“Si mai faig una cosa així, foteu-me dos trets”.  La frase aquesta la vaig escoltar ahir a la tarda a la presentació del llibre de Jaume Rius “La corrupció en el periodisme esportiu”.

I com no soc periodista tinc la sort de no tenir que donar explicacions a ningú. Son les meves opinions i prou.

Fa temps que em queixo del periodisme esportiu que tenim. Bé, del periodisme, en general, que tenim. Però crec que últimament s’estan perdent fins i tot les mínimes formes de correcció.

Que el periodisme és una de les feines més tocades per la crisi es quelcom evident. Tant sols hi ha que veure els acomiadaments, tancaments i expedients en totes les empreses del sector. Però no crec que sigui suficient motiu com per a convertir-ho en un lloc on tot s’hi val a canvi d’algun extra.

Un no pot estar queixant-se de la paranoia de les tertúlies esportives nocturnes a diferents canals de TV, posant noms i cognoms, i caure en el mateix parany. Convertir la presentació d’un llibre amb quelcom semblant a una batalla personal. Dos periodistes esmentats ahir no son sant de la meva devoció. Ni una. A un encara li reconec la seva tasca de fa anys. A l’altre casi ni això. Però a mi m’han ensenyat algunes mínimes normes de correcció. Sobretot si abans has estat departint amb ells amigablement. No es pot tirar a matar quan a més no tens davant a l’altre part per a defensar-se. Això per a no parlar de les paraules dirigides a Nicolau Casaus (encara menys sant de devoció que els altres). Afegim quatre coses gracioses de cara la galeria dels presidentes de Barça i Espanyol i hem fet d’una presentació d’un llibre, una festa de disbarats.

Em llegiré, segur, el llibre, però res em treurà el mal regust que em va quedar ahir nit.

Per altre banda ens torbem amb periodistes que de cop hi volta s’han interessat per les xarxes socials. Han trigat força per adonar-se de la importància d’elles però mai és tard per arribar-hi. Però resulta que la seva entrada es converteix en una provocació constant. No hi ha ni una aportació a res, tret, això sí, recuperar una tan bella paraula com “ninot”.  De segur que rep molts comentaris insultants. Jo també els he tingut. I se que si no vull tenir-los és molt fàcil. Adéu Twitter i bon vent a tots. No entenc gaire anar per la vida provocant reaccions contraries sense solta ni volta. Més aviat em sembla quelcom malaltís.

Però si no ets un dels que, segons ell, t’amagues sota caretes i amb pseudònims, sinó que vas amb fotografia i nom i cognom i li demanes alguna explicació raonada costa entendre que la  recomanació d’una til·la i un bon son sigui la única resposta. El debat es construeix a partir d’idees diferents però acceptant el dret a que l’altre tingui raó.

Son dos exemples. En hi ha cada dia i a tota hora. Cartes d’amor o d’odi. Sense punt entremig. Ja no és que s’hagin posat una samarreta o una altre. Es que directament s’han atorgat el paper de defensors de la causa. Sigui la que sigui.

La honestedat ha quedat fora de joc en molts casos. S’ha passat de la credibilitat guanyada a força d’escrits, de paraules a voler-la guanyar-los per els crits, per les filies i les fòbies, per la desbarrada més grossa. Com si els lectors i oients fóssim sords o idiotes, sense cap sentit de l’opinió i el raonament

Quan compro un diari busco alguna cosa més que les que escolto al cafè. Suposo que per això fa temps vaig deixar de comprar-ne alguns. I si necessito una coberteria o una manta vaig a botigues especialitzades. Amb els medis de comunicació passarà igual. Deixare’m d’anar al bassar de torn i tornarem a la parada de la Maria al mercat que sabem que no ens enganya.

(Perque un de Córdova a Vic fent periodisme tingui un futur millor, sense fred i boires)