Esport per Nadal (4): Stadium Català

Article publicat a “El Món” el 27-12-2016

El dia de Nadal de 1921 s’inaugurava oficialment el que es va denominar Stadium Català, al Sot de la Foixarda, encara ho feu sense acabar. Dissenyat per l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas va començar-se a construir a finals del 1920 per ser seu dels Jocs Olímpics de 1924, als quals Barcelona havia sol·licitat ser candidata i que varen acabar disputant-se a Paris. “En el fondo de una extensa y muy antigua cantera (…) puede considerarse situado en la misma ciudad, ya que sólo dista un kilómetro de la Plaza España (…) Se completa el proyecto de nuestro estadio con el pabellón de la entrada principal, que con su vestíbulo y escalera de honor conduce a la gran tribuna cubierta, donde estarán emplazados la presidencia y palcos preferentes, y además el café-bar y las oficinas (…) con el arco de triunfo que dará acceso a las pistas, en la parte superior del cual se encuentra el asta donde se izará la bandera del país a que pertenezca el ganador de cada prueba olímpica (…) El caràcter monumental del Estadio vendrà definido por el de los citados pabellones, por las columnas en la parte superior de las graderías y las estatuas que con las grandes banderas estarán colocadas ordenadamente en el pie del corte de la cantera, resaltando el fondo oscuro de las plantas”.

S’ha de dir que, mesos abans, el 10 d’abril de 1921, es va realitzar una inauguració extraoficial -quan encara l’obra estava a mitges- amb un partit de futbol entre un equip d’arquitectes i un altre de periodistes i del què en queda constància gràfica. Aquell dia 25 de desembre al matí es disputà el partit entre el F.C. Barcelona i l’aleshores considerat el millor equip europeu, l’Sparta de Praga. Es calcula que més de 30.000 persones, l’aforament era per a 24.000 espectadors, es varen aplegar no tan sols al recinte sinó als turons que envolten la Foixarda. Per a l’ocasió també hi va assistir el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, l’alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, el Baró de Güell, membre del Comitè Olímpic Internacional i el governador civil, Martínez Anido. La imponent massa de gent que va aplegar-se a l’estadi va fer que el F.C. Barcelona es plantegés la necessitat de construir un estadi propi que fos capaç de poder acollir una quantitat semblant de gent i així, el 19 de febrer posterior, es posava la primera pedra al que seria el Camp de les Corts, construït en un temps rècord de tres mesos per per ser inaugurat el 20 de maig de 1922, amb un aforament inicial de 25.000 persones.

El F.C. Barcelona va alinear Zamora, Planas, Surroca, Torralba, Sancho, Samitier, Vinyals, Martínez, Gràcia, Alcántara i Sagi-Barba. El resultat final del partit va ser de 2 a 3 favorable a l’equip txec i l’arbitratge va córrer a carreg de Paco Brú, ex jugador del Barça. Els autors dels gols blaugrana varen ser Planas i Paulino Alcántara.

Daniel Carbó, àlies “Corredisses”, popular periodista d’aquell temps, escrivia: “El Barcelona (i qui si no!) va realitzar el miracle oferint a la Ciutat la grandesa d’un espectacle desconegut i gravant amb lletres d’or una data memorable del futbol patri, convertida històrica i moment inicial d’una època d’esplendor incomparable”.

L’endemà, el dia de Sant Esteve, els dos equips van tornar a jugar un nou partit en el mateix recinte, encara que aquest cop es va disputar a la tarda, sent el resultat de 2 a 0 a favor dels blaugrana i amb encara més públic que el del dia abans. El F.C. Barcelona va alinear Zamora, Planas, Berger, Torralba, Sancho, Samitier, Cella, Piera, Gràcia, Alcántara i Sagi-Barba i l’arbitre de l’encontre va ser el Sr. Cruella. Els golejadors van ser, altre vegada, Planas i Alcántara. L’Sparta de Praga perdia per primer cop després de 63 partits seguits guanyant.

“L’esplèndida victòria del Barcelona, tenint present la categoria del contrincant, va commocionar tota la Ciutat i des d’aquell moment, es van concebre les grans multituds futbolístiques. Una vegada més el Barcelona empeltava de vida el cos esportiu de Catalunya i el feia estremir d’infinita joia”. Així resumia Carbó el partit disputat. Mai Barcelona havia acollit, en unes festes esportives, un nombre similar de gent disposada a veure l’espectacle que vint-i-dos homes oferien corrent darrera una pilota.