Esport per Nadal (2): La reobertura del Barça

Article publicat a “El Món” el 25-12-2016

 

El dia de Nadal de 1925 no és un dia qualsevol en la història del Barça. Es jugava un partit enfront l’equip austríac del “First Vienna” com feia anys es jugaven davant equips estrangers aprofitant les festes nadalenques. Però per saber de la importància d’aquell partit cal tirar enrere exactament sis mesos, fins al 14 de juny. El F.C. Barcelona s’enfronta al Club Esportiu Júpiter en un partit d’homenatge a l’Orfeó Català. Els dos equips havien estat campions d’Espanya de les seves respectives categories, el que avui dia podríem considerar primera i segona divisió. Temps de dictadura, habitual en la història del segle XX d’Espanya, de Primo de Rivera, el partit no va ser autoritzat per l’autoritat governativa. Finalment, i un cop una gran concentració d’afeccionats es van aplegar als voltants del Camp de les Corts, es va concedir l’autorització un cop el club va tornar-la a demanar sense fer constar que l’acte era en homenatge a l’Orfeó. Aprofitant l’estada al port de Barcelona de la British Royal Marine, Arthur Witty un dels pioners del F.C. Barcelona i quart president del Club, va demanar a aquesta la participació en l’acte interpretant l’himne espanyol i el “God Save the Queen” anglès. La resposta del públic, uns 14.000, va ser immediata. Xiulada sorollosa contra la Marxa Reial i aplaudiments generalitzats amb l’himne anglès. El F.C. Barcelona era, seguia sent, el símbol de la resistència catalana sobre el poder central.

La resposta per part de les autoritats no es va fer esperar. El 21 de Juny, el Jefe Superior de Policia de Barcelona es dirigia al Governador Civil amb l’expedient realitzat per Justo Conde y Martín Corral, Comandant de Seguretat, demanant “la clausura o disolución definitiva de dicha entidad por ser evidente el agravio inferido en su campo al Himno Nacional, como evidente es tambien la marcada tendencia política que esta entidad desarrolla…. propongo a V.E. la expulsión del territorio nacional del dicho Sr. Gamper…. la tan repetidad entidad ha dado pruebas constantes de su desafecto a España”.

El 19 de Juny, el diari ABC publicava aquesta nota: “y que el incidente no pueda sorprender a nadie que conozca el carácter de este Club, tan político, por lo menos, como deportivo. Como jamás, pongamos por caso, se ha visto ondear en el Club la bandera española, aun siendo aquél, según su Directiva, tan respetuoso con los símbolos de la Patria, ni se ha escrito un letrero en castellano, no tiene nada de extraño que a sus socios les parezca que sobra allí todo lo español. Pero no es al público adventicio a quien debe la Junta cargar la responsabilidad de lo ocurrido, pues lo que pudiera sorprenderle es qué, educados como lo están, hubieran sus socios procedido de distinta manera a como lo hicieron”. Sembla que mai passen els anys.

El 25 de Juny el Governador, Joaquin Milans del Bosch, antic Capità General de Catalunya, màxim repressor de la vaga de la Canadenca i personatge que va armar al Sometent (grups paramilitars d’ideologia ultracatòlica formats per aterrir a vaguistes): “He acordado, haciendo uso de las facultades que me están conferidas, clausurar por término de SEIS meses el funcionamiento de esta Sociedad, no pudiendo, durante dicho tiempo, dar espectáculo alguno en su campo ni concurrir a otros como tal Asociación, ni usar los emblemas ni distintivos de la Sociedad”. El que es clausurava no era tan sols el Camp de les Corts sinó tot el funcionament del club, encara que això se suavitza amb un recurs de la directiva i es permeten les Juntes Directives d’aquesta amb la presència d’una autoritat governativa per a què el club pugui fer front a les activitats quotidianes de pagaments a proveïdors i sous. Gamper renunciava a la presidència al mes de juliol i marxava cap a l’exili.

El dia de Nadal de 1925 es reobria el Camp de les Corts amb una nova Junta Directiva nomenada el dia 17 de Desembre i encapçalada per Arcadi Balaguer, aristòcrata i amic personal del rei Alfons XIII. El resultat final del partit va ser de 2 a 0 favorable als blaugranes que presentaren aquest equip: Plattkó, Planas, Walter, Torralba, Sancho, Carulla, Piera, Arnau, Samitier, Alcántara i Sagi-Barba. Els gols van ser de Samitier i Arnau.

Cal remarcar que durant els sis mesos de suspensió de l’activitat del vlub, les baixes registrades entre els socis van ser menors a les registrades en el mateix període d’altres anys. Com bé deia el Llibre Major de comptes econòmics, començat el juliol d’aquell mateix any, “si t’estimes la teva dignitat, no t’oblidis mai d’aquest bon company”.

Esport per Nadal (1): Una Copa de Fires de blanc

Article publicat a “El Món” el 24-12-2016

 

El dia de Nadal de 1955 el F.C. Barcelona jugava el seu primer partit de competició oficial europea, l’anomenada Copa de les Ciutats de Fires (altrament dita trofeu Noël Beard). La idea d’aquesta competició neix el 1950 (un suís, un anglès i un italià en foren responsables) i en ella hi participarien seleccions de ciutats que haguessin estat seu de fires industrials  i comercials de caràcter internacional. S’hauria d’esperar, però, fins al 18 d’abril de 1955 quan, a Rheinfelden (Suissa), els representants de dotze ciutats van acordar tirar-ho endavant. Podrien jugar tant seleccions de ciutats com clubs indistintament. Les seleccions de les ciutats varen ser les de Londres, Copenhaguen, Zagreb, Leipzig, Frankfurt, Colònia, Viena i Basilea i els clubs el Birmingham City, l’Inter de Milà, el Lausanne Sport i el F.C. Barcelona. El mateix dia es fundà el comitè organitzador presidit per l’anglès Stanley Rous (posteriorment president de la FIFA durant 13 anys). Dos mesos més tard, el 20 de juny es redactava el reglament aprovat definitivament al congrés de la FIFA celebrat a Londres.

El partit es va jugar a les 11:45 del matí del dia de Nadal, per a seguir amb la tradició dels partits nadalencs que s’acostumaven a jugar contra diferents equips normalment estrangers, i el rival era la “Ciutat de Copenhaguen”. Abans a les 9:45 s’havia jugat un partit entre els equips d’afeccionats del FC Barcelona i del Mirasol. Cal ressaltar que a la publicitat de l’època el partit s’anunciava entre la “Ciutat de Copenhague” i la “Ciutat de Barcelona”. L’equip, a qui entrenava l’exporter Ferenc Plattkó, sortí al camp amb Ramallets, Seguer, Biosca, Gracia, Bosch, Segarra, Tejada, Villaverde, Areta, Kubala i Manchón. El resultat final 6 a 2 favorable al Barcelona amb 2 gols d’Areta, dos de Tejada, i un de Villaverde i Kubala. El Camp de les Corts registrà una notable entrada amb més de 35.000 espectadors. L’equip fou rebut amb xiulets per una bona part de la graderia. La derrota al camp del Madrid, l’empat a Vigo i la més recent ensopegada contra l’Atlètic de Bilbao a l’estadi feia que una bona part de l’afeccionat estigués dolgut  amb els jugadors. A la vegada, un comunicat que havia tret la directiva del club, encapçalada pel falangista Francesc Miró-Sans, home d’absoluta confiança del règim franquista, parlant de la conducta poc edificant d’alguns dels professionals va acabar d’encendre els ànims de part dels assistents que van rebre l’equip amb un manifest descontent.

El partit té dues curiositats. En primer lloc va ser el primer i darrer partit jugat al Camp de les Corts en una competició oficial europea. Pel propi reglament, que establia que els partits devien jugar-se en dates en què coincidiren amb fires, el FCB ja no jugà cap més encontre com a amfitrió fins a les semifinals de la competició que es jugaria contra el Birmingham City el dia 13 de novembre del 1957, dos anys més tard, i ja es disputaria en el recentment estrenat Camp Nou que obria les portes el dia de la Mercè (24 de setembre) d’aquell any.

Per altra banda, el F.C. Barcelona vestia amb camisa blanca, pantaló negre i al pit l’escut de la ciutat. El color blanc no era gens estrany als blaugranes, utilitzat com a segona equipació des de la fundació del club i que seguiria sent-ho fins que el 7 de març de 1979 la va utilitzar per darrera vegada en un encontre jugat a Anglaterra contra l’Ipswich Town en partit de Recopa i amb Josep Lluís Núñez com a president. Des d’aleshores mai més s’ha tornat a vestir amb aquest color. Potser aniria sent hora que deixéssim els complexos de costat i recuperar el que, al llarg de la història del club, ha estat la segona equipació més duradora.

Aquella Copa de Fires l’acabaria guanyant el F.C. Barcelona a la final disputada a doble partit contra la selecció de Londres. A l’anada, disputada a Stamford Bridge el resultat va ser d’empat a 2 gols. La tornada es va jugar en un Camp Nou amb més de 70.000 espectadors, amb el FC Barcelona entrenat per Domènec Balmanya i jugant amb camisa blava amb l’escut de la ciutat i pantaló blanc. El resultat va ser de 6 a 0 amb un Luís Suárez incommensurable. Era la primera final europea que acollia el Camp Nou.

 

El primer FC Barcelona – Espanyol. 23 Desembre 1900

El primer partit entre el FCB i el que avui alguns diuen primer “Espanyol”, encara que particularment em decanto a que no es pot considerar el mateix equip doncs desapareix el gener de 1906 amb el nom, des de 1901, de “Español Club de Foot-Ball”, es celebrà el dia 23 de Desembre de 1900 en el camp de l’Hotel Casanovas on el FC Barcelona disputava aleshores els seus partits i va ser el darrer partit jugat pel F.C. Barcelona aquell any.

La “Sociedad Española de Football” s’havia fundat el dia 28 d’Octubre del 1900 i vestia camisa groga amb pantalons negres i boina.

Amb posterioritat, el 28 de Febrer de 1909 s’anuncia la creació d’un nou equip amb el nom de Club Deportivo Español fruit de la fusió del “X Sporting Club” i del “Club Español de Jiu-jitsu”.

 La “Sociedad Española de Football” no disposava en el moment de la seva constitució de camp propi per a jugar els partits i per aquest motiu el F.C. Barcelona els hi va permetre disposar del seu camp a l’Hotel Casanovas per a la disputa d’un partit. Com a contraprestació, van decidir jugar un encontre ambdues formacions. És remarcable que la “Sociedad Española de Football” va voler jugar tants partits en pocs dies que en molts casos coincidien i no podien completar un equip sencer com ho mostra el fet que en el partit jugat al camp que els hi havia cedit el F.C. Barcelona tan sols juguessin amb 7 jugadors.

 Però el partit contra la “Sociedad Española de Football” te un fet remarcable pel F.C.Barcelona. Per primer cop posava sobre un camp de futbol a 11 jugadors de nacionalitat espanyola sense la intervenció de cap estranger. Per mi primer cop, la postura defensada per Lluís de Ossó de voler un equip de jugadors espanyols prenia forma. Aquest fet va fer que Hans Gamper, qui ja havia renunciat a ser capità de l’equip  el mes de març anterior arran del fets amb el “Català” i l’expulsió per primer cop d’un jugador del Barça del terreny de joc, fan que a la primera Junta General Ordinària celebrada el 27 de Desembre, i on per cert el president Walter Wild no és present, (la primera de la història del Club va ser de caràcter extraordinari), el fundador del Club no tingués cap càrrec en la junta directiva formada preferint mantenir-se totalment al marge. Per primera vegada la junta directiva sortint estava igualada entre estrangers i catalans.

 “La entusiasta y nueva «Sociedad Española de Foot-ball» ha retado a un match al primer team del «Hispania A. C.», hablándose días atrás de que se eféctuaria su realización en el día de hoy. Habiéndose un match pendiente entre la «Sociedad Deportiva Santanach» y la «Sociedad Española de Foot-ball y no disponiendo de un campo apropiado, el «Foot-Club Barcelona» les ha cedido galantemente su terreno y las habitaciones del hotel Casanovas para mañana.

Correspondiendo á tal galantería, las dos Sociedades han elegido para Juez de Campo al Secretario del «F.C. Barcelona». (Los Deportes, 8 Diciembre 1900)

“Además del match efectuado el sábado por la mañana con el «Hispania A. C.», la «Sociedad Española de Foot-ball» efectuó el domingo por la mañana otros dos matchs. El uno fué con la «Sociedad Deportiva Santanach» en el terreno del «F’. C. Barcelona» de frente al Hotel Casanovas.

De la «S. Española» sólo acudieron al terreno 7 de los jugadores reglamentarios, teniendo que luchar con los 11 de la «S. D. Santanach,» por lo que no es de extrañar fuesen vencidos.

A la misma hora de dicho día, pero en el terreno de frente la Sagrada Familia, la «Sociedad Española de Foot-ball» organizó un partido con su segundo team, que luchó contra el «Apleck Español Escolar», compuesto por elementos universitarios.” (Los Deportes, 16 Diciembre 1900)

La experiencia ha demostrado al «F. C. Barcelona que ni la prosperidad de un Club ni la del foot-ball depende de la acaparación de triunfos, sino de la manera de ser y por las simpatías que sabe adquirirse.

Para el match que tendrá lugar esta tarde á las tres en el terreno de frente al Hotel Casanovas perteneciente al «F. C. Barcelona», entre éste y la «Sociedad Española de Foot-ball», el primero hubiera podido colocar un team español formidable con el cual tendría asegurado el triunfo; pero obrando noblemente, según su costumbre, colocará un team cuyos jugadores no han tomado parte en match esta temporada, habiendo casi todos ellos principiado á jugar este invierno.

Las ventajas de esta conducta saltan á la vista al momento. En primer término, las fuerzas estarán equilibradas y no habrá arrollamientos ni superioridades excesivas, cuyos resultados son más denigrantes para el vencedor que para el vencido, resultando un match interesante, con todo lo cual gana el foot-ball.

En segundo lugar, aumentan las simpatías para el que, contando con fuerzas superiores, no hace alarde de las mismas, prefiriendo ser vencido con honra y que el foot-ball prospere, que no desanimar á los que, si bien son principiantes, son entusiastas.

Asimismo tiene el laudable proyecto el distinguido «F. C. Barcelona» de que todos sus numerosos socios tomen parte en match con teams de otros Clubs equiparados en fuerzas, con lo cual ganará la afición y el juego será más interesante.

El único jugador que habrá tomado parte en match esta temporada y que jugará por el «F. C. Barcelona» es el goal keeper D. V. Reig, que por enfermedad del Sr. Smart tuvo que suplirlo en el último celebrado.

Jugarán por el «Barcelona» los Sres. Vicente Reig (goal keeper), José Ribas, José Regén (backs), Pedro Vidal, Pedro Cabot, Enrique de Caralt (halwes-hacks), Fernando Blanco, Wencéslao Llorens, Orestes Quintana, Ricardo Margarit, Dario Duré. (forwards), José Elías Juncosa (linesman), Miguel Vidal, N. Arnaud (suplentes).

Formarán el team de la «Sociedad Española de Foot-ball» los Sres. Galobardas (goal keeper), T. Alvarez, Carril (backs), Aballí, Lizárraga, Bernat (halwes-bcks), Montelis, Ruíz, Rodríguez, Robert, Pouz (forwards), P. Alvarez (linesman), Martino, Méndez (suplentes).

Oficiará de referee D. A. 1. Smart. ” (Los Deportes, 23 Diciembre 1900)

“Pésima para el foot-ball fué la tarde del domingo último á consecuencia de haberse desencadenado fuerte viento, que hasta al anochecer no calmó, lo cual retrajo á muchos espectadores de concurrir al terreno del «Foot ball Club Barcelona» de frente al hotel Casanovas», siendo, sin embargo, muchos los aficionados y jugadores que acudieron á tan panorámico lugar.

Los deseos de los jugadores pudieron más que el elemento citado, decidiendo celebrar el match entre el «F. C. Barcelona» y la «Sociedad Española de Foot-ball», resultando muy interesante, como era de suponer, por lo equiparado de las fuerzas, á pesar de formar el team del «Barcelona» jugadores que no habían tomado parte en match esta temporada, mientras que el de la “Española» ya lo ha efectuado en tres.

De esta última se distinguieron por su seguridad los backs y algún forward, siendo de notar las excelentes condiciones de los forwards del « Barcelona».

Todos los jugadores rayaron á gran altura, esforzándose en cumplir con su cometido; pero sea por las combinaciones de los jugadores ó bien por causa del viento, el caso es que resultó empate por no haberse logrado ningún goal.

Formaban el team del «E. C. Barcelona» los Sres: Vicente Reig (goal keeper), José Negre, Enrique de Caralt (backs), Pedro Vidal, Pedro Cabot, José Elías Juncosa (halwes backs), Venceslao Llorens, Fernando Blanco, Orestes Quintana, Ricardo Margarit, Dario Durá (forw-ards), Franck Bastow (linesman).

Jugaron por la «Sociedad Española» los señores Galobardas (goal keeper), Carril, F. Alvarez (backs), Aballi, Lizarraga, Bernat (halwcs-backs), Ruíz, Montells, Rodríguez, Robert, Pouz (forwards), P. Alvarez (linesman).

Ofició de referce con gran pericia D. A. I. Smart.

Terminado el match, se reunieron los teams en fraternal compañía en los elegantes salones del hotel Casanovas, manifestando ambos sus deseos de repetir el match, que tendrá lugar el próximo Enero.

 

Los jugadores del «F. C. Barcelona» que no tomaron parte en el match efectuaron un partido de ensayo en el nuevo y extenso campo construido en el propio terreno, al lado del primitivo, en el cual tomaron parte excelentes jugadores, produciendo los dos campos magnifico aspecto, desarrollando los juegos 48 aficionados.

Atento siempre el «E. C. Barcelona» al desarrollo del foot-ball, y teniendo en cuenta que los buenos jugadores extranjeros han practicado el juego desde edad temprana, se propone seguir tan buen camino organizando un team de jovencitos, algunos de los cuales el domingo anterior ya demostraron su entusiasmo jugando en el nuevo campo.

Es de aplaudir tal conducta y los buenos propósitos del tan floreciente «F. C. Barcelona»”. (Los Deportes, 30 Diciembre 1900)

Primeros Madrid FC – FC Barcelona y FC Barcelona -Madrid FC de la historia

El 13 de Mayo de 1902 se jugaba el primer encuentro entre el FC Barcelona y el Madrid Football Club, con motivo de las fiestas de la Coronación al alcanzar Alfonso XIII la mayoría de edad. El resto de equipos que tomaron parte en el concurso fueron el “New” (Madrid), el “Vizcaya” de Bilbao y el “Español” de Barcelona. El partido se disputó en una de las pistas del Hipódromo de la Castellana que el “Madrid Polo Club” cedió para su celebración. El público llenaba todo el perímetro del campo con una triple fila de asientos, predominando en número las señoras según consta en crónicas de la época.

El partido se disputó justo al acabar el que enfrentaron al “Vizcaya” contra el “Español”. El Madrid lucía uniforme blanco con cinturón rojo y gualdo y el FC Barcelona su atuendo habitual de camisa azul y encarnada y pantalón blanco. El resultado final fue de 1 a 3 favorable al FC Barcelona con 2 goles de Udo Steimberg y 1 de Hans Gamper. El gol de los madridistas fue anotado por Thompson.

“Empezó el partido muy animado por el empeño de ambos en salir triunfantes. El “Madrid” jugó muy bien, pero con desventaja por falta de práctica en el juego, distinguiéndose Mr. Thomson por su fuerza agilidad y sangre fría, jugando el “Barcelona” bien y ordenadamente, habiendo escogido el terreno, y efectuado la salida el “Madrid” que logra el primer tanto, saliendo en definitiva vencedor el “Barcelona” por 3 tantos y según El Noticiero uno de ellos de mérito (?) contra 1, quedando por tanto fuera de concurso el “Madrid”.
Constituía el bando del “F. C. Barcelona”:
Pamies
Witty-Meyer
Terradas-Llobet-Valdés
Gamper-Parsons-Steimberg-Morris-Albéniz
 jugando por el “Madrid”: Sevilla-Molera-Giralt (M.P. y A.)Gorostizaga-Spottorno-Pálacios-Thomson-Neira-Celada.
En ambos partidos hubo las consiguientes caídas y revolcones, sin consecuencias. Solamente (según La Correspondencia) á la mitad del segundo el Sr. Giralt (M.) del “Madrid” fue á chocar contra el guardameta que se mantenía en su puesto firme como un poste. El señor Giralt sufrió fuerte conmoción, teniendo que ser retirado del juego; pero repuesto rápidamente volvió á jugar”.  (Los Deportes 18 Mayo 1902)

La expedición a Madrid la completaron por parte del FC Barcelona: Castellví, J. Morris,  E.Morris, Otto Maier, P. Haas, Montañés y Chown.

El poder ver a los jugadores madridistas habría de esperar cuatro años. A menudo se ha publicado que el primer FC Barcelona-Madrid FC fue el partido disputado en el campo de la calle Muntaner el día 13 de Mayo de 1906. Efectivamente ese día el Madrid disputó un encuentro en Barcelona y en ese campo pero, ¿contra quien?

El viaje del Madrid a Barcelona se debe básicamente a los frecuentes viajes que Udo Steimberg realizaba a Madrid por motivos laborales y a la amistad que le unía a Carlos Padrós, barcelonés presidente entonces del “Madrid Football Club”, hasta que logró convencerlo para que vinieran a disputar un partido que organizaría la “Asociación Catalana de Football”. El motivo no era otro que intentar devolver a la ciudad el entusiasmo por el fútbol. Recordemos que en esas fechas el FC Barcelona pasaba por una crisis que estuvo a punto de significar su desaparición en 1908 y lo mismo ocurría con otros clubs de la ciudad como el “Español Club de Football” que desaparece en Enero de 1906 pasando algunos de sus jugadores al “X”. Así pues, el FC Barcelona cedió su campo de juego, el de Muntaner, y diferentes jugadores se unieron a la fiesta una vez tuvieron la seguridad que este se disputaría. El equipo que se anunciaba con anterioridad al partido era el formado por: Soler, Martí, Carril, Galiardo, Steimberg, Quirante, Forns, Green, Ponz, Sampere y Wallace. Como suplentes: Brú, Gibert y Soler.

Jugadores pertenecientes al “FC Barcelona”, al “X”, al “Internacional” y al “Català”.

Para agasajar a los visitantes se les dispuso una excursión en automóvil al Tibidabo y un banquete para después del encuentro. El partido se disputó a las 4 de la tarde y el precio para el acceso de los aficionados fue de 0,50 pesetas.

“Son las tres de la tarde y estamos en lo alto del Tibidabo. con siete jugadores madrileños. El paisaje es tan hermoso que todos, forasteros y no forasteros, sólo tenemos ojos para admirar. Tan ensimismados estamos, que parte el funicular sin que nos demos cuenta.  Dada la hora, es una verdadera catástrofe, pues el otro coche tarda media hora en salir y el partido debe empezar á las cuatro en punto. El dilema es concluyente; ó llegar ó no llegar: y los pundonorosos madrileños se lanzan al galope, persiguiendo el coche, al que alcanzan a la mitad del trayecto.
Llegarnos al campo puntualmente. El público es inmenso; más de tres mil personas esperan ansiosos el comienzo del partido. El sol, que durante los últimos días nos ha hecho sufrir con sus continuas alternativas, brilla ardorosamente; el calor es insoportable.
La aparición, del bando madrileña es saludada con grandes aplausos: Alinéanse los bandos en la siguiente forma:
“Barcelona”:
Gibert
Martí-Carril
Galiardo-Steimberg-Quirante
Forns-Green- Pons-Sampere-Wallace
“Madrid”:
Tunez-Revuelto
Méndez-Prast-Parages-Giralt-Normand
Yarza (M)-Berraondo- Yarza (J.)
Alcalde
 
Y á la señal de Degollada, saca el «Madrid» con inusitada furia; los barceloneses, desconocedores de sus contrarios, y faltos de unidad, casi son impotentes de rechazar su ataque El juego sigue en el campo de Barcelona, y gracias á la oportuna intervención del portero, impídese algún goal. Los nuestros juegan á la desesperada, pero por fin á los diez minutos Méndez con una rasa imparable entra el primer tanto, gracias a una magnífica centrada de Parages.
Alinéanse de nuevo, y los nuestros cambian la colocación, pasando Quirante al centro y Steimberg á la izquierda. En la manera de jugar se ve el desastroso efecto moral que les ha causado el goal. En una magnífica arrancada de Wallace y en el momento en que iba á forzar la meta, un fault de los madrileños da pie á un fre-kich, muy bien tirado por Steimberg, quien logra un goal. Es la primera vez que en Barcelona (precisamente por haberlo pedido los madrileños) se ha aplicado la regla de que un freekich tirado dentro del área del penalty, si entra directo, es tanto.
Restablecido el equilibrio en el tanteador, se restablece en el juego. Los nuestros ven más probabilidades de victoria y embisten furiosamente. La combinación que hasta entonces les faltaba en absoluto, surge de un modo espontáneo. Green hace filigranas, las arrancadas continuas de los exteriores ponen el juego en el campo contrario, y el valor de Pons y Wallace, pone en continuo peligro al goal madrileño a pesar de la energía de la defensa y de la inteligencia de Alcalde. Por fin en el momento más inesperado Wallace logra un goal. Debido a la inaudita velocidad con que entró tal jugador, los madrileños lo creen out side, pero el referee lo da por válido.
Los madrileños no se desaniman y a pesar de jugar contra sol y pendiente, entran otro goal, mientras los barceloneses protestan por un «hands» de Parages, que no vió el referee.
Con más entusiasmo aún, continúa el juego sin variación hasta terminar la primera parte. Hacia el final se notan sintomas de cansancio en los madrileños. Tuñez que parece coartado por la importancia del partido, cambia de terreno con Giralt.
Empieza la segunda parte entre la mayor expectación. Los madrileños tienen ya las ventajas de terreno y sol, el partido está  empate y no puede preverse el resultado.
Pero los nuestros ya tienen conciencia de la fuerza que representan, saben que son un team formidable, y que los contrarios, aparte del natural cansancio producido por las 22 horas de tren, tienen varios puntos algo débiles. Y embisten furiosamente dispuestos á conseguir la victoria.
Los madrileños se desmoralizan. Contaban encontrar un bando muy débil (el de los diez goals de Bilbao) y se encuentran con uno fortísimo y completo. Normand se multiplica, cubre todo el campo Prast y Parages, que tan hermosas arrancadas y combinaciones hicieron en la primera parte, retroceden a defender el goal. Revuelto hace lo propio. Berraondo salva pelotas imposibles, Alcalde todo lo toca, pero los Barceloneses continúan creciéndose y no hay manera de detenerles.
Quirante coloca magníficamente; defensas y medios-defensas y medios tiran a goal. Los delanteros están irresistibles; la combinación que en la primera parte lucían los madrileños ahora la tienen ellos y logran tres goals magníficos, en especial el entrado por Pons y Green que fue un prodigio de combinación preciosísima.
El “Madrid” como a viejo luchador, aunque se siente herido de muerte, despliega un juego inmenso. Pero la fuerza moral está de parte de los barceloneses y resultan inútiles cuantos prodigios hacen. Verdaderamente hicieron lo imposible, pero la suerte no quiso favorecerles y el partido terminó con la victoria de los nuestros, mientras estruendosos aplausos y hurras a Madrid y Barcelona, atronaron el espacio.
El público retirose muy satisfecho: hasta los madrileños, aunque vencidos, demostraron estarlo. Y no se abstenían de confesar que sus contrarios formaban un bando imponentísimo.
Ciertamente parece imposible que tratándose de un bando de aluvión, que sin duda lo era, y que no había podido entrenarse de conjunto un sólo día, desarrollase tal combinación.
Por otra parte, si el bando madrileño se hubiese presentado completo y más descansado. Difícilmente podría preveerse el resultado. Pues sus jugadores mostraron una fuerza, una agilidad y un juego inconmensurable, en especial Berraondo y Normand.
De los nuestros no hay que citar nombres; resultó el bando más completo y más harmónico que podía desearse.
Por la noche celebrose un banquete en honor de los forasteros. En los salones del Restaurant de Francia se reunieron más de cincuenta comensales, fraternizando alegremente vencedores y vencidos. A la hora de los brindis se cambiaron las más cariñosas frases, expresándose el unánime deseo de que en bien del foot-ball continúen las amistosas relaciones entre Madrid y Barcelona.” (Los Deportes 19 Mayo 1906)

Así pues, el encuentro disputado el 13 de Mayo de 1906, aunque a menudo señalado como el primero jugado por el FC Barcelona en su ciudad contra el Madrid, no debería figurar como tal pues el equipo fue más bien una selección de los diferentes club de la ciudad

Habría que esperar hasta el sábado 1 de Noviembre de 1913 para que el FC Barcelona se enfrentara al “Madrid Football Club” por primera vez en la ciudad Condal. En ese encuentro, y en el descanso, se repartieron a los jugadores del FC Barcelona las medallas de oro del Campeonato de España, la del Campeonato de los Pirineos y los casquetes ofrecidos por Hans Gamper. El encuentro empezó a las 15:10 h.

Partido 1 Noviembre 1913

Partido 1 Noviembre 1913 Revista Stadium

“Con verdadera puntualidad empezó ayer el primer partido de los concertados por el Barcelona con el equipo del Madrid F. C.
Los madrileños se alinearon &n la siguiente forma: Carcer, Bombon, Bernabeu, Baonza, Marchinbarrena, Rositzky, Rey, Prats,Wycherstaff, Rodrigues, Eguinoa y López.
Los azulgrana del siguiente modo: Reñé, Wallace C., Busendorf, Pomés. Peris, Greenwell, Allack, Wallace, Carlier, Alcántara, Morales.
De árbitro ejerció el señor Hodge.
El resultado del partido, verdaderamente inesperado para quien se precie de conocer la valía indiscutible del equipo madrileño fue de siete goals a cero. Resultado que se asemeja a un verdadero desastre y no lo es.
Pudieron los madrileños, en cuanto vieron que los barceloneses les habían hecho tres á cuatro goals, mantenerse decididamente á la defensiva, y sin embargo bien se vio que desde el principio al final del partido no cesaron en el ataque tan duro, tan tenaz y tan persistente, en los primeros momentos, fue cuando algo desmoralizados, veían que terminaba el tiempo sin poder lograr franquear la puerta del Barcelona.
Un equipo del que forman parte elementos tan valiosos, que hemos aplaudido tantas veces, como Rositsky y Machimbarrena, dos colosos, que ayer trabajaron horrores, y del que forma parte un Wycherstaff, no es digno -en modo alguno- de sufrir un descalabro como el de ayer.
Hay que tener en cuenta que las simpáticos madrileños viajaron todo el día del viernes, y no en sleeping precisamente, que á la una de la noche aún andaban rodando por cafés y que además en su inmensa mayoría desconocían nuestro campo, como tampoco hay que olvidar que el Barcelona, reconocida la valía del equipo del Madrid les opuso un once verdaderamente formidable, en lo que hizo muy bien, pues que con esta clase de matches amistosos, se va justificando de día en día la justificada fama que ha alcanzado.
A pesar de algunos lunares que el juez arbitro supo castigar oportunamente, pudieron verse jugadas preciosas por una y otra parte, resultando el partido muy bonito y dejando por completo satisfecho al numeroso público que acudió ayer tarde al campo del Barcelona.
La pelota fue constantemente de la puerta de Reñé á la de Carcer. El portero barcelonés estuvo ayer tarde muy feliz y rechazó cuantas pelotas le fueron lanzadas y en cuanto á Carcer el asedio de los azulgrana fue tan persistente, que sucumbió pero paró también pelotas muy difíciles.
Del Barcelona trabajaron todas con entusiasta empeño. Busendorf se distinguió soberbiamente en la defensa, lo propio que Peris y Greenwell, como medios y Carlier, Wallace y Allack en el ataque.
Del Madrid, indiscutiblemente, Rositzky, Machimbarrena y Wycherstaff.
Los goals fueron entrados por Carlier, Alcántara, Wallace (P.) y Greenwell.
Los madrileños fueron castigados con dos penaltys.
Es de esperar que una vez repuesto el equipo del Madrid, conocido el juego de los nuestros y terreno, el partido de hoy resultará más igualado.
Y al lamentarnos del descalabro del primer día, felicitamos á los del Barcelona por su brillante victoria, una más en su bello y rico historial.”  (La Vanguardia 2 Noviembre 1913)

Al día siguiente, 2 de Noviembre, volvía a celebrarse un nuevo encuentro y con nueva victoria de los azulgrana. Esta vez el resultado fue de 1 a 0.

Els onze apòstols de Gamper

Article publicat en dues parts, al diari “L’Esportiu”, els dies  9 i 10 de Novembre del 2016

Joan Gamper és el referent entre els dotze assistents a la reunió fundacional del Barça el 1899. Més desconeguda és la història de cada un dels que el van acompanyar a l’hora d’impulsar la creació del club

collageEl 1924, un dels pioners del periodisme esportiu del país, Daniel Carbó –també conegut amb el sobrenom de Corredisses– va batejar amb el nom de dotze apòstols els dotze fundadors del Foot-Ball Club Barcelona. El més conegut és, sens dubte, Joan Gamper, el promotor de la creació del Barça, feta efectiva el 29 de novembre de 1899 a les instal·lacions del Gimnàs Solé, i figura determinant durant les seves primeres dècades d’història. Molt més desconeguda, però, és la història personal dels onze companys de Gamper a l’hora de fundar el club blaugrana. Aquest reportatge –dividit en dues parts– repassa la seva vida. A continuació, els cinc primers:

Pere Cabot i Roldós

Originari de Cabrils, concretament de Can Cabot, una casa que encara avui dia es conserva. Va néixer el 1877, fill de Francesch Cabot i Josepha Roldós i Barnet. El seu pare va ser capità de la marina i la família tenia una naviliera a la ciutat de Barcelona. Va contraure matrimoni amb Montserrat Batlle i Aragall i va tenir un únic fill, Jaume. Poc temps després del seu naixement, Pere Cabot va morir, el 28 d’agost de 1907, als 31 anys. Com a curiositat de com era la informació en aquell temps, cal dir que La Vanguardia va publicar una nota amb la seva defunció el dia 5 de setembre indicant que la mort s’havia produït el dia 3 d’aquell mes. El Mundo Deportivo també va fer una nota el mateix dia 5 de setembre indicant que la seva mort havia estat causa d’una traïdora malaltia, fent referència al tifus.

Va jugar amb el FC Barcelona un total de 27 partits, en els quals va marcar un sol gol. Entre 1901 i 1903 va ser directiu del club i el 1902 va formar part del comitè nomenat per Eugeni Bargés i Prat per regir el Concurso Pergamino, que s’havia creat per als clubs fundats la temporada 1901/1902 i que es va celebrar per les festes de la Mercè de 1902.

Pere Cabot és bàsic per als barcelonistes. Va ser ell qui, el 1902, va inscriure el club en el registre d’associacions tot acompanyant la inscripció amb els primers estatuts del FCB: “Pedro Cabot Roldos, vecino de esta ciudad, con domicilio en la calle Aribau, 5, bajos (Gracia), como organizador de la sociedad Foot-Ball Club Barcelona, tiene el honor de acompañar a V.E. por duplicado los estatutos porque se regirá dicha Sociedad a los fines de que se digne devolverle un ejemplar con la nota de presentación suscrita por V.E. según está prevenido por la vigente ley de asociaciones. Barcelona, 18 de noviembre de 1902.”

Lluís de Ossó i Serra

Nascut el 1877, tenia 22 anys quan es va fundar el Barça. Era fill de Jaume de Ossó Cervelló i de Teresa Serra Sandiumenge, originaris tots dos de Vinebre (Tarragona). Tenia tres germans: Flora, Elvira i Santiago. Va morir el dia 1 de febrer de 1931, solter i sense descendència.

Membre del Club de Regates, li agradava també el ciclisme i la caça. En aquells anys vivia al carrer del Duc de la Victòria i tenia una empresa d’arts gràfiques. Durant molt temps va escriure les cròniques dels partits i les notícies del Barça a Los Deportes, sota el pseudònim d’Un delantero. En el primer número de l’any 1900 es preguntava en un dels seus articles com s’havia d’anomenar el futbol, ja que ell l’anomenava “juego de pelota” tot i que no li agradava gens. Com que ningú va ser capaç de respondre-li va seguir parlant de “foot-ball”.

Amb el Barça va jugar un total de 70 partits entre 1899 i 1905, entre els quals el primer i va marcar un total de 63 gols. Va ser el primer secretari de l’entitat i va formar part de la directiva entre 1903 i 1905. Es diu que durant els primers anys del club va escriure una mena de diari en què es ressenyaven les qüestions més importants que van succeir, tal com explica Maluquer en el llibre Historia del Club de Fútbol Barcelona, de 1949. No se sap què ha passat amb aquests llibres, encara que segurament devien desaparèixer en l’incendi que hi va haver, molts anys després, a la impremta familiar.

De bon començament va estar interessat a fer que el Barça fos un equip purament de catalans i espanyols, fet que el va portar a discrepar sovint amb Gamper. Finalment, va aconseguir que el club jugués sense cap estranger a finals del 1900, precisament contra la Sociedad Española, embrió del que seria després l’Espanyol.

Com a curiositat, el seu oncle patern, Enric de Ossó i Cervelló, va fundar el 23 de juny de 1876 a Tarragona la “Companyia de Santa Teresa de Jesús”, societat dedicada a l’ensenyament. L’oncle de Lluís de Ossó havia fet amistat amb Antoni Gaudí a Reus. L’arquitecte, sabent les intencions del religiós de construir una escola a Barcelona, es comenta que li va dir: «si vostè té una pesseta i uns terrenys, vagi a resar uns quants parenostres que jo li faré el col·legi». D’aquí va néixer una de les joies arquitectòniques de Gaudí a la ciutat, el “Col·legi de les Teresianes”.

Otto Maier Zeuner

Va néixer a Heidenheim (Baviera), al sud d’Alemanya. Va arriba a Barcelona el 1888 per treballar a l’empresa Hartmann, amb seu central a la seva ciutat natal i dedicada al material sanitari, principalment apòsits. Es va casar amb Isabel Müller i va tenir tres fills: Isabel –Beli per a la família i coneguts–, Enrique –Bubi– i Rosario. Va morir a Barcelona als 88 anys, el 6 d’octubre de 1965.

Cal dir que hi ha qui creu que una de les possibilitats que el FC Barcelona vesteixi de blau i grana és per ser els colors del lloc de naixement d’Otto Maier.

Va viure a Barcelona en una casa a Pedralbes i més tard es va traslladar a un pis a la cantonada del carrer Ganduxer amb General Mitre. Va adquirir la nacionalitat espanyola durant la I Guerra Mundial. El 1921 va fundar l’empresa Industrias Sanitarias SA, amb un capital social de 4 milions de pessetes figurant, també, com a fundador i accionista el seu amic i advocat Enrique Ducay Aguilera (un altre dels fundadors). L’empresa, considerada modèlica pel règim franquista, va rebre diversos guardons a l’Estat. Als Estats Units, però, la companyia va ser investigada per l’Omgus (Office of Military Government) just després de finalitzar la II Guerra Mundial, per si havia format part de l’entramat de Siemens i el seu holding com a suport necessari pel règim nazi en finançament i ocultació de divises. La investigació es va considerar classificada i no es va desclassificar fins al 1977.

Otto Maier era el més corpulent de tots els que jugaven i practicava també el golf i el tennis. Amb el FC Barcelona va jugar un total de 18 partits i va marcar 7 gols. El seu darrer partit va ser el 9 de març de 1902. Va formar part de la directiva del club entre 1900 i 1904. A finals de l’any 1900, en una reunió de la junta, se li va donar un vot de gràcies per haver regalat al club una farmaciola completa que es va instal·lar al camp de l’hotel Casanovas.

El seu fill Enrique, nascut el 1910, va arribar a ser campió de Wimbledon el 1932 en dobles mixtos formant parella amb Elisabeth Ryan, i el 1935 va guanyar l’Open USA en la mateixa modalitat, aquest cop acompanyat de Sarah Palfrey Fabyan. Va ser campió d’Espanya de 1929 a 1935 sense interrupció. Durant la dècada dels trenta, Bubi va ser considerat un dels millors tennistes del món.

Enrique Ducay Aguilera

Un gran desconegut. Se sap que era advocat, que es va casar amb Rosario López Calzado y Graiño, que no va tenir descendència i que va morir el 16 de febrer de 1947. Íntim amic d’Otto Maier ja des de molt jove, sempre va ser el seu advocat alhora que va tenir diversos càrrecs en les empreses de l’alemany.

Des del començament de la Guerra Civil es posa, com també el seu amic Otto, al costat del bàndol dels revoltats. El 24 d’abril de 1938, el diari ABC de Sevilla publica la donació que fan tots dos per poder construir una enorme creu al lloc on “cayó muerto por España” el general Mola. Les dues germanes d’Enrique Ducay, Pilar i Rosa, van contraure matrimoni amb els germans Juan i Carlos Ferrater Tell. Juan Ferrater Tell era coronel d’artilleria a Barcelona el 29 de juny de 1939, data de reobertura del camp de les Corts després de la Guerra Civil, i va arribar a ser governador militar de la Corunya.

Mai va jugar cap partit amb el Barça i va destacar per la seva afició al tir al colomí. Com a curiositat, va fer de linier en el partit jugat a les Corts el 25 de febrer de 1923 en homenatge a Gamper. A la banda de l’altre costat, com no podia ser d’altra manera, hi havia el seu amic Otto Maier.

Carles Pujol Alfert

Fill de Jaime Pujol i Ferrarons i d’Antònia Alfert, tenia nou germans, ell era el quart i vivien a Sant Gervasi de Cassoles. Va estar casat amb Maria Sampere. La seva família tenia una de les fàbriques de joguines, marcs, motllures, miralls, quincalla i peces de fusta més importants del país: Jaime Pujol e Hijo.

Fins poc abans de la fundació del club havia estat a Madrid com a representant de l’empresa familiar. Poc més se sap d’ell, tret que formava part de la Sociedad Los Deportes amb el càrrec de secretari. No va jugar mai cap partit amb el FC Barcelona. Era habitual veure’l fer de jutge en tot tipus de proves, tant de curses a peu com de ciclisme.

Al desembre de 1897 el seu nom apareix a la premsa per haver fet uns llapis en forma de cigar havà d’una imitació excel·lent com a guarniment per a taules de despatx.

Walter Gustav Wild

Nascut a Hottingen (Zuric) el 13 d’octubre del 1872 va ser el primer president del Football Club Barcelona per ser el de més edat –27 anys– en el moment de la formació del club. Arribat a Barcelona l’any 1898, va ser monitor de gimnàstica de la Societat Suïssa de Barcelona, soci de la Federación Gimnàstica Española i de la Unión Velocipédica Española, a banda de pertànyer a la junta directiva de la Sociedad Los Deportes. A Barcelona també se’l va conèixer com a Gualterio o Gualteri i es va creure durant molts anys que era anglès, tot i que en diversos articles i cròniques del 1900 i en un escrit de Gamper del 1903 s’anomena clarament la seva nacionalitat suïssa. El 19 de novembre del 1899 a Los Deportes sortia la següent notícia: “Nuestros amigos Sres. Wild y Gamper llevan muy adelantados sus trabajos de organización de una Sociedad de Foot-ball.” Era membre, com Gamper, de l’església evangèlica.

Va ostentar el càrrec de president fins al 25 d’abril del 1901, quan hi va renunciar per haver de marxar de Barcelona. Es va encarregar, juntament amb Gamper i Lluís d’Ossó, de redactar els estatuts del club. Igualment va ser ell qui va defensar el club en el contenciós amb El Català l’any 1900 a través de diversos articles a La Vanguardia i a Los Deportes arran del partit disputat i en què el Barça va patir la seva primera expulsió de la història en el jugador Stanley Harris.

Va jugar un total d’11 partits, sent l’últim el 14 d’abril del 1901. No va marcar cap gol i era un dels dos jugadors que formava a la defensa. Es va establir durant uns anys a l’Amèrica del Sud i posteriorment a Anglaterra. Al desembre del 1924 va remetre un telegrama al club adherint-se a la festa que es va fer i que va ser llegit en el sopar que es va dur a terme el dia 7 de desembre. Segons La Veu de Catalunya, la lectura va ser rebuda amb una gran ovació. Igualment se’l va localitzar per a la celebració del cinquantenari, a la qual va ser expressament convidat pel president Agustí Montal i Galobart. La seva assistència va ser rebuda amb grans honors, i va sortir al mig del camp de les Corts amb un abric en què lluïa el primer escut del FootBall Club Barcelona. Igualment va ser convidat a presidir la junta directiva celebrada en aquelles dates. Va morir l’any 1953 a Alton, Hampshire (Anglaterra).

Josep Llobet i Llobet

Ben poc se sap de Josep Llobet tret que va néixer el 1875 i que va morir el 1937. Era fill de Josep Llobet i Vilaclara i de Madrona Llobet i Mateu, que van tenir dotze fills i que tenien la residència al Palau Llobet del carrer de Montcada. De família monàrquica, ell era republicà. Casat als 40 anys amb Juanita Gaitx que en tenia 19, van tenir nou fills: Josep Maria, Joana, Concepció, Juli, Núria, Miquel, Maria Rosa, Jordi i Lluís. Va tenir la residència familiar al carrer Sant Pere més Baix. Representant farmacèutic de professió, va morir l’any 1937 d’un atac de cor.

Juntament amb en Lluís d’Ossó –un altre dels fundadors– pertanyia al Club de Regates i formava part de la tripulació d’una embarcació anomenada Colon, amb què competia tot sovint. Practicant i tirador d’esgrima, va participar en diversos concursos.

Va jugar un total de 54 partits amb el Barça, entre els quals el primer, en què va marcar un total de 5 gols. El seu darrer partit el va jugar el 26 de setembre del 1906. Entre el 1901 i el 1907, va ser directiu del club amb els càrrecs de tresorer i vocal i va ser escollit en la junta del 6 d’octubre del 1905 vicepresident, càrrec que va ostentar fins a la junta del 1907.

Com a curiositat, un nebot nét seu va arribar a ser alcalde de Lloret de Mar, vila on Joan Gamper acostumava a estiuejar, precisament a casa d’un altre Josep Llobet que va contraure matrimoni –en segones núpcies– amb una neboda de Gamper.

Otto Antoine Künzli

Un altre dels desconeguts. Va néixer el 23 de gener del 1878 i era de nacionalitat suïssa, com així ho indica la seva inscripció del Consolat Suís de Barcelona amb data del 1899. D’ell tan sols se sap que ja jugava juntament amb Gamper i Wild partits de futbol improvisats a Sant Gervasi de Cassoles, als voltants de l’aleshores carrer d’Espanya, avui dia carrer de Lincoln.

Künzli va jugar un sol partit amb el club, el primer contra el Team Anglès.

John Parsons Alexander

Els pares dels germans Parsons es van instal·lar a Barcelona el 1870. Va néixer a Barcelona el 14 d’abril del 1875 i va estar casat amb Josephine Alexander Easton. Va morir també a la mateixa Barcelona, a l’hospital de les Colònies Estrangeres, el 18 de novembre del 1960. Gran aficionat a la filatèlia –va rebre diversos premis i distincions–, va fundar una fàbrica de tints i tintoreria amb el nom de Hijo de Juan Parsons i Cia i residia al número 105 del passeig de Gràcia.

Va jugar amb el FC Barcelona un total de 41 partits fins al 1904, en els quals va marcar un total de quinze gols. Va ser vicepresident del club entre els anys 1899 i 1901. Va ser, juntament amb el seu germà, un dels autèntics pioners del futbol a la ciutat de Barcelona, ja que ja havien jugat un partit el 2 de febrer del 1895 com a integrant de la Sociedad de Foot-Ball de Barcelona, i en els dos primers partits que va enfrontar equips de diverses poblacions, els jugats contra l’Asociación de Foot-Ball de Torelló, el 24 de març i el 14 d’abril de 1895. L’any 1912, va formar part juntament amb Joan Gamper, Udo Steimberg i Arthur Witty del Comité Athlétic del Football Club Barcelona com a jutge àrbitre i sota la presidència de Joaquín Peris de Vargas.

En el primer partit disputat el 8 de desembre del 1899, els dos germans Parsons van prendre part amb l’equip rival, el de la Colònia Anglesa, o com s’anomenava en els mitjans, el Team Anglès.

Afeccionat al tennis, va ser vicepresident del “”Barcelona Lawn Tennis Club”

William Parsons Alexander

Poques coses sabem de William Parsons tret que va néixer, com el seu germà, a Barcelona, el 1877. Va ser nomenat subcapità de l’equip en la reunió del dia 13 de desembre del 1899 en què es van fusionar el Team Anglès amb el recentment creat Foot Ball Club Barcelona, però el febrer av ser substituït en el càrrec per Ernest Witty pel fet d’haver de marxar de Barcelona rumb a Manila per motius familiars.

William Parsons és, juntament amb el seu germà, un dels 20 socis fundadors del “Barcelona Lawn Tennis Club” (avui en dia “Reial Club de Tenis Barcelona”).

No va jugar mai cap partit amb el Foot Ball Club Barcelona.

Bartomeu Terrades i Brutau

Nascut el 1874 i fill de Bartomeu Terrades Mont i d’Àngela Brutau Manent, tenia tres germanes: Àgueda, Maria Rosa i Josepa. Ben aviat es va integrar a l’empresa tèxtil cotonera familiar per part de mare a Sabadell, la Sucesor de Buenaventura Brutau. L’empresa havia tingut fàbriques a Montcada i a Sant Jaume de Llierca i la seu al carrer d’Aragó de Barcelona. A més del món tèxtil, va ser pioner en la construcció de màquines de corrent altern, amb la constitució el 1911 de La Electricidad S.A. a Sabadell. L’any anterior havia constituït també l’Electra Brutau, també a Sabadell, amb un capital social de 3 milions de pessetes de l’època, juntament amb els seus dos oncles.

De molt jove el van enviar a estudiar a França (Mulhouse, Roubaix i Lille) i a Suïssa (Winterthur). A França, va començar a jugar a futbol i tenia un excel·lent nivell de francès, anglès i alemany. Es va casar amb Pilar Soler Julià, germana de doctor Joan Soler Julià, que, al cap dels anys, va arribar a ser vicepresident del club en la directiva de Josep Suñol i president de la junta gestora nomenada just després d’acabar la Guerra Civil. Terrades va tenir deu fills.

Amb el FC Barcelona va disputar el primer partit de la història del club, en va acumular un total de 31 i va marcar un únic gol contra el Gimnàstic de Tarragona el 1901. Va penjar les botes el 1903. Va formar part de la primera directiva del club com a tresorer.

El 25 d’abril del 1901 Bartomeu Terrades va accedir al càrrec de president en substitució de Walter Wild, i va ser, per tant, el segon president de l’entitat i el primer català que ho era. Va estar a la presidència fins al 5 de setembre del 1902. Amb posterioritat, va ser vocal de les directives fins al 1904 i vicepresident entre el 1904 i 1905.

Íntim amic de Gamper i dels Witty al llarg de la seva vida, es va anar allunyant de l’equip a partir del 1905, i el 1912 va deixar també d’interessar-se pel futbol. La professionalització dels jugadors, igual que passava a Gamper, no era del seu gust i considerava que s’anava perdent l’esperit amb què es va fundar el club.

La seva principal aportació en aquells temps a la presidència del club es va concretar amb l’aportació de 1.400 pessetes de l’any 1901, equivalents a 700 quotes mensuals de soci que es van fer servir per llogar i condicionar el que seria el camp d’Horta quan el club va haver de deixar els terrenys que ocupava just davant de l’hotel Casanovas. Igualment, durant el seu mandat es van crear, oficialment, el segon i el tercer equip del FC Barcelona a causa del considerable augment de socis jugadors i de la insistència de Lluís d’Ossó per oficialitzar-los. Durant la seva presidència, el Barça va guanyar el seu primer trofeu, la copa Macaya, i va ser l’impulsor de la primera Associació de Clubs.

En Terrades va deixar un impressionant llegat a la ciutat de Barcelona. A la mort del seu pare, i en uns terrenys que aquest havia comprat, va encarregar a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch la construcció d’un habitatge per a les seves tres germanes, totes solteres. El resultat va ser la Casa Terrades o de les Punxes. Construïda entre el 1903 i el 1905, és un edifici amb aspecte de castell medieval, amb elements que recorden l’arquitectura gòtica europea. A la banda de Rosselló, hi ha un element decoratiu en forma de plafó amb la llegenda de Sant Jordi i el drac amb la inscripció “Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”. El polític Alejandro Lerroux va arribar a dir, en veure la placa: “Este edificio es un crimen contra la nación española”. El cert és que el plafó va sobreviure al franquisme i a la dictadura davant mateix d’una comissaria de policia i del domicili de l’exalcalde de Barcelona José Maria de Porcioles.