INTRODUCCIO Temporada 96-97.

Betis 2 – Barça 4 (Lliga)

(Vitor Baia, Ferrer, Nadal, Blanc, Sergi, Guardiola, Popescu, Figo (Pizzi), Luis Enrique, Amunike (Giovanni), Ronaldo)

Res feia pensar que seria el dia. Una més de les rutinàries proves abans d’arribar al moment del part ens feia anar a l’hospital. Estaven previstes per a les vuit del matí i encara anàvem amb els senyals indissimulables, al rostre, d’una nit sense gaires hores de son. Feia dies que dormíem poc. I aquell matí tornàvem a anar a l’hospital. Era tan sols un control més, per saber l’estat del fetus i de la mare, encara que aquesta estava radiant.

El dia abans havíem anat a dormir tard, com feia dies passava. Al capvespre, el Barça havia jugat a Sevilla, a l’estadi Benito Villamarín contra el Betis. L’equip blau i grana necessitava guanyar per a no veure’s despenjat d’un Reial Madrid que havia guanyat el dia abans al seu gran rival ciutadà, l’Atlético, per un 1 a 4 en la seva visita al camp matalasser. Un cop més jugar a casa del gran rival ciutadà no significava res més que una victoria assegurada o quasi bé. Les cròniques parlaven d’un gran partit de Raúl, aquell noi que havia format part, precisament, dels equips inferiors del conjunt del Manzanares. El noi que s’havia apoderat del número 7 de l’equip blanc i que semblava estava cridat a marcar una època en el Real Madrid.

El partit del Barça no havia començat gens bé. En un camp anegat d’aigua l’encontre obligava a un gran desgast físic. L’equip semblava fer la competència a l’estat del terreny i feia aigües per a tot arreu. I en dos minuts la davallada. De cop i volta es trobaven amb un dos zero en contra poc just després de la mitja hora de partit. Era el Barça de Bobby Robson. Un Barça tant brillant com desesperant per la seva irregularitat. Il·lusionant, i capaç del més gran desengany, tot en el mateix encontre, sense cap mena de continuitat. Després de l’ensopegada contra l’Hercules al cap de setmana anterior en el Camp Nou per 2 a 3, l’afició no les tenia totes i aquell resultat no convidava a l’optimisme. El rival sens havia menjat en la primera mitja hora. I amb un parell de minuts n’havia tingut prou. Un cop més l’equip no responia a la confiança que molts hi dipositàvem.

Alguna cosa no rutllava bé a la prova. La panxa de la Marta estava envoltada per un parell de corretges amb sensors conectats. De sobte la màquina va començar a emetre curts sons aguts, com petits xiulets. Al principi amb un ritme lent, cadenciós. Però el so no s’aturava. Cada cop xiulets es succeïen a un ritme més accelerat. La intensitat del so i el ritme eren més forts i ràpids, es ficaven al cervell com un continu cop de martell. L´ infermera no apareixia per enlloc. La cara de la Marta era d’espant per no saber el que passava. Es trobava bé, tot havia anat normal fins aquell moment i no hi havia cap explicació al que passava. Semblava ben bé que la ditxosa màquina s’hagués tornat boja. A la fi s’obrí una porta al costat mateix de la màquina que proferia aquell neguitós so. Com habitualment passa en aquests casos, em van fer fora ràpidament de l’habitació. Ni una explicació. Tan sols que sortís. Sempre sobrem dels llocs els qui estem drets, com si l’espai que ocupem en aquell moment no estigués pensat per a nosaltres. Una mica com la imatge de l’entrenador dret, sol al costat de la banqueta, en que qualsevol moment l’àrbitre farà fora d’aquell espai per enviar-lo de nou a la banqueta.

Un passadís llarg, estret, mal il·luminat si no fos per la claror d’aquell sol que començava a despuntar, pel damunt dels edificis que envoltaven l’hospital, i entrava per algunes finestres de petita mida. Amb una sala d’espera amb quatre cadires i encara pitjor il·luminada, com si es volgués, premeditadament, que l’estada no fos agradable. Com si es desitgés que ningú romandrés en aquell espai gaire temps. Revistes de feia mesos d’automòbils i del cor s´apilotonaven en una petita taula de vidre en una cantonada estant.

Aquell espai estava predestinat a convertir-se en el meu castell, la meva fortalesa, per espai d’un temps que no sabia el que s’allargaria. Cap resposta a les moltes preguntes que circulaven per el meu cervell. Ningú a qui dirigir-me ni ningú que m’escoltés. Tan sols érem allà per unes proves rutinàries, com tantes d’altres havia passat la Marta. No hi havia res que pogués fer pensar que alguna cosa podia anar malament i malauradament així ho semblava. Com si aquell maleït xiulet que sortia de la màquina indiqués l’iniciï de un partit que encara hi havia que jugar.

Aquell equip tenia alguna cosa que l’havia de fer màgic uns quants cops. Potser tant sols van ser, un vegada contats, la quantitat de partits que cabrien en una mà. Però tenia màgia. Es parlava d’autogestió, de caps al vestidor que, per la seva ascendència, manaven per damunt l’entrenador. Aquell senyor gran, canós que havia vingut a substituir al mite, a Johann Cruyff, i de qui es deia que havia convençut al President Núñez, fent servir una taula de restaurant i els gots, copes i coberts com a rectangle de joc i jugadors. I alhora a calmar un ambient que començava a fer-se irrespirable en els voltants de l’equip i a l’opinió pública. L’entorn. Aquell famós mot que mai ha deixat de relacionar-se amb el Barça des dels primers temps i que ara, amb la destitució de l’holandès que ens va fer grans i ens va fer guanyar, des de la banqueta, la primera Copa d’Europa agafava un caire diferent, més intransigent i més beligerant.

Guardiola, Ferrer, Busquets, els germans Garcia, Oscar i Roger, Sergi, Arnau, porter i únic jugador que pujaria del futbol base aquella campanya, Amor, Celades i el calb Ivan de la Peña, eren els de la casa. Alguns ja consagrats al primer equip i els més joves ascendits del Barça B en les darreres dues temporades de Cruyff a la banqueta. A ells s’hi afegien gent de l’època anterior com Bakero, Nadal, Abelardo, Cuellar, Popescu i Figo juntament amb un repescat Stoitxkov.

El fitxatge de Ronaldo, provinent del PSV holandes havia engrescat, un any més, al públic habitual del camp. Els diaris parlaven meravelles del jugador, no en va s’havia destapat a Holanda com a golejador imparable amb un físic portentós. Amb ell arribaren Baia, Blanc, Giovanni, Pizzi, Couto, Luis Enrique, i Amunike. Era un molt bon equip. La plantilla havia experimentat un canvi brutal. S’havien donat tretze baixes al planter de l’any anterior. La majoria gent de la casa (entre ells Jordi Cruyff) i a dos dels estrangers, Kodro i Hagi. La directiva havia decidit posar els diners al camp, quelcom que es va negar a fer en els darrers anys amb Johann Cruyff com a entrenador. Es volia trencar totalment amb el passat. Com si es fos capaç de capgirar la historia tancant de manera definitiva l’època just passada. Fins i tot la tornada de Stoitxkov semblava anar per aquest camí. Un d’aquells canvis d’opinió tant habituals en aquella directiva. Però l’últim any de Cruyff com entrenador havia estat convuls. Les diferencies entre ell i la directiva eren cada cop més grans i, com ja havia passat en temps de Kubala i Suarez, l’afició semblava que per força s’havia de situar en un dels dos costats. I això es notava a la grada. I també al camp. La sensació de que guanyar o perdre es convertia en una espècie de traïció als sentiments primaris d’adhesió a la causa.

Amb Robson el Barça va passar a jugar un futbol més pragmàtic, allunyant-se del 4-3-3 que s’havia mantingut, amb breus incursions en un encara més agosarat 3-4-3, durant tota la etapa de Cruyff. Per a molts significava una afrenta al futbol espectacle d’anys anteriors, la manera més evident de deixar enrere uns anys d’èxits on l’equip havia estat envejat per quasi tots els equips de futbol per el seu joc.

Havia passat ja quasi el temps que dura un partit quan una metgessa es va dirigir cap a mi. A la Marta l’havien dut cap a quiròfan amb urgència doncs els senyals dels batecs del cor del fetus s’havien descontrolat excessivament. En aquells moments se li estava practicant una cesària d’urgència. Calia treure’l ràpid de dins la mare. No es podia esperar gens. Ella no corria cap perill però el nen si ho estava. La sort d’estar allà en aquell precís moment era el que segurament el salvaria. Les casualitats que fan que la vida pugui ser d’una manera o d’altre. Que separen la fina línea existent entre la vida i la mort molts de cops. En poca estona em dirien alguna cosa. La vida no deixa de ser una qüestió de segons. Ser-hi o no. Agafar-se a aquell tren que ens passa pel davant en marxa, i no, molts de cops, precisament a baixa velocitat. Així entraria a la vida el meu fill. Agafant-se en marxa d’un vagó anomenat vida. N’estava segur, convençut, que remuntaria el seu partit particular, potser necessitaria d’una pròrroga però ho aconseguiria. I mentres, jo, apretaria els punys dins les butxaques de la jaqueta intentant donar, imaginàriament, un punt més de força, sabent que era necessària. Empenyent, com si pogués fer alguna cosa més que mirar-m’ho de lluny, amb el mateix rictus i posició que tants de cops estava al Camp. Com si el meu desig actués d’alguna manera sobre el ritme dels esdeveniments.

Al fons del passadís s’obria la porta de l’ascensor reservat als metges i personal. La mateixa metgessa que feia poca estona m’havia explicat la situació sortia amb el que semblava un farcell als braços. I al rostre se li denotava un somriure.

Però quan tot semblava ja dat i beneït amb un Barça enfonsat a la misèria, l’equip va reaccionar disposat semblava com a mínim a morir en l’intent. I aleshores va aparèixer Luis Enrique, amb el geni, la força i les ganes que el van caracteritzà durant tots el anys que va estar a l’equip. Un gol de cap a la sortida d’un corner a les acaballes de la primera part va desencadenar la reacció.

Al voltant del quart d’hora de la segona part, de nou el mateix Luis Enrique va colpejar amb el cap una passada de Guardiola. El que semblava improbable i quasi impossible feia tan sols mitja hora s’havia produït. I més quan, dotze minuts més tard, Ronaldo va establir el tercer d’un potent xut, sec, dels que acostumava a realitzar i que el durien, aquella temporada, a la consecució del “Pichichi”. D’aquella manera celebrava que al dia següent li entregaven el premi al millor futbolista mundial de l’any anterior.

Cinc minuts després del gol del brasiler, de nou l’asturià Luis Enrique i, de nou amb el cap, sentenciava el partit. El fitxatge de Luis Enrique era alabat per els seus propis companys. “Sens dubte és un dels millors fitxatges que el Barça ha fet, no tant sols per la seva gran qualitat en el joc, si no també per la mentalitat guanyadora que té. Avui s’ha vist molt clar” eren les paraules d’en Pep Guardiola a la fi de l’encontre.

En un estadi ple a vesar, l’equip havia cregut en ell mateix, s’havia aferrat a la lluita i l’orgull per a no quedar despenjat de la Lliga. Aquell esperit del que tant presumia el seu entrenador Bobby Robson i especialment el seu ajudant-traductor José Mourinho. El talent dels barcelonistes s’havia imposat a la més gran disciplina tàctica dels homes de Serra Ferrer, entrenador del Betis. Tot i la irregularitat, del joc i de l’equip, es seguia permeten somniar amb noves victòries i nous títols malgrat el desencís que provocava en molts socis i aficionats culés aquell no saber mai quin equip i quin joc et depararia. La incertesa de quin equip seria el que veuries a cada partit. Aquell equip encara ens havia de donar una de les nits més memorables i recordades en la historia del Camp Nou.

L´ infermera em donava aquell farcell on dins hi havia en Víctor. Ell també havia remuntat el seu partit. Uns ulls negres i ben oberts semblaven mirar-me. Aquell cordó que ens dona la vida havia estat a punt de treure-li. I l’esbufec de satisfacció va semblar el crit que el gol de Luis Enrique ens havia fet donar la nit abans. I amb el nadó als braços, mirant aquells ulls, la sensació de que tot just començava una nova vida. Una nova etapa que ens hauria de donar els millors moments i alhora noves cuites i desencants de la historia del Barça. Però a partit d’aquell moment tindria un nou acompanyant.