del Club. ¿Perquè de cop aquesta voluntat de “promocionar” el nom dels Witty des del Club quan no els hi ha cap necessitat de fer-ho? Cal remarcar que en el primer llistat de socis que es coneix, de 1912, 5 dels fundadors ja no figuren com a socis (Cabot per mort, Kunzli, Wild i Parsons per haver marxat de Barcelona i De Ossó, únic que abandona el Club sense causa aparent).

¿Quina importància te “Los Deportes”, societat creada i amb la idea d’aglutinar sota el seu paraigua a totes les entitats esportives del país? ¿Per què dins els fundadors hi figura algú com Carlos Pujol, que mai jugarà cap partit amb el FC Barcelona però que és el secretari de “Los Deportes”?

¿Quina importància real te Gamper en la fundació del Club i els seus primers anys més enllà de figurar el seu nom en l’anunci de “Los Deportes”? ¿Perquè plega, al cap de quatre mesos de la fundació, de tots els càrrecs i s’allunya del Club fins al punt de no jugar uns quants partits? No és estrany si li resseguim el que fa a Suïssa on ha jugat en quatre equips diferents i on abandona l’Excelsior, d’on era capità per a fundar-ne un de nou,  el FC Zuric. Ens l’han presentat com un simple comptable de l’empresa de ferrocarrils de Sarrià però, ¿és així? Us puc avançar que hi ha algun detall que posa en  dubte  el que es diu sobre que arriba a Barcelona de passada per anar cap a Fernando Poo o Guinea per feina. Per una publicació Suïssa, on ell escriu, sabem que de Lió no ve a Barcelona sinó que torna a Zuric on juga algun partit. I que inesperadament, així se’ns indica, abandona Zuric per anar a Barcelona. La mateixa publicació, mesos després, ens parla de Gamper com a vicedirector d’una companyia ferroviària, curiosament construïda amb capital francès i amb Credit Lionaisse al darrera. ¿No és factible que fos aquesta societat qui l’enviés a Barcelona?

Com he dit abans, la història mai la podem donar per conclosa. ¡Hi ha tant encara per a esbrinar, resseguir i trobar!

Imaginem per un moment que el mateix Gamper hagués anunciat ja la creació d’un Club de Futbol a Barcelona més d’un mes abans de la reunió fundacional del Club, just dies després de la fundació de “Los Deportes i al mateix temps que sortia aquí l’anunci a «Los Deportes». ¿Com ho hauríem d’interpretar? O que el mateix Gamper en una crònica ens anunciés que Urruela, el primer porter del FC Barcelona, havia ja jugat 3 anys a Anglaterra o que en el primer partit tan sols jugaren 9 jugadors i no 10 com s’ha dit fins ara.

Segurament les noves dades ens farien reescriure una part primordial de la història del Club i per descomptat, els qui tingueu el llibre, deixar-lo en el racó de les antigalles.

Moltes gràcies a tots

de

El FC Barcelona honra su memoria histórica

Estos hemos últimos días visto como muchos medios de comunicación han censurado el “compromiso histórico del FC Barcelona con la defensa del país, de la democracia, de la libertad de expresión y el derecho a decidir” y la “condena a cualquier acción que pueda impedir el ejercicio pleno de estos derechos”.

Términos como deslealtad, pérdida de rumbo, vergonzante, provocador de tensiones, indignante, activista político a favor del golpe de estado, contrario a la legalidad, se han sucedido, uno tras otro, en artículos y columnas opinión. Ussía, Sopena, Amón, … tantos. Todos excusados bajo la frase de que el deporte debe estar al margen de la política y de que el FC Barcelona cuenta con simpatizantes que no son independentistas y de fuera de Catalunya.

De la misma forma diversas peñas y aficionados hablan de situación incómoda, politización del club e incluso la plataforma “Blaugrana al vent” con el vocal de la Junta Directiva de “Societat Civil Catalana”, Sixto José Cadenas, al frente habla de “grandísimo error y una falta de respeto a los socios. Un club que quiere ser una referencia mundial no puede defender reivindicaciones provincianas”. Y todos, al igual que los medios, amparándose en la frase de que el deporte debe mantenerse alejado de la política.

O el mismo ministro de Educación, Cultura y Deporte del gobierno del estado español señalando que “los clubs de futbol son clubs de futbol”  y que “el Barça no es solamente un club de Catalunya sino que tiene muchos seguidores, no solo en España, sino en todo el mundo a quien no les habrá gustado que el club de futbol tomara una posición política en estos momentos”.

Pues no, miren, el FC Barcelona con este comunicado lo que ha hecho ha sido honrar su historia. Esa que deben desconocer todos a los que me he referido. El mensaje enviado no deja de mostrar una absoluta coherencia con el legado de la entidad. Y no hablo sólo desde, como muchos pretenden hacernos creer, la llegada de las autonomías o desde estos últimos años, según sea su grado de “entendido en la materia”.

Se honraba a la historia del Club de la misma forma que el 6 de mayo de 2017 cuando se adhería al “Pacte Nacional pel Referéndum”, en julio de 2015 con el “Compromís de País” o el 10 de octubre de 2014 el FC Barcelona al hacerlo con el “Pacte Nacional pel Dret a Decidir”. O cuando permitió que la Via Catalana pasara por el interior de sus instalaciones el 11 de septiembre de 2013 o, en el 2010, se mostrara contrario a la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut del 2006. Estos son hechos de  estos últimos años.

Se honra la historia del Club que el 28 de Diciembre de 1.975, cuando tan solo habían transcurrido 38 días desde la muerte del General Francisco Franco, el Camp Nou se llenaba de banderas catalanas en un Futbol Club Barcelona-Real Madrid. Banderas que se fabricaron expresamente, gracias Jacint Borràs, por no existir en los comercios, y que fueron introducidas en el recinto de manera semi-clandestina por miembros de la directiva de ese momento. O que el mismo día de la muerte del dictador, el día 20 de Noviembre de 1.975, y convocados por el presidente Montal, Jaume Rosell (gerente) y Joan Granados (secretario general) toman las primeras decisiones. Retirar la placa de “caídos por Dios y por España” que existía en la Masía. O cuando en 1972, con Agustí Montal como presidente, se adhería a la campaña a favor del catalán en las escuelas y por la megafonía del Camp Nou se difundían los primeros mensajes en catalán, aunque fueran de niños extraviados. Era la única forma posible para que pudiera escucharse la lengua catalana.  Hubo tantas pérdidas de pequeños aficionados que el ministro de gobernación Garicano Goñi lo prohibió y hasta año y medio después no se volvieron a extraviar niños en el Camp Nou. Cualquier método era bueno para que se escuchara el catalán en el Estadi.

Honrar la historia del Club que el 14 de Junio de 1.925 y aún sin permiso de la autoridad de la dictadura de Primo de Rivera por su “carácter reivindicativo de la lengua y de la cultura catalana”, Hans Gamper y su directiva deciden permitir un encuentro en homenaje al Orfeó Català. En el descanso, la Orquesta de la Royal Navy interpreta la “Marcha Real”. Abucheos y pitada. El desenlace, cierre de toda actividad del Club durante 6 meses (ya va siendo hora, 90 años después, de dejar de hablar de cierre del Campo). Clausura total del Club durante seis meses y expulsión del “territorio nacional” del Presidente del Club, Hans Gamper,  aunque en un primer momento se solicita la “clausura o disolución definitiva de dicha entidad por ser evidente el agravio inferido en su campo al Himno Nacional, como evidente es también la marcada tendencia política que esta entidad desarrolla… la entidad ha dado pruebas constantes de su desafecto a España”, en frases escritas por el Jefe Superior de Policía de Barcelona. Y desde Madrid, concretamente desde el diario ABC, se indicaba sobre el hecho “Y que el incidente no puede sorprender a nadie que conozca el carácter de este Club, tan político, por lo menos, como deportivo. Como jamás, pongamos por caso, se ha visto ondear una bandera española… ni se ha escrito un letrero en castellano, no tiene nada de extraño que a sus socios les parezca que sobra allí todo lo español”.

Honrar la historia de un Club que en la memoria oficial de 1920 acababa con un “Som el FC Barcelona perquè som de Catalunya. Fem esport perquè fem pàtria”. Que ese mismo año, su entonces cuarto equipo, adoptaba oficialmente el nombre de “Separatistes”. Que desde ya hace 101 años en que el catalán es el idioma oficial del club, y que desde 1910 en su escudo luce la bandera de Catalunya. Que ya en 1908, Hans Gamper  acababa a menudo sus discursos con un “¡Visca el fútbol! ¡Visca la Pàtria!”.

Lo único que ha hecho el FC Barcelona con ese comunicado ha sido ser coherente con la memoria histórica del Club. No hay ningún problema para los que conocemos la historia del Club y nos identificamos con ella. El problema de conciencia lo tendrán los que desconocen la historia de forma más o menos intencionada. El problema lo tendrán aquellos que desconocen donde se meten y con quien simpatizan. Y los que se pretenden equidistantes. Pero estos, como decía Serrat en una canción, se llevan bien con todo el mundo. No sé cómo hay quien se atreve en esta comunidad a poner en duda su moralidad.

de

L’ORIGEN DEL FUTBOL A OLOT LLIGAT AL FC BARCELONA

Al Juliol de 1912 es fundava a Olot la societat «Olot Deportivo». Però des del 1901 hi ha constància que a Olot existia una bona afició a la pràctica del football tal com assenyala el setmanari «Los Deportes» del 8 de desembre de 1901. «En Olot se nos dice se está formando un Club que cuenta con un gran número de adeptos». Res més se’n sap si es va arribar a formar o no encara que l’any 1906, Udo Steinberg, jugador del FC Barcelona que havia estat qui havia marcat els dos primers gols de la història contra el Madrid FC, i president, en aquells moments de l’Associació de Clubs, amb la intenció d’unir als clubs de foot-ball existents al llarg de la costa mediterrània per la facilitat de comunicació, menciona entre altres a un possible Club d’Olot en un comunicat del qual es fa ressò «Los Deportes» del dia 10 de Novembre. «Mi proposición es unir los Clubs de Foot-ball que fácilmente se comunican por la línea ferroviaria de la costa del Mediterráneo y por este mismo. No se necesita precisamente un campeonato del Mediterráneo; pero si una autoridad para reglamentar los partidos entre los pueblos vecinos para facilitar matches entre los Clubs más distantes y para crear fiestas periódicas en los varios Centros de Sports, dándolas importancia bajo los auspicios de una entidad competente.» Els Clubs convidats eren: Club de Aguilas (Alacant), F.C. Barcelona, F.C. Catalá, Salud. S.C., X F.C., Vilafranca, Badalona, Castelló, Maó, Olot, Palma, Sabadell, Terrassa i València.

Olot era, als voltants de 1910, lloc d’estiueig habitual de les famílies acomodades de Barcelona. Industrials i professionals liberals passaven allà les vacances amb el que es va crear una colònia d’estiuejants força important. D’aquí el nom de «La petita suïssa catalana» amb què se la coneixia. Entre elles hi havia la família Peris de Vargas, un dels seus membres, en Joaquin, fill del també militar Joaquín Peris Soriano i de Clotilde de Vargas de Rojas era militar de professió i ja havia estat destinat a Olot des de 1902. Nascut a Cuba (12-12-1879), era el gran de set germans (un d’ells va morir de petit): Agustín, Enrique, Lisardo, Clotilde i Carmen. Els quatre germans homes van ser tots ells destacats esportistes i vinculats al FC Barcelona, fundat a les acaballes de 1899 a Barcelona. Tots quatre van ser-ne socis i van arribar a jugar algun partit amb el Club de la Ciutat Comtal. El més conegut és Enrique Peris (Barcelona 1855-1953) que va començar a jugar al FCB a la temporada 1906-07 i on va estar-s’hi fins a la 1916-17 jugant com a migcampista i extrem. Va disputar un total de 308 partits amb la samarreta blaugrana i va guanyar els Campionats de la Copa d’Espanya dels anys 1910, 1912, 1913 a més de cinc Campionats de Catalunya i quatre Copes dels Pirineus. Destacat atleta, va competir amb bons resultats en els 100 m llisos i el salt de llargada. Lisardo va jugar al FCB entre 1909 i 1913 com a porter, jugant un total de 25 partits. Destacava també en l’atletisme, com el seu germà, especialment en salt de perxa. L’Agustín, tot i jugar dos partits amb el FCB, va iniciar-se en el futbol amb el Català FC encara que ràpidament va traslladar els seus dots esportius cap el beisbol on va ser un dels introductors d’aquest esport a Espanya i va ser el primer president de la Federació Catalana des de 1929 a 1939.

El 1912, Joaquin Peris de Vargas era vicepresident del FCB en la presidència de Hans Gamper. La seva bona relació, era padrí del segon fill del fundador del FCB, van fer que Gamper formés part de la colònia d’estiuejants de Barcelona que passaven les vacances d’estiu a Olot juntament amb un altre suís, Udo Steinberg, I aleshores van fer el mateix que havien fet a Barcelona. Crear una societat esportiva. El 9 de maig de 1912, Mundo Deportivo publicava «En la villa de Olot se va a constituir una sociedad que se titulará «Olot Deportivo», cuyos principales componentes pertenecen a la colonia veraniega, habiendo sido encargados de redactar los estatutos y reglamentos, la ponencia formada por los señores Batlló (hijo), Dr. Clará y capitán Peris. En el campo social se construirá una pista para patinar, dos para tennis, una para bicicletas, campo para foot-ball y un stand para tiro.
Al efecto de que el Ayuntamiento pueda ensanchar el Paseo de San Roque, donde estará situado el citado campo, el Sr. Batlló ha cedido el terreno necesario, cuyo generoso rasgo ha sido muy alabado.»
I el dia 6 de juny el mateix diari rematava la notícia «Olot Deportivo. Este es el título de la simpática sociedad que se ha fundado en la ciudad, cuna de artistas, y que tenemos la seguridad, dados los valiosísimos elementos que la integran, se dará a conocer muy pronto en el mundo del sport, como una de las más potentes.
Para organizar todo lo concerniente a los concursos de Tennis, Tiro y Football que se celebrarán durante las fiestas de la inauguración oficial, se ha nombrado una comisión mixta compuesta de seis personas, tres de ellas por la colonia veraniega: los Sres. Batlló, Clará y Peris, las otras son personas de mucho arraigo en la población, los Sres. Puig, Palucía y Serra. Dicha comisión nos consta será asesorada por persona de tantos prestigios como el Sr. Gamper, quien mañana viernes sale con dirección a dicha ciudad, donde pasará el verano.»

Aquell any 1912, el 18 d’Agost, a la publicació «Vitalitat» ens parla d’una reunió mantinguda la setmana anterior al «Círculo Olotense» per a parlar de la construcció d’un camp d’esports i de l’inici dels treballs. «Hem vist ab gust que la reunió tinguda la setmana passada en el «Circulo Olotense» relativa a la construcció d’un Camp d’Sports, de la que donàvem compte en nostre darrer número, hagi tingut com a consecuencia inmediata el comensament de les obres pera que per les properes festes del Tura puguin inaugurarse ja algunes seccions de les moltes que segons tenim entès se compondrà…Dilluns passat comensà a trevallarhi una brigada d’una trentena d’operaris». El mateix dia que això sortia publicat es celebrava la Junta Directiva de la societat «Olot Deportivo» que va quedar nomenada de la següent forma segons consta a la mateixa publicació amb data de 31 agost. «President, Josep Joaquim Sacrest; Vispresident, Joaquim Peris de Vargas; Tesorer, Alfret Batlló Batlló; Contador-Depositari, Ramon de Roca y Bassols; Secretari, Joan Capdevila Corominas; Vis-secretari, Josep Clara Camps; Quefe material, Adolf Puig Revenga.
Ademés hi ha un vocal per cada un dels Sports següents: Patins, Josep Clara; Foot-Ball, Alfret Dorca; Tiro, Lluis Escario; Ciclisme, Jesús Sacrest; Tennis, Ramon de Roca, y Excursionisme, Carles Badia Malagrida»

El 12 de setembre de 1912 i durant quatre dies es celebraren les primeres festes de l'»Olot Deportivo» amb concursos de tenis en tres modalitats, tir al colomí, atletisme i foot-ball. Es considerà que l’esdeveniment va ser positiu per la vila ja que era una alternativa als correbous i a les escatulades (batalles campals de pedres).»Satisfechos pueden estar los fundadores de «Olot Deportivo» del éxito alcanzado por los primeros festejos por el mismo organizados y que en tan buen lugar colocan a los olotinos.» Entre els resultats de les diferents proves cal remarcar la victòria d’Enrique Peris com a guanyador de la classificació general d’atletisme, la victòria a la final de la parella Gamper-Steinberg al campionat de tenis dobles masculins, la victòria de la parella Steinberg-Montserrat Vayreda a la prova de dobles mixtes davant de la formada per Gamper-Flora Plana i la de Udo Steinberg a la final individual masculina per 6-4,6-3,6-3 davant del Marqués Dos Aguas. El partit de football ens el descriuen així a «El Deber», setmanari catòlic, el dia 21-9-1912:
«Al diumenge a la tarde se féu l’ínauguració del camp de foot-ball, ab un espléndit temps d’ estiu, jugantse un partit entre dos equips de Barcelona, un dels quals lluhía el uniforme del Club Oloti, ja que’1 jovent d’ aquí tot just comensa a apendre a jugar. Les llotjes y tot el voltant del camp estaven plenes d’ una concorrencia que no baixaría de 2.5oo persones, entre les quals s’ hi veya una lluidíssima representació de les principals families olotines y de la colonia estiuenca, aixís com també un nombrós grupo de Camprodón, arribat expressament ab automóvils.
Lluitaven pel Barcelona els senyors L. Peris, Armet-Sans, Leurmel, Bori, Ponsá, Fons, Rodríguez, Steel, Allack, E. Peris, y ab 1’escut de l’Olot al pit els senyors Reñé, Tudó, Urigar, Greenwell, Massana, Rositsky, Espelta, Alcántara, Berdié, Reñé, Vela.
Ab aquesta distribució de forces el partit fou molt igualat y fins en alguns moments dominaren els blanchs, donant lloch a bellissimes jugades per una y altra banda. La linia de mitjos «olotina» es realment formidable, com poques vegades s’ ha vist al Barcelona, y ab aquesta base el primer equip del Club Campió está en condicions de sostenir ben dignament el seu lloch entre els demés Clubs.
Els espectadors seguiren detingudament les incidencies del joch, aplaudint sovint les belles jugades y dirigint unánims alabances al Club que ha sabut organisar tan bella festa. Els equips quedaren empatats a tres tantos, entregant la Copa oferta per D. Tomás Recolóns en dipósit al Barcelona, fins que’s disputi en un segon partit definitiu.
El Sr. Vendrell oferí un rellotge al millór jugador, otorgantse per un Jurat an en Massana.
Per deferencia a les senyoretes d’ Olot, els jugadors barcelonins tingueren la galantería d’ oferir la sortida (kick off) a la senyoreta Sacrest.
Al vespre, «Olot Deportivo» oferí un sopar als forasters, sellantse l’amistat entre’Is sportmens de aquí y els del Barcelona. Els tres rams que adornaren la taula s’enviaren a la filia del alcalde y Sres. del president del O. D. Sr. J. J. Sacrest y den Gamper.»

A primers d’octubre d’aquell any 1912, el «Olot Deportivo» ja comptava amb dos equips per a poder disputar partits i a punt de formar-ne un tercer.
«Pera el joc de Foot-Ball s’han constituït dos teams BLANCS y BLAUS en la forma següent:
Blancs.—Porter D. Joan Capdevila. Defensas D. Jesús Sacrest y D. Ramón Roca. Mitjos, D. Lluis Girona, D. Joan Plana y D. Martirià Rigola. Devanters: D. Pere Visa, D. Josep Hostench, D. Narcis Homs, D. Adolf Puig y D. Pere Casas.
Blaus.~Porter D. Josep M.ª Barnadas. Defensas: D. Josep Rubió y D. Joan Seguí. Mitjos: D. Lluis Cantarell, D. Ignasi Coromina y D. Minerví Blas. Devanters: D. Ignasi Nicolan, D. Joan Dorca, D. Claudi Dorca, D. Emili Plantalech y D. Benet Ras.
Ademés s’està constituint un altre team de VERMELLS quins noms dels jugadors no publiquem perquè encara no estan ben determinats els càrrecs.»

El 17 de novembre de 1912 es jugava ja el primer partit contra un altre Club, el «Strong Football Club» de Girona, el més important en aquells moments a la ciutat del Ter, que es disputà al camp de l'»Olot Deportivo». El resultat final va ser d’empat a 3 gols. Es va acordar una tornada pel dia 8 de Desembre a Girona. L'»Olot Deportivo» jugava el seu primer partit fora dels camps d’Olot. El trasllat costava dos rals per persona. El resultat final va ser de 2 a 1 favorable al Strong en un partit on els comentaris remarquen la duresa exhibida «que’ns recordà aquells altres Barcelona-Espanol, acabats ab honors de batalla campal.» Cal ressenyar que l’àrbitre del partit es va retirar a la mitja part perquè no es trobava en condicions. El seu relleu no va ser grat pel conjunt olotí havent de cercar un nou àrbitre per reprendre el partit.

S’havia format una important societat esportiva a Olot i amb ella el primer equip de la ciutat. En poc més de mig any havien celebrat ja els seus dos primers partits contra altres equips de diferent població. Com deia «El Follet» el 21 de setembre de 1912: Nada, senyors; Olot està de cara al progrés y si no s’atura, que ab l’ arrencada qu’ ha agafat no es pas probable, arrivarém molt enlaire. Olot, d’ aquí a deu anys, ningú’l coneixerà.

Col.lecció medalles otorgades 1912

Arxiu Peris de Vargas