Ponència a l’Ateneu Barcelonés en el marc de la tertulia “Ateneu i Esport”

Ponència en el marc de la tertulia “Ateneu i Esport” feta el dia 18 Setembre 2017 amb el títul

Resultat d'imatges de josep bobe ateneu i esport

Molt bona tarda a tothom,  moltes gràcies per la vostra assistència, i en especial a l’Ateneu Barcelonés, al Miquel Angel i al Xavier, per a convidar-me a aquesta tertúlia.

La idea d’aquesta és parlar sobre els inicis del futbol a Barcelona i de la fundació del Club que porta el nom de la ciutat i mai a l’inrevés, com ja va quedar prou clar en el seu moment.

Les primeres notícies que tenim del futbol a Barcelona són de finals de 1892, concretament d’un partit jugat entre membres del Club de Regates a l’hipòdrom de Casa Antúnez, a un horari tan poc habitual com les vuit del matí. Els jugadors eren anglesos i escocesos a qui, a poc a poc, s’hi van anar afegint alguns catalans. Jugadors que arribaven fins allà en les seves embarcacions  que deixaven a la platja. Parlem d’uns anys on els corrents higienistes propugnen la pràctica a gran escala de l’esport i en particular dels que es practiquen a l’aire lliure com el tenis, el ciclisme, l’atletisme, el rugbi o el futbol. I també parlem d’anys on la mentalitat espanyola, sempre al dia i avançada, ens deixa joies com la publicada el Març de 1894.

“Aquí no han logrado aclimatarse tampoco ciertos juegos, que en Inglaterra gozan de gran favor y empiezan a implantarse en Francia, que requieren mucho movimiento, mucho brazo y mucha pierna, mucho cansancio en una palabra, y de los cuales el que más prestigio tiene es el Foot ball. Años atrás un higienista inglés lo recomendaba con mucho encomio: días atrás una Revista médica londinense apuntaba sobre ese juego tan en boga y sobre sus consecuencias.

Resultados verdaderamente encantadores y que evidencian las inmensas ventajas físicas que de aquel juego británico puede sacar la juventud. Un ejercicio que en el espacio de seis meses arroja una liquidación de 31 piernas rotas, de 16 brazos fracturados y de 20 difuntos, sin contar otras menudencias, constituye a todas luces una diversión excelente y propia como ninguna para mejorar las condiciones de una raza. Ya me imagino la espontánea alegría con que después de una partida de foot ball dirán los campeones: nos hemos divertido en extremo y todo ha ido muy bien; no hubo más que una clavícula rota, dos piernas fracturadas y un brazo dislocado… el pobre Williams se quedó allí patas arriba; pero lo que se divirtió el chico antes de morir, no puede uno figurárselo”.

D’aquesta forma es veia el futbol en aquells temps.

Entre 1892 i el 99, amb més o menys fortuna, es van succeint diversos partits a la ciutat entre uns equips que vestien, i m’agradaria ressaltar això, un de blau i l’altre de vermell de la mateixa manera que ho feien en altres esports com el frontó o el polo. Qui hi jugava en aquell esport tan perillós? Anglesos i escocesos en la gran majoria, ciutadans d’aquella Barcelona que començava a construir ferrocarrils, línies elèctriques, empreses tèxtils i un gran port, i que no feien res més que reproduir, a la nostra ciutat, els costums del seu país. Potser els partits més importants, jugats durant aquells anys, són els que enfrontaren a la “Sociedad de Football de Barcelona” i a l”Asociación de Football de Torelló” de la colònia Borgonyà a finals de març i primers d’abril de 1895 i que són els primers partits de què es té constància jugats per equips de diferents poblacions.

Situem-nos ara a finals del 1898. Un  jove, provinent de Suïssa, que en aquell moment té vint-i-un anys, arriba a Barcelona. En el seu currículum esportiu figura que ha jugat en quatre equips de futbol del seu país (l’Excelsior, el Winterthur, el Basel i el Zuric), ha fet curses de bicicleta, curses a peu (precursores del que seria l’atletisme) i jugat a rugbi a Lió. Professionalment ha treballat com a comerciant i a la ciutat francesa treballarà per a Creditt Lyonaisse. A la vegada fa de corresponsal de premsa, per a diversos mitjans de Suïssa, de tema esportiu. Un cop aquí, i escassos dies després de la seva arribada, es posa en contacte amb “Los Deportes”, on col·labora i comença la història que qui més qui menys coneix. Un Gamper que explicarà, en les seves corresponsalies a Suïssa, que aquí gairebé no es practica cap esport  físic a l’aire lliure tret, i així ho diu, del llançament de pedres i exercicis de peses.

I arribem al 22 d’Octubre del 99 quan, a “Los Deportes”, apareix un  anunci on Hans Gamper, no oblidem, com diu el mateix anunci, company de la secció de FootBall de la “Sociedad Los Deportes”, demana aficionats en aquest esport.  El 19 de Novembre, surt de nou un anunci semblant on, a més del nom de Gamper apareix el de Walter Wild, suís i no anglès com s’ha dit molts cops i que serà el primer president del Club, on se’ns informa que la feina d’organitzar una societat de football està ja molt avançada, a la vegada que, aquella mateixa tarda, es jugarà un partit a l’Hipòdrom entre els que han respost a la convocatòria.

Així el 29 de Novembre, tenim per fi la data de la primera fundació del Club on els dotze apòstols coneguts funden el FC Barcelona. Gamper, Terrades, De Ossó, Wild, Kunzli, Maier, Ducay, Cabot, Pujol, Llobet i els germans Parsons. 3 suissos, 1 alemany i 6 catalans que serien 8 si afegim als germans Parsons, anglesos però ja nascuts a Barcelona. Per tant, res de Club fundat per estrangers. Si parléssim d’un partit, el resultat seria de 8 a 4. És en aquesta reunió en què es forma la primera directiva, amb Wild de president i Gamper com a capità i s’escull el nom del Club.  Dies després, el 8 de Desembre es juga el primer partit al Velòdrom de la Bonanova contra un equip format per jugadors anglesos residents a la ciutat. La informació de què disposem ens diu que es juga amb tan sols 10 jugadors i entre els quals hi ha dos que mai més jugaran cap partit. Schilling i Kunzli. El primer, propietari d’una armeria al carrer Ferran, que té 40 anys i l’altre un suís de qui no se sap res més d’ell a Barcelona. Ara sabem, però, que Kunzli retorna abans de final d’aquell any a Suïssa i que jugarà sovint amb el FC Zuric. Cal notar també que en aquest partit hi juguen també dos jugadors (Urruela i Lomba) que immediatament deixen de jugar amb el FC Barcelona per fer-ho en el Català, club sortit del Gimnàs Tolosa.

El 13 desembre, es produeix una nova reunió fundacional on s’integren part dels jugadors que havien format amb l’equip anglès i s’estableixen els colors que vestirà el  club i l’escut de l’entitat, pel que s’adoptarà  el mateix de la ciutat. Igualment es nomena una nova directiva per tal d’incloure a jugadors del Team Anglès com els Parsons i en la que tan Wild com Gamper continuaran amb els seus càrrecs. Igualment s’estableix la quota a pagar pels socis que serà de dues pessetes mensuals.

Al final del primer any ens trobem que el FC Barcelona juga ja en un camp que no ha de compartir, el de l’Hotel Casanovas, un camp desconegut per molts, arregla un segon terreny de joc al mateix indret,  forma ja un segon equip i té un total de 51 socis. Un any que ha donat molt de si. S’ha barallat amb el Català per la utilització del camp del Velòdrom de la Bonanova i posteriorment amb l’Escocès i l’Hispània per reglamentació, fet que porta al fet que la primera assemblea del Club sigui extraordinària just quan el Club té tan sols 4 mesos de vida. Primera assemblea i extraordinària i no és una assemblea qualsevol. Gamper renuncia a seguir com a capità de l’equip i a qualsevol càrrec fins al punt que desapareix de les alineacions habituals. Igualment, dins el Club hi ha les primeres disputes quan en Lluis de Ossó és partidari que el Club jugui tan sols amb jugadors catalans, cosa que finalment aconsegueix en un partit, precisament el primer que es jugarà contra la Sociedad Española de Futbol que serà l’embrió del, anys després,  Espanyol a finals del 1900.

Fins aquí la història explicada i que he intentat documentar en el llibre. Una història bàsicament redactada quan el FCB celebra els seus 25 anys de vida. I una història explicada, la majoria de cops, per personatges, com Daniel Carbó, en Correcuita de la Veu de Catalunya, o Narcís Masferrer, autèntics devots de Gamper i que s’ha mantingut com a dogma de fe. És curiós destacar que, ja en el primer any i en un futbol acabat de néixer, la premsa ja es posiciona clarament per un equip o altre. Així “Los Deportes” ho fa pels blaugrana mentre La Vanguardia ho fa pel Català nascut en el Gimnàs Tolosa del carrer del Duc.

Però la història no és tancada, mai ho és del tot i sempre ens poden sortir sorpreses. Un exemple. Sempre vàrem creure que les fotografies que ens mostraven el Gimnàs Solé pertanyien al lloc on s’havia fundat el Club. Ara sabem que no és així. Aquell Gimnàs Solé era el de finals dels anys 10 i que estava situat  on avui en dia hi ha el col·legi de Notaris quan el de la fundació estava en el que avui en dia és la rebotiga dels tancats Almacenes El Indio. Uns 30 metres més avall d’on hi ha situada la placa commemorativa en el carrer Montjuïc del Carme.

Sabíem els noms dels fundadors però desconeixíem qui eren la majoria d’ells. Ara sabem que hi havia molts vincles entre els fundadors. Que Gamper, Wild i Kunzli haurien coincidit a Suïssa, al FC Zúric. Que segurament Gamper havia coincidit amb Terrades al Wintherthur o quan varen jugar contra el Mulhouse. Que Bertomeu Terrades, “Bartolito” com l’anomena Xammar en els seus articles, i Cabot eren amics i que Cabot treballava, quan volia i li anava bé, per a en Terrades a l’empresa tèxtil. Que Maier i Ducay eren inseparables i que Ducay seria fins al final de la seva vida l’advocat de la família i empresa del Maier. Que De Ossó freqüentava i escrivia a “Los Deportes” i que Pujol era membre de la directiva d’aquesta organització. Que Llobet, De Ossó i Cabot pertanyien al Club de Regates i competien a cops plegats. No, no eren, per tant, 12 desconeguts que s’havien trobat per l’anunci aparegut.

Però a la vegada també ens queden moltes preguntes per a respondre.

D‘on venen els colors? El 1924 en la primera referència que es coneix sobre el tema, Masferrer ens diu que creu, en cap cas ho afirma, que era pels colors amb els que en Gamper havia jugat amb el Basilea. Estrany quan tan sols va jugar 2 partits i és amb el Club suís amb el qual té menys relació. Tenim també la teoria de la faixa feta per la mare dels Comamala, inversemblant si pensem que trigaran encara uns quants anys a jugar amb el Club, la del llapis de colors, la que ens els enllaça amb els colors de la lògia maçònica Avant a la qual pertanyia l’oncle de Gamper i col·laborador de Rossend Arús. O la de que fos la del lloc originari de Maier a Alemanya (cosa certa, aquesta sí). Ara, el Club ens diu que per tancar-la creuen una versió que va córrer l’any 1975 i que ens diu que són els colors amb els quals els germans Witty havien jugat a rugbi a Anglaterra. Els del Merchands Taylor. Però en canvi aquests vestien des de 1885 de color marró fosc xocolata i blau per a distingir-se de l’equip rival que jugava de verd i vermell. ¿Per què voler tancar-ho així, en fals i des del mateix Club? ¿Hi té res a veure els Witty i el seu cognom per fer-ho? ¿Per què la primera notícia apareguda a la premsa es parla dels colors vermell i negre?, curiosament els mateixos colors que havia triat la “Sociedad Los Deportes” a finals d’Octubre d’aquell mateix any i no és fins al cap de tres dies on es parla del blau i grana i precisament a “Los Deportes”?

I parlant dels Witty, ara, també des de la web oficial del Club en un article sobre ells ens diuen que l’Arthur tenia el carnet de soci numero 2. I sí, és veritat que té aquest número de carnet però al 1916, quan la immensa majoria dels fundadors ja no figuraven en el Club per diverses causes. Però mai en els primers anys. El que tenia el número 2 uns anys abans era Bertomeu Terrades i això està al Centre de Documentació del Club. ¿Perquè de cop aquesta voluntat de “promocionar” el nom dels Witty des del Club quan no els hi ha cap necessitat de fer-ho? Cal remarcar que en el primer llistat de socis que es coneix, de 1912, 5 dels fundadors ja no figuren com a socis (Cabot per mort, Kunzli, Wild i Parsons per haver marxat de Barcelona i De Ossó, únic que abandona el Club sense causa aparent).

¿Quina importància te “Los Deportes”, societat creada i amb la idea d’aglutinar sota el seu paraigua a totes les entitats esportives del país? ¿Per què dins els fundadors hi figura algú com Carlos Pujol, que mai jugarà cap partit amb el FC Barcelona però que és el secretari de “Los Deportes”?

¿Quina importància real te Gamper en la fundació del Club i els seus primers anys més enllà de figurar el seu nom en l’anunci de “Los Deportes”? ¿Perquè plega, al cap de quatre mesos de la fundació, de tots els càrrecs i s’allunya del Club fins al punt de no jugar uns quants partits? No és estrany si li resseguim el que fa a Suïssa on ha jugat en quatre equips diferents i on abandona l’Excelsior, d’on era capità per a fundar-ne un de nou,  el FC Zuric. Ens l’han presentat com un simple comptable de l’empresa de ferrocarrils de Sarrià però, ¿és així? Us puc avançar que hi ha algun detall que posa en  dubte  el que es diu sobre que arriba a Barcelona de passada per anar cap a Fernando Poo o Guinea per feina. Per una publicació Suïssa, on ell escriu, sabem que de Lió no ve a Barcelona sinó que torna a Zuric on juga algun partit. I que inesperadament, així se’ns indica, abandona Zuric per anar a Barcelona. La mateixa publicació, mesos després, ens parla de Gamper com a vicedirector d’una companyia ferroviària, curiosament construïda amb capital francès i amb Creditt Lionaisse al darrera. ¿No és factible que fos aquesta societat qui l’enviés a Barcelona?

Com he dit abans, la història mai la podem donar per conclosa. ¡Hi ha tant encara per a esbrinar, resseguir i trobar!

Imaginem per un moment que el mateix Gamper hagués anunciat ja la creació d’un Club de Futbol a Barcelona més d’un mes abans de la reunió fundacional del Club, just dies després de la fundació de “Los Deportes i al mateix temps que sortia aquí l’anunci a “Los Deportes”. ¿Com ho hauríem d’interpretar? O que el mateix Gamper en una crònica ens anunciés que Urruela, el primer porter del FC Barcelona, havia ja jugat 3 anys a Anglaterra o que en el primer partit tan sols jugaren 9 jugadors i no 10 com s’ha dit fins ara.

Segurament les noves dades ens farien reescriure una part primordial de la història del Club i per descomptat, els qui tingueu el llibre, deixar-lo en el racó de les antigalles.

 

Moltes gràcies a tots

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s