Als no creients aconsello no continuar. Parlo dels no creients en la mitologia grega, perquè  Eris, la deesa s’ha instal.lat de nou al carrer d’ Aristides Maillol. Germana de Nix, va parir al dolorós Ponos (Pena), a Lete (Oblit) i a Limos (Fam). També al ploraner Algos (Dolor), i a les Hisminas (Disputes), les  Macas (Batalles), les Fonos (Matances), les Androctasias (Masacres), els Odis , (les Mentides) , les Anfilogías (Ambigüedades), a Disnomia (el Desorden) i a Ate (la Ruina i la Insensatesa). Tots ells van ser inseparables companys. Però també va parir , Horcos (Jurament), el que més problemes causa als homes cada cop que algú perjura voluntariament.

I no sols ha tornat a Aristide Maillol sinó que directamement s’ha instal.lat en el despatx principal. El que ocupa ,el meu consoci (no oblidem que l’unica diferència es la quantitat de calers acumulats i que han fet que ell es pugui presentar i,  jo no, tant sols es tracta d’això), Alexandre Rosell i Feliu, conegut per el seu malnom de Sandro.

Ens va voler fer creure, en la instauració de la seva «república» (comença a tenir tots els números per a titllar-la de bananera), que, amb ell, a l’única deesa a la que rendiriem culte seria Harmonia. Però Mnémosine, la deesa de la memòria tampoc ha estat mai amb ell, que hi farem. (Elena, ja saps qui ets, ni la de Troia ni la meva filla que a més va amb «H», un petò)

A fé de déu que si ho haguéssin volgut fet pitjor no se n’haurien sortit. Però com vinc de casa bona,  sense calers, però bona, no els hi retreuré un cop més els seus actes. En el fons, veure’ls passar amb el cap cot davant qualsevol lloc on hi ha un rètol que possa Pep, Johann o Èric,  ja els hi fa prou mal. Parlin de noms propis o de marques de pipes. Dona igual.  Els noms són suficient calvari.

Del que va passar ahir, no cal dir gaire res més. A dia d’avui tenen un altre suplici. Veure’s un i altre cop al Youtube. Veure’s en el paper d’estrassa en que va caure. Sí. De segur creuen que ells no es mereixen el camí del Gólgota que estan patint. Però no es confonguin, tret algun “escribidor” que corra per les contrades, ells no tindran cap Simon de Cirene per ajudar-los a manllevar la creu. S’ho hauran de fer tots sols. De moment tenen algú que altre que de tant en tant els hi dona un cop de mà. Però es tant sols per a sortir a la publiictat de venedors de fusta per a creus. En el moment de la veritat el deixaran sol. Com un mussol.

A hores d’ara parlar del Nou, Novísssim, Camp Nou (¿puc passar factura per haver possat tants cognoms?), em sembla ja una grolleria, igual que m’ho sembla parlar del cost del fitxatge de Neymar (en el fons, en aquest estat on vivim i com queda dia a adia demostrat, tothom intenta que Hisenda s’endugui el mínim possible). Ja està la justicia (jajajjajaja, Just i Cia, ¿qui deu ser?) per aclarir conceptes. Mentres,  Ruz, el senyor Ruz, el jutge senyor Ruz, tria el millor moment per a fer el que fa setmanes tenia clar (la empresa Just i Cia és molt lenta) que faria.

Veure un representant de l’abogacia, (sí, em refereixo al Sr. Freixa  encara que molts de cops no ho sembli) fent el paper de Jorge Javier Vázquez en una roda de premsa, confonen l’estrada d’una roda de premsa amb un silló de “Sálvame de luxe”, es prou càstig.  Per a mí, que no em considero masoquista vocacional, i per a ell. Si la feina adjudicada que té en el sí de la directiva és aquesta, quin mal aprofitament del cost dels diners necessaris per entrar-hi. (o no, ves tu a saber)

D’ en Faus, Javier Faus, (i no, no es una broma tipus Bond, James Bond) que m’alegro moltíssim que hagi vist que “aquest senyor” és el millor jugador del món. “Nunca es tarde si la dicha es buena” en el seu idioma.

De Moix, el seu cognom delata. Moix no, moixiísim. Deixe’m-ho aquí. A cops seus al costat de gent que pensa que els has traït. ¡Què hi farem, però, si no has estat capaç de donar-te entendre!

I el presi, ai, el presi. ¿Fins quan el president?. No ho sé, però sempre hi ha un Aquil.les a punt  per a fer-te desposseir de tots les lloances rebudes abans, ¿oi que sí Hèctor?. (Perdonin que no vingui al cas, però, Jordi, una abraçada) I tampoc sé, francament qui o quina és la deesa exacte de la cobardia. L’única que tindria el gust, a hores d’ara de acaronar-li el front. L’unica que seria encara capaç de fer-li mimosa.