9 ANYS

Temporada 05-06. Barça 2 – Arsenal 1 (Final Champios League. Paris)

(Victor Valdés, Oleguer (Belletti), Márquez, Puyol, Van Bronckhorst, Edmilson (Iniesta), Deco, Van Bommel (Larsson), Giuly, Ronaldinho, Eto’o).

Passava ja de la mitjanit quan enfilàvem per el Boulevard de MontParnasse. Anàvem al Restaurant “Le Coupole” , el que havia trīat per a anar a sopar fos quin fos el resultat que es produís a la final. Era el primer cop que anàvem a veure junts un partit del Barça fora del nostre estadi. Era també primera final per a en Víctor. Jo ja n`havia viscut algunes abans i precisament les dues de Copa d’Europa que havia presenciat no havien estat gaire favorables. Sevilla i Atenes no eren precisament uns bons precedents.

La tria del restaurant no havia estat a l’atzar. Coneixia el lloc. I em donava la possibilitat d’explicar-li altres coses que no fos de futbol, de parlar d’altres coses aprofitant aquell marc incomparable que és MontParnasse. Estar a Paris amb el meu fill ja era suficientment important com per a celebrar-ho anés com anés la final. Per a en Víctor, aquell partit era la seva final. A la matinada d’aquell dia, mentre esperàvem l’embarcament per a l’avió que ens havia de dur fins a Paris, li vaig recordar per darrer cop el que feia dies li insistia. A una final si arriba però es pot perdre. Hi ha aquesta possibilitat. I en l’esport, es perd i algun cop es guanya. Que el favoritisme que tothom donava al Barça s’havia de demostrar en el camp. Que haver fet una fabulosa temporada no servia per res més que per això. Donar-nos tothom com a grans favorits. Però res més.
I allà estàvem, en una taula al centre de la sala i davant la font de marisc promesa, xerrant del que havíem sentit en el moment que l’àrbitre va xiular el final del partit i la bogeria ens va fer quasi bé caure escales avall en la forta abraçada que ens varem donar.

L’ àrbitre acabava de, amb el seu xiulet, donar per acabat el partit. Per fi, i després de catorze anys, el Barça tornava a ser Campió d’Europa. I aquell equip, encapçalat pel brasiler del somriure etern, Ronaldinho, havia aconseguit meravellar a tot el mon. El sector del camp on ens trobàvem cridava i saltava cofoi. Abraçades, petons, gestos de complicitat, mirant cap al terreny on els jugadors restaven abraçant-se els uns als altres. En Víctor, enfilat damunt el seient, cridant-me a cau d’orella.
-Pare, hem guanyat, hem guanyat, sabia que ho farien. Ho veus com tu deia, que aquest cop segur que guanyaríem. Que et donaria sort i per fi veuries aixecar la Copa d’Europa.

I en Víctor seguia saltant damunt el seient. Tan aviat cridava i saltava com se’m agafava al coll i apretava de valent. Era sens la seva nit. La seva final.

El partit havia començat amb alguns ensurts per a la nostre porteria. Als dos minuts de partit, en Víctor Valdés havia salvat un ma a ma amb en Henry de manera magistral. A la següent jugada, de nou Víctor Valdés ens va mantenir amb la portera a zero. L’Arsenal havia sortit a per totes des de bon inici de partit i el Barça semblava més nerviós i indecís. Al Barça hi havia hagut la sorpresa en l’equip titular de Van Bommel enlloc d’en Andres Iniesta. Era una decisió que donava a entendre la dificultat que esperaven els tècnics de trobar-se.

Però quan pitjor semblaven les coses, una arrancada de Samuel Eto’o va fer que el porter de l´Arsenal el fes caure fora de l’àrea i fos expulsat. Era tan sols el minut 18 de partit i les coses ara es posaven clarament a favor dels blaugranes. Però tot i així la cosa no va millorar. Semblava que l’absència de jugadors com Xavi, lesionat, i Iniesta deixaven al Barça sense creadors de joc. S’abusava de les passades horitzontals i no es donava cap sensació de perill.

L´Arsenal, ben replegat al seu camp amb bones sortides a la contra i confiant en les jugades a pilota parada. I així, al minut 37, una falta treta per Henry va ser colpejada amb el cap per Sol Campbell fent pujar el 0-1 al marcador. I quant just estàvem als darrers minuts de la primera part, una bona rematada de Adobo es va anar a estavellar al pal.

Els jugadors es retiraven cap als vestidors i entre els seguidors començava a créixer la sensació d’una altre final desafortunada. L’equip distava molt de ser el que ens havia meravellat quasi durant tot l’ any i que tants elogis havia rebut en els seus desplaçaments per Europa.

– Pare, tranquil, que ho guanyarem. Que sí, que aquest equip juga molt bé, – em comentava en Víctor – que de segur que sortirà l’ Iniesta i sabrem que fer amb la pilota.

-Doncs no ho tinc tant clar. Aquest Arsenal es defensa molt i mol bé encara que estigui amb un de menys.

-Que sí, son molt bons. Però fes-me cas. Ja veuràs com canvia el partit a la segona part. Que ara jugaran atacant cap a la porteria en la que estem.

Vaig somriure amb l’ocurrència. A l’Estadi sempre es queixa quan els gols son a la porteria més llunyana a la nostre visió del terreny de joc. Normalment l’equip sempre jugava la primera part atacant a la porteria del gol sud. No sé si es cosa de superstició o quina és la raó. Encara que recordo que antigament era al revés. Algun tècnic ho devia canviar per algun motiu.

– I en Ronaldinho ha d’aparèixer ja. Ha de fer més coses, buscar més la pilota i jugar-se-la davant els defenses, – havia exclamat, quasi bé cridat, en Víctor.

La segona part, tal i com m’havia dit, començà amb l’aparició de Iniesta al camp. Va sortir en substitució de Edmilson. Sobre el camp queia en aquells moments una forta pluja. Però el partit seguia amb el mateix caire que la primera part. Amb un Arsenal molt ben col·locat en defensa i amb ràpides sortides a la contra sobretot per part de Henry i Ljungberg. I de nou en Víctor Valdés va fer que el marcador no fos més ampli. Una molt bona aturada a xut del suec al minut 66 i una gran acció sobre Henry tan sols dos minuts més tard. La cosa més que millorar semblava que encara anava pitjor. Eren sens dubte els pitjors moments del Barça en tot el partit.

Feia pocs minuts havia entrat Larsson al camp en substitució de Van Bommel. I al minut 71 es produïa la darrera substitució possible. Entrava Belletti al camp en lloc de Oleguer. Un lateral molt més ofensiu encara que molts cops deixava totalment desproveïdes les seves tasques defensives. Però ja no hi havia res a perdre. Es necessitaven dos gols per a donar la volta al resultat i a la final.

Era el minut 75 i Larsson donava una pilota d’or a Samuel Eto’o dins l’àrea. Aquest no el va desaprofitar. S’havia fet el més difícil, igualar el resultat i ara sí que ser un més sobre el terreny de joc era important. L’equip, per fi, va anar definitivament cap a l’atac, buscant el segon gol que li donés el títol.

En aquells moments,el partit, ja el miràvem drets. En Víctor damunt el seient, fent onejar la bandera blaugrana que portava. La graderia era tot un clam. Tothom, llavors sí, ho veia possible. Un cop més, els socis del Barça havíem passat del més negre pessimisme a que se’ns fes la llum al davant.

-Ho veus, pare. Ara sí que juguen com saben. Així a l’atac. Tal com hem jugat tot l’any. Tal i com estem acostumats a fer-ho. Que no entenc perque hem tingut que canviar les coses si tan bé ens han rutllat tot l’any.

En prou feines havien passat quatre minuts, viscuts quasi en la totalitat a peu dret, quan de nou en Larsson va agafar una pilota a la banda dreta de l’atac. Va regirar-se sobre ell mateix i va donar una passada en profunditat a Belletti. I aquest amb poc angle va xutar fort, al primer pal. I la pilota va superar Almunia, el porter espanyol de l´Arsenal, passant-li per sota les cames. Belletti marcava el primer gol en tota la temporada i precisament en la final. Un xut afortunat, com si els deus ens volgueren donar la dosi de fortuna que ens havia mancat a les finals de Berna i Sevilla.

Els jugadors van formar una pila, amb un Belletti, que s’havia estés a terra al celebrar el gol, a sota de tot. Estaven just davant nostre. S’havia aconseguit donar la volta al partit i a la final.

En Víctor m’abraçava, saltant des del seient del davant del que havia ocupat durant el partit. Reia, cridava, senyalava cap a tot arreu. La bandera se li ficava damunt la cara. Era la imatge de l’alegria, sense cap tipus de tanca que l’aturés. Em senyalava la pila de jugadors formada arran de camp. Es girava de cop mirant la resta de seguidors, i seguia cridant.

-Belletti, pare, ha estat Belletti. Amb el poc que t´agrada i ha estat ell. Ho veus com sí. Així haviem de jugar, sense por i endavant.

I seguia cridant el nom d’aquell jugador que tants de cops m’havia sentit criticar. I el mirava pensant que sens dubte era la vegada que més feliç i content havia vist al meu fill. En Víctor havia vist amb nou anys el que jo vaig trigar més de trenta anys a veure. Una Copa d’Europa aixecada al cel de Paris.

El cambrer s’apropava per a demanar-nos si tot anava bé. En Víctor lluïa orgullós la camiseta blau i grana amb el nom de Giuly a l’esquena. Li agradava aquell jugador nascut a l’illa de Còrsega, menut i amb una gran rapidesa a les cames, que jugava en la posició d’extrem dret. El seu gol a Milà ens havia donat el passi a la final. Bona part de la gent de les taules del voltant se’l miraven dibuixant un somriure al veure un nen de 9 anys tant content i menjant d’aquella gran font de marisc que ens havien dut. Tret les ostres, que aquell menjar llefiscós no li agradava gens.

“Le Coupole” és un mític restaurant parisenc, simbol de l’Art Decò i de la historia de MontParnasse, dels anys folls del Paris d’entreguerres. Un lloc on, al ser-hi, sents encara el soroll que devien fer els taps de les més de mil dues-centes ampolles de “champagne” que es van destapar el dia de la seva inauguració al 1.927. Estàvem en el mateix espai en que es trobaren anys enrere Derain, Léger, Picasso, Chagall o Vlaminck, mentre, de segur, Man Ray ajustava els objectius de les seves càmeres de fotografia. Taules on seien escriptors com Breton i Aragon, i Anaïs Nin amb Henry Miller, aquests dos intercanviant quelcom més que paraules. Gent com Matisse apurant les seves cerveses a la llarga barra que hi havia. O Joyce alineant els gots buits de whisky després d’estones mirant la concurrència. Amb els anys van passar també per allà, potser fins i tot asseguts a la taula que ara ocupàvem, Sartre i Simone de Beavoir, o Albert Camús celebrant el seu premi Nòbel. O al maig del 68 amb CohnBenditt pujat damunt una taula amb la Patty Smith tocant la guitarra a la terrassa mentre al costat en Gainsbourg petonejava tendrament a la Birkin, anticipant el “je t’aime…moi non plus”, aquell que ens va fer a tota una generació imaginar com es deuria estar entre els ronyons de la Birkin tot esperant que ens hi retingués eternament mentre ens anava mentre anava xiuxiuejant la lletra de la cançó.

En Víctor no estava al cas de les explicacions que li donava sobre el lloc. Tot i que li agradava i mostrava curiositat per l’art en aquells moments no m’escoltava. Xerrava explicant-me el partit com si d’una retransmisió en diferit es tractés. Com si estigués de nou al camp o millor dit, com si encara no s’hagués bellugat d’allà, d’aquella localitat al gol de l’Estadi de França.

– Hem sortit a jugar pensant massa amb l’altre equip. I no hem estat nosaltres, – comentava en Víctor, – això de sortir amb en Van Bommel en lloc d’Iniesta era com dir en els anglesos que els hi teníem molt de respecte.

– Però si l’entrenador, en Rijkaard, ho ha triat així deu ser per alguna cosa. Cap entrenador vol fer-ho malament, cap.

– Sí, ja ho sé això. M’ho dius molts de cops. Però si estem acostumats a jugar d’una manera determinada, és absurd canviar-ho en una final. Es com si li estiguessis dient al rival, miri, com sé que vostès son molt bons jo avui seré més defensiu que la resta de dies. I clar, el rival s’ho creu. I el únic que fas d’entrada és motivar-lo més i més.

– I a més, -seguia en Víctor, – avui en Ronaldinho no tenia el dia. Amb prou feines ha pogut marxar algun cop dels seus marcadors. Es clar que potser tot hauria canviat i no haguéssim patit tant si l’Eto’o hagués marcat just a la fi de la primera part. Quina llàstima.

– Doncs si vols que et sigui franc i sincer, tot i que al camp et deia que canviaria, que quedava temps, ho veia molt negre tot plegat.

– Tu veia a la cara. Quasi bé no m’has dit res a la segona part fins que han marcat el primer gol. ¿Ho devies passar molt malament a Atenes, no? I sobretot, anant-hi sol.

– Doncs, sí. Ho he passat malament. Em sabia greu que es pogués tornar a repetir una derrota. Però aquest cop no per mi, si no per tu. No em feia gens de gràcia que la teva primera final pogués acabar en una derrota. Darrerament has vist guanyar-ho quasi tot el que s’ha jugat. No sé si ho recordes, però quan eres més petit, i ja venies al Camp, les coses durant temps no van ser així. Varem tenir anys on tot era un autèntic desastre. I em vaig pensar molt si venir o no aquí. No m’agradava la idea de que es pogués perdre en el teu primer viatge per a veure el Barça.

Era cert. Durant dies vaig estar-me pensant si era convenient anar amb en Víctor a París. Tenia tant sols nou anys. Recordava que jo a aquella edat havia vist guanyar una final de Copa del Generalísimo contra el Real Madrid al Bernabeu, però també n’havia vist perdre una contra el mateix equip al Estadio Manzanares, que era tal com s’anomenava aleshores al Calderón. Era l’any on el Barça de Cruyff havia guanyat la Lliga, però en aquells temps estava prohibida la participació d’estrangers a la Copa. Em va costar de pair.

Per una banda sempre havia dit al meu fill que el futbol era tan sols un esport. On hi ha un marge gran a perdre. I on les derrotes son normals que es produeixin. I que sovint ensenyen més que les victòries, fàcils de pair. Però això no feia que em neguitegés pensant en una possible derrota contra l’ Arsenal en aquella final. Aquella creença del pessimisme que tan de cops assenyala als culés i que molts atribueixen a les esperances dipositades sempre als principis de campanyes, aquells “aquest any, sí” i que després per una cosa o altre quedaven en un no res. I no tenia cap ganes de contribuir a convertir a un nen de nou anys en un més d’aquest esperit que normalment ens ha envoltat.

– Doncs no t’hagués perdonat mai que em deixessis a casa i no poder venir amb tu. Ahir al vespre, tot i que em vas fer anar a dormir d’hora, quasi no vaig poder dormir. Pensava en com seria el dia. En com aniria el partit. I en cap moment vaig pensar que es podria perdre. Tan sols en que tenia moltes ganes ja de que arribes l’hora d’aixecar-nos per a agafar l’avió que ens portaria aquí. I que passejaria per Paris amb la bandera aquella que tens des de fa tant de temps i que tan sols portes en dies molt assenyalats. Ja t’ho dic, no t’ho hagués perdonat mai.

En Víctor seguia parlant-me de Belletti, aquell lateral que no em feia gens el pes, de Márquez amb els seus desplaçaments en llarg de la pilota i aquell saber estar sempre en el lloc precís. I poc a poc, les paraules s’anaven fent més lentes i els ulls se li aclucaven. La força del seu discurs començava a minvar i tot ell es relaxava poc a poc. La tensió viscuda i les hores que portava despert li passaven factura.

– Potser que marxem cap a l’hotel si no t`hauré de portar a coll com quan eres petit- li vaig dir, recordant els molts de cops que en Víctor es quedava adormit al cotxe en el camí del Camp Nou a casa després de qualsevol partit.

No va posar cap objecció i varem sortir al carrer a buscar un taxi que ens dugués fins l’hotel. Sabíem ja que a l’endemà tocaria anar a la rua que s’havia organitzat per a donar la benvinguda als jugadors i a la Copa.

A l’arribar a l’habitació en Víctor es va estirar al llit tot imitant el gest que havia fet en Belletti al celebrar al gol. Primer amb les mans tapant-se la cara per a acte següent estirar-se damunt la gespa.

– Pare, no sé que sentia en Belletti quan ha marcat el gol i tots se l’hi ha tirar at damunt. Si sé el que jo sento ara. Es el dia més feliç de la meva vida. I de segur que d’ara endavant en veurem molts com aquest.

No va dir res més. S’havia quedat totalment adormit, amb la samarreta del Barça amb el nom de Giuly a l’esquena, encara posada. Aquella samarreta que havia portat durant tot el dia per Paris.

Vaig tapar-lo una mica amb la flassada i vaig atansar-me a la seva galta per a donar-li un petó. Per a mi també havia estat un dels dies més feliços. Més enllà del partit havia compartit les emocions, alegries i nerviosisme del Víctor, el meu fill. Enrere quedaven molts somnis trencats, dies sense sol i sensacions de pèrdues i renuncies.

Vaig recordar les seves paraules just abans d’adormir-me jo també. De segur que d’ara endavant en veure’m molts com aquest.