MESOS

Temporada 96-97. Barça 5 – Atlético Madrid 4 (Copa)

(Vitor Baia, Abelardo, Blanc (Stoitxkov), Couto, Sergi, Guardiola, Popescu (Pizzi), Figo (Nadal), De la Peña, Luis Enrique, Ronaldo)

12 de Març de 1.997. Hora 21,30 de la nit. En Víctor deu estar ajagut ja al seu bressol. Just abans de sortir de casa, la seva mare acabava d’alletar-lo. El nen creixia ràpid. Res feia pensar ja en l’ensurt del seu naixement. Tot funcionava dins la més absoluta normalitat. Aquella on sembla que el temps s’aturi quan contemples el teu fill. Com si la resta del mon desaparegués. Quan t’adones del canvi que es produeix passant de ser fill de a pare de. On comences a perdre part dels teus espais i dels teus temps.

Arribava a la meva localitat just a temps. Acostumo a arribar d’hora però ara, els darrers partits, sempre anava tard, amb el temps just per a escoltar el xiulet inicial. Els veïns de seient, tots al seu lloc. Des de la darrera ampliació, els seients s’havien ajuntat tant que amb prou feines pots passar entre el respatller de la filera anterior i els genolls dels que ja seuen en la teva. Salutacions ràpides amb el veïns que t’han vist créixer en aquelles localitats on has estat des de que tenies poc més de cinc o sis anys. El partit anava a començar.

L’encontre semblava que ja havia començat malament el dia abans. L´Atlético de Madrid, encapçalat pel seu president, Jesús Gil, va estar a prop de no viatjar a Barcelona. Era la manera de mostrar la seva disconformitat en les sancions que es varen imposar a Esnaider, Simeone i Geli per el partir contra el Betis del cap de setmana anterior i que farien que es perdessin el partit de tornada de quarts de final de la Copa del Rei. “Si de mi depende, no jugamos” va amenaçar el president matalasser. El cert es que quan els jugadors, la tarda del dia abans del partit, van ser convocats a l’estadi Vicente Calderón, per a viatjar cap a Barcelona se’ls va fer tornar cap a casa. Semblava que les amenaces del màxim dirigent de l´Atlético de Madrid eren aquest cop reals.

A la fi els del Manzanares van traslladar-se a Barcelona. Quan faltaven menys de dues hores per l’inici del partit, l’Atlético arribava a l´aeroport del Prat. Per si no ni havia prou, i per entendres el surrealisme que acostumava a acompanyar a l´equip de Madrid en aquell temps, hi ha que assenyalar que els jugadors havien acabat de dinar a les quatre de la tarda amb un gran pastís d´aniversari per a celebrar els seixanta-quatre anys del president. Just després de l’apat i un cop enllestit el pastís el president anunciava que anaven directes cap a Barcelona i que els sancionats es quedaven a Madrid.

La Marta rares vegades m’havia acompanyat al camp. Tot i tenir localitats a la primera graderia de l’estadi no acostumava a fer-ho. Li agradava el futbol i en general tot l’esport. O com a mínim això em semblava. Però anar al camp no li agradava. Preferia mirar-s’ho des de casa, al televisor. Les localitats on ens seiem eren les mateixes que havia triat, un dia del llunyà 1.957, el meu avi. Primera graderia, cobert i sobre la ratlla de la frontal de l’àrea gran del gol sud. Si més no, no eren localitats ni de tribuna ni de “tribuneros”, encara que amb el temps vaig adornar-me que l’expressió tampoc era tan llunyana ni tan oposada a la que ens marcava el mateix camp.

En aquelles localitats havien assegut el cul els meus avis carregant-me a mi entre les seves cames molts de cops. Els bancs, de fusta enllistonada i correguts, al llarg de la graderia, sense limitació d’amplada, tret la petita marca pintada en el primer dels llistons, que permetien col·locar un nen entre mig a canvi d’apretarse un xic tothom. Amb el temps varen canviar aquells bancs per les cadires de plàstic actuals, encara que l’estretor es va accentuar. Calia encabir-hi el màxim de seients possibles en el mínim espai. En aquell temps encara els abonaments dels socis era la part més important en el pressupost del Club, de qualsevol club.

Aquell partir el vaig viure, com molts d’altres, al costat del meu pare. Veníem d’un empat a dos en el partit d’anada i tot estava al nostre favor. El resultat, l’inversemblant viatge dels matalassers,… Tot feia pensar que seria una nit plàcida, on desfruitaríem d’un bon partit, com quasi sempre es produïa davant l’Atlético, però on no hi havia d’haver massa problemes per passar a semifinals. Però que poc ens imaginàvem, els quasi noranta mil espectadors que estàvem al camp, el viure una nit de les més màgiques que ha viscut l’estadi.

Encara no feia dos mesos que en Víctor havia arribat a casa. Cinc dies després de néixer marxàvem ja de l’hospital. Tot havia anat, a la fi, bé. Cap temença ni res que no fos absoluta normalitat. Això ens havien dit just abans de marxar.

¿Normalitat? ¿Què és la normalitat davant un fill acabat, com qui diu, de néixer? ¿Parlem de normalitat en aixecar-se tot sovint del sofà per a anar a veure algú com dorm? ¿A, un cop al seu costat, acostar l’oïda al seu nas o al pit per a veure si respira amb normalitat? ¿Parlem de normalitat en donar petits cops al aparell intercomunicador que reposa sobre la taula perquè no dona cap senyal, cap so, quan això es precisament el normal que faci?

¿Cap temença en agafar un ésser que amb prou feines ocupa la llargada de l’avantbraç i la mà, que ajuntes el més fort possible a l’agafar-lo per a no deixar cap escletxa per on es pugui esmunyir?

¿D’això en diuen normalitat? ¿Arribar a casa amb el desig d’agafar-lo per a introduir-lo dins una petita banyera o cossi? ¿La normalitat és desitjar que una nit, tan sols una, et deixés dormir més de quatre hores seguides?

L’Atlético de Madrid es presentava com a vigent campió de Lliga i Copa, però el resultat de l’anada feia que el Barça fos el clar favorit. El conjunt madrileny presentava un gran equip en aquells temps, amb jugadors com Pantic, Bejbl, Caminero, Kiko, Santi, Molina…, i tots els partits jugats entre els dos equips eren sinònims de bon joc i força gols. Ja a la Supercopa s’havia produït un resultat total de 8 a 3 a favor dels barcelonins que va ser com una profecia del que passaria aquella nit.

Quan amb prou feines s’havia assegut tothom el camp, doncs ja sabem que costa al Camp Nou arribar abans d’hora els dies de cada dia, al minut nou del partit, Miliko Pantic havia posat el 0-1 al marcador del camp. Un xut de lluny d’Aguilera, no va ser capaç d’agafar-lo Vitor Baia, a qui la pilota li rebota en els genolls posats a terra, i la pilota arriba a Pantic qui remata a la xarxa. Amb aquella errada començava, sens cap dubte, la pitjor nit del porter portuguès defensant el marc del seu equip al Camp Nou.

Al minut 29 de nou Pantic agafà una pilota al centre del camp i des de la frontal de l’àrea engalta amb la cama dreta un xut ras que entra pel pal curt del porter. En aquest cas poc a dir del porter doncs el xut va enganxat a la base del pal.

Però per si la cosa no en tenia prou, dos minuts més tard, Laurent Blanc fa un penal bastant clar sobre Kiko. Els jugadors barcelonistes ni discuteixen l’acció. I de nou Pantic, l’executor d’aquestes faltes a l’Atlètic transforma la pena màxima enganyant totalment Vitor Baia. Érem tan sols al minut 31 de la primera part i el marcador reflexava un 0-3 en contra.

A l’estadi és veien per primer cop pancartes amb el lema de “Núñez i Robson, Fora” i els xiulets, queixes i esbroncades van començar a sortir d’entre els aficionats. Semblava que algú havia obert definitivament l´espita del gas a Can Culé. I aleshores es va produir alguna cosa que no he tornat a veure des d’aleshores i crec que no tornaré a veure. Just quatre minuts abans del descans, i quan ja en feia deu que el marcador anunciava el 0-3, el Barça va realitzar dos canvis. Pizzi i Stoichkov van entrar per a Popescu i Blanc. Dos homes amb clara vocació atacant per un central i el mig centre defensiu.

Molt s’ha parlat d’aquest famós i atípic canvi. Alguns mantenen que quan Pantic marca el 0-3 Stoichkov surt pel seu compte a escalfar a la banda. I no tan sols ho decideix fer sense cap ordre de l’entrenador sinó que a més demana al seu company Pizzi que també ho faci. El cert es que pocs minuts després, i falten molt poc temps per a arribar a la fi de la primera part, tots dos ja corren per damunt de l’herba. I sembla que la decisió dona resultat. Als quatre minuts de la segona part, Ronaldo ja ha aconseguit que el marcador assenyali un 2 a 3. Queda partit per endavant i ara, la sensació de poder remuntar és possible. El primer en agafar una voleia al punt de penal després d’un xut a la mitja volta de Stoitxkov que havia rebotat en un defensa. El segon a l’aprofitar una centrada des de l’esquerra del lateral Sergi al segon pal.

Però aquell partit encara havia de presentar nous al·licients. Dos minuts més tard del gol de Ronaldo, el porter Vitor Baia havia de provocar que proporcionés al Camp el seu partit més calamitós, no tan sols com a barcelonista sinó segurament de tota la seva carrera. Si ja l’errada en el primer gol havia estat escandalosa, ara fallava en un rebuig, semblava que senzill, amb el peu i regalava la pilota a Caminero, que cedia ràpidament a Pantic, qui amb una suau vaselina tornava a batre al porter. Quedaven quaranta minuts de partit i el Barça estava condemnat a marcar tres gols per a seguir viu a la Copa.

El partit, en aquells sis minuts de la segona part havia embogit, i amb ell la grada. El nou gol en contra amb l’errada de Vitor Baia no se li va perdonar durant tota la resta de partit. Cada pilota que tocava es convertia en una simfonia de xiulets i esbrocades. El jugador, enfonsat, amb un estat nerviós que es feia evident des de la graderia. Poc després del quart, una nova errada del porter va estar a punt de significar el cinqué gol pels del Manzanares, amb la fortuna que aquest cop, el xut de Bejbl el treia de damunt la línea de gol Couto.

En Víctor comença a esbossar els primer somriures als llavis. Els ulls negres, oberts com a plats, sembla que vulguin mirar el mon sencer. Et segueix amb la mirada, fixant-la en els teus ulls quan li parles o li fas qualsevol ganyota. Comença a donar puntades de peus a pilotes invisibles i te’l mires, en aquests petits moviments, buscant la tranquil·litat que et dona el tenir-lo estès al damunt del teu pit, bocaterrosa, acaronant-li l’esquena i el cap suaument. Segueixes, però, neguitejat, per a qualsevol cosa que li passa esperant veure de nou un somriure que apagui la teva intranquil·litat. Tens ganes que creixi ràpid, de poder jugar amb ell, de veure’l fer les primeres passes i escoltar els primers mots.

Els minuts anaven passant. En quedaven tan sols 22 per a la fi del partit quan Luis Figo marcava el 3 a 4 amb un xut de voleia a l’escaire des de la frontal de l’àrea gran després del refús d’un corner. En aquell moment l’equip creia en les seves possibilitats. Es va començar a tenir pressa saben que era possible la remontada. Els jugadors anaren ràpid, amb la pilota a les mans, cap el centre del camp. I just, quatre minuts després, una passada a l’espai, vertical tal i com li agradava, de Ivan de la Peña a Ronaldo, permetia a aquest posar l’empat a quatre en el lluminós, amb un xut suau, a la dreta del porter en la seva sortida.

Quedaven divuit minuts de partit, s’havien vist vuit gols, quatre d’un mateix jugador de l’equip contrari al Camp Nou i un hat-trick de Ronaldo. Però coses del futbol, ambdues coses van quedar eclipsades per la grandiositat de l’encontre. La graderia estava embogida com pocs cops es recordava haver vist. I així es va arribar al minut 82. Una centrada des de la dreta de Pep Guardiola la remata amb el cap Abelardo. La pilota sembla que vagi a dins però Molina, amb una gran aturada pot arribar a parar la pilota. Aquesta queda morta dins l’àrea petita i Pizzi l’empeny fins al fons de la xarxa. Tothom va embogir. Els jugadors es van fondre en una immensa pinya a terra just al costat del corner esquerra del gol sud. A la radio, Joaquim Maria Puyal, cridava “Pizzi, que bueno que viniste, Pizzi, que bueno que llegaste. Pizzi, sos macanudo. Pizzi, viejo. Pizzi”.

Enrere van quedar 90 minuts on es va ajuntar tot. Decepció, indignació, xiulets, esperança, alegria, aplaudiments. Tot junt en 90 minuts reflectits en els jugadors abraçats a la fi del partit al centre del camp, emocionats com poques vegades se’ls ha vist. I a la vegada amb un Vitor Baia estés a terra, plorant a la seva àrea. Aquell equip, aquella nit, va ensenyar que es podia somniar amb ell.

Aquell equip dels quatre centrals, com molts de cop se’l anomenava, va passar a jugar per lliure des del moment en que es van substituir a dos d´ells. Sense sistema de cap tipus. Tan sols amb la il·lusió de donar-ho tot per aconseguir guanyar encara que fos amb un risc considerable. Un partit que admet poc anàlisi tècnic més enllà de trobar- se amb un grup de jugadors que es van conjurar per la victòria, a cops de genialitats i sentiment.

El propi Robson, al final del partit, admetia que amb els quaranta-cinc anys que portava en el futbol, no recordava una segona part com aquella. “Esta noche es para los jugadores. Quiero tributarles mi homenaje” Aquestes varen ser les seves paraules a l’acabament. “Hemos vivido algo especial y hay que disfrutarlo y recordarlo. Es una noche histórica para este club”.

A l’enfilar, un cop acabat el partit, cap el parking que hi ha sota l’esplanada de davant la tribuna de l’estadi per agafar el cotxe, em vaig creuar amb un personatge conegut per la peculiar imatge que donaven les fotografies. Un home alt, corpulent, ulls blaus, un cabell ros tirant panotxa i pentinat amb una clenxa que li formava un estrany tupé al front, amb un rostre de faccions severes i on el més remarcable era aquell color enrojolat a la cara i en especial a les galtes, com si acabés de prendre el sol després de llarg temps sense fer-ho. Era Louis Van Gaal, entrenador del Ajax i proper rival de l’Atlétoco de Madrid, el dimecres següent.

Durant dies en Victor es devia acostumar a la narració el partit. El van repetir bastants cops per televisió i la narració d’en Puyal es va convertir en un hit com feia anys ho havia estat el “Urruti, t’estimo”. No sé si era gaire bó pel nen, per un nadó de dos mesos. Però a mi em semblava que aixecava el cap, tot estirant el coll, cada vegada que ho escoltava. A la música clàssica que, seguint lectures i consells, tot sovint sonava per casa, se li havia incorporat durant uns dies un nou só. De segur no li faria cap mal.

Aquell any la Lliga es va escapar per dos punts davant del Real Madrid. Curiosament el botxí del Barça va ser l´Hercules d’Alacant que va guanyar els dos partits en joc. Especialment dura va ser la derrota faltant tres partits per acabar la Lliga. L’equip va aconseguir un total 102 gols a favor en la competició.
Es va guanyar la Supercopa davant l’Atlético a principis de temporada. A la Copa, després d’eliminar l’Atlètic, es va jugar les semifinals contra Las Palmas i la final contra el Betis a qui es va guanyar per 3 a 2 en un partit disputat al Santiago Bernabeu de Madrid i a on com a curiositat va sonar l’himne del Barça en la celebració. També es va guanyar la Recopa d’Europa enfront el PSG al Stadion Feijenoord de Rotterdamm, per un resultat de 1 a 0. D’aquesta competició es remarcable el partit de tornada de la semifinal davant la Fiorentina a terres italianes. El Barça anava amb un empat a un gol però allà va resoldre l’eliminatòria per un 0-2 en un dels millors encontres d’aquella temporada