Aquesta matinada he acabat de llegir el llibre “De blues i grana” d’en Frederic Porta. No vull fer crítica ni tan sols una ressenya del llibre, però si advertir que es tracta d’un llibre «d’esports» diferent. Diferent per l’originalitat del plantejament i la presentació de les històries. El llibre consta de sis històries diferents amb sis personatges que ens expliquen com erem els barcelonistes en una època diferent a l’actual, en una època adversa. Sis protagonistes inoblidables en la història culé. Sis mites.

 El llibre el vaig adquirir ahir al capvespre. Aquest matí, ben d’hora, amb un cafè l’acabava. M’ha tret hores de són però ha pagat la pena. I és que el llibre em va dur a temps passats, temps d’infantesa. Quasi tots els fets que narra son anteriors al meu ús de raó futbolística que comença, als principis d’estiu de 1.968 a l’estadi del Real Madrid, el Santiago Bernabeu, amb motiu de la cèlebre “final de les ampolles”. M’hi van portar els avis amb sis anys acabats de fer. Son el meu primer record. L’autogol de Zunzunegui, la pluja d’ampolles, els crits d’odi,… a cops em pregunto si els records son autèntics o barrejats amb imatges que he vist posteriorment i relats llegits al cap d’anys. No ho sé, però jo hi era. Ja abans havia anat al Camp Nou però no ho recordo.

 Però les històries narrades em son familiars. Escoltades mils de cops de boca del meu avi, del meu pare (fins i tot de l´avia si el jugador era de bon veure, “guapu” i formós). Històries que m’explicaven, una i altre vegada, assegut entre ells dos en els bancs correguts de fusta enllistonada que hi havia al camp en aquells temps. Fà temps van canviar els seients. Les cadires no donen gaire joc, i portar als fills de petits ha estat a costa de tenir-los noranta minuts a la falda. Abans no. Abans tothom s’estrenyia una miqueta més. Tinc la sort de seure en els mateixos seients on seien els meus avis des del dia de la inauguració de l’Estadi. Sempre el mateix lloc. Veïns de cadires em recorden de ben petit. I per a mi son part de la meva família el dia de partit. Fa més de quaranta anys que em coneixen. Han vist passar quatre generacions dels meus.

 Recordo el meu avi explicant-me, orgullós com havia acompanyat Samitier pels carrers i places de  Sabadell. Es una història que, de tant sentida, m’ha quedat per sempre més. Samitier. L’home llagosta. El mag. Per ell, el més gran que va veure mai. Imagineu la cara d’un nen de 5-6 anys, escoltant que el seu avi havia acompanyat Samitier per carrers de Sabadell. Ni sabia qui era ni m´importava en aquells moments. Tan sols sabia que pel meu avi era important. Al meu pare explicant-me històries del Camp de Les Corts, en Kubala. Eren temps encara de trobadors, on la història s’havia d’explicar amb paraules per l’absència de mitjans tal i com els coneixem ara. Temps on intuïes la importància  que la història tenia per a qui te la narrava, per la brillantor dels seus ulls en explicar-la. Sempre més les he recordat. Igual que jo he fet amb els meus fills explicant les signatures d’autògrafs que vaig recollir en una botiga ja inexistent del Portal de l’Àngel que cada setmana convocava algun jugador. Quants cops vaig mirar i intentar reproduir la signatura d’en Johann Cruyff. I crec que aquestes batalletes formen part de l’homenatge  als meus avantpassats.

 En temps d’immediateses, on tot es viu al moment, on hi ha un partit cada tres dies, seria convenient fer cas a l’autor, i fruir dels moments actuals per a poder valorar el llarg camí que ens ha dut aquí, un camí ple d’entrebancs “el Barça no va començar just ahir, ni ha de quedar enclotat entre el darrer partit i el següent…”

 Mai s’ha d’oblidar la història, ni d’on venim, per a poder seguir endavant.