No tenia cap ganes d’escriure res. Ni una. Amb algun tuit m’ha sobrat espai. Costa explicar sentiments en un relat, sigui quin sigui. De la mateixa manera que segurament no hagués passat pel Camp Nou si no hagués estat per un altre “ninot” dels que corren per aquest mon, i del que em sento molt orgullós de conèixer, qui, segurament sense saber-ho, mi va empènyer. Si alguna cosa tenia que dir ho vaig fer al llibre de condol. Crec que era el lloc idoni per algú que ha demanat sempre intimitat per a la seva vida. I res més íntim que la mort. Tothom que ho hagi viscut de molt a prop sap a que em refereixo. I qui tingui en algun racó un llibre de condol per un ésser estimat i l’hagi repassat algun que altre cop sap de que parlo.

Aquella estranya sensació que ha mort, com molt bé han dit alguns, “un dels nostres”. I a hores d’ara no em pregunto si molt o poc. Si podia haver-ho estat més o menys. El perquè de moltes coses. Res. Tan sols sé que ho era. Potser tant invisible o amagat com el seu poble, allà al darrera del Montgrí. En un anonimat inclòs ostentat pel Palau Castell de Bellcaire i l’església de Santa Maria del Castell, invisibles als ulls de molts que s’encanten en les runes del Montgrí. A Bellcaire es celebra per Setmana Santa, si la memòria no em traeix, la representació teatral “ Bandera de Catalunya: la fi del comptat d’Empúries”. Podríem establir més paral•lelismes. Sens dubte parlarem, d’aquí un temps, anys, potser, de la fi d’un regnat. I no oblidarem mai que en Tito va ser l’últim compte. L’últim senyal de la preponderància del comptat. L’últim, potser, i prefereixo quedar-me amb aquesta imatge, que va defensar la terra.

Suposo que quan et poses davant d’un full en blanc a diari per escriure una columna deus tenir molt meditat el que diràs i com ho vols dir. A qui et vols dirigir. No és el meu cas. Com jo m’hi poso de Sant Esteve a Nadal no tinc aquests problemes. A més tinc una sort immensa. Ho faig quan em ve de gust encara que, últimament i per raons obvies que amics lectors comprendreu, és més aviat quan se’m remou l’estòmac. I cada cop passa més sovint. M’ho va dir fa temps el psicòleg aquell que alguns es van entestar en donar-me la targeta de visita sense haver-la demanat. Fins i tot a demanar hora per mi. “A mida que et fas gran se t’agria el caràcter” em va dir. No feia cap falta anar-hi per això. Prou ho vaig notar en l’avi. En el meu, es clar. Deu ser això. I jo convençut que la radicalitat era alguna cosa de joventut, com l’acné, el cabell llarg, o l’empalmar nit darrera nit en una festa interminable. I tinc una darrera sort. No passo comptes ni haig de passar-los amb ningú, més enllà del meu altre jo reflectit al mirall just abans d’anar a dormir. Ja tinc prou feina per a reconeixem molts de dies perquè a sobre si afegissin quatre lletres adornant el fons de l’espill en forma de collage.

Sempre hi ha qui vol reescriure la historia. Afegir personatges indecents al conte donant-li papers no adjudicats. D’altres prefereixen furgar en ferides que ells mateixos van crear per a poder sortir encara que fos com a secundaris absoluts. Hi ha qui no resisteix la temptació d’aparèixer a la representació encara que sigui en el paper de la tifa dels cavalls. Encara que en la seva vida hagin estat mai a Bellcaire o a Santpedor, que no tindrà castell però si castellers.