Un arxiu a punt de desaparèixer

L’ARA comença una sèrie de cinc reportatges sobre la documentació històrica dels Peris de Vargas, que fins ara no ha interessat al Futbol Club Barcelona

Article publicat al Diari Ara el 10/07/17

El 20 d’abril del 2015 moria a Barcelona l’últim descendent dels Peris de Vargas, filla de Lisardo Peris de Vargas, l’únic de sis germans (Joaquín, Agustín, Enrique, Lisardo, Clotilde i Carmen) que va tenir descendència. A la casa familiar, en una de les rondes que separen la ciutat vella de l’Eixample de Barcelona, hi quedava tancada, entre mobles, llibres, quadres i altres records, una part important de la història del FC Barcelona, concretament la que va des dels inicis a ben entrada la segona dècada del segle XX. Un arxiu de gran valor històric -i també econòmic- que fins ara el club no ha volgut i que podria arribar a dispersar-se entre compradors particulars si finalment les peces surten a subhasta.

La història d’aquest arxiu comença amb els germans Peris de Vargas, fills de Joaquín Peris Serrano, de Castelló de la Plana, i de Clotilde Vargas de Rojas. Ells van néixer a Cuba, on el seu pare, militar de professió, estava destinat des d’abans del 1880. Un cop perduda la colònia, la família va instal·lar-se a Barcelona i va entrar en el grup dels estiuejants que anaven a Olot, la petita Suïssa catalana, tal com era aleshores coneguda per molts, i on el fill gran, Joaquín, també militar de professió, estava destinat. Els quatre germans van estar relacionats amb el món de l’esport i amb el FC Barcelona. El Joaquín (1879-1959) va ser jugador de l’Internacional SC i del FC Català abans de ser vicepresident del FC Barcelona des del 1910 al 1914 i president del setembre del 1914 al juny del 1915, quan va ser nomenat president honorari. Després va presidir la Federació Catalana de Futbol entre el 1915 i el 1916, i l’Avenç Sport, que després de fusionar-se amb altres clubs de Sant Andreu va formar l’actual Unió Esportiva Sant Andreu. Va ser també vicesecretari de l’associació Lawn Tennis (precedent de la Federació catalana de Tenis).

L’Enrique (1885-1953), tot i jugar a l’Internacional SC el 1903, entra a formar part del FCB la temporada 1906-07, on s’estarà fins a la 1916-17 jugant com a migcampista i després com a extrem esquerre. Va ser el primer jugador que va arribar als 200 partits jugats amb el club. En total va jugar 308 partits i va marcar 34 gols. Va guanyar tres campionats de Copa d’Espanya (1910, 1911, 1913), cinc Campionats de Catalunya i quatre Copes dels Pirineus. A la vegada va ser un destacat atleta en la prova de 100 m i en salt de llargada, modalitats que molts cops es practicaven abans dels partits de futbol. També va ser àrbitre i tresorer del Col·legi Català d’Àrbitres entre el 1924 i el 1931, i posteriorment membre del Col·legi Nacional d’Àrbitres.

El Lisardo (1891-1951) va jugar un total de 25 partits com a porter al FC Barcelona entre els anys 1909 i 1913. La temporada 1913-14 va jugar amb el FC Català. Com el seu germà, també va destacar en atletisme (tot i que ell ho va fer en el salt de perxa) i després va ser àrbitre de primera categoria. L’Agustín (1880-1949) va ser el que va tenir menys relació amb el FCB, on tan sols va jugar dos partits amistosos. Va destacar en el beisbol, esport del qual es pot considerar l’introductor a Catalunya. El primer partit es va jugar el 28 de gener del 1901 en els terrenys de davant la Sagrada Família, el Camp d’en Grassot. Va ser el fundador i primer president de la federació catalana d’aquest esport.

Amb aquest currículum no és difícil d’imaginar el que les parets de la casa familiar han guardat durant aproximadament cent anys. Trofeus, més d’un centenar de medalles -entre les quals hi ha la del campionat de Copa d’Espanya de 1910-, casquets de campions, el primer llistat de soci de què es té coneixement i datat a la temporada 1912-13, el primer himne del club amb la partitura i la lletra (amb la coberta que l’ARA va treure a la llum), fotografies dedicades, revistes esportives de l’època enquadernades, retalls de diari degudament classificats i enganxats en llibres que recorren la història del club des dels seus orígens, negatius fotogràfics de vidre i una gran quantitat de fotografies en paper, correspondència amb capçalera del club, notes autografiades i fins i tot els motlles que es van fer servir per a la impressió dels dibuixos d’un camp de futbol al Llibre d’or del futbol català. El més modern és la gorra de plat que en Manuel Torres, conegut com l’avi Torres, el conserge del Barça, va regalar al Joaquín el dia que es va jubilar, l’any 1953. Manuel Torres havia deixat la seva feina de forner per entrar al club l’any 1911 i tenir cura dels camps del carrer Indústria, conegut com l’Escopidora, i de les Corts.

Oferiment al FC Barcelona

Aquesta col·lecció va ser oferta al FC Barcelona farà ja més de dues dècades per les dues últimes descendents. En aquell moment van ser gairebé menyspreades i ignorades, i el tresor, qualificat de valor incalculable pel mateix club, va seguir tancat entre les parets del pis dels Peris de Vargas. Ara farà dos anys, arran la noticia de l’existència de l’arxiu publicada per el diari Sport, el club es va posar en contacte amb els hereus del que es pot anomenar “arxiu Vargas”. La situació es va repetir. Tothom que hagi vist els preus que es paguen en subhastes per peces com aquestes, la majoria es realitzen a Londres per una sucursal de Sotheby’s, entendrà que no és presentable oferir a canvi unes quantes fotografies al costat de Messi o uns minuts a Barça TV.

Ara, i després de la publicació del primer himne en aquest diari, el club ha tornat a posar-se en contacte amb els hereus i els ha fet fins i tot un tour pel museu per ensenyar on podrien estar col·locades algunes de les peces. Per desgràcia dels barcelonistes cal dir que és força dubtós que aquestes peces s’arribin a veure al museu o al centre de documentació del club. Quan es negocia amb ganes d’arribar a un acord no es pot oferir un cinc per cent del que el venedor creu que pot arribar a valer. El Museu del Barça, amb el seu Barça Experience, recapta aproximadament uns 50 milions d’euros a l’any.

Invertir en la història

Segurament és encertat que hi hagi inversió en pantalles multifuncionals, alta tecnologia i ginys diversos. Però convindria no descuidar ni oblidar que el club va néixer en una època en què tot això no existia i que la història es forma a còpia de petits bocins. Segur que el centre de documentació no tindrà pressupost per fer una compra així però els pressupostos del Barça o de la Fundació sí que podrien permetre que hi hagués una negociació seriosa i real entre les dues parts.

No és admissible que avui, amb 118 anys d’història, siguin alguns socis i periodistes els que treballin per reconstruir pàgines oblidades de la història del FC Barcelona i que en la majoria de casos siguin obviats des del mateix club, si no és que els posen bastons a les rodes. Cap nota d’agraïment per una troballa o un estudi acurat i fidedigne. Comença a ser hora, si és que no és massa tard, que sigui el club qui escrigui la seva història d’acord amb les proves que es tenen per desfer llegendes i històries mal explicades. Explicar que el Barça no neix amb Messi ni amb el Dream Team ni tan sols amb Kubala. Arribar fins a Samitier podria semblar, fins i tot, un prodigi. Tenir la perspectiva que el Barcelona -sense confondre la institució amb la ciutat, com va fer cert president-és alguna cosa més que l’últim resultat i la radical immediatesa dels fets.

Conèixer la història faria pensar com encara és possible que es pugui gaudir -almenys de moment- del club coneixent la quantitat de destralers, sapastres i arribistes que han vetllat per la seva salut al llarg d’aquests 118 anys de vida. La llista seria llarga i extensa. Fa la sensació que el FC Barcelona ha crescut tant que ha arribat a oblidar la seva pròpia història.