Quan els militars van escriure el primer himne del Barça

L’ARA recupera en un arxiu privat la lletra del primer himne de la història del club, oblidat des de l’any 1910

JOSEP BOBÉ Barcelona

Publicat al diari Ara el 07/05/2017

 

Pels volts del 1910, el FC Barcelona tenia una àmplia representació militar entre els seus socis. Eren militars descendents dels que havien estat en diferents països de Centreamèrica. Famílies senceres que figuren en els primers llistats de socis dels quals es tenen documentació. Una d’aquestes és la Peris de Vargas, els hereus de la qual tenen una important col·lecció d’objectes, documents i fotografies relacionades amb el club, entre els quals hi ha el primer himne, amb música de marxa militar, del club. Aquesta col·lecció hauria pogut estar en mans del Barça en dues ocasions anteriors -una fa dècades i l’altra fa un parell d’anys-, però el club va deixar escapar l’oportunitat.

Joaquin Peris Soriano, natural de Castelló de la Plana i casat amb l’asturiana Clotilde de Vargas de Rojas, era un militar de professió que va participar en la Guerra de Cuba. Allà van néixer alguns dels seus set fills. Els quatre homes van tenir relació amb el foot-ball d’aquells anys i amb el Barça, club del qual eren tots socis i on tots quatre van jugar. El més gran, Joaquin Peris de Vargas, nascut a Cuba el 12 de desembre del 1879, va arribar a la presidència del club el setembre del 1914 per, un any després, el 29 de juny del 1915, ser forçat a dimitir pel capità general de Catalunya, atesa que la situació al club s’havia fet insostenible, amb una revolta dels jugadors contra la seva persona a causa dels tics dictatorials amb què va imposar el seu criteri. D’ell és la frase “El Barcelona soc jo”. Va aconseguir, això sí, que en el moment de la destitució el nomenessin president honorari del club. Cal remarcar que en aquells moments la Lliga Regionalista, partit conservador catalanista, ja tenia alguns dels seus simpatitzants integrats al Barça i van fer la vida impossible al militar centralista. Daniel Carbó, periodista de l’època, ho explica: “La batalla entre els Peristes i els anti-Peristes es desfermà furiosa i per primera vegada en la història del Club es registrà la vergonya de veure com defensant la política del senyor Peris, s’alçaven individus que no figuraven ni havien figurat mai en les llistes de socis del club i el concurs dels quals feu possible que sortís triomfant… Senzillament: se’ls proveïa d’un carnet de soci, estès amb data endarrerida, per tal que el dia assenyalat poguessin exercir, amb aparent legalitat, la funció d’emperador d’un sistema que la majoria sana de socis rebutjava, convertint-se en assalariats electorals”. Entre el 1910 i el 1914, Peris Soriano va ser vicepresident durant el mandat de tres presidents: Gamper, de qui va ser el padrí del seu segon fill, Joan Ricard Gamper, Francesc de Moxó i Àlvar Presta. El 1917 va tornar a presentar-se a la presidència i es va enfrontar al mateix Gamper. El resultat va ser aclaparador, ja que ell només va obtenir dotze vots. En la carrera militar va arribar a ser tinent coronel d’infanteria i destacat al Batallón de Cazadores de África núm. 6 de Tetuan el 1935. Durant la Guerra Civil va formar part del bàndol dels sublevats.

Una altra de les famílies era la dels Avilés. Juan Avilés Arnau, nascut a València el 1864 i casat amb Joana Cucurella i Tort, arribaria a ser alcalde de la seva ciutat el setembre del 1923, just després de proclamar-se la dictadura de Primo de Rivera. Ho ser fins al desembre del 1924, quan va ser nomenat cap del Servei Militar de Ferrocarrils. Era enginyer i va arribar a ser general de brigada del cos d’enginyers en la carrera militar. Com a curiositat cal esmentar que va fer un viatge al Pallars, la Vall d’Aran i Andorra en companyia de Francesc Macià, també militar de rang i igualment enginyer de professió, que va ser publicat en un llibre. El viatge era amb motiu de l’estudi del terreny per construir fortificacions a la frontera per garantir la seguretat de la línia internacional de la Noguera Pallaresa. Cal ressaltar que entre el 1912 i el 1913, les seves tres filles (Pilar, Mercedes i Maria) van ser sòcies del club, mentre que només un dels seus quatre fills homes ho va ser, el també militar Juan. Va morir a Barcelona el 1934.

No és d’estranyar, doncs, que el 17 de juliol del 1910, durant una festa que es va fer en el vell camp del carrer Indústria, “l’Escopidora”, per celebrar el triplet aconseguit aquella temporada (Copa de Catalunya, Campió d’Espanya i Copa dels Pirineus), una banda militar del Regimiento de Alcántara interpretés un himne-marxa dedicat al club. La música era obra del compositor i director de la banda, José Antonio Lodeiro Piñeiroa, i la lletra va anar a càrrec de Santiago Albert López. Durant la festa es va disputar un partit entre el primer i segon equip del Barça, i els jugadors van sortir al camp amb els casquets regalats per Gamper, tradició que el fundador del club va importar de la seva Suïssa natal.

José Lodeiro Piñeiroa era nascut a Mondoñedo (Lugo) el 1868 i va rebre les primeres classes de música a l’Academia Filarmónica del seu poble natal. El 1886 marxa a Madrid i per oposició obté la plaça de músic de tercera classe del Regimiento de Ásia núm. 55, que és a Figueres, on s’està fins al 1904. D’allà el traslladen a Barcelona, on s’estarà fins al 1915, destinat al Regimiento de Alcántara núm. 58. Posteriorment va a Pamplona i la Corunya, fins que el 1922 és ascendit a músic de primera amb un sou de 6.750 pessetes anuals. En aquest moment és director de banda del Regimento de Isabel La Católica, on posa música a Resurgimiento. Himno patriótico de la Raza. Va morir el 1934 a la Corunya, deixant un llegat de valsos, simfonies i pasdobles per a banda militar.

Santiago Albert López va néixer a Puerto Rico el 31 de desembre del 1876 i va ingressar a l’exèrcit el maig del 1895. El 1898 era segon tinent destinat a Melilla, el 1899 a Paterna (València) i el 1900 al Regimiento Guadalajara núm. 20 de València, ja com a primer tinent. El 1902 era a Ceuta i el 1907 a Barcelona, destinat al Regimento de Alcántara núm. 58, ja amb grau de capità i on s’estarà fins al 1912. Amb posterioritat va ser destinat a Tetuan, Madrid i, el 1919, a Alcoi, on ja té el grau de comandant. El 1921 torna a Madrid, on s’està fins al 1923 i és encausat per un delicte d’estafa i frau en relació al subministrament d’uniformes militars que mai es van entregar i sota l’amenaça de declarar-lo rebel. Va desaparèixer i no es va presentar mai al judici ni als posteriors recursos.

Aquest himne militar es va repartir entre els aficionats que anaven al camp i la partitura completa es podia adquirir al preu de 2 pessetes. La portada és obra de l’il·lustrador J. Jutglar (altres obres de Lodeiro també tenen dibuixos del mateix il·lustrador) i va ser impresa als Talleres de Grabado y Estampación de Música A. Boileau & Barnasconi, situats al carrer Provença 285 de Barcelona. S’hi veu una bandera espanyola amb l’escut del club i escrit al damunt Foot-Ball Club Barcelona. Himno marcha para piano. També hi ha dibuixats cinc jugadors, dos amb samarreta blaugrana i pantalons blancs, en una escena que podria ser de futbol tot i que al fons es veu una porteria de rugbi. Cal dir que en l’original que ha arribat als nostres dies, la bandera espanyola va ser acolorida amb posterioritat per simular la bandera tricolor republicana.

L’himne va estar vigent fins al 25 de febrer del 1923, quan es va interpretar al camp de les Corts a càrrec de l’Orfeó Gracienc amb motiu de l’homenatge a Gamper del futbol català.

Lletra del himne

Sólidos triunfos Barcelona

foot-ball tendrá.

Bélica nuestra táctica

alcanzamos por doquier.

Éxitos y más éxitos sin que nos puedan vencer

Pues donde quiera que va el Barcelona foot-ball

sabe luchar sabe triunfar.

Y siempre la gloria alcanzó.

Campeones del foot-ball

cuando dicen a luchar.

Invencibles la victoria

donde va con ellos va.

Si tendrá sus triunfos

sólidos y sin que nos

puedan vencer,

Y no hay team que los

iguale, no hay equipo

Para que indomables y

valientes, con un goal

saben vencer.

En las lides sostenidas supo a todos humillar,

Y sus lauros nunca pueden sus rivales marchitar