Nen, t’has quedat sense provar la tripa al forn de Can Vilaró. M’has ben fotut. Aquesta maleïda malaltia no ens ha volgut donar el temps necessari per fer-ho. Ni per la tripa ni tan sols per a prendre totes les cerveses del món .

Així vàrem tenir la primera trobada en el món real. Dues cerveses en una terrassa una estona abans de la presentació d’un llibre sobre un dels temes dels que parlàvem sovint en aquest món eteri de l’Internet des d’aquell mes de Febrer del 2013. Que petit és el món. Avui m’he posat a llegir part del que ens hem parlat en aquest perillós món per molts de twitter i la nostra primera conversa l’acompanyava un amic que ha estat amb tu fins el final. Amic teu i meu que últimament s’ha enamorat de les històries de Napoleó. Que gran és en Jordi. Des d’aleshores centenars de tuits, missatges, xerrades i algunes cerveses, dinars i sopars. Molts menys dels que hauríem hagut de fer i no saps el greu que em sap no haver compartit més temps. Aquest món entre xarxes, tan infravalorat a cops, et dóna a vegades la possibilitat de conèixer gent meravellosa.

Parlàvem dels fills de puta que ens envolten. Dels que hi ha per tot arreu. Al Barça, a la política i a la vida quotidiana. Coincidíem en casi tots. M’agradava quan veia un tuit teu adreçat a ells. Molts ho eren. Recordo aquell, en majúscules “Hem guanyat fills de la gran puta” i el detall d’indicar-me que era la versió light del que realment anaves a escriure. No podia ser d’altra forma.

Parlàvem també de les bruixes. A la teva particular me la vas presentar una nit al Dry. T’havia comentat varis cops la visió que tenia de vosaltres, als vespres de qualsevol dia. Asseguts tots dos al sofà, amb els mòbils a les mans i rient de tot plegat. Comentant-vos els tuits que anàveu posant. No passava jo pel meu millor moment i vau ser una injecció de vida, d’optimisme. No és fàcil trobar parelles com vosaltres. Parelles que et facin creure que tot és possible. Aquella nit d’estiu que vam anar a Vilanova, poc després que t’haguessin tornat els metges a donar males notícies. Els missatges continus de la teva dona preguntant com estaves, com et trobaves. Va ser culpa meva, Elena, que tornés tan tard a casa. Però ens ho vam passar bé i vàrem riure com fèiem sempre.

I parlàvem també de la teva malaltia. Aquesta merda de malaltia que ha acabat per matar-te. Aquell meravellós escrit que vas fer sobre ella al “Bruttalitats” al novembre del 2013. Com vas escriure, t’hi has deixat la pell perquè acabés tot el més tard possible.

Això no serà igual. Bé, els fills de puta seguiran existint, aquests sí, aquests no desapareixen mai. Però ningú els hi dirà com tu. Qui collons els hi haurà d’explicar que és el “recte procedir”? Ara ens toca als qui quedem aquí fer realitat, no tan sols intentar-ho, els teus somnis. I jo, com no sóc massa de cerveses, ja m’he encarregat de aproveïr-me d’un parell d’ampolles de bona ginebra per a la festa que farem per tu. I ara sí que tenim tot el temps necessari.